‘El pastís caigut del cel’, de Gianni Rodari


El pastís caigut del cel
, de Gianni Rodari (La torta in cielo, 1966), és una obra molt italiana i molt rodariana ensems. En dic «italiana» pensant en el cinema de l’època, en els tòpics del cor calent de la societat mediterrània, també en Dario Fo. Entre els homes trobarem sobretot «savis», científics, policies i militars, a quin més enze; les dones són mares que reparteixen calbots, castanyots i clatellades tant com abracen; els nanos juguen als patis i els carrers i també s’empenyen i fan puntades de peu. El món ha canviat des del 1966, sense dubte, però també la literatura infantil…

Ara bé, la història no és menys «rodariana». Així és com acaba:

En resum, que n’hi va haver per a tothom, [de pastís,] menys per al professor Rossi i per al professor Terenzio, que estaven a l’hospital curant la por.
També n’hi va haver un gran tall per al senyor Meletti, quan la senyora Cecília, Rita i Paolo van anar-lo a alliberar.
N’hi va haver un bocinet també per a mi, que vaig arribar al darrer moment, a temps, però, de fer-me explicar fil per randa com havien anat les coses.
I n’hi haurà per a tothom, un dia o altre, quan es fabricaran pastissos en comptes de bombes.

L’amenaça de la guerra atòmica és un disbarat que, com tots els disbarats bèl·lics, es resoldria prou bé si féssim més cas del sentit comú i l’instint per a la felicitat dels petits. Les mares ho comprendran prou aviat, més properes a ells i també al plaer. Els homes seran els darrers, i encara no tots. Hi ha una falsa «saviesa» que en realitat és una crosta del cervell.

Bruno Munari hi posa les imatges creant retrats i multituds en moviment amb un estil d’abstracció i exercici estètic força insòlit, d’elements mínims i plaer reconeixible i contagiós, d’aquell que ens fa sentir ganes d’agafar un llapis amb la convicció que l’art és una cosa simple i a l’abast de tots. No sempre ho fa, tanmateix, en una relació perceptible amb el caràcter o la funció dels personatges. Al mosaic inferior, la Lucrezia del racó inferior dret, per exemple, no és una senyora antipàtica, sinó una noieta engrescadora.

  • Gianni Rodari, El pastís caigut del cel. Il·lustracions de Bruno Munari. Traducció d’Àlvar Valls. La Galera, Barcelona, 1985, 2007. ISBN 978-84-246-8031-2.
  • Ressenya d’Sfer dins Al·lots

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s