El capità Calçotets, a L’Espolsada (20 de novembre)

• L’activitat s’adreça a nens i nenes d’entre 6 i 10 anys, acompanyats. Bloc de L’Espolsada.

Presentació d’Huracán a Casa Anita (14 nov.)

Gatzara a ca la Cati, l’Edison de Vilaxiroia (Maria Dolors Alibés)

• Ha mort la Maria Dolors Alibés, que havia nascut a Vidrà el 1941. Cliqueu per ampliar les imatges i llegir unes pàgines del que potser és el seu llibre més conegut, el divertit Màquines d’empaquetar fum i altres enginys.
• Maria Dolors Alibés, Màquines d’empaquetar fum i altres enginys. Il·lustracions de Pilarín Bayés. La Galera, 1980, 1996. ISBN 13: 978-84-246-8132-6.

Els barquers del cel, de Jordi Andreu i Corbaton

Els barquers del cel, de Jordi Andreu i Corbaton (Conta’m un conte), és una novel·la breu de tema clàssic a la LIJ: les aventures d’estiu a casa dels avis, en un medi rural. Amb una perspectiva esbojarrada i humorística, tanmateix, el Marc, els seus amics, els iaios i el vell Bonet convertiran la vida quotidiana en un seguit de petits desastres: la carraca que no arrenca i li explota el tub d’escapament, les entremaliadures dels cadells d’en Bonet, el rescat de les granotes i els cullerots (capgrossos) d’una bassa mig buida, una pluja d’estels, un intent de construir un túnel fins a la riera o una peculiar interpretació còmica d’una llegenda sobre la pluja i els barquers del cel.

És d’agrair que l’editorial hagi respectat l’enriquidor dialecte tortosí de l’autor, a qui, d’altra banda, entenc que se li pot retreure un abús de les exclamacions: a les tres primeres planes, per exemple, només dues frases no són exclamatives i algunes encara duen el signe per duplicat.

Les il·lustracions d’Aaron Jodar, amb un estil de còmic proper al manga però amb un peculiar to cadavèric, reforcen amb gràcia el to humorístic i esvalotat del text. Tanmateix, els dibuixos no sempre quadren suficientment amb la novel·la: el iaio Miquel lluu cabellera on havia de tenir calba (p. 16) i la seva vella tartana, incapaç de sortir per si sola d’un forat (p. 40), s’ha dibuixat abans (p. 15) com un Jeep amb cabrestant.

• Jordi Andreu i Corbaton, Els barquers del cel. Alfaguara-Grup Promotor (sèrie lila), 2005. ISBN: 84-7911-097-X.

Premis Vicent Silvestre i Bancaixa 2009

Els premis infantil i juvenil dels Ciutats d’Alzira han guardonat enguany en Pep Castellano (premi Vicent Silvestre per Bernat, un científic enamorat), la Maria Carme Roca (premi Bancaixa amb Fantasfrizy) i també Joan Pla, finalista del Bancaixa amb La violinista de París. Felicitats!

• Bromera de Lletres

 

Un gran somni, de Felipe Ugalde

Un cocodril neix de l’ou amb el deler de ser gran, de créixer fins arribar a ser el més fort i temible, i d’acord amb aquest somni anirà menjant i creixent sense descans. No es pararà en barres i devorarà cada cop més coses: una mosca, peixets, peixos grans, un altre cocodril, els arbres d’un bosc, un catàleg de coses de tota mena (que potser serà la pàgina preferida de molts nens?) i àdhuc el nostre planeta sencer; a l’univers no canvia d’actitud, fins que arriba al seu límit amb un sol enorme, superior a ell, i morirà, però no passarà: esclata i queda convertit en una constel·lació.

Un gran somni, de Felipe Ugalde, recent premi Compostel·la d’àlbum il·lustrat, és un conte sobre l’ambició sense fre i la seva doble cara, la de l’èxit assolit i la de la destrucció causada. Es mou en el terreny del mite perquè explica de forma mítica el sorgiment d’un fet natural com és el d’una constel·lació, pero també per les coordinades on es mou: recorda Ícar, que no es deturà davant del sol i preferí la mort a viure amb limitacions; i recorda Heròstrat, qui incendià un temple per assolir la fama. A mi em resulta una història més aviat inquietant, perquè el cocodril l’admirarem i alhora l’odiarem; però entenc que són acostaments necessaris, donat que la psicologia del ser humà —sense excloure’n la dels menuts— és virolada, i no només rosa.

L’àlbum inclou dos detalls que els petits apreciaran, com són una coberta amb elements fosforescents i un fullet d’adhesius de la mateixa mena, en forma de planetes i estels. Val la pena d’assegurar-se, abans de contar la història, que els més menuts saben què és una constel·lació.

• Felipe Ugalde, Un gran sueño. Premi Compostel·la 2009. Kalandraka-Hipòtesi, 2009. 27 x 21 cm, 40 pp. ISBN 978-84-936667-9-8.

Premi Xaro Vidal 2009, per Dídac Botella

Nota de Bromera:

L’obra  L’illa del tresor. Història d’una obra de teatre, del professor de Primària Didac Botella, ha estat la guanyadora del X Premi de Teatre Infantil Xaro Vidal Ciutat de Carcaixent. … L’acte de lliurament va tindre lloc en el Teatre Don Enrique de Carcaixent i anà seguit de la representació de l’espectacle  Moby Disc, de la companyia L’Horta Teatre. El llibre  es publicarà durant la primavera de 2010 en la col·lecció «Micalet Teatre» d’Edicions Bromera.

Croc Croc a l’escola dels esqueletets, de Stéphane Levallois

Croc Croc a l’escola dels esqueletets, de l’Stéphane Levallois (Libros del Zorro Rojo, en català), em sembla un conte ben trobat i lligat sobre la integració de la diferència i com viu aquesta qui és diferent. No cau en els excessos de sucre de molts dels contes escrits amb aquesta intenció i és narrat i presentat d’una forma força original. Així, amb prou feines inclou text, és un quadernó d’apertura vertical en el qual s’il·lustra només la cara vista en obrir (i queda en blanc l’altra cara) i transcorre en un món que no és el de Tim Burton, però s’hi assembla pel seu to general d’humor negre i pel fet de reflectir també la crueltat (característica del grup enfront del dèbil). És il·lustrat a dues tintes, en vermell i negre.

En Croc Croc és un nen esquelet de cap vermell, que viu en un món d’esquelets de cap blanc. És maldestre a l’escola i els seus companys no li perdonen; la seva vida és un malson i malsons és el que pateix de nit. Però durant una excursió, una allau colgarà un grup desorientat; ningú no hauria pogut trobar els ossos blancs entre la neu, però per sort, el cap vermell d’en Croc Croc lluu com un far en la nit. Des d’aquest moment, canvia l’actitud tant dels companys envers en Croc Croc com del propi nen esquelet envers si mateix.

A més d’incloure temes pel diàleg, el llibre pica l’ullet més d’un cop en el procés de trasllat de la història del pla dels nanos al pla dels esquelets, com per exemple fa la il·lustració final, en la qual en Croc Croc assoleix el Cel (d’una xarranca). Però n’hi ha més: la casa on viu, l’esmorzar, els comptes de la pissarra, la motxilla-llosa, l’autocar de l’excursió (un cotxe de morts) o les pantalletes de text semblades a les del cinema mut.

• Stéphane Levallois, Croc Croc a l’escola dels esqueletets. Libros del Zorro Rojo, Barcelona, 2009. 104 pp, 12 x 15 cm. ISBN de l’edició en català: 978-84-92412-35-8.

A colp de pedal: L’hereu dels tretze, de Toni Cucarella

A colp de pedal (Prodidacta, segell Abril) és una sèrie de breus novel·les de colla, d’afany en bona part divulgatiu: donar a conèixer les comarques valencianes i algunes de les seves particularitats històriques, artístiques o naturals. Cadascuna està escrita en relació directa amb una comarca per part d’escriptors força coneguts dins el panorama de la LIJ valenciana.

El concepte de la col·lecció imposa uns límits clars i cal tenir present que parlem de llibres d’encàrrec. Però això no vol dir que no permetin passar una bona estona: en contra del mite romàntic del geni i la intuïció, jo entenc que l’art és abans que res un joc i la tensió dels condicionants afavoreix la creativitat en la mateixa mesura en què la dificulta.

Andrés Pi Andreu i Kim Amate, premi Apel·les Mestres

L’escriptor Andrés Pi Andreu i l’il·lustrador Kim Amate (web | bloc) han guanyat el premi Apel·les Mestres de 2009 d’àlbum il·lustrat, que convoca l’editorial Destino, d’acord amb aquesta font. El títol guanyador és La finestra infinita.

Paraules de l’il·lustrador al seu bloc: «Viure la incomunicació i els prejudicis pot dependre de ser a un costat o l’altre d’una finestra. Tanmateix, si aquesta finestra s’obre, la situació pot ser la contrària… La ventana infinita, de l’escriptor cubà Andrés Pi Andreu (un mestre, si se’m permet), és el premi Apel·les Mestres d’enguany… i qui escriu ha tingut la sort i el plaer d’il·lustrar-lo. El llibre es publicarà al gener de 2010.»

Què han estat fent els traficants? i altres misteris de La Mà Negra

Què han estat fent els traficants mentre la colla de La Mà Negra s’amagava? (Cliqueu per ampliar la imatge)

És el lloro qui parla o hi ha gat amagat? (Cliqueu per ampliar la imatge)

Les aventures de La Mà Negra és un petit clàssic alemany de 1965, del dibuixant Hans Jürgen Press (1926-2002), que proposa resoldre seixanta enigmes al llarg de quatre aventures.

A la pàgina esquerra hi ha una narració que es clou sempre amb una pregunta; cal trobar la resposta a les il·lustracions de la pàgina dreta. La dificultat no augmenta segons avança el llibre: alguns dels enigmes més difícils (o fins perepunyetes) són al començament. Que ningú es desanimi, doncs: un s’hi va avesant.

• Hans Jürgen Press, Les aventures de La Mà Negra. La Magrana (col·l. L’Esparver), 2002; primera edició el 1986. ISBN 13: 978-84-8264-329-8.

Cançons populars: Pissi pissi ganya

.

Pissi pissi ganya,
oli de la canya,
pèl de la cabreta,
estira l’orelleta.
—Filla merenguera,
agrana’m esta casa.
—Mare que no puc,
que tinc la mà cordada.
—Qui te l’ha cordada?
—El rei i la reina.
Picaló, picaló,
posa el peu dins del caixó.

.

• Variant cantada a Borbotó, segons Ricard Morant i Miquel Peñarroya, Llenguatge i cultura. Per a una ecologia lingüística, València, 1995, que expliquen (p. 139 i n.): «El “pissi pissi ganya” era un altre joc. Tots asseguts a terra feien un gran rotgle ajuntant els peus. El director entonava la cançó dedicant una síl·laba per peu. Amb l’última síl·laba de la melodia el peu que coincidia s’havia d’amagar sota la cuixa, i així successivament fins que només quedava un peu, que era del guanyador». Una variant del joc era «tots en un rotgle amb les mans davant, amb el palmell mirant avall». Es deia «estira l’orelleta, ben estiradeeeta», s’estirava del darrer i aquest quedava eliminat.
• Una altra versió, recollida al bloc Coses properes: «Pissi pissi ganya, oli de la ganya. / Filla mandonguera, grana’m esta casa. / No te la puc granar, perquè tinc la ma cordada. / Qui te l’ha cordada? / El Rei de la França, que balla la dança. / Tinc un gall que fa flautes, ni són llargues ni són curtes. / La ueleta Gatameu, diu que amagues eixe peu!». Sovint es diu cordà (o tallà, o embenà). Hi ha un parell de versions més en comentari a aquella nota.
• Una partitura i arxiu mid, també amb les petites variacions de rigor, a La música del poble.

El lleó Kandinga, de Boniface Ofogo i Elisa Arguilé

El lleó Kandinga, de Boniface Ofogo i Elisa Arguilé, és un àlbum que crida a la porta amb força, demanant de no passar inadvertit.

En primer lloc, pel fet de ser d’en Boni Ofogo, un narrador nat al Camerun que no només destaca per la veu, la modulació i el repertori, sinó també per una presència teatral llampant, amb la vistosa roba tradicional del seu país.

En segon lloc, perquè es tracta d’una història amb moral expressa: «Kandinga no va contestar. Va morir víctima del verí mortal de la serp negra; però, en realitat, el van matar la seva avarícia i el seu egoisme». La tradició literària infantil europea s’ha anat allunyant d’aquestes conclusions i preferint camins més oblics.

I en tercer lloc, perquè l’aposta estètica de l’Elisa Arguilé és radical: pocs colors, combinacions estridents, línies molt gruixudes i efectes de zoom i perspectiva distorsionada. Agradarà o no, sense deixar indiferent.

• Boniface Ofogo i Elisa Arguilé, El lleó Kandinga. Kalandraka-Hipòtesi, 2009. Traducció d’Ignasi Centelles. 40 pp., 26,5 x 21 cm. ISBN 978-84-936667-5-0.
• La imatge de la coberta l’he presa d’Un chat botté, que incloïa l’àlbum entre els seus Imprescindibles del trimestre.

Per un botó, de Carles Cano i Joma

Per un botó, de Carles Cano, premi Hospital Sant Joan de Déu de 2008, és una història de disbarat, esplèndidament traslladada al format d’àlbum (de fulles apaïsades i grans, aprox. A4) per en Joma.

L’anècdota és el no res que anticipa el títol (el que podria passar «per un botó»), però dut a l’extrem, des d’un cavall desbocat que destrossa per allà on passa fins a diverses declaracions de guerra entre països. El text és complex i satíric, amb al·lusions que requereixen bé lectors relativament grans, bé una gran capacitat narrativa de qui expliqui la història.

L’àlbum multiplica les possibilitats de joc amb una preparació pausada del relat que dóna pas a un festival de disposició gràfica del text, que ens farà llegir en totes les direccions (i fins de l’inrevés!) com si recorreguéssim el vol del botó i la carrera del cavall.

• Carles Cano i Joma, Per un botó. La Galera, Barcelona, 2008. 56 pp., 30 x 22 cm. ISBN 13: 978-84-246-3037-9.

El presoner del Casal del Diable, de Pau Joan Hernàndez

El presoner del Casal del Diable, de Pau Joan Hernàndez (Cruïlla), és una novel·la que mescla amb encert les tradicions del folklore, la por, l’aventura, l’humor i un punt de realisme familiar.

El protagonista és un nen de Bigues i Riells que, per mitjà de l’escola, farà un intercanvi amb un altre nen d’una família gallega. L’Anxo li explicarà tot de coses misterioses: viu a un casal on hi ha el fantasma d’un temible bandoler, fades, un «ermità domèstic», un tren en miniatura, un cementiri, un tresor… Es veurà que tot això és cert, però no tot és com sona; o si voleu, i dit des de l’altra banda, no tot és misteri ultrahumà, però tampoc és tot científicament explicable.

El cas és que quan el noi arriba al Casal, ningú no el surt a rebre: haurà de travessar un bosc mentre es combrega una tempesta i el seguirà un rar gos negre (si és que en realitat és un gos, i no un ésser més temible!). Quan per fi arriba a la porta, una senyora que no sembla de la casa el durà fins la torre més alta… i l’hi tancarà!

La història no és de terror pur, tanmateix, perquè ve matisada primer per la situació familiar del nen, que no s’acaba de trobar bé a casa seva, i això s’ha descrit amb humor; també la matisen alguns cops d’humor posterior i altres de desvetllament de fenòmens paranormals que eren només aparences (però no tots ho seran). Així, es converteix ans que res en una novel·la d’aventures, de bon ritme, que per camins secrets ens durà a l’alliberament dels presoners (inclós el fantasma) i la resolució del conflicte familiar.

Les il·lustracions d’en Gerard Miquel (bloc | APIV | omnívoro estudio), de línia molt clara i economia de mitjans, incideixen sobre tot en el tractament humorístic.

• Pau Joan Hernàndez, El presoner del Casal del Diable. Il·lustracions de Gerard Miquel. Cruïlla (El vaixell de vapor-taronja, 123), 2002. ISBN: 84-661-0365-1.
• La primera imatge és presa d’aquest enllaç.

Dos enigmes de la Penya dels Tigres

1. Quant de temps ha passat?

La clau cal anar a buscar-la vuit pàgines enrera. No s’adverteix, però és el moment en què entren a la piràmid i a la 30 i la 22 trobem dues imatges gairebé idèntiques, fet suficient per cridar l’atenció. El dibuix del Sol també és prou cridaner com perquè el lector s’hi fixi i resolgui la pregunta.

2. Nenúfars i joncs… No hi ha perill! (O sí?)

• Thomas Brezina, La Penya dels Tigres: La maledicció del faraó. Cruïlla, il·l. Werner Heymann, trad. Anna Tortajada.

La Penya dels Tigres, de Thomas Brezina

Els llibres de La Penya dels Tigres, de Thomas Brezina, són un bon exemple de la distància que separa sovint (però no necessàriament hauria de separar) els crítics literaris dels lectors. Depèn, potser, de si el crític situa i orienta (i deixa triar lliurement) o si bé només compara amb els seus models de bona literatura i desqualifica o omet la resta de propostes.

A mi m’agraden, aquests llibres. Fins a quin punt? Entenc que tenen defectes clars, en comparació amb (el que per a mi és) la bona literatura: els personatges són plans, s’hi fan servir recursos gairebé omnipotents propers al deus ex-machina (com la fantàstica agenda-ordinador d’en Lluc) i la versemblança general és poca.

Però aquestes són decisions d’autor amb una fi: serveixen perquè a la pàgina 10 ja estiguem corrent perill. El lector en té prou amb la caracterització dels personatges, hi arriba engrescat i, en el fons, el que fa és llançar-se a la piscina en un dia de calor: no cal més preparació que una breu dutxa, sabem el que volem, gaudim de tenir-ho i certament ens molestaria que fos més complicat.

A més, són llibres que passen arreu del món, raonablement documentats (si no els prenem per llibres de divulgació geogràfica o cultural) i, per damunt de tot, demanen la col·laboració del lector i li permeten d’establir-la amb més o menys autonomia, escarrassant-s’hi al gust. La resolució dels petits misteris fa servir totes les possibilitats del gènere (sense sorpreses per qui ja les coneix, però amb eficàcia per a qui no) i té un nivell de dificultat ben ajustat. Tot plegat, bons llibres de la seva espècie.

• Thomas Brezina, Un cas per a tu i la Penya dels Tigres. Cruïlla. Il·lustracions de Werner Heymann. Traduccions d’Anna Tortajada i altres.
• El temple del tro, comentat pel Marc, del CEIP L’Àlber, Albesa
• Verí a l’escola, comentat per l’Adrià P., del CEIP Sant Jordi, Lleida
• El vapor del Mississipí, comentat per l’Adrià A. al Triangle de les Lectures, Mataró
• El cowboy sense cara, comentat per l’Aaron a la Biblioteca Jove de Roses
• La masmorra oblidada, comentat pel Víctor a Lectures de 1r de l’IES Mediterrània, El Masnou
• El lladre de tombes a Lectures de 2n de l’IES Mediterrània
• Comentari de l’Alba a la biblio del S’Agulla, Blanes

Un sketch d’ombres fàcil d’imitar pels nens (Richard Bradshaw)

En Roc Drapaire, de Josep Vallverdú

En Roc Drapaire, de Josep Vallverdú, és avui una novel·la d’aire antic, pel que descriu i construeix —el món d’un suburbi de barraques de cap als anys seixanta, on l’heroi és un drapaire— i per com ho fa —centrant-se en personatges marginals i malalts, como era habitud en la narrativa per infants de la primera meitat del segle XX—. Tanmateix, és aire fresc: l’acció corre amb rapidesa, la malaltia es cura, de la misèria se’n pot sortir (amb esforç), el col·lectiu social és com una xarxa d’empara. El to general és d’optimisme, però no tothom ajuda (altrament, poca novel·la tindríem): al món hi ha lladres sense escrúpols, la policia no resol gairebé res i algun secundari tampoc no  vol ajudar-se a si mateix (i sense esforç no hi haurà recompensa).

A la novel·la hi ha, potser, dos homenatges (literaris; desconec si eren conscients o no).

La casa sota la sorra, de Joaquim Carbó

Aquest estiu fa quaranta-cinc anys que Joaquim Carbó va escriure La casa sota la sorra, una novel·la d’aventures trepidant que originà una sèrie de còmics il·lustrats per en Madorell i és una de les moltes herències perdurables que ens ha anat llegant Cavall Fort.

Des del 1964, no són poques les coses que han canviat. No vivim les conseqüències de la segona guerra mundial ni temem els criminals nazis, no ens estranya de trobar algú que xerri català a l’Egipte (ni, potser, arreu del món, gent viatjera de mena com som), i menys encara sentir-lo en veu d’un jove negre. Alhora, l’egiptologia ha desmentit el mite de l’ús de milers d’esclaus en la construcció de les piràmids. Però d’altres, per dissort, no han canviat gens: ans que res, l’Àfrica encara és un continent on la corrupció i la misèria dallen la vida de milions de persones.

La casa sota la sorra segueix essent una novel·la emocionant perquè ens enamorem de l’ardidesa i el compromís d’en Henry Balua, que engega el procés de transformació d’en Pere (i el nostre propi al seu costat); ens fa patir la claustrofòbica megalomania del senyor Ti i ens enfurisma la seva absoluta manca d’escrúpols. Un bo molt bo, un dolent molt dolent i personatges d’entre mig que es veuen obligats a triar el seu propi rumb, tot amanit amb una angoixosa fugida final a través de la selva, l’èxit de la qual ensorrarà l’imperi d’en Ti.

• Joaquim Carbó, La casa sota la sorra. Estela, 1966. Laia, 1973. Columna, 1990, 2008 (ISBN 978-84-664-0994-0).

A mitja nit, de Toon Tellegen

Toon Tellegen és un autor estrany, dels que val la pena llegir perquè ofereix maneres literàries que és molt difícil de trobar a d’altres bandes. A mitja nit és un recull de situacions breus (són relats? capítols? cel·les d’un rusc?) que viuen tota una sèrie d’animals que coincideix que es desperten aquella hora. Endormiscats, pensen, es troben amb d’altres animals, dubten, cauen adormits de nou.

No és un llibre d’acció, sinó de petits espais animals (val a dir, personals). Donada l’abundor de personatges i la falta d’una acció clara, no sembla un bon llibre per llegir a casa i comentar a l’aula; però sí se’n poden extreure situacions i jugar amb elles al «i què hagués pensat el… (un altre animal o persona)?» o bé «quin animal seria el que hauria fet …?».

A mitja nit el talp i el cuc de terra van celebrar una festa.
Estaven sota terra, en un cau fosc molt profund i celebraven la foscor.
Parlaven sobre estar negra, passar-la negra i veure-ho tot negre i menjaven un pastís molt dur i negre com el carbó.
De tant en tant discutien sobre alguna cosa horrorosa, com ara la llum del dia, i aleshores tenien calfreds i s’arrambaven l’un a l’altre.
De tant en tant cantaven una cançó tètrica, per fer la foscor encara més profunda.
Just quan estaven cantant una cançó lúgubre sobre la foscor més negra de totes les foscors van sentir uns cops a terra, damunt dels seus caps.
—Que és el vostre aniversari? —va preguntar una veu.
Van parar de cantar.
—Qui ets? —va preguntar el cuc de terra.
—Sóc el grill. Si és el vostre aniversari, que em convideu?
D’entrada, no van respondre. Però al cap d’un moment el talp va preguntar:
—Et guspiregen els ulls?

La colla dels deu i L’home de Munic, de Joaquim Carbó

Aquest 2009 s’han acomplert quaranta anys de la publicació de La colla dels deu, d’en Joaquim Carbó, un llibre clau del gènere de la novel·la de colla, que en general no ha perdut vigència i jo he rellegit de gust. Els personatges hi són ben caracteritzats (dintre del que permeten l’extensió i l’acció), hi ha tensió i misteri (tant entre els amics com en la resolució del cas) i el català emprat, com en tots els llibres de Carbó, és enriquidor.

Més enllà d’uns pocs detalls que no afecten la lectura, potser el que més envelleix el text (o almenys, el limita) és que es tracta d’una novel·la exclusivament de nois (que no necessàriament «per a nois»). La literatura més recent ha fet un esforç lloable per cobrir un buit de representació que no es pot retreure a en Carbó en concret, però sí a tot el seu temps literari i l’herència que havia rebut. Ara, passats els anys, resulta estrany el que en el seu moment era normal i probablement ens n’hem d’alegrar.

Passaport a la lectura de la biblioteca de Gata de Gorgos, i altres iniciatives bibliotecàries

L’estiu és, sens dubte, una de les quatre millors èpoques de l’any per atansar-se a una biblioteca. Té l’avantatge que solem disposar de més temps lliure i que a dins no hi fa calor; per si ens venç la mandra, el cert és que moltes biblioteques també surten a buscar-nos i ens troben als parcs, a les places, els mercats, les platges o les piscines. (Les altres tres millors èpoques de l’any són, és clar, la tardor —a les biblioteques no fa aquell ventijol tan molest i hi ha llibres per curar la tristesa de les vacances perdudes—, l’hivern —no hi fa fred i els llibres ens proposen històries càlides com una llar de foc— i la primavera —no patiu per les alèrgies i cerqueu-hi relats ben farcits d’aromes i colors.)

Les iniciatives de dinamització són moltes. Per exemple, la biblioteca de Gata de Gorgos proposa als xics de tenir un Passaport a la lectura que s’anirà segellant conforme us endueu llibres a casa. Si l’ompliu del tot (només calen deu segells!), el 23 d’octubre sortejaran un lot de llibres. Més informació, al seu bloc.

A la xarxa de biblioteques de Mallorca anuncien les activitats d’agost i setembre. A la biblioteca de Banyoles aprofiten per ordenar de nou les novel·les juvenils, per categories clares com Aventures, Clàssics, Fantàstica… A la Joan Oliva de Vilanova i la Geltrú fan un taller virtual d’escriptura creativa i ara parlen de les classes de narradors que podem trobar a una novel·la. A la biblioteca P. Fidel Fita d’Arenys de Mar tenen una llarga sèrie d’activitats de biblioplatja i biblioplaça. A la biblioteca del Mil·lenari, de Sant Cugat, parlen de les Lectures a la fresca d’enguany: Amadeus i teatre burlesc del segle XVIII. A la Josep Roig i Raventós de Sitges us recomanen novel·les juvenils de tota mena; a la Ca n’Altimira de Cerdanyola, llibres pels més petits i primeres històries per explicar. A la Pompeu Fabra de Mataró, viatjar i llegir té premi. A la Pere Blasi us parlen de la biblioplatja de l’Estartit. A la de Cocentaina tenen de fa temps els llibres a la fresca. A la de Palafrugell acaben de fer un homenatge a en Xesco Boix i us recorden que estan oberts per vacances. A la Xavier Benguerel, de referència a la LIJ, tanquen per reformes; però a Poblenou segueix oberta la Manuel Arranz, a la Jaume Fuster del barri de Gràcia tot just han reobert la sala infantil després d’unes millores, i alguna és nova de trinca, com l’Esteve Paluzie de Barberà del Vallès. A la Fages de Climent, de Figueres, fan llistats mensuals amb les darreres novetats d’infantil. A la Miquel Llongueras tenen un suggerent aparador que s’anomena Gaudeix de l’estiu. A la …

Zoo (poema en gallec de Ramiro Fonte)

Zoo

Algúns chámanlle xardín
zoolóxico a esta prisión
de esfarrapados leóns,
elefantes sen marfín.

Só as cebras preguiceiras
se visten de prisioneiras.

• Cliqueu per ampliar la imatge (hi podreu llegir també el poema «Xadrez»).
• Ramiro Fonte, Xardín do pasatempo. Il·lustrat per Jacobo Muñiz. Tambre (Ala Delta, verde, 24),Vigo, 2008. ISBN-13: 978-84-92404-15-5.

Sopa de cua de sargantana, de Marta Gené

Sopa de cua de sargantana, de Marta Gené Camps (premi Edebé de literatura infantil de 2009) és una novel·la breu que aposta per l’emoció i l’acció.

La història es desenvolupa en un marc irrealista: una illa introbable i un temps imprecís (un segle XX de poble mariner amb trets atemporals de conte de fades i històrico-llegendaris de cacera de bruixes). Candela, la protagonista, de dotze anys, té sobretot un amic, en Valentí. El coneix de sempre. Però l’estiu serà diferent a l’acostumat; en Valentí està canviant i l’amistat dóna pas als primers titubeigs de l’amor.

Hi ha un altre canvi que esclata des de l’interior de la pròpia Candela. Sempre havia estat una nena especial, però ara no controla la seva singularitat: prediu desgràcies, com per exemple una olla que caurà del foc, una escassetat de pesca al poble, una mort dins la família. Li passa així, sense més ni més, sense saber per què, sense poder controlar-ho.

Llegendes del Sol i de la Lluna, de Carles Cano

Llegendes del Sol i de la Lluna, d’en Carles Cano, és un excel·lent recull de dues llegendes d’estil clàssic, amb tot el que cap esperar sota aquest nom: aventura i emoció, una part de màgia i enigma, la lluita amb forces superiors a les humanes (o la seva ajuda) i l’explicació mítica d’algun fet modern (com els gels de Groenlàndia o l’existència dels tuargi, el desert i la Via Làctia). Els dos textos es reuneixen, a més, entre els pols del desert (de sorra o gel) i la natura fèrtil i de la Lluna i el Sol. L’edició més recent, a Bromera, s’acompanya d’unes il·lustracions molt suggeridores d’en Paco Giménez, especialment atentes als moments més expressius.

Premis Samaruc 2009

L’Associació de Bibliotecaris Valencians (ABV, a Bibliotecaris.org) ha lliurat els premis Samaruc, que tenen quatre categories: millor novel·la infantil, millor novel·la juvenil, bibliotecària o  bibliotecari de l’any i premi d’honor. Els guardonats han estat Manel Alonso, per Conta’m un conte, de Brosquil; Salvador-Damià Insa, per Mort d’un interí de Secundària, de Marfil; Maria Salut Cubells, bibliotecària d’Algemesí, i Sento Beguer.

En parlen a Uendos, Greixets i Maremortes i, més breument, el propi Manel Alonso.

Medusa, de Ricard Bonmatí

*

Ombrel·la urticant
de l’home invisible
que al mar refrescant
fas ombra impossible,

si un cos veus nedant
i et gosa remoure,
si estava cremant,
l’acabes de coure.

*

Ricard Bonmatí, Estimades feres (Bestiari), il·lustrat per la Roser Rius, Bruño, 1990. Foto de william a Flicker: medusa a un aquari.

Premi El Vaixell de Vapor 2009, per El triomf d’en Polit Bonaveu, de Carles Sala

Resum de la nota de premsa de Cruïlla:

El guardó, dotat amb 24.000 euros, es va lliurar en una festa d’homenatge al 25è aniversari d’Editorial Cruïlla, de la col·lecció i del premi d’El Vaixell de Vapor, en què també es va fer entrega d’un guardó commemoratiu als vint-i-quatre guanyadors de les anteriors edicions. El premi 2009 de literatura juvenil Gran Angular va ser declarat desert.

Carles Sala i Vila (Girona, 1974) és mestre. Des de fa un quant temps es dedica també a l’artesania i, sobretot, a escriure històries per a nois i noies. Des del 2008 ha publicat Sóc com sóc (Barcanova), Flairosa, la bruixa dels sabons (segon premi Barcanova) i Bona nit, Júlia (La Galera, premi Guillem Cifré de Colonya). També ha publicat dos contes a la revista Cavall Fort. El triomf d’en Polit Bonaveu es publicarà aquesta tardor a la sèrie blava de la col·lecció, adreçada a lectors a partir de set anys.

Breu: 4 de juny, l’Eulàlia Canal, a La Gralla

Dijous 4 de juny a les set de la tarda, a l’Espai Gralla (4a planta), es presentarà el llibre Un cargol fabufantàstic, de l’Eulàlia Canal. Hi seran l’autora, l’Anna Maria Farrés (assessora literària d’Editorial Barcanova) i l’escriptor Pere Martí.