Pissi pissi ganya,
oli de la canya,
pèl de la cabreta,
estira l’orelleta.
—Filla merenguera,
agrana’m esta casa.
—Mare que no puc,
que tinc la mà cordada.
—Qui te l’ha cordada?
—El rei i la reina.
Picaló, picaló,
posa el peu dins del caixó.
.
Variant cantada a Borbotó, segons Ricard Morant i Miquel Peñarroya, Llenguatge i cultura. Per a una ecologia lingüística, València, 1995, que expliquen (p. 139 i n.): «El “pissi pissi ganya” era un altre joc. Tots asseguts a terra feien un gran rotgle ajuntant els peus. El director entonava la cançó dedicant una síl·laba per peu. Amb l’última síl·laba de la melodia el peu que coincidia s’havia d’amagar sota la cuixa, i així successivament fins que només quedava un peu, que era del guanyador». Una variant del joc era «tots en un rotgle amb les mans davant, amb el palmell mirant avall». Es deia «estira l’orelleta, ben estiradeeeta», s’estirava del darrer i aquest quedava eliminat.
Una altra versió, recollida al bloc Coses properes: «Pissi pissi ganya, oli de la ganya. / Filla mandonguera, grana’m esta casa. / No te la puc granar, perquè tinc la ma cordada. / Qui te l’ha cordada? / El Rei de la França, que balla la dança. / Tinc un gall que fa flautes, ni són llargues ni són curtes. / La ueleta Gatameu, diu que amagues eixe peu!». Sovint es diu cordà (o tallà, o embenà). Hi ha un parell de versions més en comentari a aquella nota.
Una partitura i arxiu mid, també amb les petites variacions de rigor, a La música del poble.
La Rosa em fa nosa,
l’Aleix m’avorreix,
l’Elena em fa pena,
en Martí és un garrí,
la Marta m’afarta,
l’Adrià és un marrà,
la Felipa m’empipa,
en Bernat és cagat,
la Claror em fa por,
en Guifré és barroer,
l’Ada és guillada,
en Raül és gandul,
la Mar es vulgar,
en Pau és babau,
Darabuc és un ruc
poruc i farruc
i miri allà on miri,
tothom m’és feixuc!
(Uf…)
*
HARD TO PLEASE
(To be said in one breath)
Elaine gives me a pain,
Gill makes me ill,
Winnie is a ninny,
Orin is borin’
Milly is silly,
Rosy is nosy,
Junie is loony,
Gussie is fussy,
Jackie is wacky,
Tommy is balmy,
Mary is scary,
Tammy is clammy,
Abby is crabby,
Patt is batty,
Mazie is lazy,
Tiny is whiney,
Missy is prissy,
Nicky is picky,
And almost everyone
Makes me sicky.
(Whew!)
.
Podeu fer servir la versió lliurement. El millor efecte s’aconsegueix, potser, si us hi afegiu al final o em substituïu a mi. Aquest punt no es troba a l’original, però pels usos en grup o en l’aula va bé, ja que recorda que l’humor ha de començar per un mateix. I si jugueu a ampliar el poema amb nous «insoportables», potser ajuda a evitar de caure en paraules massa gruixudes o utilitzar el poema com a arma, quan és una ironia.
No m’agrada la guerra de vaixells,
més m’estimo la guerra d’abracells:
ningú se’n va a pic
a cops de canó,
ans fas nous amics
a cops de petó,
moixaina i somrís.
—I guanyar? Qui guanyarà?
—Tothom qui hi vulgui jugar!
*
HUG OF WAR
I will not play at tug o’ war.
I’d rather play at hug o’ war,
Where everyone hugs
Instead of tugs,
Where everyone giggles
And rolls on the rug,
Where everyone kisses,
And everyone grins,
And everyone cuddles,
And everyone wins.
*
Versió pròpia, molt lliure. (Si us agrada i la voleu distribuir copiada, us agrairé que n’esmenteu la font.)
Una adaptació lliure dels «Eight Balloons» de Shel Silverstein.
*
Vuit globets que ningú no adquiria
es desagafaren una bona tarda.
Lliures d’emprendre allò que els abellia,
aquells vuit globus feren la volada.
Un s’envolà a tocar del sol… PAM!
Un volgué veure un cotxe de prop… PAM!
Un trencà el son a sobre un roser… PAM!
Un jugà massa amb un nen matusser… PAM!
Un gosà admirar les dents d’un cocodril… PAM!
Un s’enamorà d’un porc espí… PAM!
Un provà l’oli dels ous ferrats… PAM!
Un s’assegué fins que perdé tot l’aire… FFSSSSS!
Vuit globets que ningú no comprava
un bon matí alçaren a volar,
lliures de surar, lliures de planar, lliures d’esclatar
allà on els petava.
*
Eight balloons no one was buyin’
All broke loose one afternoon.
Eight balloons with strings a-flyin’,
Free to do what they wanted to.
One flew up to touch the sun – POP!
One thought highways might be fun – POP!
One took a nap in a cactus pile – POP!
One stayed to play with a careless child – POP!
One tried to taste some bacon fryin’ – POP!
One fell in love with a porcupine – POP!
One looked close in a crocodile’s mouth – POP!
One sat around ‘til his air ran out – WHOOSH!
Eight balloons no one was buyin’ -
They broke loose and away they flew,
Free to float and free to fly
And free to pop where they wanted to.
*
Si us diverteix, feu-la servir tranquil·lament, però sempre us agrairé que citeu la font.
A més de l’especial de Chilias, les biblioteques de la Diputació de Barcelona tenen una secció especial per aquest Sant Jordi, amb nombroses seccions, com recomanacions de novel·la, música i còmic, activitats a les biblioteques o Sant Jordi al carrer. Cliqueu a la imatge per accedir-hi.
Aquest és l’un,
aquest és l’altre.
Tant m’estimo aquest,
com aquest altre.
Aquest fuig
aquest l’encalça,
aquest s’ho mira,
aquest es gira,
aquest s’hi ajeu i
aquest fa deu.
S’hi pot jugar des del moment que el nen pot mantenir la mà oberta. El nen posa les mans obertes amb el palmell de cara a l’adult. Aquest, fent pinça amb la mà va tocant tots els dits correlativament.
He pres la descripció del joc i la versió concreta del poema de Jocs infantils d’arreu del món. Com en tot allò tradicional, hi ha petits canvis a cada casa: per exemple, tant és aquest com aquest altre (enlloc de tant m’estimo…), aquest l’empaita (enlloc de l’encalça), aquest s’hi asseu (no s’hi ajeu)…
Qui no té cap, que tengui cames!, fa un dels nostres refranys. M’agrada la idea, si l’entenc així: ningú no és perfecte, però gairebé tot té remei (a canvi, ben cert, d’un esforç suplementari).
La cultura catalana no disposa d’una gran literatura renaixentista ni romàntica, per exemple. Pere Serafí és massa pàl·lid al costat dels italians, de Ronsard o Garcilaso; del Romanticisme, millor no diguem res per no haver d’esmentar Goethe, Schiller i companyia. Però sí disposa de traductors, i alguns excel·lents. Així, qui no té Wordsworth, que tengui Desclot. (També pot ser una via per les aules, de forma que la Decadència no esdevingui la Badallància o que la classe de literatura no es confongui amb la d’història. Tanmateix, és una idea deslligada del poema concret que segueix, que no és particularment fàcil ni d’efecte immediat.)
————————————The sky is overcast
With a continuous cloud of texture close,
Heavy and wan, all whitened by the Moon,
Which through that veil is indistinctly seen,
A dull, contracted circle, yielding light
So feebly spread that not a shadow falls,
Chequering the ground-from rock, plant, tree, or tower.
At length a pleasant instantaneous gleam
Startles the pensive traveller while he treads
His lonesome path, with unobserving eye
Bent earthwards; he looks up-the clouds are split
Asunder, —and above his head he sees
The clear Moon, and the glory of the heavens.
There in a black-blue vault she sails along,
Followed by multitudes of stars, that, small
And sharp, and bright, along the dark abyss
Drive as she drives: how fast they wheel away,
Yet vanish not! —the wind is in the tree,
But they are silent; —still they roll along
Immeasurably distant; and the vault,
Built round by those white clouds, enormous clouds,
Still deepens its unfathomable depth.
At length the Vision closes; and the mind,
Not undisturbed by the delight is feels,
Which slowly settles into peaceful calm,
Is left to muse upon the solemn scene.
—————————El cel està cobert
d’una vasta i espessa nuvolada,
feixuga i trista, blanca de la lluna
que, esborradissa, rere el vel es mostra,
cenyit cercle somort, amb llum tan feble
que ni una ombra entrevia el sòl de terra
—sigui de roca o planta, d’arbre o torre.
De sobte, un llampegueig meravellós
sorprèn el vianant que, solitari,
medita en el camí, l’esguard distret
en terra; aixeca els ulls —la nuvolada
s’esquinça— i veu enlaire, damunt seu,
la lluna clara, i l’esplendor del cel.
Navega per l’obscura volta blava,
seguida de milers d’estels que, vius,
menuts, brillants, el fosc abisme creuen
amb ella; ¡que rabents es fan enllà,
sense esvair-se! El vent sorolla l’arbre,
però ells callen; fan el seu camí,
immesurablement distants; la volta,
bastida amb aquests núvols blancs, enormes,
enfondeix el seu fons inescrutable.
Al capdavall es clou la visió,
i la ment, no insensible a tal delícia
que a poc a poc en calma s’assossega,
es recull en l’escena gloriosa.
William Wordsworth, L’abadia de Tintern i altres textos, traducció de Miquel Desclot, Edicions Del Mall, Barcelona, 1986.
Veig uns grans magatzems. T’agraden. M’atordeixen.
Vols que anem a mirar? És només un moment.
Te me’n vas cap a dins i em deixes, indolent,
entre un exèrcit foll. I dones m’oprimeixen.
T’he perdut. L’he trobada. Perfums i maquillatges.
Vinc cap a tu. No hi és. Peces interiors?
L’enfolleix remenar munts de sostenidors.
S’ha pintat a la mà colors, com els salvatges.
I et crido des de lluny vencent la timidesa
i altre cop te me’n vas. Adust, jo em faig l’ofès.
I segueixo tossut en la meva escomesa.
Ja està bé, jo que em dic, talment una fanàtica…
T’enlluernen estands i llums i no veus res.
I escales automàtiques se t’enduen estàtica. .
A la xarxa es pot llegir una antologia de Comadira al portal Lluís Vives. El poema prové de Les ciutats (secció IV: Barcelona), publicat primer per Vosgos al 1976 i recollit per exemple dins La llibertat i el terror, Edicions 62, 1981.
Full fathom five thy father lies;
Of his bones are coral made;
Those are pearls that were his eyes;
Nothing of him that does fade,
But doth suffer a sea-change
Into something rich and strange.
Sea-nymphs hourly ring his knell:
Ding-dong,
Hark! Now I hear them – Ding-dong, bell.
(The Tempest, I, ii)
CANÇÓ D’ARIEL
Ben bé cinc braces fondo jeu ton pare:
dels ossos seus se n’està fent coral,
el que eren els seus ulls són perles ara,
ni una mica del que és en ell mortal
no s’ha perdut: una mudança clara
de mar el torna en cosa rica i rara.
Nimfes toquen a morts per ell cada hora: el dring
escolta!, ara les sento, ning-nang-ning.
(Joan Vinyoli, Domini màgic, dins Poesia completa, Edicions 62, 2008, p. 369.)
(Full fathom five, de Jackson Pollock)
En el moment de redactar aquesta nota no he sabut trobar a YouTube cap versió de la música que em complagués; en dóna un aire aquest “Have you seen the bright lily grow” cantat per Andreas Scholl:
Blanc és el tercer llibre de la col·lecció «Poesia de colors», de Lola Casas, publicada per Abadia de Montserrat. Aquests llibres inclouen poemes de metre en general lliure, adreçats a uns lectors una mica més crescuts que els dels publicats per l’autora a «Els flautats» o «Ala Delta»: són més lleugers, sovint basats en una petita anècdota o imatge que mou a reflexionar, a somriure o a sentir què li passa a una certa veu poètica (humana o no); són poemes menys situats, menys embolcallats per explicacions clares del context de la veu (el que no vol dir que s’hagin de «desxifrar», sinó senzillament que fan un passet més de complexitat i el·lisió).
Cada llibre és il·lustrat per un autor que treballa amb plena llibertat; la sèrie té coherència en la veu poètica, però no en la veu gràfica. És un encert, al meu parer, car un passa d’un llibre a l’altre pensant: Què n’hauria fet, d’aquest poema, en Comotto? I d’aquest en Carosia?
A Blanc li posa imatges en Pere Borrell, amb un exercici de línies gruixudes i amb caràcter, i cert gust per la creació de marcs on la contemplació més atenta va descobrint diversos elements lligats amb el poema. Però aquest «excés» s’acompanya d’altres poemes dibuixats d’un sol traç. El de la imatge superior és relativament excepcional, potser, pel poc pes (quantitatiu) de la il·lustració a la plana.
A ritme de rap, els alumnes de 6è del CEIP Vora del Mar (Cubelles) llegeixen «Podries», de la Joana Raspall, en homenatge al 95è aniversari d’aquesta autora essencial en la recuperació de la poesia infantil en català. Gràcies a la Marisa Bermúdez, mestra i bibliotecària de l’escola, per la feina i l’enllaç.
A YouTube hi ha algun altre recitat infantil de la Joana. També aquest homenatge del CEIP Nadal, amb la presència de la pròpia autora. Al video trobareu una presentació, una cançó col·lectiva i paraules de la poeta.
Aquesta cosa no et porta mai res.
Sempre es comporta muda com la tomba.
S’està quieta, llisa, recta i dreta.
És plana, i no torta. Si no la veus
al mig del pas, hi toparàs de nas.
.
De Cosari, Baula (Ala Delta blava, 15), il·lustrat per Montse Bosch. Les il·lustracions són en blanc i negre i ajuden a resoldre l’endevinalla. Són en pàgina posterior, com ha de ser, de forma que podeu llegir el llibre sense que es vegi la resposta (per molt que les transparències del paper poden jugar alguna mala passada).
Sota el nom de Nadal
sento una cosa
que jo no sé ben bé com l’he de dir.
Em fa pensar en una terra nova
on pau i amor no paren de florir…
I tant se val, si va sorgir l’estel
i assenyala la ruta
a tres reis d’Orient, creuant el cel…
I tant se val,
saber si eren gaires els pastors
duent formatge i mel a l’Establia…
I tant se val,
veure que pengen riques lluentors
aquí i allà,
en mostra d’alegria…
Sento que hi ha una cosa gran, al fons de tot.
Per definir-la no trobo cap mot!
Deu ser una força que aconseguiria
que no hi hagi a la terra
cap país sense amor
ni cap llar sense pa!
El dolç nom de Nadal ens dóna pistes…
Si la força existeix,
l’hem de trobar!
.
.
Tret de Joana Raspall, Font de versos, il·lustrat per Josep Antoni Tàssies, Baula (Ala Delta verda, 5), 2003. La il·lustració de Tàssies correspon al poema i es treu de la p. 73.
Sempre que a casa fan flam,
quin reclam!,
pels llepafils i pels altres
és un ham.
Quan el porten a la taula
gronxa al plat
i li claves la cullera
de bon grat.
Avis i nens l’aprecien
i és ben clar,
perquè pel flam no fa falta
mastegar.
*
Miquel Martí i Pol, Bon profit!, il·lustrat per la Carme Solé Vendrell, Barcanova, 1999. Les il·lustracions del llibre fan homenatge a nombrosos autors catalans i internacionals, com Sendak, Delessert, Ross, Balzola, Janosch, McKee, Mercè Llimona, Junceda o Cesc. La imatge que he triat no és la del flam, sinó la primera del llibre, que homenatja Sendak amb molt lògica, donat que recorda el seu In the Night Kitchen. (Disculpeu la ratlla del pas de pàgina.)
Cocodril menut,
llengua-llarg i astut
que has caigut en mans
de petits humans,
per salvar el teu cos
n’has perdut un tros:
la cua has donat
per la llibertat.
*
Ricard Bonmatí, Estimades feres (Bestiari), il·lustrat per la Roser Rius, Bruño, 1990.
Si eliminem el títol d’aquest poema d’Alí ibn Hariq de València (1156-1225), ens queda tota una endevinalla. Què pot ser? Us animeu?
.
Sembla que les bodegues tinguen serps
que haguessen entrat, en temps de Noè
per por al diluvi, i en veure pujar
l’aigua de nivell, cadascuna
hagués tret per un forat la llengua.
.
Josep Piera, Poemes de l’orient d’Al-Andalus, Edicions 62, 1983.
Si tens entre 5 i 11 anys i vols conèixer la Lola Casas, autora entre d’altres d’Ernest i de molts llibres de poesia, atansa’t a L’Espolsada el divendres 7 de novembre a les 18.30.
Una de les «instantànies» que formen la secció «Adagio» del Concert de poesia, il·lustrat per la Marta Balaguer i publicat per Abadia de Montserrat (col·lecció Els Flautats). Cliqueu a la imatge per ampliar-la.
Dues imatges per mostrar el llibre de March del que us parlava fa poc (l’Antologia poètica d’Ausiàs March, a cura de Josep Pujol, Teide, col. Tria de Clàssics). A pesar dels defectes evidents (de retall i color) del meu escannejat, confio que permetrà tastar la cura del projecte, inclós el disseny, molt il·lustrat i amb el detall de les dues tintes. Aquest aspecte el vaig passar per alt en la nota precedent, però no és menor: fer llibres macos és en sí mateix una bona forma d’animar a llegir i, alhora, de mostrar respecte per clàssics que han perviscut segles fins arribar a les nostres mans.
A part de reduir els clàssics a esquelets d’utilitat introductòria (i qui sap com d’afortunada), sens dubte val la pena d’intentar acostar als lectors els clàssics reals en les seves paraules, no mitjançant modernitzacions ni adaptacions. Però la modernització, si l’entenem com a auxiliar, i no com a substitut, és una de les maneres més útils d’ajudar al lector. Igual que traduïm els poemes escrits en altres llengües però, idealment, com més els gaudirem és en la seva llengua original, també podem traduir els nostres clàssics a la nostra pròpia llengua moderna.
Dels llibres que conec en aquestes condicions, n’hi ha un d’especialment afortunat: l’edició d’Ausiàs March per Josep M. Pujol a la col·lecció Tria de clàssics de Teide. Un pròleg general, una introducció específica per a cada poema, una traducció al català modern de tots ells i, lògicament, com a centre i objectiu de tot plegat, una antologia de March en els seus propis mots. (Com a nota personal: encara quan jo feia Literatura Medieval a tercer de la carrera era un llibre extraordinàriament útil.) No us el perdeu, perquè no l’esgotareu fàcilment. És d’aquells llibres que, de tantes vegades que el podem llegir, demostren la falsedat del principi segons els quals els llibres són cars. No, senyor(a): depèn. Aquest en concret és pes en or cultural a preu de llibre: una ganga.
Es van entristir molt en la separació.
Ells no la volien. Eren les circumstàncies.
Necessitats vitals van fer que l’un
se n’anés lluny —a Nova York o Canadà.
L’amor llur no era ben segur el mateix d’abans:
havia disminuït l’atracció gradualment,
havia disminuït la seva atracció en gran manera.
Però separar-se, ells no ho volien.
Eren les circumstàncies. La Fortuna, potser,
va mostrar-se artista, separant-los ara,
abans que s’apagués el sentiment, abans que els canviés el temps.
Així l’un per a l’altre restarà per sempre
el jove bell de vint-i-quatre anys.
.
Kavafis, poeta de la nostàlgia pels temps perduts (amorosos o històrics), és a més de poeta excel·lent i molt llegit una bona lectura per a reflexionar sobre el desig i la passió, que si tendeixen a amarar-nos amb una força gairebé incontrolable és sobre tot en la jovenesa. Aquí el cito per la traducció d’Alexis E. Solà (ed. Curial).
Per cert: el pròleg de Solà al segon volum de poemes de Kavafis, el que recull les traduccions de Riba, és una bona lectura sobre la història moral, cultural i en part política del nostre país. La història de la recepció d’un autor tan donat a l’erotisme i a més homosexual diu molt de la forma en la que vàrem viure el segon terç i escaig del segle XX: no en va la primera edició relativament completa és de 1975, per donar només una dada simbòlica.
El cul ens piquen i el carpó
amb la baqueta i el bastó.
El cap ens tusten i el clatell
amb la maceta i el martell.
I tots nosaltres, bons minyons,
dels mastegots en fem cançons.
Però la mosca ens puja al nas
i la farem com un cabàs.
No negareu que hem avisat:
el nostre cop serà sonat!
.
Miquel Desclot, Música, mestre!, il·lustrat per Fina Rifà, Empúries (La poma verda, 3), Barcelona, 1987. Els poemes pertanyen a la cantata Concert desconcertant, amb música d’Antoni Ros Marbà.
*
Nota: Per raons de feina, no he pogut mantenir la programació del bloc per al juliol com m’hauria agradat. El mes d’agost el dedicaré principalment, però suposo que ja no exclusivament, a tasques de manteniment de l’espai. Bones vacances.
*
