Fortunately, els editors

A casa ens ha divertit molt L’al·lucinant, galàctic i piràtic viatge del pare, de Neil Gaiman, un relat d’humor que respon, amb aventures impossibles, a la (im)pertinència filial de “On has estat tanta estona?” (ha baixat a comprar llet i ha trigat “segles i més segles” en tornar). No té, ni vol tenir, la profunditat de Coraline.

En anglès el llibre es diu Fortunately, the milk, d’acord amb un recurs narratiu constant de jocs amb la llet, un ús repetit d’aquesta frase i un clímax plenament làctic. Per desgràcia, els editors han preferit la cabriola verbal a la coherència i al respecte a la voluntat de l’autor. El títol és (o al menys pot ser) una part molt rellevant de l’obra i aquí entenc que se n’ha esborrat tota la ironia.

• Neil Gaiman, L’al·lucinant, galàctic i piràtic viatge del pare. Estrella Polar, 2013. Traducció d’Aïda Garcia Pons.

Mares (2)

De nou l’absència, ara en un marc d’humor. En realitat el llibre és un homenatge als pares, diria; pensant també en Coraline, i fent aquell vell (i fals) raonament de la traslació de la pròpia vida a la literatura… no voldria haver conegut la mare d’en Gaiman!

Quan la mare va haver marxat, el meu pare es va fer una tassa de te. Encara hi havia un rajolí de llet.

Vam descongelar el Sopar Número U, però vam fer una mica de merder amb tot plegat i vam acabar anant al restaurant indi. Abans d’anar a dormir, el pare ens va preparar dues tasses de xocolata calenta per compensar allò que LA MAMA NO HI ÉS.

• Neil Gaiman, L’al·lucinant, galàctic i piràtic viatge del pare. Estrella Polar, 2013. Traducció d’Aïda Garcia Pons.

Mares (1)

Vivim entre conflictes, potser fins i tot en conflicte. Polítics, com el que avui té un dia important, per les eleccions. Socials i econòmics. També familiars i personals. D’aquí neix, en part, la necessitat d’escriure. (O de reprende aquest blog, com ho va ser de tancar-lo.) I aquí mira, però ara només en part, la literatura.

El conflicte és un tema gran de la literatura infantil, però sovint en negació. Li volem treure transcendència. Embolcallem la infància perquè els menuts no descobreixin massa d’hora com pot ser de difícil el món real. Però no tots els nens viuen embolcallats, no cal dir-ho, i a vegades la mirada de la literatura també és, i ha de ser, crua.

De mare encara en tenen, esclar. Viu a Itàlia. Canvia d’adreça contínuament, i es fa difícil escriure-li. De tant en tant els envia regals. Fa un any i mig, per exemple, l’Anna va rebre un collaret de granissa de colors, tot i que no era el seu aniversari. De vegades la mare els truca i els promet que els anirà a veure, i l’Anna se’n refia. S’ha proposat fermament no tornar-s’ho a creure; així no l’haurà d’esperar mai més.

• Bettina Obrecht, Sputnik. Takatuka, 2013. Traducció d’Anna Soler Horta, p. 39.

La vida dels qui no escrivien la història (Maria Novell, vista per Joaquim Carbó)

… L’any 1965, quan Cavall Fort hi va entrar en contacte, va recuperar l’interès d’escriure per a noies i nois. Tenia cinquanta anys, i en els quatre que li quedaven de vida va publicar una novel·la excel·lent, Les presoneres de Tabriz (premi Folch i Torres, 1966) i dues obres de teatre: Les orenetes i Perot Joglar, que es van representar en el Teatre Romea. I va deixar escrit el guió de còmic De Balaguer a Kum-Ram, publicat també a Cavall Fort i il·lustrat pel dibuixant Manel. I Jaume el Conqueridor, una singular biografia d’aquest rei, publicada per Proa l’any 1973. Entre 1965 i 1969 va publicar a Cavall Fort una trentena de contes que representen algunes de les pàgines més originals, sensibles i rigoroses que s’han escrit per a joves sobre la nostra història. Gràcies a una impecable preparació intel·lectual va oferir unes narracions històriques l’originalitat de les quals consisteix a explicar com era la vida dels que no escrivien la història, però que la patien, és a dir, el poble. En una narració comenta “Els plats trencats els pagaven els pagesos i els vilatans” i “Els pagesos tenien moltes obligacions i pocs drets”. Una visió més interessant, penso, que no pas la vida i els fets que els historiadors han magnificat de reis, prínceps i grans capitans. …

• Cavall Fort, 1241-1242. Podeu llegir la nota completa al lloc web de la revista.

‘Amb els peus enlaire’, d’Agustín Fernández Paz

Amb els peus enlaire, d’Agustín Fernández Paz, és un bon exemple d’una mena de literatura no especialment freqüent: la que es dirigeix als nanos plantejant-los un món d’adults amb problemes marcadament propis, però alhora exportables al món infantil. No tant com a literatura d’iniciació, potser, sinó més aviat com a analogia amb capacitat de fer créixer. Lògicament, no és la variant amb més ganxo, però pot valdre la pena, quan en efecte aconsegueix estirar el lector fora del seu món previsible. En aquest cas, la contenció de l’autor i la introducció de l’element fantàstic són prou eficaces, entenc. La solitud del protagonista, tancat en una vida grisa, la descoberta de la capacitat de volar, els remeis més o menys casolans i la trobada final amb el grup es conten de forma clara i suggeridora. Els quadrets a color de Miguelanxo Prado permeten, com el protagonista, veure el món des de noves perspectives.

• Agustín Fernández Paz, Amb els peus enlaire. Traducció de Cos pés no aire per Pau Joan Hernàndez. Il·lustracions de Miguelanxo Prado. Barcanova, Barcelona, 2001. 84-489-0958-5. A partir d’uns 10 anys.

‘Murs’, d’Agustín Fernández Paz

Murs, d’Agustín Fernández Paz, és una novel·la sobre un tema difícil, actual i transcendent, presentada per a primers lectors, a partir dels 7 anys. Parla del gueto i —com és potser més clar al títol de l’original, Valados— de tanques com les que volen separar l’Europa rica de l’Àfrica pobre.

Xan López Domínguez

L’opció social de la novel·la és definida: importen les persones, no la guerra de blocs. De fet, el procés del gueto amb prou feines s’explica, senzillament passa, arriba a la vida dels nens. El llenguatge no pot ser més distant de l’oficial, que ens parla de «defensa» contra la «invasió» i l’«assalt» de masses organitzades per «màfies». No, aquí tenim dos nens, un de cada sexe, un de cada color. Es trobaran separats per una desconfiança creixent, una tanca, un mur, soldats. I aniran buscant solucions per no renunciar: mans entre la tanca, avions sobre el mur, estels que acabaran omplint el cel de les dues bandes…

Trobo difícil, des de la perspectiva del lector crític, saber on comença la novel·la reeixida i on acaben les bones intencions. L’aire contingut, la repetició dels vincles personals i la cerca de noves formes de contacte quan es prohibeixen les velles, el to poètic i dolgut funcionaran millor, suposo, amb l’acompanyament d’un mediador. Xan López Domínguez, d’altra banda, és un clàssic que sap transmetre les emocions (les discussions socials, el tancament dels soldats) i crea un parell d’imatges memorables com la del «fantasma» que «no es dedicava només a robar l’alegria, sinó també a aixecar murs ben alts per separar-los i deixar-los més sols. Murs invisibles, com el que aquella nit s’havia alçat entre ella i els seus pares».

Xan López Domínguez

• Agustín Fernández Paz, Murs. Traducció de Valados per Natàlia Tomàs. Il·lustracions de Xan López Domínguez. Cruïlla, Barcelona, 2010. 978-84-661-2601-4.

Presentació de ‘El fruit del baobab’, de Maite Carranza (19-m)

Pitgeu per a ampliar

Presentació de novetats d’El Vaixell de Vapor a la Casa del Llibre (Barcelona, 9 març)

Pitgeu per a ampliar

Presentació de ‘Noel et busca’, d’Àngel Burgas (13 nov)

 

Presentació i comentari de ‘Tresors perduts’, de Ramon Homs

Girona, 15 de novembre. Pitgeu per a ampliar.

He llegit amb un somriure Tresors perduts, del company d’interessos lectors Ramon Homs, a qui coneixereu pel blog El país dels kokamuskes. Es tracta d’una novel·la d’humor suau i certa intriga, centrada en dos personatges d’edat universitària, que munten una agència d’esports d’aventura al poble d’estiueig. Els contracta un turista alemany que sembla l’hereu d’uns nazis a la recerca dels tresors del títol… però no tot és com sembla.

Com diu aquesta ressenya, la clau no és l’intriga, sinó l’humor. Un humor especialment contingut, molt allunyat de la línia «heavy» de certa narrativa juvenil (amiga dels temes durs, les conductes polèmiques, els insults o altres formes d’agressivitat) i alhora de les fantasies d’estil o d’imaginació. Són més aviat ironies sobre el comportament humà.

Un aspecte curiós, al meu parer, és la distribució de l’autoritat moral per edats. En la majoria de les novel·les d’intriga juvenils, els protagonistes són més aventurers i, alhora, encerten més que els adults (tret de les poques excepcions d’algun personatge que fa d’ajudant, sovint insospitat). Troben vies impossibles, tenen una intuïció màgica i, al final, això se’ls reconeix i gairebé els han de demanar perdó per no haver cregut en ells. Gairebé mai, per descomptat, se’ls renya de formes que ells hagin d’admetre. Aquí, en canvi, el bon criteri és el dels adults, i molt clarament, el de l’avi: «l’avi els va clavar un arrambatge memorable: que per què havien anat a veure en Pitu sense dir-li res; que què feien tafanejant … i un etcètera molt llarg i més enraonat. Els va prohibir sortir fins a nova ordre. Els dos germans es van disculpar, conscients de la seva falta i realmente capficats …».

Tot plegat, em fa pensar en un aire que, a falta d’una paraula millor, qualificaria de conservador. Llegiu-ho com a terme moral, no polític: és una novel·la que mira els joves des de dalt, amb voluntat d’ajudar a guiar-los. Això, en el conjunt del panorama literari actual, em sembla que planteja el següent dubte: estem mirant el món juvenil des d’on correspon fer-ho o bé ens excedim en l’afalac i l’emoció?

Com a aspecte tècnic que millorar: la maquetació deficient de l’estructura «L’», que no deixa espai entre la L i la lletra posterior.

‘Nicoló i el llangardaix blau’, de Claude Bailly

Nicoló i el llangardaix blau, de Claude Bailly, fou el quart volum d’Els grumets de la Galera, després d’El zoo d’en Pitus, Les presoneres de Tabriz i Un rètol per a Curtó. Traduït per Xavier Romeu, duia il·lustracions de Montserrat Torres, uns perfils de pocs trets prou característics del seu temps.

La novel·la encara es llegeix de gust, per la seva alegria vital, la recompensa de l’afany de superació i la successió d’aventures que duen Nicoló de la desesperança a la felicitat dels seus. Descriu un món de misèria antic —una Itàlia marcada per la gana i la murrieria, on despistar-se vol dir ser robat— però universal: avui la misèria té altres formes, a l’Occident ric no hi ha barris sencers de nens sense sabates, que només dinen si hi ha concurs d’empassar-se espaguetis sense tallar; però sí hi ha encara barraques i vides que es nodreixen dels contenidors i infàncies que ningú vol per als seus.

Potser el tret més antic als ulls actuals no és de contingut, sinó de forma literària: la tria de personatges patètics, que aposten molt fort pels lligams emocionals basats en la compasió. Així, el protagonista és un infant «de la mare de Déu», trobat i recollit per una família amb nou fills i recursos del tot insuficients; don Bartolo, el pare, és a la presó perquè, en no saber llegir, ha enganxat un cartell on no devia; la Cynthia és en una cadira de rodes per un «xoc nerviós»; en Tiberi és un cotxer sense clients que no arriba ni a péixer el seu cavall; el Nicoló per poc no troba la mort en l’escalada dels Faraglioni… D’una banda s’abusa del recurs de tocar el cor, amb el que té de trampós, i de l’altra, no hi ha dificultat que no es pugui superar si un s’ho proposa amb plena fermesa; emocionalment, és una roda de fira. També és cert, però, que això són ingredients de més d’una obra clàssica.

• Claude Bailly, Nicoló i el llangardaix blau. Il·lustracions de Montserrat Torres. Versió de Xavier Romeu. La Galera, Barcelona, 1968.

‘Els tres pergamins de Ripoll’, d’Oriol Vergés

La història, com a forma de relat amb sentit sobre un període passat, és cosina germana de la novel·la; però en el cas de la cultura catalana, ha estat un camp encara més sovintejat pels autors de ficció juvenil pel fet que, durant molts anys, la història del país no s’ha pogut estudiar a l’escola.

Els tres pergamins de Ripoll, d’Oriol Vergés, és una novel·la històrica menys coneguda que per exemple La ciutat sense muralles, i probablement és menys ambiciosa; però conjuga amb encert i entreteniment les aventures, l’humor i la descripció de diversos àmbits de la Catalunya del segle XI, com ara l’escriptori d’un monestir, la vida rural o la Lleida àrab. Fou la proposta que engegà la col·lecció (encara disponible) «Les Arrels. L’aventura i la història», que, amb 23 volums, arriba fins el 1938.

Presentació de ‘La llegenda del rei Artur i els seus cavallers’, adaptada per Antoni Dalmases

Pitgeu per a ampliar.

• Font: Combel

La Shaudin Melgar-Forester presenta els seus llibres a la llibreria Catalonia

• Sóc a Catalunya!

“En els llibres transmeto la meva ràbia i el meu amor”: Enric Larreula als clubs de lectura de la biblioteca de Cambrils

El següent vídeo és potser breu, però d’una banda, en Larreula es defineix molt bé (sobre tot si pensem en la càrrega política, catalanista i antiespanyolista, de molts dels seus llibres) i, a més, posa de relleu la bona tasca de foment de la lectura que es fa a moltes de les nostres biblioteques.

• Referències a Enric Larreula en aquest bloc

“Endavant amb l’aventura i no afluixem! Molta sort i bones lectures!”, petit homenatge a Emili Teixidor

El tot social que encara formem —qui sap per quant de temps— entorn de la cultura catalana està profundament commogut per la mort d’Emili Teixidor, autor de molts dels grans llibres que ens han ensenyat a llegir; a estimar llegir, millor dit. Em pregunto perquè en aquest bloc a penes hi ha referències a ell, quan en col·lecciono les obres i tinc les seves planes, gairebé, amb més cantonades doblegades que senceres. Potser la resposta és tan simple com això: és un autor tan ric, que se’m fa difícil d’encabir en la nota d’un bloc tot el que em suggereixen els seus llibres. Impossible, però, mantenir ara el silenci i no sumar-se al clam de la catosfera.

Per a mi, Teixidor, l’Emili, ha estat sobre tot un engrescador ben contagiós; i si algú ho llegeix com a fet menor, jo ho dic com a fet cabdal, molt més que haver estat «l’autor de Pa negre». Encara fa ben poc, escrivia: «El primer esglaó que ens eleva per damunt dels animals és el llenguatge. De manera que potser la millor manera de guanyar la batalla contra la invasió de les màquines que ens inunda i ens tempta cada dia, és la lectura. Els llibres són l’aliment d’aquesta màquina de lligar boira que és la intel·ligència, la imaginació, la memòria… O sigui que endavant amb l’aventura i no afluixem! Molta sort i bones lectures!».

Ens costarà dir-ho millor.

• Del pròleg a la recent reedició de Dídac, Berta i la màquina de lligar boira, al que accedeixo en línia a través d’aquesta nota de Vilaweb.

‘Projecte Ictivela’, de Pau Joan Hernàndez, i presentació a Bigues i Riells (25-G)

Projecte Ictivela és una novel·la de ficció científica a l’estil de Jules Verne, autor al qual es ret un homenatge explícit, integrant al text referències al De la Terra a la Lluna. Va veure la llum el 1992 i vint anys després es reedita revisada i actualitzada en alguns detalls (la difusió del projecte, p. ex., es farà ja a internet, mitjançant un blog). Ens narra un viatge d’aparença increible, d’un submarí mogut per veles i plaques solar, que anirà de Vilanova i la Geltrú a Finlàndia. Però la paraula «projecte» és clau: en bona part, el llibre se centra en la fase prèvia al viatge, amb les seves discusions i enfrontaments teòrics i personals, i també els arrancs d’entusiasme.
«Quan en Francesc es va aixecar i va anar cap a la taula [per explicar el projecte], un nom va acudir a la memòria d’en Borja: Impey Barbicane. De la mateixa manera que el protagonista de De la Terra a la Lluna, en Francesc estava a punt de fer a la seva associació una proposta que fregava el fantàstic; de la mateixa manera que el personatge de Verne, comptava a entusiasmar el seu auditori; com ell, potser no esperava trobar cap antagonista». Els personatges són joves i també coneixerem els seus dubtes emocionals (que no trobàvem a Verne).
Les descripcions tècniques, és clar, formen part de l’atractiu de la novel·la i del seu joc de creació de versemblança: «el submarí fa vint-i-set metres d’eslora, dos de mànega i tres de puntal. Desplaça en superfície cent trenta-dues tones, i cent quaranta-tres en immersió. El casc està construït en fibra de vidre i reforçat per dotze quadernes d’acer, recobertes de fibra de vidre, les quals fan alhora de mampara. La línia de flotació és alta…».
Entenc que no és un text tan madur com els darrers d’Hernàndez, com es veu per exemple en la troballa de personatges ad hoc, que surten del no res per a cobrir tots els forats: «Heliogarraf no havia treballat mai amb motors, i cap dels seus tècnics no estava capacitat per fer-se responsable d’allò que seria el cor mateix del submarí», ens diuen. Però el problema se solventa allà mateix: «Ara bé, en Cam no només coneixia molts mecànics i molta gent entesa en diversos camps de la mecànica, sinó que…».
Ara bé, això és un fet molt menor en comparació amb la força del tema principal: l’esforç en la vinculació de somni i pragmatisme, més, en un tema encara més actual que mai, com és el de l’energia. El periodista Favi Arca és un altre antagonista clau: «Heliogarraf havia sucumbit a l’idealisme i es disposava a emprendre una croada reivindicativa de l’ús pacífic i net dels oceans, amb el sol i el vent com a aliats del navegant … abandonava el materialisme pragmàtic de l’activitat empresarial per subvencionar somnis tan poètics com poc pràctics». L’aventura, és clar, té final feliç, tant tècnicament com emocional.

• Pau Joan HERNÀNDEZ, Projecte Ictivela. Edicions del Roure de Can Roca, 2011. Fotografies de Josep-Francesc Delgado.

(Pitgeu per a ampliar)

‘El zoo a casa’, de Joaquim Carbó

El zoo a casa (de Joaquim Carbó, amb il·lustracions de Montse Ginesta) va iniciar la important col·lecció de La Xarxa, on destaquen, al meu parer, els títols de Miquel Obiols. Era un any clau a la nostra història: el 1975.

El text conta, amb humor i cert afany de divulgació, les aventures de dos xicots enamorats de les bèsties, que converteixen un xalet en un zoo. Un d’ells sosté la teoria que es pot educar els animals per tal que mengin farinetes, en lloc de carn. A El zoo a casa trobarem elements ja antics (avui hi ha pocs estudiants en una dispesa, més aviat comparteixen pis; i potser, encara que la novel·la no té cap pretensió de globalitat social, s’hi troben de menys personatges femenins amb més relleu que el satíric), però encara es llegeix amb plaer.

Tendències d’enguany a la LIJ, a Vilaweb

«Quines tendències despunten enguany? Aquesta és la pregunta que VilaWeb acostuma a fer pels volts de Nadal a alguns editors de l’àmbit de la literatura infantil i juvenil. Hem parlat amb Iolanda Batallé de La Galera, Patrizia Campana d’Estrella Polar, Reina Duarte d’Edebé i Joan Carles Girbés de Bromera. No tots van d’acord en tot, però en general parlen de la davallada de la novel·la de vampirs, homes llop i zombis, en l’àmbit juvenil, i l’interès creixent que susciten els mons distòpics. L’interès per la novel·la gràfica, i l’increment de les novel·les híbrides, amb il·lustracions que fan la lectura més atractiva. I en el cas dels més petits, cada vegada es fan llibres-joc més sorprenents i atractius.»

• Llegiu complet

L’Oblit, de Casa Anita, recomana llibres de sempre i d’ara (del blog de Boolino)

• Enllaç a la nota original

Presentació de ‘Primera memòria d’Abel M.’, de Jordi Folck

(Pitgeu per a ampliar)

‘Notícies fresques’, de Jordi Sierra i Fabra

La creació d’un diari de notícies és una activitat habitual a les escoles i típica, si no m’erro, d’alguns pedagogs com Freinet. A dins o a fora de l’escola, en el món de la novel·la infantil també és tot un tòpic, variant del grup més general de les novel·les de colla. Notícies fresques, de Sierra i Fabra, encetà una sèrie protagonitzada per Víctor i alguns companys. Aquest Víctor no és model de res, segons el veuen des del seu entorn escolar i familiar. Però s’engresca amb la visita d’un escriptor que els anima a tirar endavant amb projectes d’escriptura i engegarà el projecte fins a fer-lo realitat.

La novel·la ho narra amb cert humor (la relació amb els germans grans, les diferències entre els joves periodistes, les obsessions del pare i la mare, el començament difícil: «Un quart d’hora després de sortir de l’escola, amb els ulls adolorits de tan oberts que els duia, i el coll més torçat que el de la protagonista d’El exorcista de tant mirar a tot arreu alhora, es va sentir amb la moral una mica enfonsada i amb l’optimisme ressentit de la falta d’esdeveniments») i amb l’habitual interès de l’autor pels conflictes (els familiars, i els que provoca el diari, tant per les equivocacions com per les veritats dites en veu alta).

En l’intent de trobar un protagonista ben allunyat del model de bon estudiant, hi ha algun punt on potser falla la caracterització lingüística: en Víctor no sap dir «ser objectius» (diu ojetius), però al cap de poques línies demana si hi ha cap objecció (amb un cultisme encara més dur). Un fet curiós, derivat ara de la popularització tecnològica amb el pas dels anys, és que avui ningú «mira embadocat la impressora» i que el «Per què caram no fabricaven ordinadors petits i portàtils per dur a l’escola?» ja és gairebé present.

Il·lustració de Federico Delicado

• Jordi Sierra i Fabra, Notícies fresques. Il·lustracions de Federico Delicado. Columna, 1996. ISBN 8483000873.

‘El faedor de mentides’, de Maria Carme Roca

Il·lustració d'Òscar Antin

«Ningú no em creia quan els deia que jo, Alexandre, era el Príncep de les Maresmes, fill del rei Albatros i de la reina Fortuna.
Ningú. Ho podia llegir a les seves cares on també hi endevinava el disgust. Ells, els enemics, intentaven saber de mi, em feien preguntes i jo… Bé, jo responia el que sabia o el que creia saber, perquè necessitava que ajudessin el pare.
El rei, el meu pare, estava molt malalt, i per això el vaig dur a un centre hospitalari perquè el curessin. Però ells s’entossudien a fer-me tota mena de preguntes, com si això pogués servir d’alguna cosa.
—Si us plau, és important —m’asseguraven.
I jo intentava explicar tot el que sabia sobre la meva identitat, el que el pare m’havia ensenyat que digués. Els vaig dir que feia gairebé cent quarantatres llunes que vaig néixer durant la nit d’una tardor molt plujosa. Els vaig dir també que ho vaig fer bressolat pel vent de llevant, sota l’aixopluc d’un palau de canyars i sorra.»

L’Alexandre arriba als serveis socials amb aquesta estranya història. Ningú no el creu ni el relat és cert: a poc a poc, caldrà anar resseguint les pistes fins a esbrinar perquè viu en una cisterna abandonada entre uns canyars. No es tracta en cap cas d’un relat de denúncia social, perquè la marginació obeeix a una decisió intencionada del pare, no a una manca de recursos econòmics. El llibre s’endinsa, doncs, en l’evolució emocional del xicot: la progressiva descoberta de la veritat, la relació amb el personal mèdic, les assistents socials i els altres nens d’acollida (el terrible Kilian, la simpàtica Mar) i, finalment, la retrobada amb la mare que havia estat mitificada com a «reina Fortuna».

• Maria Carme Roca, El faedor de mentides. Il·lustracions d’inici de capítol d’Òscar Antin. Barcanova, Barcelona, 2003. ISBN 84-489-1382-5.

‘La pedra del xaman’, de Hugh Scott

No recomano especialment La pedra del xaman, de Hugh Scott, perquè com a novel·la de terror em sembla més confusa que terrible i trobo que la resolució és poc treballada. Ara bé, té una característica particular contrària, que em crida l’atenció: la narració adopta un to poètic, farcit, sobre tot, de figures de personificació amb canvis de punt de vista. En conjunt, l’exigència literària és força més elevada, com el propi autor deixa clar al seu perfil de l’Scottish Book Trust. Em queda curiositat per llegir Why Weeps the Brogan?, la novel·la més reconeguda d’aquest autor singular.

Les llanternes configuraven cons brillants de borrallons recargolats, i ells caminaven dins aquests cons seguint el camí fins al pròxim fanal, murmurant de tal manera que la foscor no els pogués sentir.
La Martha va entreveure un sostre de palla amb dues finestres colgades de neu, i una xemeneia que s’enlairava en la nit, alenant un fantasma de fum. Al jardí, unes fileres d’esquelets petits i verds duien mortalles blanques. Era ben evident, va pensar ella, que allí vivia algú ben fort, ja que objectes molt pesants, com la talladora de gespa i uns tions ben gruixuts per a la llar de foc, eren ben col·locats al seu lloc, no pas mig endreçats per unes mans febles; i la porta principal era sòlida, i es va tancar secament al seu darrere com si sabés el seu deure.

• Hugh Scott, La pedra del xaman. Destino, 1990. Traducció de Jordi Fernando. ISBN 84-233-1845-1.

‘El cangur de gossos’, d’Oriol Vergés

Passejo la meva gossa i s’atansa un noi jove, que somriu i li fa una carícia a l’Abril. Demana la raça (ningú podria dir-la, però hi ha apostes sobre quin deu haver estat l’encreuament), li diu afalacs i ens fa a mans un retall de paper on anuncia que passeja gossos per hores.

L’anècdota és real, però bé podria haver sortit d’El cangur de gossos, un text d’Oriol Vergés il·lustrat per Carme Peris. Es tracta d’una novel·la de creixement, de to positiu, amb trets d’humor i exageració però sense perdre el vessant realista. El protagonista, que no s’entén amb els estudis, provarà primer sense sort la feina de repartidor de pizzes, i després, ja amb més èxit i tot retrobant i reconduint els personatges (humans i animals) de la primera feina, la de cangur de gossos. Al llarg de tot el procés haurà d’anar fent tries que li aniran permetent de conèixer-se millor i obrir-se un camí propi.

Il·lustració de Carme Peris

• Oriol Vergés, El cangur de gossos. Il·lustracions de Carme Peris. Edicions del Pirata, Barcelona, 2006. ISBN 978-84-96569-34-8.
• Proposta didàctica de l’editorial.
• Oriol Vergés a l’AELC.

Tina Vallès llegeix el començament de ‘Maic’

• VilaWeb TV – secció de cultura

Presentació de ‘Luzazul’ a Cornellà

(Pitgeu per a ampliar)

‘El camí del Bandama Vermell’, d’Alícia Gili i Sílvia Romero

La nova intensificació del conflicte civil de la Costa d’Ivori és una de les realitats que sol agafar Occident amb el pas canviat. Vivim d’esquena a l’Àfrica negra, encara que, en bona part, la situació actual del continent tingui molt a veure amb la colonització i descolonització, que van forçar convivències i atorgar el poder a grups enfrontats a d’altres.

En català, tanmateix, tenim la sort de poder llegir la novel·la El camí del Bandama Vermell, d’Alícia Gili i Sílvia Romero, premi Columna Jove 2010. Narra el creixement violent i sobtat de dos germans raptats i convertits, l’un en nen soldat, l’altra en esclava i prostituta. El llibre no estalvia cap de les atrocitats habituals en les guerres civils africanes i particularment en la instrucció dels joves com a màquines d’obediència cega: és això o la mort. Ni ens ho estalvia ni s’hi complau morbosament, però el sabor és netament amarg, com ho és la realitat que vol descriure. La intensitat emocional d’aquest descens al pou més fosc queda endolçida només per l’afecte dels dos germans i el recurs epistolar, amb les pauses pròpies del canvi de punt de vista i els encapçalaments i comiats amorosos.

• Alícia Gili i Sílvia Romero, El camí del Bandama Vermell. Grup 62 (Estrella Polar-Columna Jove), 2010. ISBN 978-84-9932-101-1.
• Lloc web del llibre
• El llibre al web de l’editor

‘Lladres de cavalls’, de Josep Vallverdú

Lladres de cavalls, de Josep Vallverdú, amb il·lustracions netes d’un clàssic de les aventures com l’Isidre Monés, és la mena de novel·la d’aventures que podem esperar del títol, de l’autor i la dedicatòria: «Homenatge al Cine Portfolio, palau dels meus westerns infantils». Presentada a partir d’uns 10 anys, al meu parer en sobresurt que mesura molt la violència: l’únic mort el trobarem avançada l’acció, ja mort i mig enterrat, sense que en sabem la causa ni la sospitem necessàriament violenta, i a més serà una troballa positiva per als personatges; de fet, fins els trets són escadussers (no així les armes).

Els personatges es mouen en quatre grups: la jove Norma, mestra que marxa a treballar a una vila «que ja ciutadeja», i el seu germà petit, en «David de les oques», a més d’un enamorat, el Jove Frank; els lladres de cavalls, els indis i els soldats (als quals s’unirà en Frank). Aquí un moment clau, situat, com ha de ser, en un congost:

—–13
—–DE TRES COLORS
—–Els indis Natxuc vestien camises blanques, d’un blanc mantegós: es feien els vestits sempre amb aquella coloració, per bé que els camalls dels pantalons portaven ratlles verticals a la costura lateral, de colors més vius, verd o vermell. De vegades la camisa era sense mànegues, i llavors lluïen braçals gruixuts, de cuiro, també tenyit de blanc.
—–Els soldats anaven foscos, blau intens la jaqueta, blau més descolorit el pantaló. N’hi havia ben pocs que no calcessin botes de muntar. Barrejats amb els cavalls, predominantment negres o rojos, formaven un conjunt que es confonia amb les masses fosques del paisatge.
—–Els abigeus* vestien els colors terrosos dels vaquers. Al cap, no tots portaven capells d’ala ampla: en Fletcher, per exemple, portava un barret dur, d’ales curtes. De fet, anava encara vestit tal com havia pujat al tren, on havia enganyat amb la seva aparença de senyor la recentment nomenada mestra de Fario, que no havia pogut ocupar el seu lloc encara, i que vagava perduda, per les vores d’un rierol de muntanya, acompanyada d’un nen amb gana i por, i un cavall coix.
—–Aquests tres colors es distribuïren en una zona de terreny que s’estrenyia prop del congost de Coyotito, pel fons del qual, cada any, i només a la tardor, passava un filet d’aigua de la torrentera exterior. Si sempre hi hagués hagut aigua, qui l’hagués seguida hauria fet cap al rierol que vorejaven els dos germans Brass.
—–Apuntava l’alba. …

• abigeu: lladre de bestiar
• Josep Vallverdú, Lladres de cavalls. La Galera, Barcelona, 1992, amb il·lustracions d’Isidre Monés. ISBN 84-246-7249-6. Cita de les pp. 101-102. Edició de 1996, ISBN 84-246-8199-1.

‘El dolor invisible’, de Jordi Sierra i Fabra

L’obra de Jordi Sierra i Fabra és difícil d’avaluar, per la seva extensió de polígraf, la relativa diversitat (relativa, perquè és més de gèneres que d’estil, al meu parer) i l’èxit constant entre els lectors joves. Gairebé qualsevol novel·la seva és una bona porta d’entrada al seu món. Justament per cap raó especial, aquí he triat parlar d’El dolor invisible (Empúries, 2002).

Ens trobem a un sanatori mental. En aparença hi ha una figura masculina encara jove però amb la vida prou ben encarrilada (feina estable i respectada, parella) que ha d’intentar guarir una adolescent desequilibrada (amb un trauma i múltiple personalitat). Hi ha un enigma de fons i el perill imaginable que el metge no tregui a la jove del pou, sinó a la inversa, i el perill larvat d’un enamorament. Es busca l’emotivitat: el metge mira les malaltes i, després de recordar un cas molt greu,  pensa: «Totes perdudes, totes irrecuperables, totes sentenciades», i poc després sospira: «Dona’m una escletxa, petita. Dona’m una escletxa» (p. 69). A l’estil, com d’habitud a l’autor, imperen les frases curtes, amb predilecció per la repetició. A un passatge que ens situa el títol:

En Roger Ferrer ho va percebre.
I més que vai va comprendre que allà dins, al seu cap, darrere d’aquell dolor invisible, hi havia alguna cosa més.
Un secret.
El secret de la Mercè Roca Pedrosa.
Descobrir-lo era salvar-la.
Va intentar una cosa. Va seguir un pressentiment. (p. 131)

La novel·la, com és d’esperar, es clou amb optimisme. Però encara ens inclou un joc: serà veritat el que hem llegit fins ara o potser, havent-hi en efecte un metge i un malalt amb excés d’imaginació, la veritat serà ben distinta? No sabria dir si el recurs és plenament versemblant amb tot el narrat abans o si bé escapa de les costures, però afegeix un punt més a una novel·la planera i de tensió creixent, sempre que ens agradi la forma de narrar de l’autor.

• Jordi Sierra i Fabra, El dolor invisible. Empúries (L’Odissea, 128), Barcelona, 2002. ISBN 84-7596-911-9.