Monthly Archives: gener 2011

‘Sobre gustos’, d’Hermínia Mas (dins ‘Estimat, t’he de deixar’)

Estimat, t’he de deixar, d’Hermínia Mas, és un recull de contes breus (unes quatre planes) que analitzen els sentiments i les relacions humanes tot enfocant-les amb una càmara clara, però amb l’afegit d’un to entre cordial, enigmàtic i humorístic que tendeix a la sorpresa o el somriure. Al meu parer, fa de bon llegir i la seva extensió sembla molt bona per a activitats d’aula. Com a botó de mostra, el conte «Sobre gustos…».

SOBRE GUSTOS…

Quan a la seva dona li va sortir la primera arruga, la va canviar per una altra de jove, rossa i de pell sucosa; però vet aquí que va venir una sequera molt forta i se li va arrugar tota com una pansa. També la va haver de canviar. Aquest cop, però, per una morena d’ullassos foscos, veu melodiosa i malucs fimbrants. Un bon dia, a la morenassa li van començar de sortir berrugues i ell no ho va poder resistir. Va decidir que ni les rosses, ni les morenes, sinó que s’havia de triar una pèl-roja amb les galtes pigades. Però es veu que li queien una mica els pits. I ell no els suportava, els pits caiguts. No hi podia fer res. Al final va arribar a la conclusió que el millor que podia fer era triar una noia que, encara que no fos d’una gran bellesa, no tingués cap defecte gaire evident. I va triar una noia normal i corrent. Però era tan normal que no li trobava res. I és clar, si no li trobava res era perquè no devia tenir cap gràcia.
Com que es feia una mica gran i se sentia molt desgraciat perquè semblava que les dones fessin el possible per sortir-li malament, va decidir d’anar al psicòleg.
El psicòleg li va dir que tenia un problema greu de relació amb les dones i que el seu grau de frivolitat era massa elevat. Que no les havia de triar en funció del color dels seus cabells o de les seves mides corporals, sinó fixant-se en aspectes més profunds.
Va sortir de la consulta tot preocupat i pensant com s’ho faria. Però abans que hagués acabat de travessar la saleta d’espera, va sentir algú que somicava i es va girar: era una noia amb els cabells de color caoba que plorava amargament. Ell no es va poder estar de preguntar-li què li passava, i ella li va obrir el seu cor i va explicar-li tots els seus problemes:
S’havia barallat amb l’últim nòvio. N’havia tingut una pila i tots li sortin malament. I a l’edat que tenia potser ja no en trobaria cap més. Era la segona vegada que anava a la consulta i el psicòleg li deia que tenia massa manies. Però ella era així. No hi podia fer res. És clar que li’n tocava cada un, també! L’últim xicot, per exemple, duia unes corbates que no lligaven gens amb la tapisseria dels sofàs del seu menjador, ni amb les cortines, ni tan sols amb els coixins de les cadires!
N’havia tingut un altre, de xicot, que se li presentava amb un cotxe de color carabassa. I no se’l volia canviar de cap manera perquè deia que eren massa cars, els cotxes. I ella el color carabassa, no el podia ni veure. Li venia mareig només de pensar-hi.
I per no parlar del que tenia el costum de regalar-li orquídies, quan a ella el que li quedava bé eren els crisantems. Doncs no hi havia manera. Vinga orquídies, i més orquídies…
Ell la va comprendre totalment i també li va explicar tots els seus problemes amb les dones. Van sortir de la consulta del psicòleg per no tornar-hi més i se’n van anar a passejar pel port. Mentre passejaven i s’anaven enamorant, perquè de seguida es van adonar que estaven fets l’un per a l’altre, comentaven el mal gust que tenien alguns homes baixos de triar dones altes, o algunes dones amb sabates de taló de voler anar amb homes que duien bambes…
Al cap de tres mesos es van casar enamoradíssims, van ser feliços i van menjar anissos. Mentrestant, el psicòleg encara es preguntava com era que havia perdut dos clients de cop.
Van tenir dos bessons preciosos que ara tenen 7 anys i que busquen dues nenes rosses de pell suau i vestides de color salmó que sàpiguen saltar a corda amb un peu i amb dos, per jugar-hi a l’hora del pati i havent dinat, però encara no les han trobat. El psicòleg de l’escola diu que aquests nens són una mica problemàtics. Però els seus pares els diuen que no s’amoïnin, que tard o d’hora les trobaran.

  • Hermínia Mas, Estimat, t’he de deixar. Edicions del Roure de Can Roca, La Garriga, 2010. ISBN 978-84-937475-0-3.
Anuncis

‘molt’, de Joan Brossa

.

.

.

.

.

.

.

.

.

molt

.

.

.

.

.

.

.

.

.

  • Joan Brossa, Poemes visuals. Edicions 62/Empúries, Barcelona, 2001. ISBN 84-297-4794-X.

Una antiga (i encara ben viva) cançoneta de Reis

.

Tirí, tirí, tirí,
senyor rei, jo sóc ací;
palla i garrofes
tot per al seu rocí,
coques i avellanes,
tot per a mi.
.

Així es cantava a Vila-Real, segons Joan Amades, Costumari català. El curs de l’any, mes de gener, entrada “Els Reis”. Amb lleugeres variants, un text d’avui mateix, segons ens el transmet en Felip, de Món d’animació:

.
Tirorí, tirorí!
Senyor rei, ja estic ací!
Palles i garrofes
per al seu rocí!
Pastes i avellanes
totes per a mi!

.

  • Avui veiem pocs “rocins” i molta carrossa (i fins algun camell), però encara, com deia una altra cançoneta, “els tres reis … són tots vells”. Canviarà la tradició i veurem reines algun dia? Fins on arriba la reconstrucció del passat mític des del present, amb els seus valors i necessitats de canvi (doncs és obvi que ens cal canviar l’antiga concepció social de la dona)? Diria que “els Reis” seran encara durant molt de temps “ells” i no pas “elles”, perquè l’arrel bíblica de la tradició popular és ben clara i la institució eclesiàstica no és ni flexible ni profeminista, però qui en sap res, del futur…