M’ha agradat molt La Marta diu NO!, de Cornelia Franz i Stefanie Scharnberg (ed. Takatuka), un àlbum per a primers lectors que narra amb encert —perquè és tan moderat com clar i es pot explicar amb diversos graus d’intensitat— un intent d’abús sexual evitat a temps i, més important encara, el procés d’adquisició de consciència del dret inalienable el propi cos.
La Marta viu només amb la seva mare, qui, per necessitats de la feina, confia l’atenció de la filla a un veí de l’escala, d’aspecte amable i somriure constant, al qual anomenen «avi Francesc». Però quan es queden sols, l’«avi» se li «acosta massa», fa petons que punxen a la galta i piquen (i a la Marta «no li agraden gens»), la seu a la falda i «es posa a acariciar-li el genoll, i no para»… Intenta explicar-ho a la mare, però avui falta el temps i demà es resol amb un somriure. La Marta pateix: potser és ella qui falla? La seva amiga Lilí no sent cap por del seu avi… Però al cap d’uns dies, la Marta esclata de febre i por, i entre els malsons troba la porta per explicar-ho a la mare. Aquesta ha de posar-se les piles i reconeix que li ha faltat temps i atenció. Juntes, mare i filla, aniran a casa de l’«avi Francesc» a dir-li això:
«No! No vull més petonets. I ja no vindré més, tota sola, aquí. I a partir d’ara ja no diré avi Francesc sinó senyor Francesc.»
No és cap trencament radical; l’àlbum tampoc ha contat que hagi arribat a passar res que sigui punible legalment. El que importa és com s’explica el procés de dubte del nen quan un adult creua la frontera sota el disfraç de l’afecte; com es demana als adults que parin atenció (més enllà de resoldre un problema real, com és el d’on deixar el fill les hores en què no quadren els horaris escolar i laboral); i com es posa la resolució en boca de la pròpia nena, que aprèn a dir NO.
Són temes que no agraden, per descomptat; però així i tot sempre val més ensenyar a dir No que penedir-se de no haver-ho fet, i més quan l’amenaça de la pederàstia no ve amb cap avís llampant, sinó sovint disfraçada de gent que estima molt els nens i abusa de la confiança.
- Cornelia Franz, La Marta diu NO! Il·lustracions d’Stefanie Scharnberg. Takatuka, 2009. Traducció de Carme Gala. ISBN 978-84-92696-12-3.
«Quan encara parlaven els animals, les plantes i les aigües, Joan-Ratot i la seua dona, la rateta Torna-per-més vivien a la Serra de Castalla. Sols amb el lloc que havien triat per viure tenia el matrimoni un fort motiu de felicitat. Però, un mal dia Joan-Ratot caigué dins l’olla i un seguit de desgràcies començaren a succeïr-se per aquest fet…»
