Bernat, d’on vens?,
que no m’entens?
Saps d’on vindrà?
Ningú no ho sap.
Bernat, Bernat
va viatjant
sobre el clatell
d’un gran ocell.
I va mirant
i explorant
tots els estels
de caramel.
Bernat, Bernat
dis-me on vas?
Dis-me d’on véns,
tan xicotet?
Bernat, Bernat,
el sol se’n va,
es fa de nit
vés a dormir.
Dorm tranquil·let,
el meu xiquet,
amb un estel
de caramel.
.
Música tradicional valenciana; adaptació musical, veu i guitarra de Vicent Penya; lletra de Manel Alonso i Català; vídeo de Ximo Gimeno. Publicat el poema al llibre col·lectiu Racó de poesia, Brosquil edicions, 2003.
M’ha agradat molt La Marta diu NO!, de Cornelia Franz y Stefanie Scharnberg (ed. Takatuka), un àlbum per a primers lectors que narra amb encert —perquè és tan moderat com clar i es pot explicar amb diversos graus d’intensitat— un intent d’abús sexual evitat a temps i, més important encara, el procés d’adquisició de consciència del dret inalienable el propi cos.
La Marta viu només amb la seva mare, qui, per necessitats de la feina, confia l’atenció de la filla a un veí de l’escala, d’aspecte amable i somriure constant, al qual anomenen «avi Francesc». Però quan es queden sols, l’«avi» se li «acosta massa», fa petons que punxen a la galta i piquen (i a la Marta «no li agraden gens»), la seu a la falda i «es posa a acariciar-li el genoll, i no para»… Intenta explicar-ho a la mare, però avui falta el temps i demà es resol amb un somriure. La Marta pateix: potser és ella qui falla? La seva amiga Lilí no sent cap por del seu avi… Però al cap d’uns dies, la Marta esclata de febre i por, i entre els malsons troba la porta per explicar-ho a la mare. Aquesta ha de posar-se les piles i reconeix que li ha faltat temps i atenció. Juntes, mare i filla, aniran a casa de l’«avi Francesc» a dir-li això:
«No! No vull més petonets. I ja no vindré més, tota sola, aquí. I a partir d’ara ja no diré avi Francesc sinó senyor Francesc.»
No és cap trencament radical; l’àlbum tampoc ha contat que hagi arribat a passar res que sigui punible legalment. El que importa és com s’explica el procés de dubte del nen quan un adult creua la frontera sota el disfraç de l’afecte; com es demana als adults que parin atenció (més enllà de resoldre un problema real, com és el d’on deixar el fill les hores en què no quadren els horaris escolar i laboral); i com es posa la resolució en boca de la pròpia nena, que aprèn a dir NO.
Són temes que no agraden, per descomptat; però així i tot sempre val més ensenyar a dir No que penedir-se de no haver-ho fet, i més quan l’amenaça de la pederàstia no ve amb cap avís llampant, sinó sovint disfraçada de gent que estima molt els nens i abusa de la confiança.
Cornelia Franz, La Marta diu NO! Il·lustracions d’Stefanie Scharnberg. Takatuka, 2009. Traducció de Carme Gala. ISBN 978-84-92696-12-3.
El savi rei boig i L’home de Penyagolosa, d’Empar de Lanuza, són dos reculls de rondalles d’estil clàssic, amb els seus components habituals de moral, aventura i humor, i l’element potser més modern de l’amor propi, l’autoestima.
Així, «L’home de Penyagolosa» cedirà els seus petits tresors (botes, brúixola i rellotge) a qui resolgui una endevinalla, però si algú no n’és mereixedor, els perderà i patirà escarni. A «El savi rei boig», caldrà ser llest i valent per tal de curar la bogeria del rei. A «Un ase molt ruc», un avar haurà de tornar al seu amo legítim un ase que xerra (i xerra de més, pel que ell voldria) i el deixa en ridícul. A «Antoni, Joanot i les perdius», l’esforç de dos amics per educar dos perdius en contra del criteri del poble acabarà essent de molta utilitat per a tots. A «Les quatre sendes», tres filles recorren el món cercant la fortuna i hauran de superar una prova.
Empar de Lanuza, El savi rei boig i altres contes. Il·lustrat per Montse Ginesta. La Galera, 1979 (2004, 23.ª ed., dins col·l. Grumets, 4, sèrie vermella). 144 p. ISBN: 978-84-246-8104-3.
Empar de Lanuza, L’home de Penyagolosa i altres contes. Il·lustrat per Roser Capdevila. Bromera (El Micalet Galàctic, 10), 1991 (2008, 11.ª ed). 88 p. ISBN 13: 978-84-7660-090-0.
A la biblioteca municipal de La Vall d’Uixò, del 4 de novembre al 9 de desembre, tots els dimecres de 17:30 a 19:00, prèvia inscripció, en grups limitats de 12 a 30 mesos.
A la biblioteca municipal de Benicàssim, del 3 de novembre al 22 de desembre, tots els dimarts de 15:30 a 17:00, prèvia inscripció, en grups limitats de 12 a 30 mesos.
Un cocodril neix de l’ou amb el deler de ser gran, de créixer fins arribar a ser el més fort i temible, i d’acord amb aquest somni anirà menjant i creixent sense descans. No es pararà en barres i devorarà cada cop més coses: una mosca, peixets, peixos grans, un altre cocodril, els arbres d’un bosc, un catàleg de coses de tota mena (que potser serà la pàgina preferida de molts nens?) i àdhuc el nostre planeta sencer; a l’univers no canvia d’actitud, fins que arriba al seu límit amb un sol enorme, superior a ell, i morirà, però no passarà: esclata i queda convertit en una constel·lació.
Un gran somni, de Felipe Ugalde, recent premi Compostel·la d’àlbum il·lustrat, és un conte sobre l’ambició sense fre i la seva doble cara, la de l’èxit assolit i la de la destrucció causada. Es mou en el terreny del mite perquè explica de forma mítica el sorgiment d’un fet natural com és el d’una constel·lació, pero també per les coordinades on es mou: recorda Ícar, que no es deturà davant del sol i preferí la mort a viure amb limitacions; i recorda Heròstrat, qui incendià un temple per assolir la fama. A mi em resulta una història més aviat inquietant, perquè el cocodril l’admirarem i alhora l’odiarem; però entenc que són acostaments necessaris, donat que la psicologia del ser humà —sense excloure’n la dels menuts— és virolada, i no només rosa.
L’àlbum inclou dos detalls que els petits apreciaran, com són una coberta amb elements fosforescents i un fullet d’adhesius de la mateixa mena, en forma de planetes i estels. Val la pena d’assegurar-se, abans de contar la història, que els més menuts saben què és una constel·lació.
Felipe Ugalde, Un gran sueño. Premi Compostel·la 2009. Kalandraka-Hipòtesi, 2009. 27 x 21 cm, 40 pp. ISBN 978-84-936667-9-8.
Croc Croc a l’escola dels esqueletets, de l’Stéphane Levallois (Libros del Zorro Rojo, en català), em sembla un conte ben trobat i lligat sobre la integració de la diferència i com viu aquesta qui és diferent. No cau en els excessos de sucre de molts dels contes escrits amb aquesta intenció i és narrat i presentat d’una forma força original. Així, amb prou feines inclou text, és un quadernó d’apertura vertical en el qual s’il·lustra només la cara vista en obrir (i queda en blanc l’altra cara) i transcorre en un món que no és el de Tim Burton, però s’hi assembla pel seu to general d’humor negre i pel fet de reflectir també la crueltat (característica del grup enfront del dèbil). És il·lustrat a dues tintes, en vermell i negre.
En Croc Croc és un nen esquelet de cap vermell, que viu en un món d’esquelets de cap blanc. És maldestre a l’escola i els seus companys no li perdonen; la seva vida és un malson i malsons és el que pateix de nit. Però durant una excursió, una allau colgarà un grup desorientat; ningú no hauria pogut trobar els ossos blancs entre la neu, però per sort, el cap vermell d’en Croc Croc lluu com un far en la nit. Des d’aquest moment, canvia l’actitud tant dels companys envers en Croc Croc com del propi nen esquelet envers si mateix.
A més d’incloure temes pel diàleg, el llibre pica l’ullet més d’un cop en el procés de trasllat de la història del pla dels nanos al pla dels esquelets, com per exemple fa la il·lustració final, en la qual en Croc Croc assoleix el Cel (d’una xarranca). Però n’hi ha més: la casa on viu, l’esmorzar, els comptes de la pissarra, la motxilla-llosa, l’autocar de l’excursió (un cotxe de morts) o les pantalletes de text semblades a les del cinema mut.
Stéphane Levallois, Croc Croc a l’escola dels esqueletets. Libros del Zorro Rojo, Barcelona, 2009. 104 pp, 12 x 15 cm. ISBN de l’edició en català: 978-84-92412-35-8.
L’escriptor Andrés Pi Andreu i l’il·lustrador Kim Amate (web | bloc) han guanyat el premi Apel·les Mestres de 2009 d’àlbum il·lustrat, que convoca l’editorial Destino, d’acord amb aquesta font. El títol guanyador és La finestra infinita.
Paraules de l’il·lustrador al seu bloc: «Viure la incomunicació i els prejudicis pot dependre de ser a un costat o l’altre d’una finestra. Tanmateix, si aquesta finestra s’obre, la situació pot ser la contrària… La ventana infinita, de l’escriptor cubà Andrés Pi Andreu (un mestre, si se’m permet), és el premi Apel·les Mestres d’enguany… i qui escriu ha tingut la sort i el plaer d’il·lustrar-lo. El llibre es publicarà al gener de 2010.»
Pissi pissi ganya,
oli de la canya,
pèl de la cabreta,
estira l’orelleta.
—Filla merenguera,
agrana’m esta casa.
—Mare que no puc,
que tinc la mà cordada.
—Qui te l’ha cordada?
—El rei i la reina.
Picaló, picaló,
posa el peu dins del caixó.
.
Variant cantada a Borbotó, segons Ricard Morant i Miquel Peñarroya, Llenguatge i cultura. Per a una ecologia lingüística, València, 1995, que expliquen (p. 139 i n.): «El “pissi pissi ganya” era un altre joc. Tots asseguts a terra feien un gran rotgle ajuntant els peus. El director entonava la cançó dedicant una síl·laba per peu. Amb l’última síl·laba de la melodia el peu que coincidia s’havia d’amagar sota la cuixa, i així successivament fins que només quedava un peu, que era del guanyador». Una variant del joc era «tots en un rotgle amb les mans davant, amb el palmell mirant avall». Es deia «estira l’orelleta, ben estiradeeeta», s’estirava del darrer i aquest quedava eliminat.
Una altra versió, recollida al bloc Coses properes: «Pissi pissi ganya, oli de la ganya. / Filla mandonguera, grana’m esta casa. / No te la puc granar, perquè tinc la ma cordada. / Qui te l’ha cordada? / El Rei de la França, que balla la dança. / Tinc un gall que fa flautes, ni són llargues ni són curtes. / La ueleta Gatameu, diu que amagues eixe peu!». Sovint es diu cordà (o tallà, o embenà). Hi ha un parell de versions més en comentari a aquella nota.
Una partitura i arxiu mid, també amb les petites variacions de rigor, a La música del poble.
El lleó Kandinga, de Boniface Ofogo i Elisa Arguilé, és un àlbum que crida a la porta amb força, demanant de no passar inadvertit.
En primer lloc, pel fet de ser d’en Boni Ofogo, un narrador nat al Camerun que no només destaca per la veu, la modulació i el repertori, sinó també per una presència teatral llampant, amb la vistosa roba tradicional del seu país.
En segon lloc, perquè es tracta d’una història amb moral expressa: «Kandinga no va contestar. Va morir víctima del verí mortal de la serp negra; però, en realitat, el van matar la seva avarícia i el seu egoisme». La tradició literària infantil europea s’ha anat allunyant d’aquestes conclusions i preferint camins més oblics.
I en tercer lloc, perquè l’aposta estètica de l’Elisa Arguilé és radical: pocs colors, combinacions estridents, línies molt gruixudes i efectes de zoom i perspectiva distorsionada. Agradarà o no, sense deixar indiferent.
Boniface Ofogo i Elisa Arguilé, El lleó Kandinga. Kalandraka-Hipòtesi, 2009. Traducció d’Ignasi Centelles. 40 pp., 26,5 x 21 cm. ISBN 978-84-936667-5-0.
La imatge de la coberta l’he presa d’Un chat botté, que incloïa l’àlbum entre els seus Imprescindibles del trimestre.
Hi ha contes i contes, i nosaltres, divendres que ve, tenim l’oportunitat de presentar-vos uns contes fets amb material reciclat i amb un missatge molt bonic: «Per caminar cap als somnis, res com unes bones cames».
Els contes i el nino que els acompanya, un peix, els fan dos germans de Roda de Ter, l’Elisabet i l’Antoni (Vabau: contes i ninos reciclats) que divendres seran aquí per explicar-nos Animals fenomenals o per què els peixos tenen cames.
No només sentirem el conte, el veurem, sabrem com el fan i dibuixarem. Els dibuixos els exposarem a la llibreria i ells els penjaran a la seva pàgina web. Més informació al targetó adjunt.
Dijous, 7 de maig a les 6h de la tarda, Biblionadons a càrrec de Va de Contes: Contes per als més menuts amb objectes, titelles i cançons…, al Centre Educatiu Municipal – La Balca, Plaça Xesco Boix, s/n, tel: 972 57 35 36. Més informació, al bloc de la biblioteca.
Aquest bloc (d’on ve la imatge de dalt, de la Rita Xuclalletres) inclou també un decàleg molt clar i assenyat del que es pot fer i cal fer a l’hora del conte:
1. Podeu venir a escoltar contes tots els nens i les nenes que ho vulgueu. No és necessari tenir el carnet de la biblioteca.
2. Cal que vingueu acompanyats d’un responsable.
3. Respecteu les edats recomanades. Els contes estan adreçats a infants majors de 3 anys. [No quan es tracta de Biblionadons.]
4. És important que els pares, mares o responsables estigueu al costat dels infants durant la narració.
5. Pares, mares o responsables: recordeu-vos de posar el mòbil en mode silenciós.
6. Si el nen o la nena no segueix la narració —plora, crida…— és millor que sortiu de la sala. Escoltar contes és un hàbit que s’aprèn de mica en mica.
7. Respecteu la dinàmica i el bon funcionament de la biblioteca: un cop finalitzat el conte, eviteu de parlar en veu alta, els jocs, les corredisses…
8. Un cop acabada la sessió, podeu triar amb tranquil·litat els llibres que us voleu endur en préstec.
9. Els llibres que llegiu no els deixeu al terra, deixeu-los a la capsa vermella tal com està indicat. [A cada biblioteca, on toqui.] 10. Pareu bé les orelles i… disfruteu dels contes!
L’altre dia recordava el poema tradicional d’Aquest és l’un… El llibre que us duc avui acaba amb aquest joc de dits, però abans, ha anat fent sortir un a un els deu dits de la mà i comparant els números amb formes més o menys tradicionals, i amb tot plegat, inventa un paisatge i una petita història:
(Cliqueu per ampliar la imatge.)
Jordi Vinyes i Montserrat Ginesta, Dit a dit fan deu, La Galera (col·lecció La Sirena), 1989, 2004.
Aquest és l’un,
aquest és l’altre.
Tant m’estimo aquest,
com aquest altre.
Aquest fuig
aquest l’encalça,
aquest s’ho mira,
aquest es gira,
aquest s’hi ajeu i
aquest fa deu.
S’hi pot jugar des del moment que el nen pot mantenir la mà oberta. El nen posa les mans obertes amb el palmell de cara a l’adult. Aquest, fent pinça amb la mà va tocant tots els dits correlativament.
He pres la descripció del joc i la versió concreta del poema de Jocs infantils d’arreu del món. Com en tot allò tradicional, hi ha petits canvis a cada casa: per exemple, tant és aquest com aquest altre (enlloc de tant m’estimo…), aquest l’empaita (enlloc de l’encalça), aquest s’hi asseu (no s’hi ajeu)…
Que la violència i el maltracte engendren ans que res més, violència i maltracte, és cosa sabuda. (Un altre tema, en el que no entraré, és fins a quin punt ho apliquen avui els poderosos.) De fa cents d’anys, els contes populars han estat els encarregats de transmetre aquesta classe de sabiduria. Ho fan per una via molt distinta a l’actual: habitualment no cerquen d’ensenyar valors positius per la via de la reflexió moral, sinó que mostren la bastonada que rebràs si no ho fas bé. (Una bastonada simbòlica: te la donarà el món, encara que al conte la doni algun personatge en concret.) I tot plegat, sovint, es conta amb molt d’humor.
Un conte popular molt divertit en aquesta línia és El sastre i l’aprenent, d’en Ramon Pastor (Cruïlla, VV blanca, 33; espai d’en Ramon Pastor a l’AELC). Cap dels personatges és perfecte: en Peret és llest, però entremaliat i poc eficient; el sastre és en general afable, però també té «eixides d’arrier». I vet aquí un dia que, a casa d’un masover, serveixen un dinar on «espeterregava una bona col·lecció de botifarres, llonganisses, magre, cansalada i nyoretes voladores». Quan l’aprenent tenia la boca desfeta de pura aigua, el sastre ordena que no li’n serveixin més que nyores, perquè li han dit que, si no, es malacostumaria i el dia de demà no seria un home de profit. L’aprenent s’enginyarà una història que farà que les dones de la casa acabin cridant «Llenya, llenya al sastre!».
—Aaaah…! —L’home era pura indignació—. A tu et volia veure, jo! Ara em diràs, si t’atreveixes, qui t’ha dit que jo patisc atacs que comencen quan trac la llengua.
El xiquet va fer arreplega de valor. Tots l’estaven mirant i allò anava més seriosament que mai en sa vida. Però la frase la tenia gravada en la memòria i no oblidaria ni una paraula:
—La mateixa persona que li va dir a vosté que si jo menjava llonganisses no seria un home de profit!
La criada quasi va aplaudir; i tot seguit, s’escapà als presents —menys al sastre, és clar— tan forta riallada a costa d’ell que d’eixa li’n va quedar una lliçó per a tota la vida.
Les il·lustracions de la Maria Espluga són excel·lents, al meu parer. L’autora opta per no mostrar la violència (d’altres, en casos semblants, han optat per extremar-la en un estil de còmic, que també li treu ferro) i dibuixa unes cares i uns gestos que fan goig de seguir plana per plana. En destaca, crec jo, l’ús del color, molt viu i detallat.
El sastre i l’aprenent, Ramon Pastor Quirant, Cruïlla, 2000 (El vaixell de vapor, sèrie blanca,33), 64 pp., il·lustrat per Maria Espluga; ISBN 13: 978-84-8286-978-0
Dintre de la fructífera i alhora problemàtica relació de literatura i cinema, hi ha també una germana petita: la relació entre el conte (i l’àlbum en particular) i els dibuixos animats. Fa poc, una editora gallega em contava que comencen a experimentar amb adaptacions d’àlbums al format cinematogràfic (en concret, d’animació stop-motion; a Granollers n’hi ha un cicle en marxa). A la cultura anglesa no és difícil trobar-ne adaptacions d’una o altra mena; fora d’ella, abunden potser a la cultura alemanya (que també va fer un pas a voltes molt reeixit amb l’adaptació de relats infantils al món dels titelles per televisió, obra de l’Augsburger Puppenkiste; a mi m’agrada especialment la d’en Jim Botó).
Al bloc Dibuixa’m un conte, de l’Agnès Caixàs, he trobat aquesta adaptació reeixida de La talpeta que volia saber qui li havia fet allò al cap:
D’en Janosch n’hi ha força, des de l’oncle Popoff fins Què bonic és Panamà! (tot i que l’adaptació en dibuixos més recent no respecta l’estil de l’autor; fa anys se’n va fer una altra que sí):
La biblioteca pública Terra Baixa d’El Vendrell va redactar l’estiu passat una petita guia sobre els llibres tous, els que podem donar als bebès sense perill que es facin mal i que podem portar a la banyera o rentar sempre que calgui. Duen dibuixos grans i simples, colors vius, els objectes del seu entorn, els animalons i les seves onomatopeies… Consulteu-la dintre del marc de Nascuts per llegir.
El butlletí de Nascuts per llegir ha arribat al seu 25è número. Hi trobareu recomanacions, notícies, una entrevista i les activitats del mes a les biblioteques NPL: massatge infantil, circ, jocs de falda, moixaines i cançons, música i ritme i, naturalment, contes i més contes de tota mena.
A la mediateca de lo CIRDOC podem trobar poemets en occità escrits i llegits pels més menuts de la Calandreta l’Ametlièr i la Calandreta los Falabreguièrs. Són una petita meravella.
Te voli manjar
Majofa polideta
Miem miam miem miam iom!
(Et vull menjar, maduixa preciosa: nyam nyem nyam nyem nyom!)
Una canilha
Sus una fuelha
Nivola roja
Solelh verd
(Una eruga sobre una fulla: núvol vermell, sol verd.)
En aquest enllaç trobareu un Petit vocabulari occità-català. Fa ben poc que s’ha presentat el Diccionari bàsic occità-català, glossari català-occità (notícia a l’Avui i entrada a Gazophylacium). Disposem també d’una wikipèdia en occità, amb prop de quinze mil articles hores d’ara; vegeu per exemple el concepte de les Calandretas (de neutralitat disputada, com no podia ser menys). Tot plegat són bones ocasions per atansar-se a una llengua germana que perviu amb molta dificultat, però perviu.
És infreqüent que els blocs dels il·lustradors catalans, illencs o valencians estiguin redactats en la nostra llengua. Les raons de mercat són aclaparadores: el mercat editorial en espanyol (Espanya i Amèrica) i anglès (els dels països respectius i l’internacional) és molt més poderós, i un bloc és una tarja de presentació al món, no als de casa. No veig que sigui qüestió de posar-s’hi pedres de més al fetge, però tampoc fa mal una alegria a la xarxa, ben a l’inrevés. O sigui que si us bé de gust, visiteu per exemple el bloc de l’il·lustrador Xavier Salomó, que ha posat imatges a Una nit bestial o El camino que no iba a ninguna parte, ha rebut el premi Junceda i ha estat il·lustrador destacat a la revista CLIJ.
El projecte de Nascuts per llegir inclou una secció de «receptes literàries», on la biblioteca de Ca N’Altimira selecciona i comenta diversos llibres que giren entorn d’un tema. Dos dels pdf s’intitulen «Parlem de la mort d’un ésser estimat».
El tema és difícil, però necessari. Jo crec, personalment, que el millor és integrar-lo en la vida diària dels infants, sense esperar a la urgència de la perdua. Però també en aquest darrer cas, els llibres poden ser una bona ajuda per a superar el mal tràngol i comprendre el cúmul de sensacions i sentiments que podem arribar a experimentar.
.
(En castellà, la meva La vieja Iguazú parla de la vellesa, la mort i la transcendència humana: la llavor que deixen els que se’n van en aquells que els estimem i volem continuar part del seu camí amb les nostres passes.)
El meu Taller de Contes per als més menuts està enfocat al foment de la lectura, més que a l’activitat teatral. Això no vol dir res en contra dels actors-narradors, com és lògic; es tracta, senzillament, d’una forma d’enfocar-lo amb un objectiu específic (i d’acord a una preparació personal, que en el meu cas, no és d’escola de teatre), que concedeix molta importància al llibre en si. De fet, el seu objectiu es podria resumir a atansar els nanos als llibres i associar la lectura amb el plaer i el descobriment. Per tant, procurem treballar gairebé sempre sobre contes editats, que transformem i recreem amb llibertat, però mostrem bé durant el conte, bé després d’haver-lo contat.
Abans de narrar i després, hi ha programada una estona específica de moviment lliure, on els nanos miren, trien, remenen, fullegen, recorden, repeteixen, completen, investiguen per si mateixos, en fi: fan el que volen amb la sèrie de llibres que aquell dia hem posat a la seva disposició. I jo, a voltes, penso que són els minuts que més m’agraden…
.
.
.
Les fotos són preses al CP León Felipe, a Socovos (Albacete).
El conte de L’ogre, el llop, la nena i el pastís, d’en Philippe Corentin (ed. Corimbo, en català al racó inferior dret), explica una història tradicional amb un problema que no és fàcil de resoldre sense organitzar-ho bé: com passaríeu a l’altra banda del riu un llop, una cabra i un feix d’herba, quan, de seguida que es quedin sols, el llop endraparà la cabra i la cabra, el feix, però en el bot no hi caben més que d’un en un? Hi ha diverses versions del problema; fa un temps me’n va arribar una de força estranya, japonesa, en mode de joc de Flash amb humor negre.
Aquesta versió d’en Corentin, amb protagonistes propis, té diversos punts forts. Un és l’ús de la mitja plana: una doble pàgina de fons canvia segons la mitja plana estigui a l’esquerra o a la dreta, el que representa molt bé els viatges amb el bot. Un altre és el fet que, a les imatges, està passant una segona història que modificarà el final del conte. I en general, l’ús de l’humor i la caricatura em sembla reeixit.
Com a crítica negativa, hi ha qui li resulta un conte massa lent o massa llarg. Proveu en canvi a contar-lo fent teatre (si voleu, en una versió més curta); passareu una bona estona.
El narrador i escriptor Carles Cano —autor, entre molts llibres, de la meravellosa Capgirell, l’illa llibre, il·lustrada per en Miguel Calatayud— ha guanyat l’11è Premi de Conte Infantil de l’Hospital Sant Joan de Déu, entre 105 propostes. El jurat era format per la Teresa Colomer, la Sabel Gabaldón, l’Emilio Urberuaga, la Rosa Mut i la Maria Palau. El conte serà il·lustrat per en Joma.
Día tras día escondido na tobeira,
día tras día fuxindo dos gatos da casa,
día tras día corre que te corre por unha migalla de pan seco… Aquilo no era vida!
E meu dito, meu feito:
un bico para todos,
un queixo na mochiliña,
e alá se foi.
Anda que te anda,
cruzou un ollal,
saltou un botón
e botouse a navegar
polo Mar dos Manteis.
Ao chegar á outra beira,
atopou a Can:
—Rato, onde vas,
tan lonxe da rateira?
—Vou correr aventuras
e, se vés, somos dous.
E meu dito, meu feito:
un bico para todos,
un óso na mochila,
e alá se foron
don Rato e don Can.
Anda que te anda,
cruzaron un campo,
saltaron un valo
e botáronse a navegar
polo Mar dos Trigais.
Na outra beira,
atoparon a Elefante…
.
Fa una sensació molt curiosa, llegir-te a tu mateix en una llengua que comprens, però no parles. La traducció es de na Sara Monda (en realitat, crec que és un pseudònim).
L’eriçó, de l’argentí Gustavo Roldán (ed. Thule), és un àlbum que ha agradat molt als meus nanos d’infantil. Explica, amb imatges d’aspecte senzill —poques línies i, essencialment, dos colors— però molta força expressiva, una història de gana i astúcia, narrada amb humor. El petit eriçó està famèlic, però l’únic que troba per menjar queda fora del seu abast, a dalt de tot d’una estranya palmera (o d’un pomer, segons em solen dir els nens). Demana ajuda en dues ocasions, però sense èxit. Per sort, veu arribar un elefant de la família dels elefants molt llestos, que saben contar mentre salten i…
.
(Al Taller teniu unes fotos del grup petit de Moratalla fent d’elefants llestíssims; són imatges d’una nul·la qualitat tècnica, però simpàtiques.)
.
