En Roc Drapaire, de Josep Vallverdú

En Roc Drapaire, de Josep Vallverdú, és avui una novel·la d’aire antic, pel que descriu i construeix —el món d’un suburbi de barraques de cap als anys seixanta, on l’heroi és un drapaire— i per com ho fa —centrant-se en personatges marginals i malalts, como era habitud en la narrativa per infants de la primera meitat del segle XX—. Tanmateix, és aire fresc: l’acció corre amb rapidesa, la malaltia es cura, de la misèria se’n pot sortir (amb esforç), el col·lectiu social és com una xarxa d’empara. El to general és d’optimisme, però no tothom ajuda (altrament, poca novel·la tindríem): al món hi ha lladres sense escrúpols, la policia no resol gairebé res i algun secundari tampoc no  vol ajudar-se a si mateix (i sense esforç no hi haurà recompensa).

A la novel·la hi ha, potser, dos homenatges (literaris; desconec si eren conscients o no). Un recorda la Klara de Heidi; aquí també trobem una Clara impedida i la seva malaltia es viu amb emoció al llarg d’un bon nombre de pàgines.

L’altre podem dir que fa justícia al premi que va rebre l’obra, ja que recorda més d’una plana d’en Folch i Torres, com aquesta: «el meu fill, el meu pobre Ramonet… No té mare, ni té salut, saps? El pobric va néixer flac, amb les cames febles … i mai no ha pogut caminar» («El misteri del sabater», dins Cinc pàgines viscudes). Ara bé, la semblança amb en Folch i Torres és de tema, però no de to; Vallverdú és emotiu a gratcient, però no llagrimós. No us perdeu el toc d’humor del secret del rellotge, molt ben integrat, a més, com element de la trama.

• Josep Vallverdú, En Roc Drapaire. Il·lustracions de Joan Corbera. La Galera, 1971 (2001, 15.ª imp.). 144 p. ISBN 13: 978-84-246-8173-9.
• Altres referències a Josep Vallverdú dins aquest bloc