Premis Vicent Silvestre i Bancaixa 2009

Els premis infantil i juvenil dels Ciutats d’Alzira han guardonat enguany en Pep Castellano (premi Vicent Silvestre per Bernat, un científic enamorat), la Maria Carme Roca (premi Bancaixa amb Fantasfrizy) i també Joan Pla, finalista del Bancaixa amb La violinista de París. Felicitats!

• Bromera de Lletres

 

Premi Xaro Vidal 2009, per Dídac Botella

Nota de Bromera:

L’obra  L’illa del tresor. Història d’una obra de teatre, del professor de Primària Didac Botella, ha estat la guanyadora del X Premi de Teatre Infantil Xaro Vidal Ciutat de Carcaixent. … L’acte de lliurament va tindre lloc en el Teatre Don Enrique de Carcaixent i anà seguit de la representació de l’espectacle  Moby Disc, de la companyia L’Horta Teatre. El llibre  es publicarà durant la primavera de 2010 en la col·lecció «Micalet Teatre» d’Edicions Bromera.

L’habitació de la Bàrbara, de Montserrat Galícia

L’habitació de la Bàrbara, de Montserrat Galícia (23è premi Enric Valor), és una novel·la psicològica i antibel·licista ambientada en un espai de ciència-ficció. Al planeta Roig del sistema solar d’Alfa Centaure conviuen terrans (vinguts de la Terra) i silents (habitants nadius, oprimits pels terrans, i molt semblants a nosaltres; la diferència triada té capacitat simbòlica i se’n fa ús al llibre). El sistema polític és corrupte i només pretén la dominació. Aquell món ha heredat el pitjor del nostre, però també Kavafis i Gluck.

La protagonista és una adolescent que viu el que l’envolta amb negativitat: troba que no comparteix res amb la seva germana (la Bàrbara, set anys més gran), discuteix sovint amb sa mare, el seu pare havia mort set anys enrere (víctima d’un atracament… o potser no?), s’ha distanciat del seu millor amic, ha endegat una relació que ha tallat de cop i a la nova colla hi ha molts aspectes que li desagraden.

Les cartes d’Hèrcules Poirot, de Jaume Fuster

En Poirot ja no és un personatge especialment conegut entre els lectors joves, però com els seus tics i les seves maneres són clarament reconeixibles (car han passat a formar part de la figura literària i cinematogràfica general del detectiu) i el clàssic de la negra Jaume Fuster va situar d’entrada l’obra en un passat convenientment distant (la postguerra catalana i europea), Les cartes d’Hèrcules Poirot segueix essent un guió teatral molt aprofitable, que manté tothora el suspens —l’enjòlit, si voleu— i va descobrint a poc a poc la xarxa de mentides de tots els personatges fins que es desvetlla el culpable dels assassinats.

• Jaume Fuster, Les cartes d’Hèrcules Poirot. Edicions 62: col·l. L’Escorpí/Teatre, 1983; col·l. El Cangur, 1996; col·l. Educació 62, núm. 13, en edició per batxillerat de Montserrat Estruch, 2007 (ISBN 13: 978-84-297-6024-8).

Presentació d’Iskander a la biblioteca Josep Soler Vidal de Gavà

Iskander, d’Alícia Gili i Sílvia Romero, és una novel·la juvenil (i en part, per adults) de fantasia, on trobem un món que ha retrocedit a una cultura sense domini dels llibres; una classe social de màgics controla el poder que sap extreure dels títols, però hi ha en marxa una revolució que obrirà de nou (no sense violència) les portes de l’alfabetització a tota la societat. La novel·la és un homenatge als llibres i més en concret a Pedrolo i el seu Mecanoscrit, i va obtenir el premi Ciutat de Lleida per a projectes de novel·la, probablement per l’originalitat de concepció i el treball lingüístic entorn de la cultura escrita (el llenguatge de la societat novel·lada, des del concepte del temps a les expressions col·loquials, gira per complet entorn dels llibres).

Cliqueu a la imatge per ampliar-la.

L’últim guerrer, de Vicent Pascual

L’últim guerrer, de Vicent Pascual (Tabarca), és una novel·la de fantasia màgica, paramedieval i heroica, d’arrel tolkieniana. En comparació amb El Senyor dels Anells, podríem dir que és molt més breu, té menys pes dels personatges de races distintes de la humana, concedeix més relleu i paper actiu a personatges femenins i dóna una importància clau a la força de l’amor; s’hi atansa per la situació general de l’heroi que, com qui diu en desvetllar-se, es troba enfrontat a un senyor del mal totpoderós que ha retornat de la foscor, així com per algun recordatori clar i concret de figures com la dels cavallers negres.

Jo n’he gaudit, particularment de la riquesa lèxica, que és una aposta estilística molt decidida de l’autor. Alguns passatges resultaran difícils, però sens dubte no menys enriquidors.

L’Enemic ha existit sempre, a l’aguait des dels altiplans de ponent. Tot i això, feia més de mil anys que no havia gosat envair la Federació. La primera vegada fou durant les Lluites Originals. Varen ser llargues i terribles, i les Ombres arrasaren el país entrant a mata-degolla en pobles i ciutats. Llavors aparegueren els guerrers Kuna, els Senyors de la Muntanya. Ningú no sabia d’on venien, però la seua arribada va ser providencial. Tenien una destresa increïble amb les espases i a poc a poc feren retrocedir les Ombres fins als confins de ponent. En aquell moment, quan ja la victòria era a l’abast de la mà, arribà Moloth … És un dels tres Faedors de la Mort, l’únic que té una presència física. Els altres dos només els coneixem pels seus efectes tot i que, per sort, els seus poders són limitats. Moloth, però, és totpoderós. Pot adoptar qualsevol aparença, encara que prefereix adoptar formes monstruoses que li permeten provocar la destrucció per si mateix. … Hi hagué un temps en què la victòria semblava no voler decidir-se. Llavors els últims guerrers Kuna forjaren Irune. Hi esmerçaren tota la saviesa heretada dels seus avantpassats i encanteris terribles que ja mai més no s’han repetit. … Els últims guerrers Kuna, després de forjar Irune i segellar el catau de Moloth, s’ocultaren per custodiar l’espasa durant mil anys, en la ciutat sagrada d’Agar, fins al proper despertar del Faedor de la Mort … I tu, salvat miraculosament de la mort, ets l’últim guerrer Kuna, l’única persona a la Federació capç d’enfrontar-se a les Ombres i de véncer Moloth. (99-101)

Tot d’una un pensament sobtat s’obrí pas dintre el seu esperit atribolat: davallà frenètic les escales, travessà el menjador i obrí d’una violenta estrebada la porta que donava a l’obrador. Tot semblava igual que sempre: les serres i els xerracs penjats amb cura en un plafó de la paret; els martells, tornavissos i filaberquins arrenglerats en una lleixa, molt a mà quan son pare treballava al banc; les garlopes, les planes i els puntacorrents, ben ordenats en una rústega prestatgeria, on també es podia veure, sense obrir, bossetes de claus, de tatxes i de gavarrots. I tot massa net i endreçat: no hi havia serradura ni borrumballa per terra, ni cap senyal que son pare hagués començat a treballar de bon matí com tenia per costum. (67)

• Vicent Pascual, L’últim guerrer. Tabarca, València, 1995, segona edició revisada per l’autor, il·lustrada per Joan Arocas, reeditada el 2003. ISBN 13: 978-84-8025-167-9.

Silenci, capità!, de Josep Vallverdú

La novel·la és tot sovint la narració dels fets crucials de la vida d’un ésser humà al món. Si més no, aquesta definició tan simple cuadra força bé amb Silenci, capità!, de Josep Vallverdú, una novel·la marítima ambientada a finals del segle XVIII.

La narració comença amb el tinent Clive Laurent a la presó d’oficials, després d’haver mort un altre oficial en un duel d’honor; però l’almirall Montagu disposarà que en surti per una missió de rescat on no falten els punts foscos. Pel desenvolupament dels esdeveniments, Laurent haurà de fer tries delicades entre la llibertat aliena o l’obediència militar, que posaran en greu perill el seu futur. Però en aquest món cal triar i, a voltes, separar-se dels que havien estat amics:

Era el Mills més profund, que sortia. Aquell oficial un xic fred, un xic mecànic … en el fons, tenia ànima de funcionari. Estaria sempre al costat del poder, de la força, mai a favor de la llibertat de l’home.

Passaport a la lectura de la biblioteca de Gata de Gorgos, i altres iniciatives bibliotecàries

L’estiu és, sens dubte, una de les quatre millors èpoques de l’any per atansar-se a una biblioteca. Té l’avantatge que solem disposar de més temps lliure i que a dins no hi fa calor; per si ens venç la mandra, el cert és que moltes biblioteques també surten a buscar-nos i ens troben als parcs, a les places, els mercats, les platges o les piscines. (Les altres tres millors èpoques de l’any són, és clar, la tardor —a les biblioteques no fa aquell ventijol tan molest i hi ha llibres per curar la tristesa de les vacances perdudes—, l’hivern —no hi fa fred i els llibres ens proposen històries càlides com una llar de foc— i la primavera —no patiu per les alèrgies i cerqueu-hi relats ben farcits d’aromes i colors.)

Les iniciatives de dinamització són moltes. Per exemple, la biblioteca de Gata de Gorgos proposa als xics de tenir un Passaport a la lectura que s’anirà segellant conforme us endueu llibres a casa. Si l’ompliu del tot (només calen deu segells!), el 23 d’octubre sortejaran un lot de llibres. Més informació, al seu bloc.

A la xarxa de biblioteques de Mallorca anuncien les activitats d’agost i setembre. A la biblioteca de Banyoles aprofiten per ordenar de nou les novel·les juvenils, per categories clares com Aventures, Clàssics, Fantàstica… A la Joan Oliva de Vilanova i la Geltrú fan un taller virtual d’escriptura creativa i ara parlen de les classes de narradors que podem trobar a una novel·la. A la biblioteca P. Fidel Fita d’Arenys de Mar tenen una llarga sèrie d’activitats de biblioplatja i biblioplaça. A la biblioteca del Mil·lenari, de Sant Cugat, parlen de les Lectures a la fresca d’enguany: Amadeus i teatre burlesc del segle XVIII. A la Josep Roig i Raventós de Sitges us recomanen novel·les juvenils de tota mena; a la Ca n’Altimira de Cerdanyola, llibres pels més petits i primeres històries per explicar. A la Pompeu Fabra de Mataró, viatjar i llegir té premi. A la Pere Blasi us parlen de la biblioplatja de l’Estartit. A la de Cocentaina tenen de fa temps els llibres a la fresca. A la de Palafrugell acaben de fer un homenatge a en Xesco Boix i us recorden que estan oberts per vacances. A la Xavier Benguerel, de referència a la LIJ, tanquen per reformes; però a Poblenou segueix oberta la Manuel Arranz, a la Jaume Fuster del barri de Gràcia tot just han reobert la sala infantil després d’unes millores, i alguna és nova de trinca, com l’Esteve Paluzie de Barberà del Vallès. A la Fages de Climent, de Figueres, fan llistats mensuals amb les darreres novetats d’infantil. A la Miquel Llongueras tenen un suggerent aparador que s’anomena Gaudeix de l’estiu. A la …

L’estranya mort de Berta, de Joan Pla

Berta, que sortia amb en Ferran però ha trencat amb ell sense explicacions, apareix morta durant una festa. Les circumstàncies acusen en Ferran i aquest fugirà cap al nord, angoixat, sense pensar-s’ho més. Recorrerà bona part de Catalunya, trobarà bona gent i d’altra menys amable, guanyarà i perdrà, coneixerà un amor encara més ple —i la persona que sabrà raonar amb el cap més fred i buscar un desllorigador— i al final la situació es resoldrà bé, amb un gir de rectificació dels amics, comprensió dels pares i confessió del criminal.

L’estranya mort de Berta, de Joan Pla, atrau per la fugida constant (en Ferran va sent encalçat i desemmascarat als diversos llocs on es refugia) i pel recorregut geogràfic, que té un bon punt de descoberta (en Ferran és de Gandia i acaba a l’hivern nevat de Sort) i el pot tenir també per al lector. La solució policíaca del cas és tan senzilla com encertada i permet fer algun pas enrere que augmenta la tensió (no voldria desvetllar més).

Llegendes del Sol i de la Lluna, de Carles Cano

Llegendes del Sol i de la Lluna, d’en Carles Cano, és un excel·lent recull de dues llegendes d’estil clàssic, amb tot el que cap esperar sota aquest nom: aventura i emoció, una part de màgia i enigma, la lluita amb forces superiors a les humanes (o la seva ajuda) i l’explicació mítica d’algun fet modern (com els gels de Groenlàndia o l’existència dels tuargi, el desert i la Via Làctia). Els dos textos es reuneixen, a més, entre els pols del desert (de sorra o gel) i la natura fèrtil i de la Lluna i el Sol. L’edició més recent, a Bromera, s’acompanya d’unes il·lustracions molt suggeridores d’en Paco Giménez, especialment atentes als moments més expressius.

El vol del falcó, de Josep Vallverdú

El vol del falcó, de Josep Vallverdú, és una novel·la èpica, ambientada en un món grec primitiu, mític i màgic (un món homèric, però amb poca aparició dels déus). La trama té certs paral·lelismes amb L’ombra del senglar: un jove (allà era un nen) desvalgut i maltractat és adoptat per un grup que li permetrà de créixer fins a assolir un càrrec social de gran categoria, però no sense passar proves (molt) dures. El punt de vista, com allà, és el de l’heroi masculí clàssic i els personatges femenins són escadussers i poc desenvolupats. Són novel·les de l’aventura de l’home jove en temps de rols socials molt marcats.

La colla mata-degolla, d’Edward Gorey

Angle Editorial ha publicat fins ara tres llibres d’Edward Gorey, autor d’humor macabre que va donar nom al gènere gore. Són textos molt divertits —si teniu el dia—, presentats en edició bilingüe.

La colla mata-degolla és un abecedari en versos apariats, que subverteix el gènere clàssic (que va del conegut A was an apple-pie, B bit it, C cut it, D dealt it, E eat it, F fought for it…, a qualsevol abecedari modern com ara A is for apple up in a tree, B is for Ben who has buns for tea, C is for candle and C is for cat… [font]). Al llibre de Gorey, cada lletra correspon a un nen o una nena morts en circumstàncies bèsties: A is for Amy who fell down the stairs, B is for Basil assaulted by bears, C is for Clara who wasted away, D is for Desmond thrown out of a sleigh… En aquest vídeo de You Tube veureu les pàgines de l’original; en aquest altre, una proposta d’animació per stop-motion.

L’home que es va aturar davant de casa, de Joaquim Carbó (2)

Ressenya i recomanació d’en Josep Maria Aloy, dins 100 llibres de literatura infantil i juvenil en llengua catalana, del llibre del que us parlava l’altre dia. Cliqueu per ampliar la imatge.

Premis Samaruc 2009

L’Associació de Bibliotecaris Valencians (ABV, a Bibliotecaris.org) ha lliurat els premis Samaruc, que tenen quatre categories: millor novel·la infantil, millor novel·la juvenil, bibliotecària o  bibliotecari de l’any i premi d’honor. Els guardonats han estat Manel Alonso, per Conta’m un conte, de Brosquil; Salvador-Damià Insa, per Mort d’un interí de Secundària, de Marfil; Maria Salut Cubells, bibliotecària d’Algemesí, i Sento Beguer.

En parlen a Uendos, Greixets i Maremortes i, més breument, el propi Manel Alonso.

L’home que es va aturar davant de casa, de Joaquim Carbó

L’home que es va aturar davant de casa, d’en Joaquim Carbó, m’ha semblat una novel·la peculiar. És una novel·la de l’Oest, de vaquers i indis, però no és pròpiament una novel·la d’aventures (a pesar que ho és en part i que l’autor és un mestre del gènere), ans sobre tot una novel·la de formació, de creixement i maduració moral, fins a cert punt una Bildungsroman (Viquipèdia).

Encara és peculiar dins d’aquest gènere perquè la maduració la fan dos personatges d’edats molt diverses: el jove Leo Mills i el seu avi, gràcies a en Sam, «l’home que es va aturar davant de casa», qui amb la seva empenta, el seu humor i la seva saviesa els ensenyarà a respectar els altres, com l’indi Llop Solitari o, ja a l’epíleg, el negre Bafoulos.

Un tercer tret la caracteritza: el creixement es fa, sobre tot, a través de la paraula, del diàleg, ja sigui entorn de passatges de la Bíblia, que el jove Leo llegeix a l’atzar per la nit i tots en parlen fins a treure’n l’entrellat, o mentre passegen o alguna raó reté els personatges a casa. És una novel·la prou cervantesca, si pensem a la segona part del Quixot, on el veritable plaer és menys l’humor que la xerrada.

Sherlock Holmes i el seu exèrcit d’irregulars

Trobo una llàstima que no s’hagi recuperat Sherlock Holmes i el seu exèrcit d’irregulars (The Case of the Baker Street Irregular: A Sherlock Holmes story), d’en Robert Newman (Laia, 1983, 1987), una novel·la que era una bona introducció, o potser també un bon complement, al món del detectiu més famós de la literatura.

La novel·la introdueix tres personatges infantils (un de Cornualla i dos germans londinencs), que seran claus perquè en Holmes pugui resoldre un cas que de retruc acabarà afectant un dels propis nens. La trama dels adults inclou ambició, venjança i xantatge, amb segrestos i fals terrorisme; però no és mai violenta en excés (no ho solen ser els casos d’en Holmes en general, però aquí és gairebé tot encara més indirecte). El to general va derivant cap al melodrama, com potser és propi d’una novel·la ambientada a l’època; un sarcasme final del detectiu fa de comentari irònic sobre la pròpia novel·la. Els raonaments i modes de conducta d’en Holmes són reconstruïts amb encert (de fet, és fàcil de recordar passatges i recursos de diversos relats), com ho és la caracterització d’en Watson. Donat que no tenim novel·les holmesianes (només relats breus i uns pocs d’extensos) i que els textos de Conan Doyle mai no donen gaire espai als infants, seria una bona idea recuperar aquest llibre, que cobria un buit.

Cataclic!

• Clica a la imatge per accedir a aquest nou portal de foment de la lectura i ús de les biblioteques públiques de Catalunya. Quantes creus que n’hi ha? 100, potser? 200, que no són pas poques? 300 i no te les acabaràs? Doncs bé, en són encara més, no t’ho deixis perdre!

Nou llibre d’Einar Turkowski: Una llum diminuta sorgí del no-res

Turkowski és un autor per mirar i remirar, sense prendre’s necessàriament els seus llibres com una proposta que es completa de cap a peus en un sol dia. En realitat, quant de temps podríem passar amb cadascuna de les imatges de més amunt?

Hi trobareu més informació al bloc de Libros del Zorro Rojo.

Torna La Cua de Palla?

Al bloc de La Bòbila trobo aquesta notícia que remet a Calamars a la catalana, d’en Santiago Bennassar:

Arriba la boníssima notícia que La Butxaca recuperarà “La cua de Palla” per al seu catàleg i que de moment començarà posant a l’abast dels lectors un total de 12 títols de la mítica col·lecció. Veurem fins quan dura el nou experiment. A la web de La Bòbila hi trobareu tots els enllaços per saber el que volgueu d’aquesta mítica col·lecció que va ser fonamental perquè molts autors nostrats s’iniciassin en la lectura negra amb tapa groga.

Sempre és bo que una cultura no només renovi, sinó també recuperi (l’ocasió demana repetir aquest enllaç). Que vagi endavant, però sobre un terra ferm, no com a simple fugida endavant. A aquest pas, seguirem tenint de negra, i negra per joves, durant molt de temps. Bona notícia per a un gènere literari per excel·lència, on és fàcil deixar-se menar i fer-ho acceptablement, però molt difícil distingir-se. Si voleu patir, i aprendre tant com patireu, escriviu-la negra!

El crim de lord Arthur Savile, d’Oscar Wilde

En situacions de foscor —quan es combina la repressió moral amb la hipocresia, com a l’època victoriana o la franquista—, l’enginy sol sortir endavant i subvertir l’ordre amb la ironia, més o menys amarga en el seu fons. És el cas d’El crim de lord Arthur Savile, conegut conte d’Oscar Wilde on el protagonista es veu «moralment obligat» a cometre un crim que li han anunciat (en un context gairebé grotesc) com a part del seu destí:

Després del crim, podria dur Sybil als seus braços sabent que ella no es ruboritzaria mai per culpa d’ell, no baixaria mai el cap de vergonya. Però primer havia de fer el crim i com més prompte millor per als dos.

Molts homes al seu lloc haurien preferit el camí de roses i flors de la frivolitat a les escarpades altures del deure, però Lord Arthur era massa conscienciós per posar el plaer sobre els principis.

No és un conte que entri fàcilment, donat que la burla envelleix amb una certa rapidesa i molts dels blancs contra dels quals apuntava Wilde han caigut de fa temps (notablement, la societat aristocràtica) i d’altres referències seran difícils de pillar per un lector jove (si empra una edició sense anotar; d’altra banda, l’humor i les notes al peu són força incompatibles). Però val la pena, perquè quan la bola de neu pren força, és molt difícil deturar tant el riure com la reflexió amb un calfred a l’espinada.

Cito per la traducció de Víctor A. Oroval a Bromera. A Gutenberg.org el podeu llegir en anglès. La imatge es d’Aubrey Beardsley per l’obra Salomè.

Saltamartí, de Joan Brossa

.

SALTAMARTÍ

Ninot
que porta un
pes a la base i que,
desviat de la seva posició
vertical, es torna a posar
dret.

El poble.

.

Llibreria Saltamartí; L’escreix de Rodamots; Abloccedari

Jaume Pont als Diàlegs Poètics de la UIB

Diàlegs Poètics

«Diàlegs Poètics a la UIB és una col·laboració entre el Vicerectorat de Projecció Cultural i l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana per al curs 2008-2009. Es tracta d’un cicle de lectures poètiques comentades que ha d’acostar l’obra de vuit poetes contemporanis en llengua catalana al públic universitari en particular i als lectors en general. Les sessions consistiran en una breu presentació del/de la poeta, la lectura d’alguns poemes a càrrec de l’autor/a, una breu reflexió sobre la pròpia poètica i, finalment, un diàleg amb el públic assistent sobre l’obra i sobre el fet creatiu.

És una activitat gratuïta.

Data: 30 d’abril de 2009 a les 19 hores
Lloc: sala de juntes de l’edifici Sa Riera. C/ de Miquel dels Sants Oliver, 2. Palma.

Jaume Pont

Lleida, 1947

És poeta i professor de literatura. La seva activitat assagística gira també al voltant de la poesia, amb punts d’interès molt diversos, des de la poesia postista fins a l’estudi de les noves generacions poètiques catalanes. La seva antologia La nova poesia catalana, feta amb Joaquim Marco, es converteix en la punta de llança de la seva pròpia promoció literària, la generació dels vuitanta. També s’interessa per la narrativa del XIX, en especial per les formes breus, sobre les quals ha publicat diversos llibres i estudis.

Tot i aquesta tasca com a estudiós de la literatura, l’obra de Jaume Pont pren bona part de la seva força de la poesia. El 1976 ja havia publicat el seu primer llibre, Límit(s), i veurien la llum uns quants llibres més fins al 1990, data de la publicació de la seva obra completa fins aleshores: Raó d’atzar. Poesia 1974-1989. Més tard, amb Vol de cendres, assoleix un dels reculls més intensos de la literatura catalana. Dedicat a la figura paterna, Pont s’hi enfronta al dolor des de la poesia i arriba a sobtar-nos per la profunditat dels seus plantejaments.

Llibre de la frontera: de Musa Ibn-Al-Tubbi. Barcelona: Proa, 2000.

Amb Enlloc (Barcelona: Proa, 2007) guanyà el 2006 el premi Carles Riba.»

Grans magatzems, de Narcís Comadira

.

GRANS MAGATZEMS

Veig uns grans magatzems. T’agraden. M’atordeixen.
Vols que anem a mirar? És només un moment.
Te me’n vas cap a dins i em deixes, indolent,
entre un exèrcit foll. I dones m’oprimeixen.

T’he perdut. L’he trobada. Perfums i maquillatges.
Vinc cap a tu. No hi és. Peces interiors?
L’enfolleix remenar munts de sostenidors.
S’ha pintat a la mà colors, com els salvatges.

I et crido des de lluny vencent la timidesa
i altre cop te me’n vas. Adust, jo em faig l’ofès.
I segueixo tossut en la meva escomesa.

Ja està bé, jo que em dic, talment una fanàtica…
T’enlluernen estands i llums i no veus res.
I escales automàtiques se t’enduen estàtica.
.

• A la xarxa es pot llegir una antologia de Comadira al portal Lluís Vives. El poema prové de Les ciutats (secció IV: Barcelona), publicat primer per Vosgos al 1976 i recollit per exemple dins La llibertat i el terror, Edicions 62, 1981.

L’illa groga, de Josep Vallverdú

L’illa groga, de Josep Vallverdú, és una novel·la d’aventures desencisada, amb un sentiment imperant de falta de calor entre els éssers humans i de fragilitat de la felicitat, ambientada en una illa tropical fictícia. Podria recordar cert Stevenson.

La protagonitza l’Abel, un fugitiu que té la dissort de veure com el seu buc naufraga. Se’n salvarà juntament amb en Norbert, un contramestre amb qui tindrà moltes dissensions, superades només al final mateix de la novel·la (de primeres, el lliga i el vol denunciar i fer empresonar). Arribaran a una illa poblada per nadius de vida força tranquil·la (i un punt enigmàtica, pel que fa al seu cap), que els acullen bé. Aprenen la llengua i ajudaran a resoldre la sequera de la llacuna que donava de beure el poblat, assecada per obra d’uns buscadors d’or sense escrúpols, que han esclavitzat deu joves del llogarret. L’Abel, amb dos nadius, rescata els joves presoners, tret del marit d’una jove que atreia especialment el nàufrag. Però el que semblava obrir un final novel·lístic feliç es trenca amb un terratrèmol sobtat que provoca l’enfonsament del poblet i la mort de gairebé tots els seus habitants (dues nenes sobreviuen segur, potser hi ha algú més ocult a la selva). L’Abel i en Norbert fugen en un rai i seran rescatats per un buc amb rumb a l’Índia. En Norbert, el personatge seriós i formal, tornarà a Europa, a reprendre la seva vida de navegant. L’Abel, en canvi, desapareix sense deixar traça; potser torna a l’illa, on potser la Sarua, la vídua que l’ha enamorat, segueix amb vida. (Jo entenc, tanmateix, que segueix camí cap enlloc).

No sabem de què fugia l’Abel i no sabrem on va (de fet, al final és com si dimitís de la pròpia novel·la que protagonitzava). El nom triat per a aquest personatge tampoc serà irrellevant, per molt que Caín no és cap antagonista en concret, sinó potser el món en conjunt.

L’edició de Noguer duu il·lustracions en blanc i negre de Juan Ramón Alonso, realistes i amb una interpretació no particularment dramàtica (que si més no rebaixa, ans que accentua, el desencís).

1.

Abel, embarcat novament [al rai], no deixà de mirar la costa, ara franja terrosa i negra, una llarga estona, fins que la fosca fou total. Tenia la impressió que tot el que havia fet durant la seva estada a l’Illa Groga havia estat inútil. Potser —es deia— el sentit de l’aventura és només aquest actuar, viure intensament uns moments, passar per davant de paisatges, veure com el paisatge i la gent desfilen pel teu davant… i després res.

2.

Una nit que caigué monòtona, plena només del brogit de les ones incessants, ja més calmades. Entre el gruny de les ones i els còdols, i algun gemec engegat pel rai, Abel creia sentir crits i converses de persones.
Ho necessitava, li calia experimentar aquestes sensacions: Norbert dormia pesadament, però ell volia pensar en personaes, éssers humans que el necessitessin o als quals ells necessités.

3.

Norbert sortí al carrer, i es posà a caminar amb lentitud. No sabia pas què havia passat.
Però sí que sabia que no tornaria a veure Abel.
Un home que sempre fugia. I que només l’hauria pogut mantenir fixat en un indret una dona, i precisament a l’Illa Groga.

• L’illa groga (escrita el 1982), Noguer, col. Quatre vents, 1986 (2.ª ed. 1990), 135 pp., ISBN 13: 978-84-279-7100-4. Incorporat dins El vent de l’aventura, I, La Galera-IEI, 1996, pp. 249-350, d’on cito (pp. 340, 341 i 350)

Porta falsa, de Pau Joan Hernàndez

Porta falsa, de Pau Joan Hernàndez, recorre un camí propi entre la por i la poesia, entre la fantasia i el realisme, que és alhora un cant a tenir la ment oberta al real màgic.

I què és, la realitat? La realitat quotidiana és només un muntatge que ens hem organitzat per viure còmodes. És una cambra tancada, fora de la qual volem pensar que no existeix res, que tot és imaginari. Tanmateix, la cambra és plena de portes falses, i només, Arnau, n’hem oberta una.

Amb un to de base essencialment realista, la novel·la crea un crescendo d’inquietud i estranyesa que fa que, un cop establerta tota la informació al nostre cap, una frase ben simple i d’aparença anodina —com «Un xiscle a la grada» en el marc d’un partit de futbol— sigui suficient per posar-nos la pell de gallina i saber que ocorrerà quelcom d’insòlit. A partir d’aquí, el ritme ràpid (i l’alternància d’enfocs, sobre tot entre en Pere i l’Arnau), una certa estructura de triangle amorós i la dosificació curosa de la informació fa que no volguem deixar la novel·la de les mans.

• Porta falsa, Empúries (L’Odissea, 24), 1987. Cito per l’onzena edició, de 1997, ISBN 13: 978-84-7596-129-3.

L’ombra del senglar, de Josep Vallverdú

L’ombra del senglar, de Josep Vallverdú, és una novel·la heroica clàssica, de tall cavalleresc, centrada en el tema de la venjança i el perdó. L’ermità del Sas, depenent del monestir de Santa Maria de Barniu, troba un nen d’uns onze anys nafrat, desmaiat i lligat amb la pell d’un senglar. Ha escapat per miracle de la malvestat del baró d’Alcumat, un personatge brutalment cruel que el volia caçar així disfressat com a càstig per haver fet de furtiu (àdhuc després d’haver llancejat de mort el pare). L’ermità durà el nen al monestir, on poc a poc recobrarà el seny i la parla, perduts per la impressió, però no encara la memòria del passat. El jove, batejat com a Renat (el renascut), creixerà particularment savi i fort, passarà a un monestir del nord i serà adoptat per la cort de l’emperador. Al cap de molts anys, en Renat Grau de Kitzen tornarà per adreçar la maldat del baró, moment en el qual recorda per fi tot el passat ennuvolat per la tragèdia.

Es tracta d’una novel·la d’arrel cavalleresca, que beu de la tradició remota de Chrétien de Troyes, però queda reduïda al codi general de la novel·la heroica (amb una breu escena romàntica, el que diria que no és el més habitual a la narrativa d’en Vallverdú) i del triomf de la senzillesa, la sinceritat i la bona fe (en un cert sentit, estem davant d’un conte popular més extens). Com de costum en l’autor, el vocabulari és particularment ric i seleccionat. Amb una excepció, no hi cerqueu rols femenins, ni històricament versemblants ni menys encara voluntaristes (en el sentit de la reescriptura-invenció d’un passat igualitari com a model de futur).

1.

El jove baró era atrabiliari, mala peça, mentider, dèspota, increïblement enginyós a l’hora de fer patir els presos. … hauria permès que els gossos el destrossessin a queixalades si hagués estat atrapat. … El minyó, doncs, no fou trobat, i el baró va haver de donar ordre que tothom tornés a la vila. I afegí, amb to de veu glacial:
—I que del minyó no se’n parli més! Vosaltres dos, aneu a buscar el cos del seu pare i llanceu-lo al sot de la trampa on l’heu trobat. Després, fulles a sobre, i terra i pedres. I el descans etern.
…
Aquella nit, però, [el baró] no va dormir gota. Sentia com la presència d’un perill desconegut, del més enllà, uns fantasmes rondaven entre el sostre i el cortinatge, uns fantasmes que degotaven sang, que esquitxaven la gira del llençol.
L’endemà se’l passà dins el castell, jugant a escacs amb un home
de la seva confiança i fent-se llegir les gestes dels emperadors de Roma.
Durant uns mesos encara l’assetjaria l’ombra del petit senglar que fugia, que tornava, tot demostrant-li que es deslligava de les cordes que ell tan fortament havia fermat entorn del petit cos. I les cordes, en caure a terra, es transformaven en serpents llargs i lliscadors, que, amb ulls brillants com el quars, buscaven de mossegar-li els turmells.
Quasi passà una malaltia. Després les visions cessaren, i aconseguí d’esbandir els malsons. Li va quedar com la certesa interior que aquell minyó, d’una manera o altra, havia sobreviscut.
I qui sobreviu, pot tornar.

2.

Deslligat, retut, el baró d’Alcumat reprengué la marxa a peu, envoltat d’homes d’armes. En Renat Grau va muntar el seu cavall.
—Em sembla que ja he comprès el teu pensament, Renat Grau —va dir-li fra Just.
El capità sospirà. Tots estaven expectants, i al bosc s’havia fet un silenci no solament de persones.
—Estic tip de violències, fra Just —declarà el capità—. Em semblava que la justificació de la meva vida passava per lligar ben fort el baró amb una pell de senglar, com ell havia fet amb mi quan jo era un vailet. Ara, una altra vegada dins el bosc, el mateix bosc, he comprès que això no era cap justificació, sinó una cruel venjança.

• Josep Vallverdú, L’ombra del senglar (1996), La Galera, col. Mascaró de proa, 1997, 128 pp., lletres capitulars i coberta de Sesé (ISBN 13: 978-84-246-7405-2); recollida dins El vent de la història, III, La Galera-IEI, 2000, pp. 189-281 (ISBN 13: 978-84-246-7005-4), d’on cito (pp. 207-208 i 280).
• Altres referències a Josep Vallverdú dins aquest bloc

Cançó d’Ariel, de Shakespeare, traduïda per Vinyoli

Full fathom five thy father lies;
Of his bones are coral made;
Those are pearls that were his eyes;
Nothing of him that does fade,
But doth suffer a sea-change
Into something rich and strange.
Sea-nymphs hourly ring his knell:
Ding-dong,
Hark! Now I hear them – Ding-dong, bell.

(The Tempest, I, ii)

CANÇÓ D’ARIEL

Ben bé cinc braces fondo jeu ton pare:
dels ossos seus se n’està fent coral,
el que eren els seus ulls són perles ara,
ni una mica del que és en ell mortal
no s’ha perdut: una mudança clara
de mar el torna en cosa rica i rara.
Nimfes toquen a morts per ell cada hora: el dring
escolta!, ara les sento, ning-nang-ning.

(Joan Vinyoli, Domini màgic, dins Poesia completa, Edicions 62, 2008, p. 369.)

(Full fathom five, de Jackson Pollock)

En el moment de redactar aquesta nota no he sabut trobar a YouTube cap versió de la música que em complagués; en dóna un aire aquest “Have you seen the bright lily grow” cantat per Andreas Scholl:

Una hivernada als gels, de Jules Verne

Una hivernada als gels, de Jules Verne, és una bona novel·la d’aventures, que encara es llegeix de gust (potser a partir dels 12 anys, amb les reserves que cadascú apliqui a les recomanacions per edats; és de les més senzilles de Verne). Al meu parer, la seva virtut principal és una construcció narrativa molt sòlida i ben trabada, fins al punt que els dos primers capítols són una escola d’escriptura per a qui vulgui caçar el lector per la via de l’emoció i les aventures.

En Jean Cornbutte és feliç pel retorn del seu vaixell comercial, el brick La Jeune-Hardie, que dirigeix el seu fill, en Louis. També l’espera amb alegria la Marie, la seva promesa, amb qui contraurà matrimoni només de baixar. Tot va de meravella:

La comitiva arribà a l’estacada enmig d’un concert d’alabances i de benediccions. S’havia girat un oratge magnífic i el sol semblava que fóra un més de la partida. Un bon vent feia escumar les ones i algunes xalupes de pescadors que s’adreçaven cap a l’eixida del port traçaven ràpides esteles sobre la mar entre les estacades.

Però quan el vaixell arriba a port, no hissa el pavelló de costum, sinó un de negre: en Louis, el valent, ha salpat en un bot per ajudar una nau en perill.

—¡Fill meu! —exclamà Jean Cornbutte, que no va poder articular més que aquests mots. [...]
Marie llançà un crit d’angoixa i va caure en braços del vell Cornbutte.

Com es pot veure, el rol femení i masculí és el propi del segle XIX, però així i tot, és una novel·la relativament revolucionària: quan el brick marxi a buscar el fill perdut, Marie hi pujarà en secret, ajudada pel fidel Penellan. També serà de nou a bord el segon, qui havia conduït la nau de retorn al port sense en Louis: l’André Vasling, un personatge que «venia no se sap d’on i, encara que bon marí, només havia fet dos viatges a bord de La Jeune-Hardie» i que es caracteritza per «ser massa sol·lícit amb Marie». Ja tenim el triangle que serà el motor de l’acció que, com marquen els esdeveniments, serà moguda, sentimental i en part tràgica.

Cito per l’edició de Bromera, traducció de Juli Camarasa, il·lustrada per Enric Solbes amb tècniques de puntillisme realista i austera, molt a to amb el llibre.

Blanc, de Lola Casas

Blanc és el tercer llibre de la col·lecció «Poesia de colors», de Lola Casas, publicada per Abadia de Montserrat. Aquests llibres inclouen poemes de metre en general lliure, adreçats a uns lectors una mica més crescuts que els dels publicats per l’autora a «Els flautats» o «Ala Delta»: són més lleugers, sovint basats en una petita anècdota o imatge que mou a reflexionar, a somriure o a sentir què li passa a una certa veu poètica (humana o no); són poemes menys situats, menys embolcallats per explicacions clares del context de la veu (el que no vol dir que s’hagin de «desxifrar», sinó senzillament que fan un passet més de complexitat i el·lisió).

Cada llibre és il·lustrat per un autor que treballa amb plena llibertat; la sèrie té coherència en la veu poètica, però no en la veu gràfica. És un encert, al meu parer, car un passa d’un llibre a l’altre pensant: Què n’hauria fet, d’aquest poema, en Comotto? I d’aquest en Carosia?

A Blanc li posa imatges en Pere Borrell, amb un exercici de línies gruixudes i amb caràcter, i cert gust per la creació de marcs on la contemplació més atenta va descobrint diversos elements lligats amb el poema. Però aquest «excés» s’acompanya d’altres poemes dibuixats d’un sol traç. El de la imatge superior és relativament excepcional, potser, pel poc pes (quantitatiu) de la il·lustració a la plana.

• Vegeu, d’aquest mateix llibre, el poema «Hora de berenar» a El racó de la biblioteca del CEIP Mare de Déu del Remei, d’Alcover.

El missatge del cavaller de l’àguila rampant, d’Àlvar Valls

El missatge del cavaller de l’àguila rampant, del narrador i traductor Àlvar Valls (La Galera, 1979, diverses edicions) és una novel·la de colla que narra la resolució d’un misteri en un ambient rural. Si voleu, és un equivalent de moltes de les novel·les de l’Enid Blyton o publicades amb el nom de l’Alfred Hitchcock (per molt que el gènere va més enllà i a més va ser característic de tota una època de la novel·la infantil i juvenil en català), però amb molta més qualitat literària i un lèxic molt més treballat, abundós en termes específics i en frases fetes. El llibre duu il·lustracions de Ricard Castells, en tinta negra i de caràcter realista.

Quan ja tenien fet un senyor forat de ben bé un metre de fondària, van decidir de no aprofundir més: no podia ser que, en cas d’haver estat enterrada la clau, ho hagués estat tan avall.
—Em sembla que el teu invent, Ramonet, no dóna cap resultat —va fer en Magí en to de mofa. I adreçant-se a la Pepa—: Això sí: ningú no podrà dir que no som uns investigadors metòdics, que no ho sospesem tot abans d’abandonar. Oi, noia?
—El que podríem fer és eixamplar una mica el forat —va dir la Lena—. Potser les passes no ens han donat la mida exacta. Dóna’m el pic —i l’arrabassà de l’Arnau que el tenia en aquell moment.
La noia va començar a eixamplar, tot allargant el forat en direcció a l’ermita.
—Renoi, quin esvoranc! Ni que corregués per aquí un talp gegant. L’haurem de tapar bé, després; si ens enxampava el Perellonet, ens tancava tots a la garjola.
—Li diríem que ha estat una idea del seu fill. Oi, Ramonet, que ton pare ens estima molt i no ens ficaria entre reixes?
—Molta gaita i poca feina, vosaltres.
En Ramonet estava capficat; feia estona que cavaven, i l’eixamplament ja feia gairebé dos metres, i la clau no apareixia. Tot d’una, però, quan en Galdric burxava terrossos ja començats a descarnar, amb el càvec va topar amb alguna cosa dura i es va sentir un soroll estrident: Dring!…
—Heu sentit?
En Galdric tornà a picar: Dring! dring! dring!…
—Aquest so és metàl·lic!
—La clau!
—La clau, nois! Ja la tenim!
Tots s’hi van apropar. En Galdric anava traient terra amb el càvec, i després amb les mans va deixar net un objecte de ferro que, com van poder veure de seguida, no era pas cap clau d’obrir panys.
—Què és això?
—Una anella de ferro. I una corda…