Category Archives: Gèneres i formats

Trobada amb Oliver Jeffers

Dissabte, a la llibreria Abacus del carrer Còrsega (Barcelona)

Dissabte, a la llibreria Abacus del carrer Còrsega (Barcelona)

Anuncis

‘Baobab, el gegant de Madagascar’, de Montserrat Codina Plans

Sd·edicions potser és el nostre editor més inquiet, quant al tacte dels seus llibres (quant al format, també, però ningú pot comparar-se amb Thule). Les seves cobertes i lloms —sovint, en pots petits— fan goig de repassar. No trobareu les seves propostes a totes les llibreries, però no sé imaginar una llibreria bona que no en tingui. L’encís del llibre com a vehicle no hauria de fer oblidar les possibilitats del llibre com a objecte. (I l’encís del llibre com a objecte no hauria de fer oblidar la qualitat de la història que s’hi explica, és clar; una història fluixa de tacte diferent segueix essent una història fluixa. Però donat que la majoria d’editors es mouen en els formats estandarditzats, aquest no és el tema de la nota present.)

Baobab, de la Montserrat Codina Plans, es presenta com un petit acordió amb funda. La part posterior es desplega per mostrar un altíssim baobab, amb la intercalació de fulla, fruit i flor, que sembla néixer d’una barca que va a l’encalç d’un peix i una tortuga. Al final, unes petites informacions per situar el conte. A l’altra banda, el conte i algunes il·lustracions, distribuïdes de forma irregular per una o diverses pàgines del desplegable, ens fa viatjar de El petit príncep a l’Àfrica dels mites culturals, amb un “músic de les paraules” que sap guardar, en el seu instrument fet de copes, “les primeres paraules dels infants”. Parla una germana gran que, estirant del fet màgic que la primera paraula del seu germà petit sigui “baobab”, llegeix i cerca fins arribar (per la via dels llibres, però contat com si fos de veritat) a l’illa de Madagascar i un poble de “pescadors Vezo, seminòmades del mar”.

Em sembla una bona lectura sobre tot per a ser mirada i llegida en companyia. Se’m fa difícil indicar orientacions d’edat: en companyia, a partir d’uns 6 o 8 anys, i per deixar a l’abast, potser a partir d’uns 9 o 10. El text no s’ajusta al codi infantil habitual però la brevetat el fa abastable.

Col·lecció ‘Toni Tina’, de Meritxell Martí i Xavier Salomó

No solc parlar de col·leccions al blog, perquè o bé són diverses o bé perden força a mesura que es treuen brous nous de la mateixa olla. Toni Tina, de Meritxell Martí i Xavier Salomó, en serà una excepció coherent amb la línia ja característica dels autors, que, dins el panorama català (i de l’hispànic), són potser l’equip que millor treballa el concepte de llibre útil i eficaç, clarament exportable (o, si voleu, que importaríem de gust, si fos el cas). La recepció dels seus llibres, a casa, sol ser creixent. Potser alguns (els de format petit i mitjà) no fan especial soroll, però arriben per quedar-se.

Aquesta col·lecció en concret es planteja com a eina per a l’educació emocional. Cada volum es centra en una emoció (la por, la ràbia, la tristesa, la gelosia, la sorpresa) que el conte descriu amb il·lustracions i textos clars i funcionals, que narren el procés d’identificació del que s’està sentint i una possible via de solució. El text s’acompanya de preguntes per tal que el petit pugui fer la seva pròpia reflexió i tria (“Algun cop has sentit que el cor et batega molt de pressa? Quan?”, o “Quina és la teva frase antipor? Inventa-te’n una!”); i el llibre en general, de dues pàgines de jocs de tipus passatemps i unes orientacions per als adults.

Donat que la literatura infantil, en el seu conjunt, té al meu parer un pes excessiu de la voluntat didàctica i utilitària, molt per sobre del seu valor literari, uns contes que d’entrada, segons la contracoberta, es plantegen “ajudar els nens i nenes a identificar les seves pròpies emocions, parlar-ne i afrontar-les” no són els que més atenció rebrien en aquest blog personal (i potser per això no n’he parlat fins ara). Però si els petits de casa, en lloc de deixar els llibres un cop feta la seva funció, els han seguit molt atentament i els demanen de nou, com em fa l’O, de 4 anys, o busquen els altres de la sèrie i en dibuixen els personatges, com fa la M, de 9, vol dir que el conjunt està molt ben lligat, sense l’habitual desequilibri d’aquestes propostes en favor de la sola utilitat didàctica.

  • Col·lecció Toni Tina, de Meritxell Martí (textos) i Xavier Salomó (il·lustracions). Barcelona: Castellnou, 2013-. Amb l’assessorament de FAROS (Observatori de salut de la infància i l’adolescència de l’Hospital Sant Joan de Déu). Títols: Una tempesta de por, Quina ràbia de joc!, Adéu, tristesa!, La gelosia ve… i se’n va, Vola, vola, sorpresa!
  • Blog de la col·lecció

La vida dels qui no escrivien la història (Maria Novell, vista per Joaquim Carbó)

… L’any 1965, quan Cavall Fort hi va entrar en contacte, va recuperar l’interès d’escriure per a noies i nois. Tenia cinquanta anys, i en els quatre que li quedaven de vida va publicar una novel·la excel·lent, Les presoneres de Tabriz (premi Folch i Torres, 1966) i dues obres de teatre: Les orenetes i Perot Joglar, que es van representar en el Teatre Romea. I va deixar escrit el guió de còmic De Balaguer a Kum-Ram, publicat també a Cavall Fort i il·lustrat pel dibuixant Manel. I Jaume el Conqueridor, una singular biografia d’aquest rei, publicada per Proa l’any 1973. Entre 1965 i 1969 va publicar a Cavall Fort una trentena de contes que representen algunes de les pàgines més originals, sensibles i rigoroses que s’han escrit per a joves sobre la nostra història. Gràcies a una impecable preparació intel·lectual va oferir unes narracions històriques l’originalitat de les quals consisteix a explicar com era la vida dels que no escrivien la història, però que la patien, és a dir, el poble. En una narració comenta “Els plats trencats els pagaven els pagesos i els vilatans” i “Els pagesos tenien moltes obligacions i pocs drets”. Una visió més interessant, penso, que no pas la vida i els fets que els historiadors han magnificat de reis, prínceps i grans capitans. …

‘Esperant en primavera’, de Du Fu (712-770)

.

ESPERANT EN PRIMAVERA

Al meu país assolat per la guerra
Ja no li resten més que muntanyes i rius
La primavera arriba
La ciutat colgada de males herbes
Afligit, deixo caure les meves llàgrimes sobre les flors
I els meus sanglots dispersen els ocells colpits per la por
Els focs al front cremen tres mesos sencers
Espero notícies de la meva família
Que em són més estimades que l’or
Em grato el cap
Acaricio el poc cabell grisós que em resta
Les agulles ja no arriben a agafar-lo

.

  • Estacions. Poemes de les dinasties Tang i Song, traduïts del xinès al francès per Shi Bo, i del francès al català per Núria Periago, amb cal·ligrafies de Shi Bo. Publicacions de l’Abadia de Montserrat (biblioteca Serra d’Or), 2005. ISBN 84-8415-734-2.

‘Amb els peus enlaire’, d’Agustín Fernández Paz

Amb els peus enlaire, d’Agustín Fernández Paz, és un bon exemple d’una mena de literatura no especialment freqüent: la que es dirigeix als nanos plantejant-los un món d’adults amb problemes marcadament propis, però alhora exportables al món infantil. No tant com a literatura d’iniciació, potser, sinó més aviat com a analogia amb capacitat de fer créixer. Lògicament, no és la variant amb més ganxo, però pot valdre la pena, quan en efecte aconsegueix estirar el lector fora del seu món previsible. En aquest cas, la contenció de l’autor i la introducció de l’element fantàstic són prou eficaces, entenc. La solitud del protagonista, tancat en una vida grisa, la descoberta de la capacitat de volar, els remeis més o menys casolans i la trobada final amb el grup es conten de forma clara i suggeridora. Els quadrets a color de Miguelanxo Prado permeten, com el protagonista, veure el món des de noves perspectives.

  • Agustín Fernández Paz, Amb els peus enlaire. Traducció de Cos pés no aire per Pau Joan Hernàndez. Il·lustracions de Miguelanxo Prado. Barcanova, Barcelona, 2001. 84-489-0958-5. A partir d’uns 10 anys.

Presentació de Tuins editorial a Sabadell

darabuc-tuins

Tuins és una editorial petita, especialitzada en teatre infantil. Personalment no he tingut ocasió de veure les seves propostes, però atenent al caràcter minoritari del gènere teatral infantil, em sembla positiu ajudar a difondre la seva tasca.