‘El petit mag i el lleó’, de Gina Ruck-Pauquèt

EL PETIT MAG I EL LLEÓ

Quan el petit mag arribà a la ciutat, hi havia molt d’enrenou. Les persones corrien amunt i avall com un eixam d’abelles espantades. Cridaven i gesticulaven exageradament amb mans i braços. Els gossos bordaven i els gats, damunt les tanques dels jardins, corbaven l’espinada.
—Què ha succeït? —preguntà el petit mag al policia.
—S’ha escapat el lleó —cridà el policia—. S’ha escapat del zoo i ara corre per la ciutat.
—Jo l’enxamparé —cridà llavors un home eixarreït amb un barretet de plomes.
Balancejà un caçapapallones i sortí corrents. I, com que el petit mag volia veure el lleó, s’afanyà corrent-li al darrere. El lleó seia sobre un contenidor d’escombraries i era molt bonic. Però també era molt gros i, per això, l’home del caçapapallones féu immediatament cent passes endarrere, on ja eren tots els habitants de la ciutat formant mitja rotllana, parlant i xisclant. Ningú no gosava apropar-se al lleó, però. Els bombers arribaren amb el cotxe gran, els ferrers, els paletes, i encara més homes, tots musculosos. Però ningú no s’arriscava a capturar el lleó. Llavors el lleó obrí la boca de lleó i bramà.
—Mireu! —digué la gent tremolant—, ara se’ns menjarà!
Però el petit mag s’adonà que el lleó tenia por de tanta gent. Quan es crida tan fort és perquè, en realitat, es té por. Llavors aixecà la seva vareta màgica i el convertí en un lleó tan petitó que més aviat semblava un gatet. I aleshores l’agafà a pes de braços i se l’endugué al zoo.
La gent sentí admiració pel petit mag. Li donaven la mà i li regalaven flors i salsitxes de Viena. El lleó, però, restava assegut a la seva gàbia en la qual el director del zoològic havia penjat un cartell que posava: «Lleó nan – exemplar únic». I tots els nens de la ciutat s’estimaven molt el lleó escanyolit.
Però quan el petit mag visità el lleó, l’endemà, el lleó li girà la cara.
—Estàs enfadat amb mi? —preguntà el petit mag.
—Grrr —digué el lleó.
—Estàs enfadat amb mi perquè t’he tornat al zoo?
—No —rondinà el lleó escanyolit—. M’agrada d’estar al zoo. Però tinc gana.
—Doncs menja —digué el petit mag—. N’hi ha prou allà.
—Ja no em cap a la panxa —bufà, colèric, el lleó—. I això és perquè m’has fet massa petit amb la teva màgia. El cor també se m’ha encongit. I què és un lleó sense un gran cor ple de coratge?
Aleshores el petit mag tornà a fer poderós el lleó i tan bell com abans. El lleó quedà tan agraït que, de primer, se sentí una mica destarotat. Els lleons són, en realitat, molt orgullosos i no expressen mai els seus sentiments. Obrí la boca i badallà perquè tothom li veiés les dents blanques. I el petit mag ja el va entendre.

  • Gina Ruck-Pauquèt, Contes del follet de la son (Sandmännchens Geschichtenbuch, 1966). Destino, Barcelona, 1990. Traducció de Marta Fernández. ISBN 84-233-1853-2.
  • L’edició original encara s’ha reeditat a Alemanya aquest 2010, amb la reproducció del format antic que veieu a la imatge de dalt, després d’una adaptació en DVD. Es tracta de contes breus, sovint tendres i en general amables, ideals per a llegir a partir d’uns 5 anys com a contes de bona nit.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s