He passat una molt bona estona amb la novel·la juvenil (a partir d’uns 12 anys) Neu i gossos… ¡Quin embolic!, de l’Enric Lluch (edita Bromera, primera edició de 1994). És desimbolta, irònica, burleta i políticament incorrecta (no més que la realitat, però tampoc menys). Va ser il·lustrada per l’Anna Miralles, amb un estil de còmic de línia força clara i rostres expressius, en blanc i negre.
Penso que quan els lectors infantils o joves comencen a demanar textos essencialment realistes (que poden ser irònics, però han d’estar ancorats a la realitat), cal més que mai que la literatura deixi de ser políticament correcta. Quan un grup se’n riu per exemple del «pilota», del «culdegot», del «nan» o de la «foca», és rar que deixi d’enfotre-se’n en acabar l’any; no té molt de sentit que ho faci en concloure la novel·la, tot imposant el desig sobre la realitat i convertint la narració en una lliçó moral voluntarista, però buida. El concepte utilitarista de la novel·la sol anar-se’n en orris no perquè neixi d’un mal sentiment, no perquè sigui just, sinó, senzillament, perquè llegim per gaudir, no per ésser moralitzats.
En el cas de la novel·la d’en Lluch, el «pilota, saberut, fastigós, avorrible i repulsiu Hipotenusa» acaba sent una mica més acceptat per en Botes i els amics perquè ho duu el tracte, però d’una banda, és ben cert que té moments de saberut pesadíssim, i d’altra banda, no hi reconciliació formal amb declaració d’amistat perpètua (final de Disney, diguem). En Botes i els amics no són perfectes, tampoc, ni se’ls presenta com a model (positiu ni negatiu). Jo crec que, de marge, l’escriptor té l’optimisme, però no la ceguesa deliberada. Això té a veure amb un altre factor: normalment, la novel·la es mou millor en l’escala de grisos que en els contrastos extrems.
Un altre exemple que es llegeix amb plaer és el dels adults. Els adults som l’autoritat, però, en realitat, no sempre responem com cal. Som humans, com tothom. Els d’aquest llibre tendeixen a mostrar la cara menys afortunada dels nostres dies i en Lluch ho retrata amb humor.
«Del primer sopar, diguem-ne que resultà acceptable: fideus amb gust de fideus, carn arrebossada i flam d’ou. Per beure, aigua “que fa la vista clara, obri els porus i afluixa el ronyó”, comentà Antoni [el mestre], al mateix temps que s’engolia un got a caramull de vi negre.» (p. 15)
Els fideus «amb gust de fideus» obren camí a una broma que s’anirà repetint i creixent com una bola de neu:
«De sopar, consomé de misteri, truita de ceba, llonganisses de Lil·liput i poma fossilitzada.» (p. 31)
«Dinàrem al self service creïlles amb gust de carn i carn amb gust de creïlles. La metamorfosi alimentària, com ho definí Hipotenusa.» (p. 47)
Un exemple de la «imperfecció» dels personatges i el tracte irònic. A partir d’una certa edat, s’imposa en general (ens agradi o no) que «els homes no ploren», i tampoc els homenets; ni ploren ni demostren sensibilitat «infantil» o «femenina». Però…
«Monxi va pegar una punyada damunt de la taula.
—¿Què fem? ¿Juguem a cartes o fem l’imbècil amb el gos?
Després de la típica tirallonga d’insults, acabàrem tots fent l’imbècil.» (p. 52)
- Enric Lluch, Neu i gossos…, ¡Quin embolic! Il·lustrat per Anna Miralles. Bromera, 2007 (15.ª ed.), ISBN 9788476601822.
Darabuc · literatura per a infants i joves 
Jo també m’ho vaig passar molt bé llegint el llibre. No em vaig avorrir gens. Guai de veritat.
Me l’apunto.
Una pregunta, alguna recomanació que parli de robots per a canalla de P-5?
Gràcies!
Hola, Héctor, gràcies pel teu comentari.
Hola, Fe, m’alegro de saludar-te. Em temo que no sé respondre molt bé aquesta classe de preguntes, suposo que el meu cap es un garbuix massa embolicat (el bloc em serveix també a mi, per tal de posar ordre en algunes de les meves lectures). No hi caic, la veritat. Potser alguna altra lectora o lector del bloc?
Sobre el propi llibre, afegeixo que està escrit en una varietat de valencià força rica. Podria crear petites dificultats a lectors “del nord”, per molt que el context és molt clarificador. Per a mi és un avantatge més, igual que ho poden ser els llibres de Miquel Rayó, també molt apartats de l’estàndard del català central, o els de Vallverdú, de vocabulari sempre molt escollit; però crec que no va malament d’advertir-ho, per si algú te una altra concepció o ja lluita amb d’altres dificultats.
I sobre la part delicada del comentari anterior, aclareixo que per a mi, com a filòleg, hi ha una unitat lingüística clara entre balear, valencià i català, varietats de la mateixa llengua, i que convé molt que els lectors de les diverses regions llegeixin també llibres escrits en varietats lingüístiques diferents de la pròpia. El contrari és potser freqüent, però sens dubte empobridor.
Gràcies, mira era per provar si te’n sonava algun.
El tema de la unitat és evident i si a les escoles d’arreu dels Països Catalans intercanviessin material les paraules no se’ns farien extranyes, que estem parlant de la mateixa llengua!
De totes maneres, Tàndem, ed. del País Valencià publica alguns contes molt bonics i costen de vendre perquè la gent diu que no els entén. Coi una mica d’esforç per part de tots i normalitzaríem una situació massa polititzada.
L’any passat jo tractava amb una mare que estava “desesperada” perquè la seva filla de tres anys no mostrava interès pels llibres. Li vaig recomanar llibres de poemes fàcils, per tal que cada nit li’n llegís un. Però ai, a la nit, la nena està molt cansada… Que vingués al taller de contes. Però ai, a les quatre, la nena té molta son… Sense esforç no s’arriba gaire lluny, però sempre hi ha qui no vol fer-lo, i la resta són, essencialment, excuses més o menys ben formulades.
Jo entenc que el català (ara en el sentit ample, inclusiu) té precisament la sort d’una varietat riquíssima en un territori relativament poc extens. Si per a algú és un inconvenient, ja no sé què dir, perquè és el punt de vista contrari i no sé on ens podríem trobar. Només afegiria que els nanos solen tenir la curiositat de naixement (inclosa la curiositat lingüística) i que hauríem de procurar no retallar-se-la, sinó afavorir-la. Del sud al nord i de l’est a l’oest, no cadascú capficat en el seu campet cultural. Però entre la mandra, els prejudicis i la política, em demano si aquesta no és una opció minoritària.
ola
perfabor i a algu k satga llegit el llibre neu i gossos… ¡quin embolic1
perfabor paseume el resum o digeume on elm puc trobar
em farieu un grandiccim fabor
gracies
inés
Hola, Inés:
Té només 90 planes de lletra gran, trigaràs més a buscar un resum que a fer-ne un de propi. A part, llegir t’ajudaria a escriure millor (i això va molt bé per moltes coses). En calen més, de raons? La fonamental: és un llibre divertit, mentre que anar buscant i demanant sense sort és un pal que sovint ens duu només a perdre el temps.
Sort (que potser és la que cadascú es busca?)
Hola!
Sóc estudiant de Magisteri de la Universitat d’Alacant. He tingut el plaer de trobar-me amb aquest llibre així com també, amb “Grafitis” (de Joan Pla), mentre curse l’Assignatura de Literatura Infantil i la seua Didàctica.
En la realització de les ressenyes d’aquestes obres, m’he trobat amb el problema de la falta d’informació sobre la il·lustradora Anna Miralles. Agrairia si poguéreu facilitar-me’n o alguna pàgina web on trobar-ne.
Moltes gràcies!.
Hola, Gràcia:
No et puc ajudar directament, ara per ara, ja que no disposo de cap informació especial. En cercaré; però de pas he avisat una persona per si et pogués ser d’ajut (que no ho sé del cert).
Sort
MIRALLES, ANNA va nàixer a Madrid l’any 1959. És llicenciada en Belles Arts i es dedica professionalment a la il·lustració tant de llibres com de còmics, activitat en què destaca i on ha treballat tant per a editorials espanyoles com franceses. En Edicions Bromera ha col·laborat reiteradament per l’encertada i la personal adaptació dels seus dibuixos als textos que il·lustra. Per això, ha il·lustrat els llibres La màquina infernal, La secta del Graal, Grafitis, El rei dels óssos, Neu i gossos… ¡quin embolic!, L’illa del tresor i El cas misteriós de la lletra malalta.
Gràcies, Maria.
Moltíssimes gràcies Maria!
I al blog també! 😀
Quan siga mestra (esperem que sí), de segur que aquestos llibres formaran part d’una llarga llista de recomanacions!
Gràcies de nou!
Gràcies Darabuc! Les persones que hem nascut al sud del Sènia i escrivim en català som una espècie estranya que, sovint, no sabem on ubicar-nos. És d’agrair que, alguna vegada, ens coneguen, ni que siga de lluny. Gràcies també, per les paraules que has dedicat a Neu i gossos… La veritat és que, des d’aquest país que ens ha tocat, tractem de fer les coses de la millor manera possible.
Una abraçada.
Hola, Enric:
Tenim un sistema de bojos on tot és molt més difícil del que hauria de ser i a voltes sembla que es dediquen més esforços a enfrontar i dividir que a sumar. Però un ha d’anar fent segons creu, passant per sota, saltant per dalt, esquitllant-se pel darrere, en fi, com bonament puguem. No tombarem la truita, però servarem tot el possible i de pas, riurem i gaudirem pel camí.
m’ha agradat molt es molt interesant
es molt chulo perque tracta de gossos i de neu
Algú me pot dir el resum de “Neu i gossos… ¡Quin embolic!”? Gràcies…
Bé, suposem que t’han encomanat la tasca de resumir-lo tu, no de copiar cap resum… Mal favor et faríem, doncs!