Monthly Archives: Octubre 2009

Breu: Sac de Rondalles a la Francesca Bonnemaison

Sac de Rondalles: Doctora Galipàndria, a càrrec de Mercè Rubí i amb la col·laboració de l’ANIN (Associació de Narradores i Narradors), el dijous 22 d’octubre a les 18 h., a la biblioteca Francesca Bonnemaison de Barcelona.

Anuncis

Cançons populars: Pissi pissi ganya

.

Pissi pissi ganya,
oli de la canya,
pèl de la cabreta,
estira l’orelleta.
—Filla merenguera,
agrana’m esta casa.
—Mare que no puc,
que tinc la mà cordada.
—Qui te l’ha cordada?
—El rei i la reina.
Picaló, picaló,
posa el peu dins del caixó.

.

  • Variant cantada a Borbotó, segons Ricard Morant i Miquel Peñarroya, Llenguatge i cultura. Per a una ecologia lingüística, València, 1995, que expliquen (p. 139 i n.): «El “pissi pissi ganya” era un altre joc. Tots asseguts a terra feien un gran rotgle ajuntant els peus. El director entonava la cançó dedicant una síl·laba per peu. Amb l’última síl·laba de la melodia el peu que coincidia s’havia d’amagar sota la cuixa, i així successivament fins que només quedava un peu, que era del guanyador». Una variant del joc era «tots en un rotgle amb les mans davant, amb el palmell mirant avall». Es deia «estira l’orelleta, ben estiradeeeta», s’estirava del darrer i aquest quedava eliminat.
  • Una altra versió, recollida al bloc Coses properes: «Pissi pissi ganya, oli de la ganya. / Filla mandonguera, grana’m esta casa. / No te la puc granar, perquè tinc la ma cordada. / Qui te l’ha cordada? / El Rei de la França, que balla la dança. / Tinc un gall que fa flautes, ni són llargues ni són curtes. / La ueleta Gatameu, diu que amagues eixe peu!». Sovint es diu cordà (o tallà, o embenà). Hi ha un parell de versions més en comentari a aquella nota.
  • Una partitura i arxiu mid, també amb les petites variacions de rigor, a La música del poble.

El lleó Kandinga, de Boniface Ofogo i Elisa Arguilé

El lleó Kandinga, de Boniface Ofogo i Elisa Arguilé, és un àlbum que crida a la porta amb força, demanant de no passar inadvertit.

En primer lloc, pel fet de ser d’en Boni Ofogo, un narrador nat al Camerun que no només destaca per la veu, la modulació i el repertori, sinó també per una presència teatral llampant, amb la vistosa roba tradicional del seu país.

darabuc-boni-ofogo-Bucaramanga-450

En segon lloc, perquè es tracta d’una història amb moral expressa: «Kandinga no va contestar. Va morir víctima del verí mortal de la serp negra; però, en realitat, el van matar la seva avarícia i el seu egoisme». La tradició literària infantil europea s’ha anat allunyant d’aquestes conclusions i preferint camins més oblics.

I en tercer lloc, perquè l’aposta estètica de l’Elisa Arguilé és radical: pocs colors, combinacions estridents, línies molt gruixudes i efectes de zoom i perspectiva distorsionada. Agradarà o no, sense deixar indiferent.

darabuc-lleó-kandinga

  • Boniface Ofogo i Elisa Arguilé, El lleó Kandinga. Kalandraka-Hipòtesi, 2009. Traducció d’Ignasi Centelles. 40 pp., 26,5 x 21 cm. ISBN 978-84-936667-5-0.
  • La imatge de la coberta l’he presa d’Un chat botté, que incloïa l’àlbum entre els seus Imprescindibles del trimestre.
  • A la dreta: Kandinga al Menjalletres de Dolors Todolí.

Voluntaris dels contes a la biblioteca Can Sales de Palma

darabuc-voluntaris-dels-contes-biblioteca-can-sales

V Festival de Titelles de l’Alt Camp

Del 16 al 25 d’octubre se celebra a Valls el Festival Guant (V Festival Internacional de Teatre de Titelles de l’Alt Camp). No hi falteu!

darabuc-guant-2009

Per un botó, de Carles Cano i Joma

Per un botó, de Carles Cano, premi Hospital Sant Joan de Déu de 2008, és una història de disbarat, esplèndidament traslladada al format d’àlbum (de fulles apaïsades i grans, aprox. A4) per en Joma.

L’anècdota és el no res que anticipa el títol (el que podria passar «per un botó»), però dut a l’extrem, des d’un cavall desbocat que destrossa per allà on passa fins a diverses declaracions de guerra entre països. El text és complex i satíric, amb al·lusions que requereixen bé lectors relativament grans, bé una gran capacitat narrativa de qui expliqui la història.

L’àlbum multiplica les possibilitats de joc amb una preparació pausada del relat que dóna pas a un festival de disposició gràfica del text, que ens farà llegir en totes les direccions (i fins de l’inrevés!) com si recorreguéssim el vol del botó i la carrera del cavall.

darabuc-carles-cano-joma-per-un-botó-0

darabuc-carles-cano-joma-per-un-botó-1

  • Carles Cano i Joma, Per un botó. La Galera, Barcelona, 2008. 56 pp., 30 x 22 cm. ISBN 13: 978-84-246-3037-9.

Les cartes d’Hèrcules Poirot, de Jaume Fuster

darabuc-jaume-fuster-cartes-hercules-poirot-350En Poirot ja no és un personatge especialment conegut entre els lectors joves, però com els seus tics i les seves maneres són clarament reconeixibles (car han passat a formar part de la figura literària i cinematogràfica general del detectiu) i el clàssic de la negra Jaume Fuster va situar d’entrada l’obra en un passat convenientment distant (la postguerra catalana i europea), Les cartes d’Hèrcules Poirot segueix essent un guió teatral molt aprofitable, que manté tothora el suspens —l’enjòlit, si voleu— i va descobrint a poc a poc la xarxa de mentides de tots els personatges fins que es desvetlla el culpable dels assassinats.

  • Jaume Fuster, Les cartes d’Hèrcules Poirot. Edicions 62: col·l. L’Escorpí/Teatre, 1983; col·l. El Cangur, 1996; col·l. Educació 62, núm. 13, en edició per batxillerat de Montserrat Estruch, 2007 (ISBN 13: 978-84-297-6024-8).