Miquel Desclot, sobre poesia infantil

… Quines raons et van portar a començar a escriure poesia per a infants?

Purament, una necessitat col·lectiva. Ara costa una mica d’entendre, però en aquell moment no hi havia res, per als nanos! Res de nou! Només allò que es recordava d’abans de la guerra. Mentre feia la carrera, també feia classes de català a l’escola dels jesuïtes del Clot, dins l’horari lectiu (una autèntica novetat, en aquell temps). Això suposava experimentar, perquè era una cosa que no s’havia fet, en aquella escola ni quasi enlloc. Vaig buscar referències per orientar-me, i vaig anar a parar a Rosa Sensat, que era la punta de llança de la formació pedagògica. Allà vaig conèixer en Josep Maria Cormand i la Fina Rifà, que també eren mestres. Ens vam fer amics, i ells van ser qui em van convèncer que, a més de la poesia que ja estava fent, calia que fes literatura per a nens, perquè no hi havia material per enlloc. En aquesta mateixa època, entorn del 1970, La Galera començava a demanar a gent de l’ensenyament com Emili Teixidor o Josep Vallverdú que escrivissin per a la mainada. En Josep Maria i la Fina em van portar a La Galera i em van presentar a l’Andreu Dòria, fundador de l’editorial, que treballava conjuntament amb Rosa Sensat. Com que faltava gent per fer aquella feina, ràpidament em va encarregar un parell de llibres. Era un material que la gent, la societat, demanava. I per això ho vaig fer. Els mestres més actius es trobaven desemparats en aquest aspecte. És una feina que he fet més sovint per encàrrec que no pas per inclinació personal, però l’he feta molt de gust.

Així, quina és la teva dèria principal pel que fa a l’escriptura?

La poesia.

La que fas per a adults?

Sí, però ha arribat un punt en què no hi faig diferències. Encara que la poesia canviï de públic, no l’escric de manera diferent. El primer llibre de poesia per a infants, El blanc i el negre, me’l vaig plantejar tan seriosament com la que faig per a adults. Això ho tinc molt clar: els nens són tan eixerits com els grans, encara que no els pots exigir la mateixa experiència lingüística i cultural. Això sí, jugo molt més amb les paraules i em diverteixo molt. Amb els grans, m’he tornat més circumspecte. Em fa terror escriure per escriure, omplir els llibres de versos prescindibles. Cada cop més.

• Llegiu l’entrevista completa, feta per Òscar Rocabert, a Núvol