Presentació de ‘Veus?’ a Casa Anita (23-M)

• Bloc d’Sd·edicions

‘La solució’, de Bertolt Brecht

.

LA SOLUCIÓ

Després de la revolta del 17 de juny
El secretari de la Unió d’Escriptors va fer
Repartir fulls de propaganda a la Stalinallee
Hom hi podia llegir que el poble
Havia perdut la confiança del govern
I que només treballant doble
Podria reconquerir-la. No seria
Molt més senzill que el govern
Dissolgués el poble i
N’elegís un de nou?

.

• Bertolt Brecht, Les elegies de Buckow. Traducció de Feliu Formosa, Edicions 62, 1974.
• Die Lösung // Nach dem Aufstand des 17. Juni / Ließ der Sekretär des Schriftstellerverbands / In der Stalinallee Flugblätter verteilen / Auf denen zu lesen war, daß das Volk / Das Vertrauen der Regierung verscherzt habe / Und es nur durch verdoppelte Arbeit / zurückerobern könne. Wäre es da / Nicht doch einfacher, die Regierung / Löste das Volk auf und / Wählte ein anderes?

‘Caragol’, de Josep Vallverdú

.

CARAGOL

A Lleida fan un aplec
que en diuen del caragol.
—Del caragol? Un aplec?
No m’ho crec.
Me’n faig creus.
—Ja pots pujar-hi de peus.
Però si ho fas
l’esclafaràs.

.

• Josep Vallverdú, Bestiolari. Il·lustracions de Manuel Cusachs. Fil d’Aram, 2010. ISBN 978-84-937967-2-3.

Presentació de dos reedicions: ‘Tic-tac’, de Mercè Llimona, i ‘L’aniversari’, de M. Martí i Pol i Carme Solé Vendrell

(Pitgeu per ampliar, i pitgeu al vincle inferior per accedir a la nota completa.)

La col·lecció Mars segueix reeditant llibres interessants del nostre passat, que no hauríem de perdre de vista; ara, de Mercè Llimona, d’una banda, i Martí i Pol-Solé Vendrell, de l’altra. Pitgeu en aquest vincle per accedir a la nota completa al web de Rosa Sensat. Personalment, he de dir que no sóc gaire amic de L’aniversari, un conte trist, de somnis trencats, del qual he descartat fa poc l’edició antiga perquè mai no trobava el moment d’explicar-li a la meva filla, que és en bona edat perquè li hagués explicat. L’acostament dels autors consagrats a la literatura infantil sempre és interessant; n’hi ha que reprodueixen els vicis menys atractius (diminutius, paternalisme, irrealisme, excés de valors), però d’altres ofereixen vistes particulars. És del cas d’aquesta proposta d’en Martí i Pol, independentment que a mi en concret no em plagui.

Albert Pla, al Món Llibre

Notícia de Takatuka a Món Llibre

(Pitgeu per a ampliar)

Presentació de ‘La bruixa Lletjards’ a la llibreria Alibri

Aquest dissabte hi ha festa de conte en llengua oral i de signes a la llibreria Alibri, de Barcelona. Hi serem l'equip del Ginjoler, en JuanolO i jo. Animeu-vos a venir!

‘Matar l’escola’ (Miquel Obiols)

Corria, corria i només corria. Però quan les explosions van fer tremolar el terra vaig caure ben estès. Sentia trets, canonades, crits. El fum negre i espès m’impedia de veure-hi bé, però sabia que l’escola estava acorralada. L’artilleria atacava des de tot arreu sense compassió. No sabia què fer quan vaig entreveure dos peus gegantins, impressionants, fets d’arrels. Eren els peus de la meva escola que s’arrencaven de la terra fent un gran esforç. Quina proesa! I encara que l’edifici era vell i ple d’esquerdes —sacsejant-se ara cap aquí, ara cap allà— s’inclinava i es redreçava en un astut equilibri. Llavors, la meva mestra Maria va treure el cap per totes les finestres de l’escola, vint-i-set vegades. Feia la ve de la victòria i em mirava amb ulls de «guanyarem, noi!». Paralitzat per la sorpresa, vaig adonar-me que l’escola avançava cap a mi per entre el foc i la fumassa. L’escola intentava fugir i jo també vaig intentar fugir amb ella.

Quan la mare va despertar-me del malson van trucar per telèfon. «És impossible, això no pot ser!», vaig sentir que deia. Vam sortir cap a l’escola amb el cotxe a tota pastilla.

La nostra escola no hi era, havia desaparegut. Tot era un gran descampat de terres remogudes. «Han matat l’escola!», va exclamar la mare. Les mestres i moltes mares i pares feien que sí amb el cap. Jo vaig posar-me a cridar com un ximple: «Noooo, l’escola ha fugit! No és cert, Maria?». La meva mestra va deixar escapar un somriure fluix. Els meus amics no m’entenien gens.

Un dissabte la mare i jo vam anar a visitar un cementiri d’escoles. Era molt trist. Edificis sencers d’escoles mig enrunades s’apilotaven entre si. Vam ensopegar l’arribada d’una grossa grua metàl·lica, amb rodes potents, a punt de descarregar. Del seu enorme braç giratori i suspès d’un cable amb un ganxo en penjava una escoleta. La petita escola es gronxava al vent com un fanal de paper. A la seva façana encara s’hi podia llegir «Escola pública».

• Miquel Obiols, 55 taques & gargots, amb il·lustracions de Joan Cruspinera. Columna, Barcelona, 2000. ISBN 84-664-0270-5.

‘Projecte Ictivela’, de Pau Joan Hernàndez, i presentació a Bigues i Riells (25-G)

Projecte Ictivela és una novel·la de ficció científica a l’estil de Jules Verne, autor al qual es ret un homenatge explícit, integrant al text referències al De la Terra a la Lluna. Va veure la llum el 1992 i vint anys després es reedita revisada i actualitzada en alguns detalls (la difusió del projecte, p. ex., es farà ja a internet, mitjançant un blog). Ens narra un viatge d’aparença increible, d’un submarí mogut per veles i plaques solar, que anirà de Vilanova i la Geltrú a Finlàndia. Però la paraula «projecte» és clau: en bona part, el llibre se centra en la fase prèvia al viatge, amb les seves discusions i enfrontaments teòrics i personals, i també els arrancs d’entusiasme.
«Quan en Francesc es va aixecar i va anar cap a la taula [per explicar el projecte], un nom va acudir a la memòria d’en Borja: Impey Barbicane. De la mateixa manera que el protagonista de De la Terra a la Lluna, en Francesc estava a punt de fer a la seva associació una proposta que fregava el fantàstic; de la mateixa manera que el personatge de Verne, comptava a entusiasmar el seu auditori; com ell, potser no esperava trobar cap antagonista». Els personatges són joves i també coneixerem els seus dubtes emocionals (que no trobàvem a Verne).
Les descripcions tècniques, és clar, formen part de l’atractiu de la novel·la i del seu joc de creació de versemblança: «el submarí fa vint-i-set metres d’eslora, dos de mànega i tres de puntal. Desplaça en superfície cent trenta-dues tones, i cent quaranta-tres en immersió. El casc està construït en fibra de vidre i reforçat per dotze quadernes d’acer, recobertes de fibra de vidre, les quals fan alhora de mampara. La línia de flotació és alta…».
Entenc que no és un text tan madur com els darrers d’Hernàndez, com es veu per exemple en la troballa de personatges ad hoc, que surten del no res per a cobrir tots els forats: «Heliogarraf no havia treballat mai amb motors, i cap dels seus tècnics no estava capacitat per fer-se responsable d’allò que seria el cor mateix del submarí», ens diuen. Però el problema se solventa allà mateix: «Ara bé, en Cam no només coneixia molts mecànics i molta gent entesa en diversos camps de la mecànica, sinó que…».
Ara bé, això és un fet molt menor en comparació amb la força del tema principal: l’esforç en la vinculació de somni i pragmatisme, més, en un tema encara més actual que mai, com és el de l’energia. El periodista Favi Arca és un altre antagonista clau: «Heliogarraf havia sucumbit a l’idealisme i es disposava a emprendre una croada reivindicativa de l’ús pacífic i net dels oceans, amb el sol i el vent com a aliats del navegant … abandonava el materialisme pragmàtic de l’activitat empresarial per subvencionar somnis tan poètics com poc pràctics». L’aventura, és clar, té final feliç, tant tècnicament com emocional.

• Pau Joan HERNÀNDEZ, Projecte Ictivela. Edicions del Roure de Can Roca, 2011. Fotografies de Josep-Francesc Delgado.

(Pitgeu per a ampliar)

‘El zoo a casa’, de Joaquim Carbó

El zoo a casa (de Joaquim Carbó, amb il·lustracions de Montse Ginesta) va iniciar la important col·lecció de La Xarxa, on destaquen, al meu parer, els títols de Miquel Obiols. Era un any clau a la nostra història: el 1975.

El text conta, amb humor i cert afany de divulgació, les aventures de dos xicots enamorats de les bèsties, que converteixen un xalet en un zoo. Un d’ells sosté la teoria que es pot educar els animals per tal que mengin farinetes, en lloc de carn. A El zoo a casa trobarem elements ja antics (avui hi ha pocs estudiants en una dispesa, més aviat comparteixen pis; i potser, encara que la novel·la no té cap pretensió de globalitat social, s’hi troben de menys personatges femenins amb més relleu que el satíric), però encara es llegeix amb plaer.

Àlbum d’imatges i fotos de ‘La bruixa Lletjards’

Ja podeu disposar de La bruixa Lletjards, el meu conte d’humor il·lustrat per en JuanolO i adaptat a la llengua de signes catalana. En el següent enllaç podeu veure imatges de l’interior i fotos de les activitats que anirem fent per biblioteques, llibreries i escoles. La presentació ha estat a la biblioteca Armand Cardona, de Vilanova i la Geltrú. Quin dia més bo i quin goig de públic, menuts i grans! Moltes gràcies!

XA... MA... LA... CUC!!! Ai, la bruixa, quan s'emprenya, si en pot ser, de dolenta!

Tendències d’enguany a la LIJ, a Vilaweb

«Quines tendències despunten enguany? Aquesta és la pregunta que VilaWeb acostuma a fer pels volts de Nadal a alguns editors de l’àmbit de la literatura infantil i juvenil. Hem parlat amb Iolanda Batallé de La Galera, Patrizia Campana d’Estrella Polar, Reina Duarte d’Edebé i Joan Carles Girbés de Bromera. No tots van d’acord en tot, però en general parlen de la davallada de la novel·la de vampirs, homes llop i zombis, en l’àmbit juvenil, i l’interès creixent que susciten els mons distòpics. L’interès per la novel·la gràfica, i l’increment de les novel·les híbrides, amb il·lustracions que fan la lectura més atractiva. I en el cas dels més petits, cada vegada es fan llibres-joc més sorprenents i atractius.»

• Llegiu complet

El 24-D presentem el meu conte ‘La bruixa Lletjards’, il·lustrat per JuanolO i publicat per El Cep i la Nansa (col·lecció Ginjoler)

No hi falteu! (Pitgeu per a ampliar la imatge.)

Presentació de ‘Xamae’, de Susana Peix i Romina Martí (17-D)

(Pitgeu per a ampliar)

Presentació i narració de contes de ‘Els amics de l’ART’ (16-D)

Pitgeu per a ampliar

Presentació d’El cirerer, d’Alba Garcia Puig, a Abracadabra (15-D)

(Pitgeu per a ampliar)

Activitat amb els ‘Jocs d’Àfrica’, de Valérie Karpouchko (10-D)

(Pitgeu per a ampliar)

• Vegeu també ‘Perali kotuma’, dels Jocs d’Àsia

‘Això és un infern!’, d’Anna Obiols i Subi: presentació a Muntanya de Llibres (Vic, 3-D)

Pitgeu per a ampliar

Integrat a la col·lecció Helena, que promou la reflexió ètica, Això és un infern! mostra les diferents respostes que pot rebre un nen sobre l’infern i el sentit de «viure un infern»; de la religió als inferns personals, com pot ser un incendi al bosc per a un bomber. Com a conclusió, exposa (de paraula) situacions molt difícils que poden viure els nens i nenes, en la nostra societat o les del «tercer món», i proposa pensar sobre les nostres dificultats i les alienes, i què podem fer per millorar aquestes.

• Primeres planes

Presentació d”Amiga Gallina’, amb Carla Besora i Arnal Ballester, a Abracadabra (14-D)

Taller d’il·lustració per a nens i nenes amb Òscar Julve (26-N)

(Pitgeu per a ampliar)

‘Animalades de paper’, de Lola Casas i Pere Cabaret: vídeo de com es va fer

Joana Raspall llegeix ‘La bruixa revellida’

‘Un llibre’, d’Hervé Tullet

Els llibres són per a moltes coses, però, bàsicament, es caracteritzen perquè qui els toca pot viure situacions màgiques. Hervé Tullet sembla prendre-ho al peu de la lletra i ens convida a seguir les multiplicacions i els moviments d’un punt, uns més esperables, d’altres més sorprenents. Aquests moviments neixen de la interacció del menut, orientat per una veu que indica què fer i que bé pot seguir l’adult com si d’un guió es tractés (o també els primers lectors, en mode de joc autònom).

«QUE BONIC! PITJA BEN FORT LES RODONES GROGUES PER VEURE QUÈ PASSA…» i oh, sorpresa! Tot queda a les fosques. «TORNA A PITJAR LES RODONES GROGUES», demana la veu. Qui s’hi pot resistir? Aquest àlbum converteix en el seu tronc la relació lúdica general entre lector i llibre. Com diu la ressenya d’Sfer a Al·lots, que ja sigui molt conegut no és raó per a no parlar-ne, perquè sempre hi pot haver qui no el conegui encara i val molt la pena.

• Hervé Tullet, Un llibre (Un livre). Cruïlla, Barcelona, 2010. Traducció de Núria Font i Ferré. ISBN 978-84-661-2628-1.
• El vídeo de YouTube corre per tot, el de Vimeo l’he vist al Blocartístic

Manel Alonso parla de ‘Tonet agermanat’, il·lustrat per Empar Piera (ed. Germania)

• Bloc de Manel Alonso
• Editorial Germania

Presentació de ‘Primera memòria d’Abel M.’, de Jordi Folck

(Pitgeu per a ampliar)

Vols pintar barbes i pollastres i participar a una pel·lícula de dibuixos animats? (‘Cuadernos para manchar’, a Abracadabra)

(Pitgeu per a ampliar.)

• Cuadernos para manchar

‘El cementiri de mai acabar’, de Núria Albertí

.

EL CEMENTIRI DE MAI ACABAR

Al cementiri hi ha un nínxol;
dins el nínxol, un taüt;
i en el taüt, un cadàver;
i el cadàver duu un vestit;
i el vestit duu un gran dibuix:
el dibuix d’un cementiri
i al cementiri hi ha un nínxol…

.

• Núria Albertí, Fantasmades rimades. Il·lustracions de Luis Demano. Estrella Polar (col·lecció L’Odissea), Barcelona, 2009. ISBN 978-84-92671-16-8.

‘L’Arbre dels Panellets’ (fragment), de Joles Sennell (dins ‘Contes llaminers’)

Il·lustració de Roser Capdevila

… —Què fas? —li va demanar la Maria.
—Com que no puc plantar llavors de flors fins a l’acabament de l’hivern, i encara falten uns quants mesos, vull fer un experiment. Hi plantaré aquestes llavors de paper de diari, a veure què passa…
—Què vols que passi, home! No res, no passarà, amb llavors de paper de diari corrent… —va dir la Maria.
—És que aquest diari no és corrent! —va ser la misteriosa resposta d’en Cesc. Després de retallar les rodonetes, en Cesc va fer un clotet en la terra del test, hi va posar les llavors de paper, les va tapar i hi va tirar un rajolinet d’aigua. Cada vespre, després que el sol s’havia post, en Cesc regava el test. Els de casa seva li deien que ja podia regar, ja, que, per molt que regués, no en sortiria pas res, d’aquelles llavors.
Però vet aquí que tot de cop, un matí, va començar a sortir un petit brot d’entre la terra. El brot va anar creixent a poc a poc, fins que es va convertir en una curiosa planta de fulles rodones blanquinoses, amb petites ratlles negres. En un tres i no res, aquella planta va créixer fins a convertir-se en un petit arbre.
I el dia de Tots Sants, de bon matí, quan en Cesc va sortir al balcó es va trobar amb una gran sorpresa: durant aquella nit, i de sobte, l’arbre havia fet fruita. Però no era una fruita normal, com és ara mandarines o peres o prunes o castanyes, no. El que penjava de les branques de l’arbre eren panellets. N’hi havia de tota mena: de pinyons, d’ametlla, de moniato, de codonyat, de coco… I eren boníssims. Aquell dia, tota la família va poder menjar per postres
tants panellets com va voler.
La mare deia:
—Mira quina sort, tan cars com són!
I la Maria, després d’haver tastat un panellet de cada mena, va demanar al seu germà:
—I d’on el vas treure, el full de diari d’on vas retallar les rodonetes que et van fer de llavors?
—Del mirall del rebedor —va cor atestar en Cesc—. Passava per davant del mirall i vaig veure que a dintre hi havia un full de diari. Hi vaig posar la mà i el vaig  agafar…
—No sabia que poguessis ficar la mà dintre dels miralls, tu —va dir admirat el pare.
—Ni jo tampoc —va contestar en Cesc.

• Joles Sennell, Contes llaminers. Il·lustracions de Roser Capdevila. Baula, Barcelona, 1993. ISBN 84-479-2310-3.
• «L’Arbre dels Panellets» és el conte més llarg, i també el més enigmàtic, d’aquest recull que continua amb els arbres dels Torrons, la Mona i les Coques.

‘Karaganda’, de Pep Molist i Anna Clariana, a Pati de Llibres (22-O)

• Informació del blog de Pati de Llibres

Properament, ‘La bruixa Lletjards’

El Cep i la Nansa ha tingut l’amabilitat d’incloure un conte meu a la seva col·lecció Ginjoler. Com sabeu els lectors d’aquest bloc, és una col·lecció ben especial perquè, a més del conte en català, inclou una versió en català signat i un DVD amb la narració en llengua de signes catalana (detalls). L’il·lustra en JuanolO, o sigui que riurem. En JuanolO també el coneixereu d’aquest mateix bloc, per Mooonstres; i podeu consultar el seu web i el seu bloc.

"Al bosc de Socapudenta, dins una cabana més bruta que una cort de porcs, viu la bruixa Lletjards. Per la meva dissort, jo també hi visc, en aquella porquera. La cosa va anar així...". Il·lustració de JuanolO. Pitgeu per a ampliar.

La bruixa Lletjards, retratada per en JuanolO. Pitgeu per a ampliar

Dic «riurem» perquè el propòsit del conte és així d’humil: vol fer riure, amb l’humor dels nanos, tan amics de l’exageració grotesca i políticament poc correcta. I un temps després, si es vol, anima a parlar dels complexos; d’aquelles persones que, segons el canon estètic, són (o som) lletges i de com ens ho podem prendre: amb amargor i autoengany o bé rient de nosaltres mateixos. Riurem, riure, rient; són paraules humils, potser sí, però fan el meu record més viu de les visites a escoles i jo les considero importants.

És previst que el conte surti el desembre. Em fa molta il·lusió!

De ‘Laments per als caiguts a la guerra’, per Iehuda Amikhai

.
El senyor Beringer, el fill del qual
morí al Canal, cavat per estrangers
perquè vaixells travessin el desert,
passa vora meu cap a la porta de Jaffa.

S’ha aprimat molt: ha perdut
el pes del fill.
És per això que sura lleuger pels carrerons
i s’encalla en el meu cor com branquillons
que l’aigua sirga.
.

• Traducció de l’hebreu de Manuel Forcano, dins Maleïdes guerres, tria de Jordi Cornudella, Edicions 62-Empúries, 2003. ISBN 84-297-5346-X.