El vol del falcó, de Josep Vallverdú

El vol del falcó, de Josep Vallverdú, és una novel·la èpica, ambientada en un món grec primitiu, mític i màgic (un món homèric, però amb poca aparició dels déus). La trama té certs paral·lelismes amb L’ombra del senglar: un jove (allà era un nen) desvalgut i maltractat és adoptat per un grup que li permetrà de créixer fins a assolir un càrrec social de gran categoria, però no sense passar proves (molt) dures. El punt de vista, com allà, és el de l’heroi masculí clàssic i els personatges femenins són escadussers i poc desenvolupats. Són novel·les de l’aventura de l’home jove en temps de rols socials molt marcats.

L’obra narra un gran viatge entorn del Pont Euxí (mar Negre), on en Keres, antic pastor i ara escollit com a pistós (segon, darrera del rei) del regne de Manolke, descobrirà el Termòlit (un meteorit d’estranys poders), coneixerà la reina Golana (maleïda per Posidó, amb la prova de la Roca Ventosa), haurà de lluitar amb amazones i pirates i, sobre tot, madurarà pel camí de l’esforç i el sofriment.

Són capítols breus, d’acció força ràpida. (Potser simbòlicament, els capítols tenen títols d’un sol mot, sovint noms propis.) El vocabulari és ric i la lectura no sempre serà fàcil; l’obertura de la novel·la n’és tota una declaració d’intencions:

«Els cops queien talment pedres rodoladisses de les que s’esmunyen muntanya avall en una tartera, empaitant-se precipitadament, copejant-se les unes a les altres en un rosari desordenat. Però també tenien una seguida de ritme, com cops de gong, ara un, ara un altre. I, com els cops de gong, retrunyien. Dins el cap, al bell mig del pit, i semblaven garfir l’esquena d’una banda a l’altra, com les pinces d’un cranc, talment dos bocs tossant l’un contra l’altre; així oprimien les costelles i feien com una taca de dolor ampla i calenta.
Els cops de fuet eren aplicats per algú que era massa lluny i massa prop alhora: eren aplicats amb crueltat, amb odi.
I l’odi era quelcom que costava de comprendre. Per què, odi? Què havia fet, ell, Keres, per ésser ferit tan immisericordement? Havia insultat, maldit, furtat, occit? No. I els cops continuaven caient damunt seu, i ara eren els braços que li bleïen perquè amb els braços es protegia el cap; altrament, la seva vida s’hauria escolat xuclada pels filaments de la xurriaca.
Així començava un episodi i, entre la cremor de les fuetades, Keres s’adonava que també n’acabava un altre. No hi havia res decidit, encara, però aquella pallissa, aquella brutal, violenta, serpentejant acumulació de vergassades, volia dir que alguna cosa s’havia romput, o estava a punt de rompre’s, i que les coses, a partir d’aleshores, ja no podrien ser mai més el que havien estat.
La vida dels homes se sosté per fils que els homes no veuen ni endevinen. Els déus tenen aquests fils, però també els déus es distreuen de vegades, i les forces del destí, superior a les mateixes divinitats, agafen aquests fils i hi juguen a l’atzar més absolut.
Així per a tu. Així per a mi. Així per a Keres…»

darabuc-josep-vallverdu-isidre-mones-vol-del-falco-termolit

El Termòlit, vist per l’Isidre Monés

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s