Els clàssics, sense sal?

L’altre dia em va arribar una versió del Tirant lo Blanc indicada per a lectors adolescents. No importa quina, més enllà d’això. El que importa és que duia 40 planes de text i 20 d’il·lustracions. Em pregunto si la famosa foguera de la qual deia Cervantes que calia salvar el Tirant era en realitat pitjor que aquesta mutilació.

Acostar els clàssics als nanos no és una tasca fàcil, en una societat que entronitza el novedós com a gran valor i no respecta el vell. L’adaptació dels clàssics per als infants, tanmateix, és també vella com el món: de Llull coneixem versions d’El llibre de les bèsties, però no el Llibre de les meravelles que l’acull, del Conde Lucanor recordem només els 50 contes (però l’obra és més llarga i, sobre tot, més complexa), i ens sorprenem quan llegim les novel·les completes de Gulliver, Robinson Crusoe o Peter Pan. I els grecs i romans aprenien amb fragments dels seus clàssics. Però no deixa d’escandalitzar pensar que el Tirant queda reduït a gairebé no res, amb lectors que ja posseeixen una certa capacitat lectora.

Al meu parer, la resposta no pot ser de blanc ni negre. Un dels punts de vista més contraris a les adaptacions que conec és “Cervantes light”, de Muñoz Molina. Més enllà dels principis, la clau probablement és la qualitat literària de l’adaptació en qüestió, un fet que només es pot avaluar força subjectivament. Una altra clau és l’experiència personal. La meva primera lectura del Tirant va ser una adaptació de còmic que em temo que em va allunyar durant força temps de la lectura d’un llibre complex que vaig pensar que “ja coneixia”. Però del Conde Lucanor, la lectura adaptada (no recordo en quina font) em va permetre d’absorbir de nen un llibre complex que des d’aleshores m’ha acompanyat i m’ha contagiat per sempre l’amor pel conte tradicional. La summa de totes les experiències, si fos possible, potser seria indicadora.

Suposo que a les aules també són mals temps pels clàssics, si és cert que la reforma va tenir un efecte d'”anivellament per la part baixa”. Les unitats didàctiques, de vegades predigerides, no corren tampoc a favor de la lectura de llibres antics, complexos i històricament carregats. Ni cert menyspreu per la cultura de l’esforç. Però no cal entrar en matisos positius: els clàssics ho són perquè han superat temps de tota índole i aquests no són, ni molt menys, els pitjors que hem conegut. Cal seguir llegint el Tirant, en edicions al més adaptades possible a la classe de lectors que el rebrà i a les seves circumstàncies. Ni només les més senzilles possibles, ni només l’edició de 1490-1497.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s