Sopa de cua de sargantana, de Marta Gené

darabuc-marta-gene-sopa-de-cua-978-84-236-9572-0Sopa de cua de sargantana, de Marta Gené Camps (premi Edebé de literatura infantil de 2009) és una novel·la breu que aposta per l’emoció i l’acció.

La història es desenvolupa en un marc irrealista: una illa introbable i un temps imprecís (un segle XX de poble mariner amb trets atemporals de conte de fades i històrico-llegendaris de cacera de bruixes). Candela, la protagonista, de dotze anys, té sobretot un amic, en Valentí. El coneix de sempre. Però l’estiu serà diferent a l’acostumat; en Valentí està canviant i l’amistat dóna pas als primers titubeigs de l’amor.

Hi ha un altre canvi que esclata des de l’interior de la pròpia Candela. Sempre havia estat una nena especial, però ara no controla la seva singularitat: prediu desgràcies, com per exemple una olla que caurà del foc, una escassetat de pesca al poble, una mort dins la família. Li passa així, sense més ni més, sense saber per què, sense poder controlar-ho.

Candela, que en un principi es converteix en víctima d’aquest do, haurà de lluitar amb dos grups: la seva família i el poble. A la família prenen especial relleu una mare enfrontada al do, que el nega i intenta contenir-lo per tots els mitjans (inclòs el que dóna títol al llibre), i una àvia que, al contrari, el comprèn i (tot i que des d’una posició ja marginal dins el grup), intentarà recolzar Candela sense castigar-la.

En aquest context hi ha apunts savis, sempre dins d’un to literari molt mesurat, que no trenca la versemblança ficcional dels personatges (no pretén convertir-los en filòsofs):

La mare envia una mirada encesa a l’àvia i mira la Maribel, com dient «ara no», però en realitat [la renya]. Mentre diu això, la mare escapça un parell de peixos i llança els caps i les espines a l’olla. La Candela no entén per què la mare no diu el que pensa. (24)

Aquest retrat en veu baixa de la protagonista és, al meu parer, el principal valor literari del llibre. Parlo de pinzellades d’aquarel·la, gens grandiloqüents, molt eficaces:

—I és veritat?
—El què? —diu ella.
—Que ets una bruixa.
La Candela arronsa les espatlles i diu:
—No sóc cap bruixa.
—Llavors com pots saber el que passarà abans que passi?
—Només ho sé —diu ella, confosa. (54)

—I tu què vols, Candela? —li pregunta la curandera.
—Jo no vull que els meus amics em tinguin por. (65)

Aquest conflicte podria haver arribat a madurar i resoldre’s per si sol, però arran del conflicte amb el segon grup —el poble i, abans que res, l’alcalde—, el llibre pren un altre curs, essencialment d’acció. A ritme cada vegada més ràpid trobarem traïció dolorosa, assetjament, fugida, persecució, condemna, ajuda de l’amic i d’un ésser semimàgic, alliberament, incendi i, a la fi, una nova fugida dels dos nens sols, que ja són menys nens.

darabuc-maria-espluga-marta-gene-sopa-de-cua-de-sargantana

Maria Espluga interpreta el llibre amb gran encert, al meu entendre: dibuixa la seva cara més íntima, amb uns llapis de força majoritàriament emotiva —amb força continguda, al Noemí Villamuza—, a voltes simbòlica.

darabuc-maria-espluga-marta-gene-sopa-de-cua-de-sargantana-2

  • Marta Gené Camps, Sopa de cua de sargantana. Il·lustrat per Maria Espluga. Edebé (Tucà, verd), 2009, 136 pp. ISBN: 978-84-236-9572-0.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s