Reflexió sobre la poesia al sistema educatiu de Secundària, per Sam Abrams

… Fa molt temps que observo que la lectura de literatura s’ha convertit en una càrrega molt feixuga per als joves lectors dins el sistema educatiu actual. Però la culpa no recau exclusivament sobre els joves, que pertanyen a una cultura visual i bla, bla, bla. La culpa recau en gran part sobre el sistema educatiu i la seva manera enquistadament tradicionalista i historicista, i dissecadament formalista de presentar la literatura, i en especial la poesia. En uns tallers de lectura de poesia que organitzaven en certs centres culturals de La Caixa a Barcelona, Granollers i Vic durant anys, vaig poder veure i comprovar personalment que els joves lectors no es posen necessàriament de cul a la poesia si saps triar els autors i els poemes i si la saps presentar i explicar amb ganes i entusiasme, de manera que percebin que és una experiència potent, tant per al professor com per a l’alumne.

Fa anys es deia que no hi havia dones frígides sinó homes inhàbils. Crec que no hi ha no-lectors de literatura i de poesia sinó sistemes educatius i ensenyants febles i equivocats.

5 responses to “Reflexió sobre la poesia al sistema educatiu de Secundària, per Sam Abrams

  1. Interessant article. L’acabo de llegir a l’Avui que rebem en la biblioteca i ara me’l trobo ací. Cal reflexionar sobre tot el que diu.

    Com ha anat la revetlla de Sant Joan?

    Besadetes fresquetes (per a contrarrestar la calor)

  2. Un article per pensar i reflexionar sobre la nostra pràctica.
    M’ha agradat particularment el darrer paràgraf, i torno a pensar que els mestres tenim la clau per obrir el món de la literatura i els llibres als nostres alumnes. Ara bé, no n’hi ha prou amb tenir la clau: cal saber quan i com utilitzar-la.

    Salutacions.

  3. Hola!

    Jo no subscric necessàriament les paraules de l’Abrams, però m’agrada la seva reflexió i, més encara, que es pugui publicar en un diari d’abast general. L’educació només sol saltar a la premsa en casos d’escàndol o accident i en realitat és molt més important i essencial que cap paraula dels Camps, Montilla, Zapatero, etc.

    L’ensenyament de literatura que jo vaig rebre era historicista i només me’n vaig cansar ja a la universitat (molt, també és ver). Però potser té raó en el fet que els que ens agrada llegir poesia no la llegim en general (crec jo) de la manera que ens solen ensenyar al COU, i que el “valor històric”, als 16 o 17 anys, sovint es tradueix en un plom difícil d’empassar (el meu record de les classes de la Decadència).

    També és cert, però, que a l’escola i l’institut se’ls exigeix que ensenyin de tot ensems (valors humans, valor històric, valor estètic, diversió, coneixement i plaer) i per aquesta via de l’excés la pròpia societat condemna els seus centres educatius a fracassar (per molt que després miri cap a una altra banda i assenyali els mestres amb el dit).

    Una abraçada i gràcies pels vostres comentaris

    Bon Sant Joan, Sàlvia. Molt (massa) tranquil per aquí baix, jo que vaig créixer entre petards i fogueres. Però amb coca casolana, si més no.

  4. Hola,
    jo no puc opinar sobre la literatura dins del sistema educatiu. Els nostres fills són petits i no van a escola. Però, veig que els agrada la poesia, encara que a vegades no acabin d’entendre ben bé alguna paraula. Els agrada per com sona, a vegades perquè el que senten és divertit… Em sorprèn perquè a voltes els encanten poemes que, personalment, no m’acaben de convèncer, però sobre gustos… Crec que hem de saber què podem oferir (en aquestes edats, després cada lector ha de poder escollir les seves lectures) perquè la persona que llegeix o escolta pugui disfrutar de la lectura sense sentir-se tan aclaparat que es tanqui en banda… Potser a vegades amb els lectors més joves passa això…
    Fins una altra!

  5. Hola, Àfrica:

    Penso que la poesia amb els petits té quelcom de primitiu, de música que ve del fons dels temps. I és una porta molt més gran del que un pensaria. Hi ha qui els llegeix Foix i dubto que els nanos protestin (un Foix ben enfocat, com a proposta de música i joc).

    Amb els joves és diferent. Jo també recordo les meves lectures de Carner, a l’institut, amb decencís. És un poeta d’una qualitat tècnica innegable i amb un valor històric clau: sense ell, avui no tindríem tanta poesia en català. Però no em deia res! No hi havia manera! Molt polit, molt irònic, molt destre… i molt lluny del que jo volia, poetes forts, emotius, combatius, arriscats, experimentals. (Es podria dir que un sol títol com El cor quiet ja era una provocació al desànim.) La meva mestra era excel·lent, diria. Però la tria dels llibres es pot fer molt dura.

    Fins una altra!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s