Darabuc · literatura per a infants i joves

.

La pell fa
de tambor
percudit
per les mans
de la por,
pel galop
del cavall
que no pot
conquerir
l’ultim guany
del repòs.
Sepharad
i la mort,
cavall flac,
cavall foll:
tot sovint
no destries
llur nom
en el somni
del temps
dolorós.

.

(Poema III de La pell de brau)

Per completar una mica la notícia anterior, copio una llista dels llibres publicats en català per l’Elena O’Callaghan. És treta del Qui és qui. Cercador de les Lletres Catalanes. No és completa del tot, l’aniré revisant.

• Narrativa
• El petit roure. Barcelona: Cruïlla, 1987 [infantil]
• Bestieses i animalades. Barcelona: Cruïlla, 1987 [infantil]
• Estàs com una cabra!. Barcelona: Edelvives - Baula, 1991 [infantil]
• Cric-cric!. Barcelona: Edelvives - Baula, 1991 [infantil]
• Conte prim. Barcelona: Abadia de Montserrat, 1991 [infantil]
• No n’encertes ni una!. Barcelona: Casals, 1992 [infantil]
• Marsupial, no siguis animal!. Barcelona: Alfaguara - Grup Promotor, 1993 [infantil]
• Aranya peluda busca aranyot pelut. Barcelona: Abadia de Montserrat, 1993 [infantil]
• … i un be negre amb potes rosses!. Barcelona: L’Arca de Junior (Grijalbo Mondadori), 1994 [infantil]
• El grill trapella. Barcelona: La Galera, 1994 [infantil]
• Lladrar a la lluna. Barcelona: Edelvives - Baula, 1994 [infantil]
• Un gat molt poc gat. Barcelona: Edebé, 1995 [infantil]
• S’han tornat bojos!. Barcelona: La Galera, 1996 [infantil]
• L’enrenou del 49 (amb Maria Dolors Alibés i Riera). Barcelona: Luis Vives, 1996 [infantil]
• La revolta dels disbarats. Barcelona: Cruïlla, 1998 [infantil]
• De l’embolic treu-ne profit. Barcelona: Baula, 1999 [infantil]
• Caus i cacaus. Barcelona: Edebé, 1999 [infantil]
• Uns ratolins empipadors. Barcelona: Combel, 2000 [infantil]
• Un ocellot que… déu n’hi do!. Barcelona: Cadí, 2000 [infantil]
• Teatre
• Rauxes i disbauxes. Barcelona: Barcanova, 1992 [juvenil]

L’Elena O’Callaghan ha obtingut el premi Alandar de literatura infantil en castellà, que convoca Edelvives, amb una obra ambientada a l’Egipte actual (no a l’antic, com havia escrit jo anteriorment): A lo lejos, Menkaura. (Menkaura és el darrer dels grans faraons de les piràmids. En grec se’l coneixia com a Mykerinos, d’on ve el nom més freqüent en català de Micerí.)

Esperem que aquest premi obri més portes a la difusió de la seva literatura en altres llengües i, en general, a noves traduccions d’autors catalans. En aquest enllaç podeu llegir la nota de premsa d’Edelvives, que inclou un resum de les obres i unes paraules dels guardonats. El concurs infantil de la mateixa editorial l’ha guanyat l’Alfredo Gómez Cerdá.

Aquest poema d’en Josep Maria Sala-Valldaura és recomanació de la Clàudia, jove lectora de molts llibres, qui l’ha tret de l’antologia Poesies amb suc, recollida per en Miquel Desclot. En una altra ocasió, també ens ha recomanat el llibre de Bestioles menudes.

Conjur per mirar d’aprovar sense estudiar

Ai, Verge Santa,
Verge Santa!
Per què sóc tan manta?

Ai, Déu meu,
Déu meu!
Estudiar és una creu!

Aquesta assignatura
és massa dura,
aquesta prova
ve massa d’hora,
i jo no vull
emplenar aquest full.
No en sé res de res
i ho escric tot al revés.
Com costa
trobar una resposta!

Fes, Esperit Sant,
Esperit Sant,
un miracle ben notaaable…
i miraculosament,
tots diran:
“Excel.lent,
és excel.lent!”.

Joles Sennell —o Pep Albanell, o una de les moltes mans de l’Ofèlia Dracs— és un autor complex, que amb els seus diversos noms de lletra sembla respondre afirmativament a la pregunta que de vegades es fa, respecte de si existeix o no la literatura infantil i juvenil com a forma especial de la literatura (com a gènere, o com a literatura marcada pel seu públic). Quant a la literatura per a infants i joves, jo entenc que en Joles ha aportat molta fantasia, treball lèxic, trames ben construides i, sovint, humor.

La rosa de Sant Jordi (ed. Cruïlla, il·lustrada per na Roser Capdevila), amb la seva senzillesa, és una de les històries que més m’agraden d’ell, molt rodona i ben trabada. Per a lectors infantils que ja necessiten més que un àlbum o per a llegir acompanyant els més petits. (En publicaré una nota específica d’aquí a uns dies.)

La foto és de les pàgines de l’AELC.

.

.

Diversos són els homes i diverses les parles,
i han convingut molts noms a un sol amor.

La vella i fràgil plata esdevé tarda
parada en la claror damunt els camps.
La terra, amb paranys de mil fines orelles,
ha captivat els ocells de les cançons de l’aire.

Sí, comprèn-la i fes-la teva, també,
des de les oliveres,
l’alta i senzilla veritat de la presa veu del vent:
«Diverses són les parles i diversos els homes,
i convindran molts noms a un sol amor».

.

(Poema XXX de La pell de brau. La imatge l’he trobada aquí.)

.

.

CANÇÓ DESPRÉS DE LA PLUJA

El vent juga amb el molí
i amb la rosa desclosa.
Matinet matí,
no ballis amb la calitja.

A l’escarabat bum bum
les ales li frisen.
Les flors de la perera
riuen i riuen.

Una mica de cel blau,
una mica mica.
El núvol empeny el núvol
i llisca que llisca.

Qui puja la muntanya?
El caragol que treu banya.
El sol s’encén i s’apaga,
albó, romaní, argelaga.
El sol s’apaga i s’encén,
farigola, romeguer.

El sol és aquí,
entre la rosa i el molí.
Matinet matí,
les bruixes es pentinen.
El sol és aquí.
Ai! Que es menja la calitja!

.

(Poema 1 de «Fira encesa», secció inicial d’Imitació del foc. Imatge de BocaJoe)

.

.

Apaga aquests ulls meus: no deixaré de veure’t,
si em tapes les orelles podré igualment sentir-te,
i podré sense peus anar vers tu
i sense boca podré encara conjurar-te.
Lleva’m els braços i t’agafaré
amb el meu cor com si fos una mà;
para’m el cor, bategarà el cervell;
i si al meu cervell tu cales foc,
llavors et portaré en la meva sang.

.

És el poema inicial de les Noves versions de Rilke, de Joan Vinyoli. Si algú llegeix alemany, trobarà curioses diferències respecte de l’original, que és més repetitiu en les estructures, fet que multiplica encara més la rima:

(more…)

.

.

Lliures cavalls, a l’alba,
per la deserta platja.
Veus i tambors proclamen
la primavera.

Després, fet nou silenci
damunt el mar, les hores
encadenades besen
la sorra molla.

.

(Poema XXI del Cementiri de Sinera)

.

.

COUPERIN, A L’HIVERN

Com un cel blanc, damunt els arbres adormits,
els encongeix les branques,
una mica de fred a les puntes dels dits
ens fa veure les tecles més blanques.

Però en la febre pàl·lida dels teus palmells infants,
ni freda ni poruga
la música comença, i et salta, entre les mans,
un ocell que palpita i que juga.

Màgic ocell! L’hivern, vençut pel seu encís,
fa tres passes enrera.
Quan mor, amb el silenci jo torno, més feliç
de més lluny que d’una primavera.

.

(Poema 40 de les Poesies de Màrius Torres, llibre tercer, segons l’edició de Coyoacan, Mèxic, 1947.)

.

Volia parlar un dia de l’Eva Ibbotson, una autora que m’agrada força, per a lectors joves o bons lectors infantils, segons els casos. Un dels llibres seus que més he disfrutat ha estat La Maia se’n va a l’Amazones. He vist a la xarxa una ressenya amb la que coincideixo fil per randa i, per tant, us animo a visitar l’espai on l’he trobada: El país dels Kokamuskes. Les bones lectures són per a compartir, d’en Ramon Homs:

.

«Maia se’n va a l’Amazones (Salamandra, 2004), d’Eva Ibbotson, és una novel·la d’aventures força aconseguida, amb una heroïna clàssica, personatges secundaris rodons, un escenari exòtic i una trama consistent i de ritme captivador. Positiva, amable i de bon llegir.»

Llegiu-la, si no la coneixeu, i ja ens direu.

He pujat, com a curiositat, la portada alemanya. Al bloc de Kokamuskes veureu l’anglesa, que m’ha semblat molt atractiva. Una altra qüestió menor, per a l’editora o els traductors: No n’hauríem de dir La Maia se’n va…, enlloc de Maia se’n va…? I una última curiositat: el títol anglès fa Viatge al riu-mar i l’alemany, Maia, o de com la senyoreta Minton va llençar el seu corsè a l’Amazones. Algú en dona més?

.

El narrador i escriptor Carles Cano —autor, entre molts llibres, de la meravellosa Capgirell, l’illa llibre, il·lustrada per en Miguel Calatayud— ha guanyat l’11è Premi de Conte Infantil de l’Hospital Sant Joan de Déu, entre 105 propostes. El jurat era format per la Teresa Colomer, la Sabel Gabaldón, l’Emilio Urberuaga, la Rosa Mut i la Maria Palau. El conte serà il·lustrat per en Joma.

.

.

Arços i grèvol,
oculta neu, prim aire
de tramuntana.
Hivern del mar: sol fràgil
damunt platges desertes.

.

• Poema XX del Cementiri de Sinera. Foto firmada per en Joan Martín, presa del ButlleTIC.

Llegeixo a la premsa que l’Enciclopèdia Catalana es podrà consultar lliurement en xarxa. Per molt que sempre és una bona notícia, he estat navegant una mica i els resultats són irregulars. L’article “La literatura infantil als Països Catalans”, per exemple, sembla acabat de redactar a mitjans dels anys 80 (fins parla d’una col·lecció “actualment de Laia”). Però d’altres com “Miquel Desclot” o “Josep Vallverdú” inclouen ja dades del segle XXI. Miquel Obiols, a pesar d’haver contribuït potser més que cap altre autor a una literatura infantil i juvenil experimental i lúdica, ni tan sols hi figura; tampoc la Joana Raspall, tot i que és probablement la poeta més estimada de les nostres lletres per a infants.

• Miquel Desclot a l’Enciclopèdia

.

.

EL FUM

La caseta sota els arbres, vora el llac.
Surt fum de la teulada.
Si hi faltés,
com foren aleshores desolats
casa, arbres i llac.

.

DER RAUCH

Das kleine Haus unter Bäumen am See.
Vom Dach steigt Rauch.
Fehlte er
Wie trostlos dann wären
Haus, Bäume und See.

.

(Aquarel·la sobre seda, presa de Haikulinde. El poema procedeix de les Elegies de Buckow, traducció de Feliu Formosa, Edicions 62, 1974.)

Com us anticipava fa uns dies, l’Eugènia Morer ha completat l’espai de la Joana Raspall a la seu de l’AELC. Tant de bo en vinguin més, encara més; però aquest és mereixedor de la visita. Consta d’una presentació, breu biografia, premis obtinguts, bibliografia de l’obra publicada, comentaris sobre la seva aportació literària, fragments d’entrevistes, una antologia i un apartat de vincles petitó —com em temo que és de fet la cultura en català, dit sia sense afany de polèmica—, però que enllaça amb diversos llocs útils: el diccionari d’autors de CLIJCAT, Lletra o l’ajuntament de Sant Feliu de Llobregat (i alguna aportació, si més no, volenterosa —per mi ho dic).

Us deixo amb unes paraules de la Joana, tretes del lloc web del Consell Català del Llibre Infantil i Juvenil:

Ja de petita m’agradava molt la poesia, i després, durant la forçada llarguíssima absència de la nostra cultura a les escoles, em dolia especialment la mancança de poesia als llibres. Quan la lírica dels nostres poetes va anar ressorgint, resultava com un illa desconeguda per a les noves generacions que no hi tenien connexió des de la base escolar. Per això vaig proposar-me, com d’altres ja feien, facilitar camins vers la poesia vivencial i sentimental, senzilla i entenedora, no com a simple joc de mots o de servei didàctic gramatical com s’estilava aleshores. La pretensió de «lluïment personal» en quedava exclosa. Aquest intent d’integrar-me al món dels infants m’ha compensat amb unes experiències bellíssimes que agraeixo profundament.

.
Senyors meus, ara em veieu rentar vasos i copes
i fer els llits als dispesers
i em doneu tots un penic i jo us dono les gràcies
i veieu els meus parracs a l’hotel esparracat
i no sabeu, senyors meus, amb qui parleu.
P’rò vindrà una nit i en el port tot seran crits
i direu: d’on surten aquests crits?
I veureu que jo somric des de l’aigüera
i direu: aquella, de què riu?
I un vaixell de vuit veles
i cinquanta canons
arribarà al port.

I direu: au, vés a rentar els vasos bruts
i el penic tot seguit traureu.
Jo el prendré i el guardaré i de pressa faré els llits
on ningú no dormirà en tota la nit.
Però encara no sabreu amb qui parleu.
Quan aquella nit vindrà del port un gran brogit
i direu: què és aquest brogit?
Em veureu encara dreta a la finestra
i direu: per què riu tan maliciosa?
I el vaixell de vuit veles
i cinquanta canons
tirarà contra el port.

Senyors meus, ben segur que ja no riureu més
perquè les parets s’esfondraran.
La ciutat quedarà tota rasa com la mà.
Només restarà dret un hotel esparracat.
I direu: és que hi viu algú especial?
I entorn de l’hotel tot seran crits aquella nit
i direu: per què no han destrossat l’hotel?
I veureu que al matí jo obro la porta
i direu: ella vivia aquí!
I un vaixell de vuit veles
i cinquanta canons
la bandera hissarà.

I desembarcaran a migdia cent homes
que avançaran ombres enllà
i agafaran tothom, cadascú a casa seva,
i els encadenaran i els duran davant meu
i em diran: qui vols que matem?
I en el port tothom callarà aquell migdia
quan diran: qui ha de morir?
I aleshores sentireu que jo dic: tots!
I quan rodin els caps, cridaré: hop la!
I un vaixell de vuit veles
i cinquanta canons
em durà lluny d’aquí.

(Bertolt Brecht, L’òpera de tres rals, dins Teatre complet, I, Barcelona: Institut del Teatre, 1998, pp. 586-587, en traducció de Feliu Formosa.)

Em resulta difícil avaluar la importància actual de Brecht, com a autor «viu», i més encara en el terreny de la literatura per a joves. No sé si la seva complexitat és excessiva ni si els temes encara arriben. Mai no vaig veure representacions de Brecht quan era adolescent, i això no em permet jutjar per experiència pròpia; poc després sí vaig veure un Galileu al Mercat de les Flors que em va entusiasmar. El sol text d’una Mare Coratge, per exemple, em sembla impressionant. (I per això mateix, molt difícil de traduir; aquí podeu llegir una nota brevíssima de Miguel Sáenz, traductor al castellà de la seva obra completa.) Quant a la combinació del seu teatre amb la música de Kurt Weill, aquesta sí entenc que és un clàssic plenament vigent. Què en penseu, vosaltres, de Brecht? Té cabuda als nostres escenaris? A les nostres aules?

Aquesta és una nota breu, però sucosa: la Joana Raspall tindrà ben aviat espai web —una cambra pròpia— a l’AELC. Us avisarem! Entre tant, us deixem amb un poema seu, de Concert de poesia. La il·lustració és de L’erugueta goluda, de l’Eric Carle.

.

.

DOS CUQUETS

Un cuc diu a l’altre:
—Amiguet, d’on véns?
fas molt mala cara;
no m’agrades gens!
—Ai, si tu sabessis!
M’he vist obligat
a marxar de casa…
—Doncs, què t’ha passat?
—El menjar coïa cosa de no dir:
era dins la ceba!
Déu meu, quin patir!
—Pobre amic! A casa
viuràs de primera;
vine a menjar amb mi
dintre la cirera.

.

(Concert de poesia. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat: 2004).

.

Dario Fo, un dels dramaturgs més irreverents i provocatius del segle XX, i premi Nobel entre d’altres guardons, és objecte del treball d’un grup de 3er d’ESO a l’IES Joanot Martorell de València. Per a saber-ne més i escoltar lectures dels alumnes, com a preparació de la representació futura, vegeu aquest enllaç: Lectura dramatitzada d’Ací no paga ni Déu.

Sobre Dario Fo, vegeu, per exemple, l’article de la vikipèdia italiana.

.

.

Cara.
Llunyania.
Núvol.
……
……
Hi ha un home amb una llarga espasa. És llarga l’espasa i també ampla. Molt ampla.
……
……
Ell intentava sovint de confondre’m i ho admeto: ho aconseguia —de confondre—. I potser massa sovint.
……
……
Ulls, ulls, ulls … Ulls.
……
……
Una dona que és prima i no pas jove, que du al cap un mocador que és com una cuirassa davant la cara i deixa la cara en ombra.
La dona tiba per la corda el vedell, que encara és petit i trontolla sobre les potes tortes. De vegades el vedell la segueix de molt bon grat. I de vegades no ho vol fer. Llavors la dona tiba el vedell per la corda. Ell ajup el cap i sacseja i aferma les potes. Però les potes són dèbils i la corda no es trenca.
La corda no es trenca.
……
……
Uns ulls miren des de lluny.
El núvol puja.
……
……
La cara.
La llunyania.
El núvol.
L’espasa.
La corda.

.

• Tret de Vassily Kandinsky, Klänge-Sons, traducció d’Elisabet Garriga, Ramon González i Feliu Formosa, Edicions 62, Barcelona, 1990.
• L’ús de textos abstractes en l’educació literària, ja sigui a l’institut o a l’àmbit purament personal, només pot ser positiu, pel seu efecte de xoc, de ruptura dels hàbits i d’estímul a la imaginació. Probablement, no és fàcil i requereix un bon grup o bons lectors. Aquest llibre de Kandinsky és farcit de sorpreses, textos molt lents i fragmentaris, sovint amb molt de pes de l’element pictòric. És una obra original de 1912, reproduïda a l’edició citada sense els seus gravats al boix (”dotze boixos de color i trenta-cinc boixos en blanc i negre, de formats molt variables i amb una compaginació que convertia el llibre en una veritable partitura plàstica”, segons es diu al prefaci). És el mateix any, per tant, de l’Almanac del Blaue Reiter.
• La imatge correspon a la coberta de Klänge. En aquest enllaç del MOMA podeu veure una imatge del poema “Das” (”Això”) i dos gravats, a més d’altres quadres de l’autor.
• Parlant de creativitat i experiments, segueix en marxa el projecte de Transformacions. En el moment d’escriure això, se n’han publicat ja… 85!

.

.

Com qui reposa
en l’amor o en l’onada,
fill de la guerra,
dorms en la innumerable
falda absent de la fuga.

.

• De Tankes de les quatre estacions, recollides a Del joc i del foc. (Riba escrivia “tannkas“, però el DIEC recull ja la forma normalitzada.)
• Ja que parlem de haikus i tankes, en Salvador Barrau recull als comentaris que l’Associació de Veïns de Coll-Vallcarca ha organitzat l’edició de 2008 del concurs Grau Miró; i ens anima a visitar la revista digital No-Michi (en castellà), especialitzada en aquesta forma mètrica hiperbreu.
• La fotografia procedeix d’aquesta notícia d’ABC News, sobre la presència de refugiats iraquians als Estats Units.

.

.

EL CARGOL

—Tinc banyes que no fereixen,
menjo tant de verd com puc
i, com una joia viva,
porto un estoig al damunt.

Temo sabates distretes
i peus feixucs o ferrats
que sabrien esclafar-me
damunt la pols o l’herbam.

I quan sento criatures
que a la voreta o de lluny
canten un: «Cargol, treu banya!»
mig em moro de poruc.

.

Torna a tocar dia de clàssics; avui, del Bestiari de Josep Carner. La imatge procedeix del magnífic bloc Fauna i flora, d’en Ferran Turmo (jo l’he reduïda de mida i resolució). Al bloc del CEIP Feliu i Vegués de Badalona trobareu tota una sèrie de Contes de cargols escrits i il·lustrats pels alumnes del centre en el marc d’un procés de col·laboració entre aules: els de 6.^è escrivien per als més petits i els d’infantil i inicial els llegien i dibuixaven.

Ha mort en Sebastià Sorribas, creador de novel·les com El zoo d’en Pitus —un clàssic molt venut i celebrat que ha complert recentment el 40 aniversari—, Viatge al país dels Lacets o Els astronautes del Mussol. En Sorribas tenia 79 anys. En gran part, la seva obra està lligada a les il·lustracions de la Pilarín Bayés.

He trobat la notícia a La Vanguardia; també la recull Vilaweb, juntament amb d’altres materials, com una entrevista en vídeo. L’Avui es va fer ressò dels homenatges, per exemple aquí, arran de la Fira del Llibre de Mollerussa, o aquí, en la clausura de l’any Sorribas, feta, com no podia ser d’una altra manera, al Zoo.

-

-

diumenge
el gris de
la lletra
sobre el
paper blanc

Blava penombra
blanca petxina
tèbia remor
distància freda
volen les veus
cremor de sol
ratlles de gel
color del dia
batec de goig
flames o mots
a frec de llavi
somni o poema

-

El poema, que copio de Violant de Bru, pertany a Espiral del temps (recull de 2003). El quadre l’he trobat a La jornada semanal.

Batent les ales,
surt de florides branques
la papallona.
¿O eren dos blancs pètals
que l’aire agermanava?

El poema d’en Joan Alegret el trobareu a Viu la poesia, amb diverses propostes de joc, com ara aquesta de crear-ne un cal·ligrama:

Ara anem a transformar el poema en un cal·ligrama. Agafa un llapis, pensa en el vol de la papallona i deixa anar la mà fent-la lliscar suaument per sobre el full, sense prémer gaire fort, dibuixant una possible trajectòria de vol. Quan tinguis una línia prou llarga, escrius el poema damunt d’ella, així el poema s’haurà de llegir com si seguíssim el vol de la papallona. Pensa en els colors que empraràs, el tipus de lletra i la seva mida. Quan hagis acabat la composició, la penges en un lloc ben visible de la classe, o millor encara, en una paret del pati.

La papallona signada per en Rafael és d’un alumne del CEIP Feliu i Vegués de Badalona i forma part del conjunt de Treballs amb fulles del bosc. No és d’ales blanques, com podria demanar el poema… Amb què en podriem fer una d’ales blanques? Què en dieu?

Addició: Incorporo unes papallones d’ales de ginkgo, fetes per l’Ana, de la classe de 5 anys de la Dolors Todolí.

Bestioles menudes, de l’Elena O’Callaghan, il·lustrat per en Valentí Gubianas i publicat per Cruïlla, és una recomanació de la Clàudia:

«Aquest llibre el recomano a totes les nenes i nens que comencen a llegir, és molt fàcil i té unes il·lustracions molt boniques de Valentí Gubianas. A mi m’agrada molt “El palau de seda fina”, perquè parla d’una aranyeta petita i em recorda el mite d’Aracne, que vaig treballar a teatre.»

Dos enllaços més sobre l’Aracne, una història que va fer famosa Ovidi a les seves Metamorfosis: traducció en prosa de Ferran Aguilera al web de l’Escola d’Art de Manresa, i traducció en vers al wiki Eureka del departament de Clàssiques l’IES Berenguer d’Anoia d’Inca.

Proposta de tarda poètica amb Nit, de Lola Casas.

«Els poemes donen ritme i vida a la ciutat a les fosques, l’eclipsi de lluna, el somni, l’insomni, la nit de Festa Major, les cuques de llum, el crepuscle i, fins i tot, l’hora de les bruixes. Amb Lola Casas, autora; Pere Borrell, il·lustrador; i lectura de poemes a càrrec de nois i noies de l’Aula de Teatre de Mataró i nens i nenes de l’escola Camí del Mig. Dissabte, 24 de novembre, a les 6 de la tarda, a Robafaves Jove (Carrer Nou, 27 de Mataró).»

LES FORMIGUES

A Josep Llompart

camí de sol · per les rutes amigues · unes formigues

Avui m’abelleix dia de clàssics… Prenc la imatge de l’antic bloc del CEIP Salvat-Papasseït de Santa Coloma (ara el trobareu a blocs.xtec.cat). L’obra poètica completa d’en Salvat l’ha editada Ariel.

Mitjançant el bloc de La bibliotecària blogantera (que us recomano de nou) arribo a aquesta nota, que extracto a continuació:

La Joana és una dona esplèndida. Als seus 93 anys (quan es publiqui aquesta revista ja en tindrà 94!) mostra una força i una serenor increïbles, a part de la bellesa i el saber que li dóna el pas dels anys. [...] Joana Raspall va estudiar a l’Escola de Bibliotecàries, va participar en la represa de la llengua catalana, va formar part de la comissió fundadora del Premi Martí Dot de poesia i, malgrat la modèstia que manifesta, ha treballat per mantenir i augmentar la qualitat i la dignitat de la nostra llengua; un exemple en són els tres coneguts diccionaris que va elaborar. [...] Els últims anys els ha dedicat a crear poemes per acostar la poesia als infants; també la trobareu expressant-se a través d’haikús, per a un públic lector a qui ja no cal l’escaleta. [...] Això és només un esbós d’una dona que va donant forma escrita als seus pensaments amb la preuada matèria prima de la llengua. Una dona que veu la vida amb els ulls de la sensibilitat.
Eugènia Morer

Vegeu-ne una entrevista al número 443 d’Escola catalana; la foto procedeix de l’enllaç indicat més amunt. En aquest bloc hem dedicat i encara dedicarem més atenció a aquesta autora clàssica de la poesia en català que és la Joana Raspall.

Llegeixo per mitjà d’una notícia recollida a Blocs de lletres que Enric Lluch (Viquipèdia) ha obtingut el IX premi de narrativa juvenil de Torrent, amb l’obra El servidor de l’alquimista. N’ha estat finalista Pep Castellano, amb Bombons amargs. Les obres seran editades per Tabarca. Fora del terreny juvenil, a la mateixa cerimònia s’ha lliurat el premi de poesia a Silvestre Vilaplana, per Bagatge de tenebres. Més informació, al bloc de Millor Torrent.

Paral·lelament, llegeixo a Tirant al cap que Teresa Broseta (Wikipedia) ha guanyat el premi Xaro Vidal de teatre infantil. En aquest cas, No tingues por serà editada per Bromera.

Felicitats a tots quatre!