Els barquers del cel, de Jordi Andreu i Corbaton (Conta’m un conte), és una novel·la breu de tema clàssic a la LIJ: les aventures d’estiu a casa dels avis, en un medi rural. Amb una perspectiva esbojarrada i humorística, tanmateix, el Marc, els seus amics, els iaios i el vell Bonet convertiran la vida quotidiana en un seguit de petits desastres: la carraca que no arrenca i li explota el tub d’escapament, les entremaliadures dels cadells d’en Bonet, el rescat de les granotes i els cullerots (capgrossos) d’una bassa mig buida, una pluja d’estels, un intent de construir un túnel fins a la riera o una peculiar interpretació còmica d’una llegenda sobre la pluja i els barquers del cel.

És d’agrair que l’editorial hagi respectat l’enriquidor dialecte tortosí de l’autor, a qui, d’altra banda, entenc que se li pot retreure un abús de les exclamacions: a les tres primeres planes, per exemple, només dues frases no són exclamatives i algunes encara duen el signe per duplicat.

Les il·lustracions d’Aaron Jodar, amb un estil de còmic proper al manga però amb un peculiar to cadavèric, reforcen el to humorístic i esvalotat del text. Tanmateix, els dibuixos no sempre quadren suficientment amb la novel·la: el iaio Miquel lluu cabellera on havia de tenir calba (p. 16) i la seva vella tartana, incapaç de sortir per si sola d’un forat (p. 40), s’ha dibuixat abans (p. 15) com un Jeep amb cabrestant.

• Jordi Andreu i Corbaton, Els barquers del cel. Alfaguara-Grup Promotor (sèrie lila), 2005. ISBN: 84-7911-097-X.

Els premis infantil i juvenil dels Ciutats d’Alzira han guardonat enguany en Pep Castellano (premi Vicent Silvestre per Bernat, un científic enamorat), la Maria Carme Roca (premi Bancaixa amb Fantasfrizy) i també Joan Pla, finalista del Bancaixa amb La violinista de París. Felicitats!

• Bromera de Lletres

A la biblioteca municipal de La Vall d’Uixò, del 4 de novembre al 9 de desembre, tots els dimecres de 17:30 a 19:00, prèvia inscripció, en grups limitats de 12 a 30 mesos.

A la biblioteca municipal de Benicàssim, del 3 de novembre al 22 de desembre, tots els dimarts de 15:30 a 17:00, prèvia inscripció, en grups limitats de 12 a 30 mesos.

• Món d’animació

Un cocodril neix de l’ou amb el deler de ser gran, de créixer fins arribar a ser el més fort i temible, i d’acord amb aquest somni anirà menjant i creixent sense descans. No es pararà en barres i devorarà cada cop més coses: una mosca, peixets, peixos grans, un altre cocodril, els arbres d’un bosc, un catàleg de coses de tota mena (que potser serà la pàgina preferida de molts nens?) i àdhuc el nostre planeta sencer; a l’univers no canvia d’actitud, fins que arriba al seu límit amb un sol enorme, superior a ell, i morirà, però no passarà: esclata i queda convertit en una constel·lació.

Un gran somni, de Felipe Ugalde, recent premi Compostel·la d’àlbum il·lustrat, és un conte sobre l’ambició sense fre i la seva doble cara, la de l’èxit assolit i la de la destrucció causada. Es mou en el terreny del mite perquè explica de forma mítica el sorgiment d’un fet natural com és el d’una constel·lació, pero també per les coordinades on es mou: recorda Ícar, que no es deturà davant del sol i preferí la mort a viure amb limitacions; i recorda Heròstrat, qui incendià un temple per assolir la fama. A mi em resulta una història més aviat inquietant, perquè el cocodril l’admirarem i alhora l’odiarem; però entenc que són acostaments necessaris, donat que la psicologia del ser humà —sense excloure’n la dels menuts— és virolada, i no només rosa.

L’àlbum inclou dos detalls que els petits apreciaran, com són una coberta amb elements fosforescents i un fullet d’adhesius de la mateixa mena, en forma de planetes i estels. Val la pena d’assegurar-se, abans de contar la història, que els més menuts saben què és una constel·lació.

• Felipe Ugalde, Un gran sueño. Premi Compostel·la 2009. Kalandraka-Hipòtesi, 2009. 27 x 21 cm, 40 pp. ISBN 978-84-936667-9-8.

Nota de Bromera:

L’obra  L’illa del tresor. Història d’una obra de teatre, del professor de Primària Didac Botella, ha estat la guanyadora del X Premi de Teatre Infantil Xaro Vidal Ciutat de Carcaixent. … L’acte de lliurament va tindre lloc en el Teatre Don Enrique de Carcaixent i anà seguit de la representació de l’espectacle  Moby Disc, de la companyia L’Horta Teatre. El llibre  es publicarà durant la primavera de 2010 en la col·lecció «Micalet Teatre» d’Edicions Bromera.

En L’illa del tresor l’autor ens presenta una obra de teatre dins d’una altra. Un grup d’alumnes prepara amb l’ajuda del seu professor un muntatge teatral per a representar en un festival de teatre. El text que trien per a representar és L’illa del tresor, el clàssic d’aventures de R. L. Stevenson, que tot just acaben de llegir. Els problemes però, comencen a sorgir des de l’inici, posant en perill la seua participació en el certament. L’obra naix de la voluntat de l’autor d’oferir una obra teatral a nivell escolar que implique, de forma equitativa, la participació de tots els alumnes, suplint així, una de les mancances que presenta actualment el teatre a l’escola.

Dídac Botella i Mestres (València, 1976) és mestre d’escola. A més d’haver estudiat interpretació, ha escrit i realitzat diversos projectes teatrals en l’àmbit escolar i imparteix un curs de teatre per a mestres anomenat «Performance a l’escola».

El Premi de Teatre Infantil Xaro Vidal Ciutat de Carcaixent respon a la voluntat de la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Carcaixent de dignificar el gènere teatral en el seu vessant infantil i de fomentar l’afició al teatre dels més menuts. Es tracta d’un dels certàmens més ben dotats econòmicament de tot l’Estat dins de la modalitat de teatre infantil. Pel que fa a la participació, cal assenyalar que les 15 obres presentades en aquesta edició procedien de tot el nostre àmbit lingüístic, tant del territori valencià, com de Catalunya i les Illes, un aspecte que demostra l’interés i l’expectació que desperta el Premi de Teatre Infantil Xaro Vidal Ciutat de Carcaixent.

El jurat d’aquesta convocatòria ha estat integrat per Joan Muñoz Crespo, director del Teatre del Raval de Gandia i de Pluja Teatre; Pasqual Alapont, escriptor, dramaturg i director de la col·lecció «Micalet Teatre»; Abel Guarinos, director de la Mostra de Mim de Sueca i coordinador del circuit teatral de Teatres de la Generalitat; i, com a president, Juan Ignacio Barrachina Doménech, regidor de Cultura de l’Ajuntament de Carcaixent.

Croc Croc a l’escola dels esqueletets, de l’Stéphane Levallois (Libros del Zorro Rojo, en català), em sembla un conte ben trobat i lligat sobre la integració de la diferència i com viu aquesta qui és diferent. No cau en els excessos de sucre de molts dels contes escrits amb aquesta intenció i és narrat i presentat d’una forma força original. Així, amb prou feines inclou text, és un quadernó d’apertura vertical en el qual s’il·lustra només la cara vista en obrir (i queda en blanc l’altra cara) i transcorre en un món que no és el de Tim Burton, però s’hi assembla pel seu to general d’humor negre i pel fet de reflectir també la crueltat (característica del grup enfront del dèbil). És il·lustrat a dues tintes, en vermell i negre.

En Croc Croc és un nen esquelet de cap vermell, que viu en un món d’esquelets de cap blanc. És maldestre a l’escola i els seus companys no li perdonen; la seva vida és un malson i malsons és el que pateix de nit. Però durant una excursió, una allau colgarà un grup desorientat; ningú no hauria pogut trobar els ossos blancs entre la neu, però per sort, el cap vermell d’en Croc Croc lluu com un far en la nit. Des d’aquest moment, canvia l’actitud tant dels companys envers en Croc Croc com del propi nen esquelet envers si mateix.

A més d’incloure temes pel diàleg, el llibre pica l’ullet més d’un cop en el procés de trasllat de la història del pla dels nanos al pla dels esquelets, com per exemple fa la il·lustració final, en la qual en Croc Croc assoleix el Cel (d’una xarranca). Però n’hi ha més: la casa on viu, l’esmorzar, els comptes de la pissarra, la motxilla-llosa, l’autocar de l’excursió (un cotxe de morts) o les pantalletes de text semblades a les del cinema mut.

• Stéphane Levallois, Croc Croc a l’escola dels esqueletets. Libros del Zorro Rojo, Barcelona, 2009. 104 pp, 12 x 15 cm. ISBN de l’edició en català: 978-84-92412-35-8.

Taula rodona «De paraules escrites, titelles i bambolines»

«L’acte comptarà amb la participació de Titelles Marduix (Joana Clusellas i Jordi Pujol), Pep Albanell, Joaquim Carbó i Teresa Duran. Desvetllarem el camí que segueix una obra literària  des del llibre fins a l’escenari: de com els titellaires donen vida a les paraules escrites; de com els personatges esdevenen titelles; i de com la música, els decorats i la llum configuren un espai màgic: el teatre. Com a cloenda Titelles Marduix convertirà la nostra sala en un escenari amb El mariner de Sant Pau, espectacle basat en la llegenda recollida per Jacint Verdaguer. El divendres 30 d’octubre, 19h., al Servei de Documentació de Literatura Infantil i Juvenil. Entrada lliure.»

• Activitat de la biblioteca Xavier Benguerel
• Marduix

A colp de pedal (Prodidacta, segell Abril) és una sèrie de breus novel·les de colla, d’afany en bona part divulgatiu: donar a conèixer les comarques valencianes i algunes de les seves particularitats històriques, artístiques o naturals. Cadascuna està escrita en relació directa amb una comarca per part d’escriptors força coneguts dins el panorama de la LIJ valenciana.

El concepte de la col·lecció imposa uns límits clars i cal tenir present que parlem de llibres d’encàrrec. Però això no vol dir que no permetin passar una bona estona: en contra del mite romàntic del geni i la intuïció, jo entenc que l’art és abans que res un joc i la tensió dels condicionants afavoreix la creativitat en la mateixa mesura en què la dificulta.

L’hereu dels tretze, de Toni Cucarella, n’és un bon exemple. L’autor comença per desempallegar-se d’un parell de condicionants de la sèrie (si tothom ho fa, no hi ha sèrie; però si cadascú ho fa en una mesura prudent, el conjunt es fa més variat) i aparca no només les bicicletes de la colla, sinó també a dos dels joves, en Martí i en Jamal. És molt atent no només als fets històrics o als monuments notables, sinó també a la parla local i fins l’antroponímia; és un gust llegir com parlen la Balbina, en Joanot o l’Huiso. Hi ha un joc de pistes que ens conduirà per diversos pobles; la seva resolució és un punt distant (en general, no la farà el lector, sinó un dels personatges), però la seva formulació és poètica: «Tres torres i un soldat de Lil·liput. La venta del gegant forçut», «Hàbit i espasa. El marit panxut i la dona del balancí», «Guillem Tell va errar les fletxes», «Bressol del bou. Bugaderes en un mar de canyes», «La més alta foguera. La gallina ha post un plàtan». I així, pista a pista, un es mou pel territori i li proposen de viure’l d’una forma molt més creativa que la cara d’ensopiment que posem darrere un vidre de cotxe fent camí per l’autovia. No és poc el guany.

• Toni Cucarella, L’hereu dels Tretze. Il·lustracions de Robert Amoraga. Abril Edicions Prodidacta (A colp de pedal, núm. 7), 1999. ISBN 13: 978-84-923712-9-7.

Valentí Gubianas inaugura d’aquí poc dues exposicions de la seva obra il·lustrada. La primera serà a la galeria Xibau, de Ferreries (Menorca). S’obre el divendres 30 d’octubre a 2/4 de 9 del vespre, dura fins el 22 de novembre i tracta de temes menorquins. La segona serà a la llibreria santcugatenca del  Pati de Llibres. S’inaugura el dissabte 7 de novembre a les 12 del migdia i inclou obra publicada i inèdita, amb unes 60 il·lustracions en total.

L’habitació de la Bàrbara, de Montserrat Galícia (23è premi Enric Valor), és una novel·la psicològica i antibel·licista ambientada en un espai de ciència-ficció. Al planeta Roig del sistema solar d’Alfa Centaure conviuen terrans (vinguts de la Terra) i silents (habitants nadius, oprimits pels terrans, i molt semblants a nosaltres; la diferència triada té capacitat simbòlica i se’n fa ús al llibre). El sistema polític és corrupte i només pretén la dominació. Aquell món ha heredat el pitjor del nostre, però també Kavafis i Gluck.

La protagonista és una adolescent que viu el que l’envolta amb negativitat: troba que no comparteix res amb la seva germana (la Bàrbara, set anys més gran), discuteix sovint amb sa mare, el seu pare havia mort set anys enrere (víctima d’un atracament… o potser no?), s’ha distanciat del seu millor amic, ha endegat una relació que ha tallat de cop i a la nova colla hi ha molts aspectes que li desagraden.

El llibre gira entorn del coneixement d’un mateix, les diferències interracials i econòmiques i l’explotació, amb molts passatges de reflexió o diàleg crític. La protagonista prendrà consciència social i anirà reestablint ponts i trobant sortida als diversos dubtes que l’angoixen. Però no serà fàcil, haurà d’aprendre a dir que no i patirà absències doloroses.

L’habitació de la Bàrbara em sembla una bona novel·la, més amarga que dolça, sobre una època de creixement i crisi personal i social.

• Montserrat Galícia, L’habitació de la Bàrbara. Edicions del Bullent (col·l. Esplai, 29), 2004, 112 p. ISBN 13: 978-84-96187-05-4.

L’escriptor Andrés Pi Andreu i l’il·lustrador Kim Amate (web | bloc) han guanyat el premi Apel·les Mestres de 2009 d’àlbum il·lustrat, que convoca l’editorial Destino, d’acord amb aquesta font. El títol guanyador és La finestra infinita.

Paraules de l’il·lustrador al seu bloc: «Viure la incomunicació i els prejudicis pot dependre de ser a un costat o l’altre d’una finestra. Tanmateix, si aquesta finestra s’obre, la situació pot ser la contrària… La ventana infinita, de l’escriptor cubà Andrés Pi Andreu (un mestre, si se’m permet), és el premi Apel·les Mestres d’enguany… i qui escriu ha tingut la sort i el plaer d’il·lustrar-lo. El llibre es publicarà al gener de 2010.»

Què han estat fent els traficants mentre la colla de La Mà Negra s’amagava? (Cliqueu per ampliar la imatge)

És el lloro qui parla o hi ha gat amagat? (Cliqueu per ampliar la imatge)

Les aventures de La Mà Negra és un petit clàssic alemany de 1965, del dibuixant Hans Jürgen Press (1926-2002), que proposa resoldre seixanta enigmes al llarg de quatre aventures.

A la pàgina esquerra hi ha una narració que es clou sempre amb una pregunta; cal trobar la resposta a les il·lustracions de la pàgina dreta. La dificultat no augmenta segons avança el llibre: alguns dels enigmes més difícils (o fins perepunyetes) són al començament. Que ningú es desanimi, doncs: un s’hi va avesant.

• Hans Jürgen Press, Les aventures de La Mà Negra. La Magrana (col·l. L’Esparver), 2002; primera edició el 1986. ISBN 13: 978-84-8264-329-8.

Sac de Rondalles: Doctora Galipàndria, a càrrec de Mercè Rubí i amb la col·laboració de l’ANIN (Associació de Narradores i Narradors), el dijous 22 d’octubre a les 18 h., a la biblioteca Francesca Bonnemaison de Barcelona.

.

Pissi pissi ganya,
oli de la canya,
pèl de la cabreta,
estira l’orelleta.
—Filla merenguera,
agrana’m esta casa.
—Mare que no puc,
que tinc la mà cordada.
—Qui te l’ha cordada?
—El rei i la reina.
Picaló, picaló,
posa el peu dins del caixó.

.

• Variant cantada a Borbotó, segons Ricard Morant i Miquel Peñarroya, Llenguatge i cultura. Per a una ecologia lingüística, València, 1995, que expliquen (p. 139 i n.): «El “pissi pissi ganya” era un altre joc. Tots asseguts a terra feien un gran rotgle ajuntant els peus. El director entonava la cançó dedicant una síl·laba per peu. Amb l’última síl·laba de la melodia el peu que coincidia s’havia d’amagar sota la cuixa, i així successivament fins que només quedava un peu, que era del guanyador». Una variant del joc era «tots en un rotgle amb les mans davant, amb el palmell mirant avall». Es deia «estira l’orelleta, ben estiradeeeta», s’estirava del darrer i aquest quedava eliminat.
• Una altra versió, recollida al bloc Coses properes: «Pissi pissi ganya, oli de la ganya. / Filla mandonguera, grana’m esta casa. / No te la puc granar, perquè tinc la ma cordada. / Qui te l’ha cordada? / El Rei de la França, que balla la dança. / Tinc un gall que fa flautes, ni són llargues ni són curtes. / La ueleta Gatameu, diu que amagues eixe peu!». Sovint es diu cordà (o tallà, o embenà). Hi ha un parell de versions més en comentari a aquella nota.
• Una partitura i arxiu mid, també amb les petites variacions de rigor, a La música del poble.

El lleó Kandinga, de Boniface Ofogo i Elisa Arguilé, és un àlbum que crida a la porta amb força, demanant de no passar inadvertit.

En primer lloc, pel fet de ser d’en Boni Ofogo, un narrador nat al Camerun que no només destaca per la veu, la modulació i el repertori, sinó també per una presència teatral llampant, amb la vistosa roba tradicional del seu país.

En segon lloc, perquè es tracta d’una història amb moral expressa: «Kandinga no va contestar. Va morir víctima del verí mortal de la serp negra; però, en realitat, el van matar la seva avarícia i el seu egoisme». La tradició literària infantil europea s’ha anat allunyant d’aquestes conclusions i preferint camins més oblics.

I en tercer lloc, perquè l’aposta estètica de l’Elisa Arguilé és radical: pocs colors, combinacions estridents, línies molt gruixudes i efectes de zoom i perspectiva distorsionada. Agradarà o no, sense deixar indiferent.

• Boniface Ofogo i Elisa Arguilé, El lleó Kandinga. Kalandraka-Hipòtesi, 2009. Traducció d’Ignasi Centelles. 40 pp., 26,5 x 21 cm. ISBN 978-84-936667-5-0.
• La imatge de la coberta l’he presa d’Un chat botté, que incloïa l’àlbum entre els seus Imprescindibles del trimestre.

• La biblioteca palmesana de Can Sales té lloc web i plana de Facebook. Els contes són els dimecres a les 18:00. Animeu-vos a contar!
• També compta amb el Club de lectura juvenil Quidditch.

Del 16 al 25 d’octubre se celebra a Valls el Festival Guant (V Festival Internacional de Teatre de Titelles de l’Alt Camp). No hi falteu!

Per un botó, de Carles Cano, premi Hospital Sant Joan de Déu de 2008, és una història de disbarat, esplèndidament traslladada al format d’àlbum (de fulles apaïsades i grans, aprox. A4) per en Joma.

L’anècdota és el no res que anticipa el títol (el que podria passar «per un botó»), però dut a l’extrem, des d’un cavall desbocat que destrossa per allà on passa fins a diverses declaracions de guerra entre països. El text és complex i satíric, amb al·lusions que requereixen bé lectors relativament grans, bé una gran capacitat narrativa de qui expliqui la història.

L’àlbum multiplica les possibilitats de joc amb una preparació pausada del relat que dóna pas a un festival de disposició gràfica del text, que ens farà llegir en totes les direccions (i fins de l’inrevés!) com si recorreguéssim el vol del botó i la carrera del cavall.

• Carles Cano i Joma, Per un botó. La Galera, Barcelona, 2008. 56 pp., 30 x 22 cm. ISBN 13: 978-84-246-3037-9.

En Poirot ja no és un personatge especialment conegut entre els lectors joves, però com els seus tics i les seves maneres són clarament reconeixibles (car han passat a formar part de la figura literària i cinematogràfica general del detectiu) i el clàssic de la negra Jaume Fuster va situar d’entrada l’obra en un passat convenientment distant (la postguerra catalana i europea), Les cartes d’Hèrcules Poirot segueix essent un guió teatral molt aprofitable, que manté tothora el suspens —l’enjòlit, si voleu— i va descobrint a poc a poc la xarxa de mentides de tots els personatges fins que es desvetlla el culpable dels assassinats.

• Jaume Fuster, Les cartes d’Hèrcules Poirot. Edicions 62: col·l. L’Escorpí/Teatre, 1983; col·l. El Cangur, 1996; col·l. Educació 62, núm. 13, en edició per batxillerat de Montserrat Estruch, 2007 (ISBN 13: 978-84-297-6024-8).

• «La inmersión», vinyeta de Manel Fontdevila al diari Público