Vinyeta de Manel sobre immersió i bilingüisme

• «La inmersión», vinyeta de Manel Fontdevila al diari Público

La Penya dels Tigres, de Thomas Brezina

Els llibres de La Penya dels Tigres, de Thomas Brezina, són un bon exemple de la distància que separa sovint (però no necessàriament hauria de separar) els crítics literaris dels lectors. Depèn, potser, de si el crític situa i orienta (i deixa triar lliurement) o si bé només compara amb els seus models de bona literatura i desqualifica o omet la resta de propostes.

A mi m’agraden, aquests llibres. Fins a quin punt? Entenc que tenen defectes clars, en comparació amb (el que per a mi és) la bona literatura: els personatges són plans, s’hi fan servir recursos gairebé omnipotents propers al deus ex-machina (com la fantàstica agenda-ordinador d’en Lluc) i la versemblança general és poca.

Però aquestes són decisions d’autor amb una fi: serveixen perquè a la pàgina 10 ja estiguem corrent perill. El lector en té prou amb la caracterització dels personatges, hi arriba engrescat i, en el fons, el que fa és llançar-se a la piscina en un dia de calor: no cal més preparació que una breu dutxa, sabem el que volem, gaudim de tenir-ho i certament ens molestaria que fos més complicat.

A més, són llibres que passen arreu del món, raonablement documentats (si no els prenem per llibres de divulgació geogràfica o cultural) i, per damunt de tot, demanen la col·laboració del lector i li permeten d’establir-la amb més o menys autonomia, escarrassant-s’hi al gust. La resolució dels petits misteris fa servir totes les possibilitats del gènere (sense sorpreses per qui ja les coneix, però amb eficàcia per a qui no) i té un nivell de dificultat ben ajustat. Tot plegat, bons llibres de la seva espècie.

• Thomas Brezina, Un cas per a tu i la Penya dels Tigres. Cruïlla. Il·lustracions de Werner Heymann. Traduccions d’Anna Tortajada i altres.
• El temple del tro, comentat pel Marc, del CEIP L’Àlber, Albesa
• Verí a l’escola, comentat per l’Adrià P., del CEIP Sant Jordi, Lleida
• El vapor del Mississipí, comentat per l’Adrià A. al Triangle de les Lectures, Mataró
• El cowboy sense cara, comentat per l’Aaron a la Biblioteca Jove de Roses
• La masmorra oblidada, comentat pel Víctor a Lectures de 1r de l’IES Mediterrània, El Masnou
• El lladre de tombes a Lectures de 2n de l’IES Mediterrània
• Comentari de l’Alba a la biblio del S’Agulla, Blanes

Reflexió sobre la poesia al sistema educatiu de Secundària, per Sam Abrams

… Fa molt temps que observo que la lectura de literatura s’ha convertit en una càrrega molt feixuga per als joves lectors dins el sistema educatiu actual. Però la culpa no recau exclusivament sobre els joves, que pertanyen a una cultura visual i bla, bla, bla. La culpa recau en gran part sobre el sistema educatiu i la seva manera enquistadament tradicionalista i historicista, i dissecadament formalista de presentar la literatura, i en especial la poesia. En uns tallers de lectura de poesia que organitzaven en certs centres culturals de La Caixa a Barcelona, Granollers i Vic durant anys, vaig poder veure i comprovar personalment que els joves lectors no es posen necessàriament de cul a la poesia si saps triar els autors i els poemes i si la saps presentar i explicar amb ganes i entusiasme, de manera que percebin que és una experiència potent, tant per al professor com per a l’alumne.

Fa anys es deia que no hi havia dones frígides sinó homes inhàbils. Crec que no hi ha no-lectors de literatura i de poesia sinó sistemes educatius i ensenyants febles i equivocats.

• Llegiu-la completa a Feblesa del sistema, Avui, 23 de juny de 2009

L’home que es va aturar davant de casa, de Joaquim Carbó (2)

Ressenya i recomanació d’en Josep Maria Aloy, dins 100 llibres de literatura infantil i juvenil en llengua catalana, del llibre del que us parlava l’altre dia. Cliqueu per ampliar la imatge.

Activitats a tres llibreries i una reflexió de L’Aranya

Us deixo notícia d’activitats a tres de les nostres llibreries. No deixeu d’anar-hi, si teniu ocasió.

• Exposició i venda d’originals de Mariona Cabassa al Pati de llibres de Sant Cugat del Vallès. Fins el 31 de maig. Sopar (places limitades) el 17 d’abril. Més informació.
• En Fermí i la Valentina, de Mas Casablanca, a L’Espolsada, de Les Franqueses. 13 de març, a les 18.30. Més informació.
• Taller de llibres il·lustrats per a nens i nenes d’entre 8 a 12 anys, per la Julia Pelletier, a La Central, de Barcelona. Dissabtes 7 i 14 de març. Més informació.

Arran de la inauguració de la llibreria Bertrand de Barcelona i d’un article de premsa que se’n feia ressò, des de L’Aranya reivindiquen la funció i l’esforç de moltíssimes llibreries que no trobarem a les grans vies de les grans capitals, però que fan una tasca certament imprescindible: Acte d’amor als llibres. I és així: un poble, un barri, una ciutat són molt diferents segons si funcionen bé o malament les seves biblioteques i les seves llibreries. I en això no hi valen generalitzacions d’acord amb la mida: la bona confitura pot ser ben bé al més petit dels pots.

De pas, he incorporat a la columna dreta un apartat específic que recull les notes noves de diversos blocs de llibreters i llibreteres. També he pogut arreglar, ja que surt el tema, la font rss conjunta de diversos blocs educatius i escolars, que feia dies que fallava per efecte d’un enllaç trencat.

Ací no paga ni Déu, de Dario Fo

Ací no paga ni Déu, de Dario Fo, és una bona mostra del teatre d’aquest clàssic modern: ideològic i combatiu, d’una banda, i amb diversos mèrits dramàtics, com són una gran rapidesa i uns tocs d’humor que arriben a ser hilarants.

Fo és un autor compromès, el que el converteix, alhora, en un autor molt històric, molt propi del seu temps. Les seves idees envelleixen amb la mateixa rapidesa amb la que canvia la societat, però, com neixen d’una voluntat clara, també són fàcilment actualitzables. (Sense que això ens obligui a ser-hi d’acord ni en el tot ni en la part.)

Ara bé, si Fo perdura, no és per la seva mescla de comunisme i anarquisme, sinó per la seva gran qualitat dramàtica. La intensificació dels gags, tant directament com a través dels diàlegs (quan un personatge narra a un altre el que li han explicat a ell), és molt ben treballada, i culmina en un final (II, xix) ben digne de P. Tinto: un guàrdia civil feliç d’haver quedat prenyat per un miracle de Santa Eulàlia.

L’he llegit en una versió de Bromera, traduïda i presentada per Empar Claramunt i Josep Ballester. No llegeixo italià, pel qual no puc comparar, però crec que la versió funciona molt bé i no acusa en excés el pas dels anys (és del 1992). Altrament, la introducció situa bé l’autor i les seves paradoxes, a més d’incloure diversos materials de treball.

Vegeu també:

• Lectura dramatitzada de l’obra a El Quadern Gris de 3r
• Espectacle de Dario Fo al bloc del grup de teatre de Montgat

Premis Edebé per a Marta Gené i Jordi Cervera

Els premis infantil i juvenil de l’editorial barcelonina Edebé trien entre obres escrites en qualsevol de les llengües de l’estat, però enguany ha coincidit que les dues novel·les seleccionades havien estat escrites en català: Sopa de cua de sargantana, de Marta Gené, i La mort a sis vint-i-cinc, de Jordi Cervera. Llegiu-ne més detalls en aquesta nota de l’Avui.

Si ens fixem en les tendències, veurem que es premia de nou un guionista (n’hi ha certa habitud, en el cas d’Edebé) i una novel·la policíaca, gènere que ha cobrat especial força en la literatura actual en general. No semblen apostes arriscades d’avantmà, però això no ha de representar, en cap cas, un prejudici sobre la seva qualitat.

Els meus Reis

Dins del petit racó del bloc que reservo per mi mateix, he de dir-vos que els Reis han estat molt generosos i han dut molta alegria personal i literària. He sabut, per exemple, que aquest 2009 Ojobrusco farà un petit viatge internacional, ara en anglès, francès i portuguès, i a més anirà a Bolònia a provar sort i veure món. (Malhauradament, no el tindrem en la llengua en la qual va néixer, amb un primer nom fantàstic d’Endrapacingles; a canvi, són molt nombroses les biblioteques de la Diputació de Barcelona que el tenen disponible en gallec, dins una secció específica sovint etiquetada com IG.) No sé si el mateix 2009 o ja el 2010, vindrà també un segon àlbum il·lustrat a OQO (que adapta una història popular d’astúcia emprada contra la mesquinesa) i potser encara un tercer (que també vé de la tradició popular, però és un cas rar de tombatruites de la convenció en les relacions personals i home-dona).

Això pel que fa a la literatura amb gana (de lectors). Pel que fa a la satisfacció de la gana, és a dir al contacte directe amb els nanos, el passat dia 8 vaig poder gaudir de tot un dia de contes, riures, alegries i emocions amb moltes classes del col·legi que ha estat més actiu en el diàleg amb aquest bloc: el Sant Jordi de Lleida (bloc de l’escola; bloc de la biblioteca). Vaig ser amb els cursos de 4 i 5 anys d’Infantil, amb Primer i Segon, amb Cinquè i, a la pausa, encara amb les ajudants de biblioteca de Sisè; a les parets de la biblioteca em va rebre un dibuix enorme de la Vieja Iguazú, que em va emocionar no puc dir quant; la Montse i l’Ignasi són hostes de primera, amables, atents i savis, i un muntatge tècnic senzill però perfecte va permetre d’«assolir un cim» sense deixar-s’hi la veu.

La Montse Escorsa, infatigable com és, ha penjat al bloc tres muntatges de fotos, en la secció de comentaris dels quals segueix el diàleg amb els nanos que s’hi apunten, i un altre dels quaderns de lectura. La tasca de la Montse em sembla un bon exemple de l’esforç de molts mestres que fan seva la biblioteca de l’escola i la converteixen en un motor de l’aprenentatge i la diversió, i és alhora mirall de la tenacitat de molts bibliotecaris que fan el mateix paper als seus pobles i ciutats; llàstima que en un i altre cas no sempre contin amb vents favorables. (Bibliotecaris és un plural estrany, donada la clara majoria de bibliotecàries en el gremi.)

Va ser un dia molt ple, d’entrega per totes les bandes. Només això em pot explicar algun fet màgic, com el de poder treballar amb cinc grups i mig (habitualment, en faig dos; excepcionalment, quatre) i encara tenir la convicció que la comunicació ha funcionat amb fluidesa i els contes han acomplert amb tots els grups el seu objectiu múltiple d’entretenir, fer pensar, fer riure i crear lligams. També trobo màgic haver estrenat amb el grup de Cinquè una narració i un gènere que no havia treballat mai, el dels contes de por; per moments, el silenci es podia tallar amb ganivet. Us ben asseguro que l’any que ve no m’importaria repetir regal…

Projecte GAMA

La literatura per a infants i joves compleix més funcions socials que la de dirigir-se a aquest públic; primer, perquè la bona literatura infantil i juvenil no té edat, i són força els adults que en gaudeixen; segon, perquè el seu nivell lingüístic més mesurat la fa convenient tant pels qui volen aprendre una llengua (sense anar més lluny, jo vaig aprendre més alemany llegint a Janosch que anant a classe, on no sempre podia arribar a temps) com pels adults en procés d’alfabetització.

Des d’aquest darrer lligam, vull parlar del Projecte GAMA, que es presenta així:

L’associació GAMA vol fer possible que les persones adultes que estan en el procés d’aprenentatge i perfeccionament de les habilitats de lectura i escriptura prenguin la paraula.

Què és Gama?

GAMA és una iniciativa per donar suport a les persones que volen escriure sobre la seva vida, sentiments, pensaments,… per tal que les històries de cadascú arribin a ser llegides i conegudes per altres persones que, com elles, també viuen i coneixen les dificultats de sobreviure en un món lletrat.
Les dones i els homes que participen en grups d’Educació Bàsica per les Persones Adultes tenen uns coneixements que s’estenen a molts dominis de la vida i que els poden comunicar en moltes formes del llenguatge, oral i escrit. Aquestes realitats poden passar desapercebudes davant l’allau de publicacions del nostre entorn, si no hi ha un esforç per fer públics aquests textos.

Hi ha tot un sector de la revolució en la teoria literària dels darrers anys que ha emprés el camí de donar veu (o intentar-ho, si més no) a aquells grups que tradicionalment han estat allunyat de les plataformes de poder. GAMA fa més de quinze anys que ho procura.

Els clàssics, amb sal: per llegir Ausiàs March

A part de reduir els clàssics a esquelets d’utilitat introductòria (i qui sap com d’afortunada), sens dubte val la pena d’intentar acostar als lectors els clàssics reals en les seves paraules, no mitjançant modernitzacions ni adaptacions. Però la modernització, si l’entenem com a auxiliar, i no com a substitut, és una de les maneres més útils d’ajudar al lector. Igual que traduïm els poemes escrits en altres llengües però, idealment, com més els gaudirem és en la seva llengua original, també podem traduir els nostres clàssics a la nostra pròpia llengua moderna.

Dels llibres que conec en aquestes condicions, n’hi ha un d’especialment afortunat: l’edició d’Ausiàs March per Josep M. Pujol a la col·lecció Tria de clàssics de Teide. Un pròleg general, una introducció específica per a cada poema, una traducció al català modern de tots ells i, lògicament, com a centre i objectiu de tot plegat, una antologia de March en els seus propis mots. (Com a nota personal: encara quan jo feia Literatura Medieval a tercer de la carrera era un llibre extraordinàriament útil.) No us el perdeu, perquè no l’esgotareu fàcilment. És d’aquells llibres que, de tantes vegades que el podem llegir, demostren la falsedat del principi segons els quals els llibres són cars. No, senyor(a): depèn. Aquest en concret és pes en or cultural a preu de llibre: una ganga.

Jocs d’ombres d’en Lluïsot arran d’un lladre

Hi ha il·lustradors que van que ni pintats per a determinats textos. Potser és el cas de La mora i l’Óscar Villán.

Potser és el cas també d’en Lluïsot, dibuixant habitual d’El Jueves (però també autor de Una temporada en Calcuta), i El lladre d’ombres, d’en Jaume Cela. Aquesta novel·la humorística, de to satíric i exagerat, narra com el detectiu Pi i Pi persegueix i enxampa un lladre capaç de pispar fins i tot les ombres dels edificis més emblemàtics de Barcelona. Si els tons del text i el dibuixant poden ser germans, a més, en Lluïsot fa una lectura simbòlica d’algunes possibilitats i augmenta el joc de tot plegat.

.I.
—Segueixi aquest cotxe —va ordenar el detectiu al taxista. [...]
I, com si juguessin al gat i la rata, el taxi va començar a perseguir el cotxe del senyor Recasens.

.II.
—Ostres, senyor Pi! És que tinc una gana! —va exclamar la Joana, amb cara d’afamada—. Em podria convidar a menjar alguna galeteta. Amb l’estómac buit no sé pensar. [...]
Es va aixecar de la cadira i va anar a buscar una capsa de galetes que tenia per encetar.
La va obrir i, mentre la Joana hi saltava al damunt com una granota a la bassa, el detectiu Pi va aprofitar per fer-se un cafetonet.

Els astronautes del “Mussol”, de Sebastià Sorribas, il·lustrat per Pilarín Bayés

Rellegia aquests dies Els astronautes del «Mussol», d’en Sebastià Sorribas, i pensava que s’aguanta prou bé per ésser un llibre de ciència-ficció humorística amb 35 anys a les espatlles. Potser l’humor i la ciència-ficció són dels elements literaris que més ràpidament envelleixen.

Però no només. També em pregunto com és de difícil avaluar un llibre que vas gaudir de nen i unes il·lustracions com les de la Pilarín Bayés, una autora amb la qual va créixer més d’una generació de lectors, inclosos aquells que vam viure en primera persona el procés de relativa normalització del català, amb la seva reintroducció a totes les escoles. No cal oblidar que la crítica veu les obres a través d’uns ulls sempre personals, subjectius, per molt que hi hagi eines de correcció i distanciament. I més: trobo important que hi hagi llibres que pervisquin d’una generació a les posteriors, per no caure en l’error (econòmicament, sucós, però culturalment, nefast) de confondre novetat amb qualitat. I com és clar, no només Verne o L’illa del tresor; també un cànon català, en la mesura del possible i amb totes les objeccions pròpies del cas. En Sorribas hi ocupa plaça de ple dret amb El zoo d’en Pitus, perquè en part, el cànon el fa la història per si sola, amb la seva selecció col·lectiva.

Tornant a Els astronautes…, és una novel·la benhumorada i bonhomiosa, sense més pretensions (ni menys tampoc) que la de fer passar una bona estona al voltant d’una colla aventurera i més esvalotada que raonable. Possiblement, no és un exemple d’escriptura literària impecable. Però al meu parer, les pulles dels joves, la mala relació inicial del grup amb en Reginald, o l’acció força constant, fan que el conjunt rutlli. També l’humor, inclosos contrastos tan forassenyats com el de que un xinès cridi “Que ve el papu!” al bell mig de Plató (amb el típic gust d’en Sorribas per tota classe de frases fetes i expressions populars). De fet, un dels jocs més recurrents al llibre és el del “bateig” dels centaurins: el senyor Palmera, el senyor Telescopi, el senyor Panxeta o el Mut. I tal volta això descriu bé l’ànim del llibre, que en un cert sentit passa entre el carreró de Ganímedes, l’avinguda del Sistema Solar i la placeta de Plató.

«—Ara resulta que el nostre carceller, en lloc de tenir sis potes i dos caps… és una noia! —va comentar en Ping. I una noia de debò!
—Més val així! —va fer l’Anna—. Sempre ens entendrem millor amb una persona que amb un robot!
—No vagis tan de pressa, Anna! —va replicar en Reginald—. Aquest ésser no és humà, malgrat la seva aparença! Qui sap quins sentiments pot tenir envers nosaltres! Pot tractar-se d’una raça, físicament semblant a la nostra, però amb una intel·ligència diferent… en què els bons sentiments no tinguin cabuda!
—Noi, Reginald! —va fer en Ping, mig somrient—. Has fet un retrat exacte de la teva persona!»

Parlem de la mort d’un ésser estimat

El projecte de Nascuts per llegir inclou una secció de «receptes literàries», on la biblioteca de Ca N’Altimira selecciona i comenta diversos llibres que giren entorn d’un tema. Dos dels pdf s’intitulen «Parlem de la mort d’un ésser estimat».

El tema és difícil, però necessari. Jo crec, personalment, que el millor és integrar-lo en la vida diària dels infants, sense esperar a la urgència de la perdua. Però també en aquest darrer cas, els llibres poden ser una bona ajuda per a superar el mal tràngol i comprendre el cúmul de sensacions i sentiments que podem arribar a experimentar.

.

(En castellà, la meva La vieja Iguazú parla de la vellesa, la mort i la transcendència humana: la llavor que deixen els que se’n van en aquells que els estimem i volem continuar part del seu camí amb les nostres passes.)

Apaga aquests ulls meus…, de Rainer Maria Rilke

 

.

.

Apaga aquests ulls meus: no deixaré de veure’t,
si em tapes les orelles podré igualment sentir-te,
i podré sense peus anar vers tu
i sense boca podré encara conjurar-te.
Lleva’m els braços i t’agafaré
amb el meu cor com si fos una mà;
para’m el cor, bategarà el cervell;
i si al meu cervell tu cales foc,
llavors et portaré en la meva sang.

.

És el poema inicial de les Noves versions de Rilke, de Joan Vinyoli. Si algú llegeix alemany, trobarà curioses diferències respecte de l’original, que és més repetitiu en les estructures, fet que multiplica encara més la rima:

Art abstracte i educació visual infantil

Família: mare, pare i nen, per Eric

.
En una certa concepció, l’art i la il·lustració per a infants no només han de ser realistes, sinó que s’han d’emmarcar en un estil força concret, de colors pastel, línies clares, cares rodones i somriures dolços. Un exemple clar en poder ser certs llibres que «regalen» els diaris, tot sovint sota molta fullaraca de Grans Clàssics i Lectures Educatives. En el millor dels casos, trobem imatges correctes. En el pitjor, un sentit utilitarista i barato de l’art, que converteix els llibres, senzillament, en una mala escola.

Les raons poden ser diverses. Per a començar, qui regala llibres com regala peces del Betlem o manuals de cuina o flors de Bach ho fa com a pur producte, amb la seva relació de cost de producció davant d’imatge percebuda. D’altra banda, qui potencia vendes amb hipotètics regals no sol ser amic d’experiments. Compra un butterfly pillow i et regalaré un collaret per a complir amb la sogra; no un disc de noves tendències de la música experimental.

El curiós, i aquí vinc a parar, és que els infants parteixen de l’abstracció. Els seus primers dibuixos són qualsevol cosa, tret de realistes. Ells utilitzen la convenció artística pura, la que permet titolar un filferro com a «núvol i cadira», la del creador gairebé omnipotent: «amb aquest quadre, vull parlar de X (ho sembli o no)».

Jo entenc que és més productiu partir d’aquí i vigilar de no malcriar-los després el gust cap a un realisme de baixa qualitat i cap a una concepció de l’art que només cerca la fotocòpia del que veiem, i no la transmissió plena i emotiva del que percebem amb el conjunt dels nostres sentits. Però aquesta és la meva convicció personal, no més. Què en penseu vosaltres?

El quadre és un dibuix de l’Eric a Obert tota la nit, un bloc on la Mar reflecteix activitats del seu fill Eric, seves o del conjunt de la família, a més de les reflexions i lectures que fa i van fent en comú. L’Eric té ara gairebé tres anys.

La Jenny dels pirates, Bertolt Brecht

.
Senyors meus, ara em veieu rentar vasos i copes
i fer els llits als dispesers
i em doneu tots un penic i jo us dono les gràcies
i veieu els meus parracs a l’hotel esparracat
i no sabeu, senyors meus, amb qui parleu.
P’rò vindrà una nit i en el port tot seran crits
i direu: d’on surten aquests crits?
I veureu que jo somric des de l’aigüera
i direu: aquella, de què riu?
I un vaixell de vuit veles
i cinquanta canons
arribarà al port.

I direu: au, vés a rentar els vasos bruts
i el penic tot seguit traureu.
Jo el prendré i el guardaré i de pressa faré els llits
on ningú no dormirà en tota la nit.
Però encara no sabreu amb qui parleu.
Quan aquella nit vindrà del port un gran brogit
i direu: què és aquest brogit?
Em veureu encara dreta a la finestra
i direu: per què riu tan maliciosa?
I el vaixell de vuit veles
i cinquanta canons
tirarà contra el port.

Senyors meus, ben segur que ja no riureu més
perquè les parets s’esfondraran.
La ciutat quedarà tota rasa com la mà.
Només restarà dret un hotel esparracat.
I direu: és que hi viu algú especial?
I entorn de l’hotel tot seran crits aquella nit
i direu: per què no han destrossat l’hotel?
I veureu que al matí jo obro la porta
i direu: ella vivia aquí!
I un vaixell de vuit veles
i cinquanta canons
la bandera hissarà.

I desembarcaran a migdia cent homes
que avançaran ombres enllà
i agafaran tothom, cadascú a casa seva,
i els encadenaran i els duran davant meu
i em diran: qui vols que matem?
I en el port tothom callarà aquell migdia
quan diran: qui ha de morir?
I aleshores sentireu que jo dic: tots!
I quan rodin els caps, cridaré: hop la!
I un vaixell de vuit veles
i cinquanta canons
em durà lluny d’aquí.

(Bertolt Brecht, L’òpera de tres rals, dins Teatre complet, I, Barcelona: Institut del Teatre, 1998, pp. 586-587, en traducció de Feliu Formosa.)

Em resulta difícil avaluar la importància actual de Brecht, com a autor «viu», i més encara en el terreny de la literatura per a joves. No sé si la seva complexitat és excessiva ni si els temes encara arriben. Mai no vaig veure representacions de Brecht quan era adolescent, i això no em permet jutjar per experiència pròpia; poc després sí vaig veure un Galileu al Mercat de les Flors que em va entusiasmar. El sol text d’una Mare Coratge, per exemple, em sembla impressionant. (I per això mateix, molt difícil de traduir; aquí podeu llegir una nota brevíssima de Miguel Sáenz, traductor al castellà de la seva obra completa.) Quant a la combinació del seu teatre amb la música de Kurt Weill, aquesta sí entenc que és un clàssic plenament vigent. Què en penseu, vosaltres, de Brecht? Té cabuda als nostres escenaris? A les nostres aules?

Reflexions sobre literatura juvenil a La panxa del bou

M’enduc aquestes notes de la Júlia Costa, a La panxa del bou:

«Ahir, a la tertúlia de l’editorial [Meteora] … parlàvem també del conservadurisme en l’edició d’obres per a públic juvenil, conservadurisme que arrosseguem des de fa anys i que ve de la síndrome patufetista i cavallfortista. Ni temes massa espinosos, ni una excessiva originalitat, ni finals massa durs, ni més de vuitanta pàgines, encara que després es tradueixin autors d’altres països que han aconseguit èxit, precisament, amb moltes pàgines i amb temes molt més oberts. És clar que també caldria analitzar si això de literatura juvenil existeix o si hauria d’existir o quins límits té. Parlàvem, a més, de la servitud que representa destinar aquestes publicacions a les escoles, on es venen de forma majoritària, i de com també els mestres no volen −no volem− embolics amb les famílies, en general, cosa ben comprensible. Fa poc, en una presentació de novetats, em van ensenyar un conte per a petits, molt ben il·lustrat, sobre una princesa que busca el seu príncep però que acaba trobant una altra princesa amb la qual és feliç. La veritat és que ningú no havia gosat, encara, explicar-lo al seu cole. No cal dir que l’autor era estranger.»

Són paral·leles, i la coincidència no deu ser pas irrellevant, amb aquestes altres notes de Luis Daniel González i Gustavo Puerta. L’escola afavoreix la lectura, sense dubte, però no sempre de textos literàriament tan valuosos com caldria; i em refereixo, sobre tot, a textos on els valors estiguin integrats a la forma, no siguin un afegitó de bones intencions. La llàstima és que, a la llarga, la literatura que enganxa és la que senzillament és bona, no la que pretèn de vendre’ns motos, morals, ecològiques, o de cap mena. Cal triar bé les llavors, per tant.

No tinc la sensació d’haver-me explicat bé; faré un afegit. Que el meu text no va contra l’escola i menys encara, contra els mestres no caldrà que ho digui, espero: són paraules d’una mestra en actiu i aquest bloc col·labora, principalment, amb mestres d’escola i institut. La idea és, més aviat, que societat i editorials haurien de deixar un camp més ample i lliure a les escoles, més adient al que cerquem a la literatura els adults que ens agrada llegir. (Amb societat parlo alhora de les famílies i de la pressió social i dels mitjans de comunicació.) Perquè no hi busquem, ben cert, instrucció moral. En notes futures espero parlar-ne més.

Sobre les editorials, jo he de dir poc; són, essencialment, un negoci com un altre i el vernís cultural no ens hauria de fer confondre el fet que produiran més els croissants que més sortida tinguin i siguin més econòmics de produir, publicitar, etc.

Bloc solidari?

Tant la Gabriela, de Musical Sant Jordi, com la Isabel, de Poesiaula, han tingut l’amabilitat d’escollir aquest bloc com a “bloc solidari”. Gràcies. Em perdoneu que ho transformi en una reflexió?

D’una banda, trobo que és evident que no ho mereixo com a tal (no sóc la Fundació Vicente Ferrer ni tants d’altres que practiquen la Solidaritat com a paraula major). Vull pensar que això suposa, més aviat, que faig una cèl·lula més de la gran cara bona de la xarxa, un invent que serveix per a tot: per a l’injust i l’inhumà, però també, en bona mesura i amb gran vitalitat, per a compartir dubtes i propostes, col·laborar, xerrar, aprofundir, criticar de forma constructiva, aportar punts de vista i participar, en definitiva, en un projecte de creixement compartit on qui més participa és qui més aprèn. Si, en el bon sentit, m’haguessin escollit com a bloc egoista, també tindrien la seva part de raó… En el fons i abans que res, el que aquesta reflexió em porta a creure és que jo sóc el primer beneficiat d’una gran xarxa solidària, no pas cap contribuidor destacat.

Què puc aportar jo? D’una banda, una selecció d’enllaços: a la dreta els teniu. La llista és molt més breu del que voldria (seguirà creixent, espero; aquest bloc té només uns mesos de vida), però no sabria triar-ne només cinc. D’altra banda, com a traductor d’ofici, puc fer versions de poemes que m’agradin i dels quals no conegui traducció catalana o castellana. Potser amb això pugui omplir de sentit aquest terme de “solidari”, que és agraït, però alhora compromet, si no vull que resulti tan maco com buit…