Sobre la sèrie de Martí i Frederic, vegeu aquesta nota.
(Tot mirant unes fotos.)
——«Jo no hauria imaginat mai que el fartaner del meu pare haguera estat de menut un panxabuit.
—— —Però si sembla un indigent.
—— —És que —el va disculpar l’avi—, de menut, el teu pare no menjava gens; era un llepafils. Havíem d’anar sempre amb la cullera i el plat al seu darrere. I era un bon corredor, no penses. A l’hora de dinar, semblava un coet.
—— Qui ho diria. Ara, al meu pare li agrada qualsevol classe de menjar. Fins i tot, un dia es va engolir el plat de Jordi, el nostre gos, perquè creia que es tractava del seu puré, i quan li vam dir que s’havia equivocat, encara en volia repetir, d’aquell menjar. Sort que Jordi es va poder cruspir el plat del meu pare, perquè la confusió no li havia fet gens de gràcia.
—— Fet i fet, la foto era molt educativa. Revelava un seguit de detalls sobre el meu pare que mai no hauria imaginat. Per exemple: no sempre havia estat calb com una bola de billar, i, més important encara, havia estat capaç, de menut, de pegar una puntada de peu en una cartera. Així, resultava que el meu pare era, al capdavall, un ésser humà.»
- Pasqual Alapont, Me’n vaig de casa! Il·lustracions de Francesc Santana. Bromera (El Micalet galàctic, 28), 1993. 11a ed., 2008. ISBN 9788476601466.
Darabuc · literatura per a infants i joves 