Què importa més que preservin les biblioteques, llibreries i editorials: els clàssics de qualitat o els textos més demanats? (tret d’una reflexió de Pere Ballart entorn del canon literari)

… La qüestió és si un cop tinguem una llista [d’obres i autors canònics] fruit d’un raonable consens els noms que aquesta contingui passaran realment a ser dignes de l’atenció que per categoria els pertoca. Seguirem veient que és inútil entrar en una llibreria i demanar segons quines obres, perquè no són ni en el fons de l’establiment ni tampoc al catàleg? Seguirem presenciant com les biblioteques públiques llencen o es desfan —«desafecten», és l’eufemisme tècnic que utilitzen— dels llibres que fa un temps que no són demanats en préstec (com alguns dels exemplars d’Horaci, Baroja, Dickens o Carner que tinc a casa meva, provinents de la biblioteca del meu barri)? Continuarem estudiant la nostra literatura a la universitat, curs rere curs, veient explicats en profunditat no aquells autors que se suposa que són el seu pilar, sinó tot d’epígons i escriptors menors? …

  • Pere Ballart, «“Amb fervor i lleialtat”. A propòsit dels clàssics i del canon», dins El canon literari i la transmissió de la tradició, revista Cultura, número 6, cinquena època, juny de 2010, pp. 60-61.

6 responses to “Què importa més que preservin les biblioteques, llibreries i editorials: els clàssics de qualitat o els textos més demanats? (tret d’una reflexió de Pere Ballart entorn del canon literari)

  1. Benvolguts,

    Voldria fer una sèrie d’aclariments per puntualitzar les polítiques de col·lecció de les biblioteques del Sistema de Lectura Pública de Catalunya. Certament no podem saber exactament el destí final de tots i cadascú dels documents que hi ha a les més de 350 biblioteques públiques de Catalunya però de cap manera la qüestió és si es conserven els més llegits en contra dels “clàssics”. D’entrada hem de considerar que una biblioteca no pot guardar durant tota la vida tots els documents, senzillament no hi caben, igual que no hi caben a casa. Els llibres, encara que ens costi acceptar-ho tenen un període de vida determinat, es fan malbé, caduquen els seus continguts o surten només edicions, etc. És aquí on apareixen les polítiques d’expurg. Per l’expurg, o retirar els llibres que segons criteris professionals no són d’interès es té en compte que les biblioteques catalanes no treballen aïllades. Formen part del Sistema de Lectura Pública (actualment 351 biblioteques) que els garanteix que si mai aquell document que no té o ja no té el poden trobar en una altra biblioteca i es pot demanar per préstec interbibliotecari. Seria insostenible que totes les biblioteques guardessin tots els llibres. El que hem de demanar és que ens garanteixin l’accés si mai ens fa falta aquell document, i no consta que això no s’estigui garantint. Paral·lelament, el Departament de Cultura de la Generalitat posa a disposició de totes les biblioteques públiques la Central de Préstec i Serveis Especials (CEPSE), un gran “magatzem” de llibres que per diferents motius tenen baix ús (duplicats, obsolets, etc.). Qualsevol biblioteca pot demanar llibres a la CEPSE a petició de l’usuari i el document els arriba sense cap problema i a cost zero. Igualment, les biblioteques públiques poden enviar els documents que al seu criteri ja no necessiten a la CEPSE i allí se’n fa una tria, els que estan trencats, etc es destrueixen, els que encara tenen interès passen al magatzem i queden a disposició de les biblioteques i els que tenen interès però ja els tenim repetits, es guarden per a fer donacions a escoles, associacions, ong que els necessiten. Per tant, és un sistema quasi perfecte de reutilització dels documents. Quin sistema complementari tenim a més a més? La Biblioteca de Catalunya, que és la biblioteca nacional, conserva (per sempre, aquesta sí que és la seva funció) 1 exemplar de qualsevol document publicat a Catalunya.

    Així doncs, l’única qüestió en la que s’hauria de millorar és en la de trobar llibres de baix als contenidors, s’haurien de lliurar a la CEPSE per ser seleccionats, però les polítiques d’expurg de les biblioteques són necessàries i aplicades a tots els sistemes bibliotecaris dels països desenvolupats. Certament, als països subsedenvolupats no expurguen gaire si després no poden compar llibres nous, que al cap i a la fi és el que demana l’usuari. Això sí, es garanteix sempre l’accés als documents de baix ús.

    Salutacions

    • Gràcies, Josep, per la teva resposta.

      Per situar bé la nota, he de dir que el títol és meu i vaig donar força voltes abans de triar-lo, per tal que fos clar i alhora un punt polèmic (un punt, només: allà on la polèmica ajuda a la reflexió). A canvi, simplifica de més i, en part, canvia de context les paraules de l’autor (que ja no són meves).

      No crec que ningú estigui en contra de l’expurgació. Particularment en la col·lecció infantil i juvenil (tema general d’aquest bloc) fa molt de servei, per exemple en la neteja de llibres de moda associats a productes de televisió, sovint de qualitat regular i caducitat clara.

      Jo proposaria de fer una reflexió més general: precisament perquè no tot es pot preservar, més enllà de la tasca de la Biblioteca Nacional, ¿on centrem la tria? Què considerem bàsic? En això, difícilment ens posarem tots d’acord, ben cert, i hi han de cabre les opinions personals i també les opinions crítiques (com entenc que és la de l’autor). Però possiblement sí es pot arribar a un cert consens. Per a arribar-hi cal una reflexió social feta de la summa de les individuals. I aquí les preguntes: hem arribat a un consens sobre quins són els nostres clàssics? En tenim prou cura, si és així? Fins a quin punt la biblioteca és guia del lector i fins a quin punt és el lector qui tria els criteris de selecció i conservació del fons? No crec que a moltes d’aquestes preguntes se’ls pugui donar una resposta definida. Són més aviat preguntes que hem d’anar-nos fent sempre, al meu parer.

      D’altra banda, val a dir que moltes biblioteques o col·lectius de biblioteques (p. ex. municipals) fan públics els seus criteris generals de tria i orientació. Així és com ha de ser per raons de transparència i també de contribució a la reflexió social i col·lectiva. Després, com en tota tasca, dels principis a la realitat hi ha un salt que són persones qui el fan i encertaran més o menys segons els dies i els casos.

      Al meu parer el marc general de la reflexió és paral·lel, per exemple, al de la conversió de les biblioteques en “wifioteques”. Guanyem usuaris, sovint. Però ¿perdem qualitat, amb molts més sorolls dels infinits gàdgets connectables a la xarxa? Quant de silenci, necessari per a una lectura reflexiva, ens queda? L’equilibri no és fàcil, probablement.

  2. Hola,

    Fent un paral·lelisme, tothom pot tenir una opinió sobre les vacunes, però al final els tècnics prenen unes decisions perquè cal gestionar la salut pública. El criteri de preservació a les biblioteques públiques no va lligat al tema dels clàssics ni dels cànons literaris. Una obra per molt clàssica que sigui, si té una edició posterior que la millora, sempre serà de més interès i l’anterior noc al conservar-la en una biblioteca pública, per exemple.

    Jo us convido a buscar al catàleg Argus del Departament de Cultura de biblioteques públiques i constateu si creieu que hi falten títols, naturalment, no totes les biblioteques tenen el mateix, seria un gran error ja que les biblioteques han de respondre a les necessitats de les seves comunitats, que són diverses, però qualsevol usuari del sistema pot demanar els títols resultants de la suma de les col·leccions de totes les biblioteques. Tenim els clàssics i molt més. D’altra banda totes les biblioteques tenen un pressupost per comprar llibres demanats pels usuaris, les anomenades desiderates i normalment es compra tot allò que suggereix un usuari.

    No puc més que estar en desacord amb el terme “wifioteques” que no deixa de ser un terme despectiu. A les biblioteques no es va només a consultar internet, però tampoc només a llegir, són espais amb usos diversos i que cal adaptar a usuaris diferents. A França i Anglaterra on encara queden biblioteques públiques de les basades en models del XIX, el problema que tenen precisament és que la gent no hi va. La lectura és important, la consulta d’informació (a la xarxa, en el suport que sigui), també el lectura. La qüestió al meu entendre és equipara “lectura” amb “lectura literària”, avui dia es parla de “lectures”. Si uns nens juguen a escacs en un tauler a la biblioteca no diríem res, si juguen a escacs amb la wii a la biblioteca arronsaríem el nas.

    En fi, l’èxit actual de les biblioteques (mai s’havia anat tant com ara a les biblioteques) i mai s’havia llegit tant com ara és el resultat d’un nou model de servei, d’edificis i de col·leccions. Tothom ha de trobar-hi el seu espai, aquest és el repte.

    Salutacions

    Josep

  3. Benvolgut:

    Trobaràs pocs blocs que no siguin de bibliotecaris on es difongui i defensi més la tasca de les biblioteques. No em veus la cara, no em sents la veu i has d’imaginar la meva intenció d’acord amb el que llegeixes, però sense aquestes dades tan rellevants a la comunicació. Imagina-les bones, que aixi són. Que avui hi ha un aspecte crític? També ens calen! Però espero que la meva aportació es pugui llegir en positiu. Va per un lloc molt diferent del que respons. Ni jo ni ningú amb dos dits de front proposaria conservar les edicions velles quan se’n rep una de millor. Entenc que qui criticava ha trobat a faltar aquesta classe de fons i per això ho diu. Però anem més enllà. Imagina que ets a una biblioteca petita i tens 200 euros per a la compra del mes. En quins llibres els inverteixes? No m’interessa la resposta concreta (que òbviament dependria del fons ja existent i dels interessos declarats pels usuaris), sinó el fet que possiblement et faries 200 preguntes, si no més, abans de triar. I una d’aquestes preguntes bé podria ser: ¿He de crear un fons de qualitat contrastada, encara que tingui poca demanda? Ben cert, però, ¿fins on arribo? Què compro de clàssics (antics i moderns), què de consum? Aquest tipus de preguntes són el que, personalment, m’interessa posar sobre la taula.

    Bon cap de setmana!

  4. Bona reflexió, en efecte, un no sempre hi troba prous clàssics, a les biblioteques , per grans que siguin.

  5. Gràcies pel teu comentari, Jaume. No deu ésser fàcil equilibrar-ho tot. Potser comencem per no tenir clar quins són els nostres clàssics?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s