L’home que es va aturar davant de casa, de Joaquim Carbó

L’home que es va aturar davant de casa, d’en Joaquim Carbó, m’ha semblat una novel·la peculiar. És una novel·la de l’Oest, de vaquers i indis, però no és pròpiament una novel·la d’aventures (a pesar que ho és en part i que l’autor és un mestre del gènere), ans sobre tot una novel·la de formació, de creixement i maduració moral, fins a cert punt una Bildungsroman (Viquipèdia).

Encara és peculiar dins d’aquest gènere perquè la maduració la fan dos personatges d’edats molt diverses: el jove Leo Mills i el seu avi, gràcies a en Sam, «l’home que es va aturar davant de casa», qui amb la seva empenta, el seu humor i la seva saviesa els ensenyarà a respectar els altres, com l’indi Llop Solitari o, ja a l’epíleg, el negre Bafoulos.

Un tercer tret la caracteritza: el creixement es fa, sobre tot, a través de la paraula, del diàleg, ja sigui entorn de passatges de la Bíblia, que el jove Leo llegeix a l’atzar per la nit i tots en parlen fins a treure’n l’entrellat, o mentre passegen o alguna raó reté els personatges a casa. És una novel·la prou cervantesca, si pensem a la segona part del Quixot, on el veritable plaer és menys l’humor que la xerrada.

Un passatge explícit del procés de maduració moral:

Ja he dit abans que la vida al ranxo va millorar aquella època feliç en què jo vaig deixar de ser un nen esquerp, indolent i malcriat i vaig començar a aprendre a ser un home de debò gràcies a aquells dos amics que cada dia m’oferien la idea que m’ha quedat ben gravada per sempre més: en aquest món, el pas més decisiu per a arribar a ser un home de debò és trobar l’alegria en el treball, en qualsevol treball, perquè tots són prou importants i necessaris. Si un dia em picava un dit amb el martell quan intentava tapar una esquerda de la paret del ranxo, sabia que ho feia per evitar que el vent hi entrés les llargues nits d’hivern; si em sortien durícies a les mans quan serràvem els arbres per fer-ne estaques, sabia que ho feia per protegir aquell bestiar amb la venda del qual podríem comprar tot allò que necessitàvem per a viure millor; si arribava el vespre i tenia el cul macat d’haver muntat tot el dia a cavall, no me’n sentia, o ho feia veure, perquè em semblava que em preparava per a més endavant, quan fos més gran i pogués anar a córrer món; si acabava baldat perquè havia bregat amb els vedells a l’hora de marcar-los, me’n sentia orgullós perquè era una de les maneres d’assegurar el que era nostre… Qualsevol feina era digna, bona i útil, com no paraven de demostrar-me en Sam, Llop Solitari i, no cal dir-ho, l’avi, que s’havia tret molts anys de sobre amb l’ajuda d’aquell parell i els pegats que li preparava l’home medicina per als genolls.

De dia, jo no parava de parlar ni, sobretot, d’escoltar els meus amics. Si en vaig aprendre, gràcies a ells, de les coses de la feina, de la vida i del món! De vegades, a l’hora dels àpats, o quan ens assèiem a reposar, l’un o l’altre m’explicaven fetes que tenien tot l’aire d’una rondalla, d’un conte. I jo, per correspondre’ls, els comentava coses d’aquells llibres que ara tenia menys ocasions de rellegir de tan ocupat que estava. (pp. 123-124)

En aquest enllaç podeu consultar una guia de lectura amb proposta d’activitats de l’editorial. Deixo per dijous vinent una ressenya que incideix en altres punts i explica la curiosa gènesi d’aquesta novel·la, a més de recomanar-ne vivament la lectura.

• Joaquim Carbó, L’home que es va aturar davant de casa. La Galera, col·lecció Mascaró de Proa, 1998, amb caplletres d’Arnal Ballester; col·lecció El corsari, 2006, sense caplletres.