‘La solució’, de Bertolt Brecht

.

LA SOLUCIÓ

Després de la revolta del 17 de juny
El secretari de la Unió d’Escriptors va fer
Repartir fulls de propaganda a la Stalinallee
Hom hi podia llegir que el poble
Havia perdut la confiança del govern
I que només treballant doble
Podria reconquerir-la. No seria
Molt més senzill que el govern
Dissolgués el poble i
N’elegís un de nou?

.

• Bertolt Brecht, Les elegies de Buckow. Traducció de Feliu Formosa, Edicions 62, 1974.
• Die Lösung // Nach dem Aufstand des 17. Juni / Ließ der Sekretär des Schriftstellerverbands / In der Stalinallee Flugblätter verteilen / Auf denen zu lesen war, daß das Volk / Das Vertrauen der Regierung verscherzt habe / Und es nur durch verdoppelte Arbeit / zurückerobern könne. Wäre es da / Nicht doch einfacher, die Regierung / Löste das Volk auf und / Wählte ein anderes?

‘Consumació’, de Ponç Pons

.
CONSUMACIÓ

Amb un pobre filet
aprimat d’escriptura
improvís curt un vers
que no diu hexasíl·lab
la tristesa que amag
feta munts d’ombra al full
esblaimat on els mots
petits cercles que el llum
blau travessa angoixós
se’m desfan impotents
pel silenci vibrant
d’un espai ple de buit
que intangible i abstret
se m’esfondra enganós
quan illenc i prosaic
amb tendresa recull
tots els símbols que el temps
implacable ha fet cendra.
.

• Desert encès, 1989. Recollit dins Antologia de poetes catalans, IV: De Maragall als nostres dies, 2a part. A cura de Giuseppe Sansone. Galàxia Gutenberg-Cercle de Lectors, 1997. ISBN 84-8109-136-7.

‘Soldats’, de Giuseppe Ungaretti

 

SOLDATS

(Bosc de Courton, juliol de 1918)

Som com
a la tardor
en els arbres
les fulles

 

• Traducció de l’italià de Narcís Comadira, dins Maleïdes guerres, tria de Jordi Cornudella, Edicions 62-Empúries, 2003. ISBN 84-297-5346-X.

‘Matar l’escola’ (Miquel Obiols)

Corria, corria i només corria. Però quan les explosions van fer tremolar el terra vaig caure ben estès. Sentia trets, canonades, crits. El fum negre i espès m’impedia de veure-hi bé, però sabia que l’escola estava acorralada. L’artilleria atacava des de tot arreu sense compassió. No sabia què fer quan vaig entreveure dos peus gegantins, impressionants, fets d’arrels. Eren els peus de la meva escola que s’arrencaven de la terra fent un gran esforç. Quina proesa! I encara que l’edifici era vell i ple d’esquerdes —sacsejant-se ara cap aquí, ara cap allà— s’inclinava i es redreçava en un astut equilibri. Llavors, la meva mestra Maria va treure el cap per totes les finestres de l’escola, vint-i-set vegades. Feia la ve de la victòria i em mirava amb ulls de «guanyarem, noi!». Paralitzat per la sorpresa, vaig adonar-me que l’escola avançava cap a mi per entre el foc i la fumassa. L’escola intentava fugir i jo també vaig intentar fugir amb ella.

Quan la mare va despertar-me del malson van trucar per telèfon. «És impossible, això no pot ser!», vaig sentir que deia. Vam sortir cap a l’escola amb el cotxe a tota pastilla.

La nostra escola no hi era, havia desaparegut. Tot era un gran descampat de terres remogudes. «Han matat l’escola!», va exclamar la mare. Les mestres i moltes mares i pares feien que sí amb el cap. Jo vaig posar-me a cridar com un ximple: «Noooo, l’escola ha fugit! No és cert, Maria?». La meva mestra va deixar escapar un somriure fluix. Els meus amics no m’entenien gens.

Un dissabte la mare i jo vam anar a visitar un cementiri d’escoles. Era molt trist. Edificis sencers d’escoles mig enrunades s’apilotaven entre si. Vam ensopegar l’arribada d’una grossa grua metàl·lica, amb rodes potents, a punt de descarregar. Del seu enorme braç giratori i suspès d’un cable amb un ganxo en penjava una escoleta. La petita escola es gronxava al vent com un fanal de paper. A la seva façana encara s’hi podia llegir «Escola pública».

• Miquel Obiols, 55 taques & gargots, amb il·lustracions de Joan Cruspinera. Columna, Barcelona, 2000. ISBN 84-664-0270-5.

‘Projecte Ictivela’, de Pau Joan Hernàndez, i presentació a Bigues i Riells (25-G)

Projecte Ictivela és una novel·la de ficció científica a l’estil de Jules Verne, autor al qual es ret un homenatge explícit, integrant al text referències al De la Terra a la Lluna. Va veure la llum el 1992 i vint anys després es reedita revisada i actualitzada en alguns detalls (la difusió del projecte, p. ex., es farà ja a internet, mitjançant un blog). Ens narra un viatge d’aparença increible, d’un submarí mogut per veles i plaques solar, que anirà de Vilanova i la Geltrú a Finlàndia. Però la paraula «projecte» és clau: en bona part, el llibre se centra en la fase prèvia al viatge, amb les seves discusions i enfrontaments teòrics i personals, i també els arrancs d’entusiasme.
«Quan en Francesc es va aixecar i va anar cap a la taula [per explicar el projecte], un nom va acudir a la memòria d’en Borja: Impey Barbicane. De la mateixa manera que el protagonista de De la Terra a la Lluna, en Francesc estava a punt de fer a la seva associació una proposta que fregava el fantàstic; de la mateixa manera que el personatge de Verne, comptava a entusiasmar el seu auditori; com ell, potser no esperava trobar cap antagonista». Els personatges són joves i també coneixerem els seus dubtes emocionals (que no trobàvem a Verne).
Les descripcions tècniques, és clar, formen part de l’atractiu de la novel·la i del seu joc de creació de versemblança: «el submarí fa vint-i-set metres d’eslora, dos de mànega i tres de puntal. Desplaça en superfície cent trenta-dues tones, i cent quaranta-tres en immersió. El casc està construït en fibra de vidre i reforçat per dotze quadernes d’acer, recobertes de fibra de vidre, les quals fan alhora de mampara. La línia de flotació és alta…».
Entenc que no és un text tan madur com els darrers d’Hernàndez, com es veu per exemple en la troballa de personatges ad hoc, que surten del no res per a cobrir tots els forats: «Heliogarraf no havia treballat mai amb motors, i cap dels seus tècnics no estava capacitat per fer-se responsable d’allò que seria el cor mateix del submarí», ens diuen. Però el problema se solventa allà mateix: «Ara bé, en Cam no només coneixia molts mecànics i molta gent entesa en diversos camps de la mecànica, sinó que…».
Ara bé, això és un fet molt menor en comparació amb la força del tema principal: l’esforç en la vinculació de somni i pragmatisme, més, en un tema encara més actual que mai, com és el de l’energia. El periodista Favi Arca és un altre antagonista clau: «Heliogarraf havia sucumbit a l’idealisme i es disposava a emprendre una croada reivindicativa de l’ús pacífic i net dels oceans, amb el sol i el vent com a aliats del navegant … abandonava el materialisme pragmàtic de l’activitat empresarial per subvencionar somnis tan poètics com poc pràctics». L’aventura, és clar, té final feliç, tant tècnicament com emocional.

• Pau Joan HERNÀNDEZ, Projecte Ictivela. Edicions del Roure de Can Roca, 2011. Fotografies de Josep-Francesc Delgado.

(Pitgeu per a ampliar)

‘Cançó del remugaire’, de Josep M. Sala-Valldaura

.

—————CANÇÓ DEL REMUGAIRE

—————En sé molt de rondinar,
—————remugo i remugo
——————————sense parar.

—————Sóc rondinaire
—————i res no m’agrada
—————ni poc ni gens ni molt ni gaire,
—————sóc remugaire
—————i em canso de tot,
—————l’estudi, la feina, la festa i l’esport.

—————En sé molt de remugar,
—————rondino i rondino
——————————sense parar.

—————Sóc remugaire
—————i tot em fatiga,
—————l’aigua del mar i la piscina,
—————el pla i la muntanya,
—————el foc, la terra i l’aire,
—————sóc rondinaire
—————i estic fart de tot,
—————de tot i de res,
—————a ciutat i a pagès,
—————dels llibres, els vídeos, els amics i els calés.

—————No vull estudiar a l’escola,
—————ni caminar pel carrer,
—————ni jugar amb la pilota,
—————ni menjar carn o peix,
—————que sóc remugaire
—————gamarús, ganso i gandul,
—————ruc i pallús,
—————dropo i mandrós,
—————però xerraire,
—————i de callar,
—————ni parlar-ne,

—————que sóc rondinaire
—————i remugo i remugo
—————sense parar,
—————que res no m’agrada
—————i em canso de tot,
—————de classes, piscina, de tele i esport.
.

• Josep M. Sala-Valldaura, Disfresses. Il·lustracions de Carme Julià. La Galera, Barcelona, 2001. ISBN 84-246-9514-3.

Tendències d’enguany a la LIJ, a Vilaweb

«Quines tendències despunten enguany? Aquesta és la pregunta que VilaWeb acostuma a fer pels volts de Nadal a alguns editors de l’àmbit de la literatura infantil i juvenil. Hem parlat amb Iolanda Batallé de La Galera, Patrizia Campana d’Estrella Polar, Reina Duarte d’Edebé i Joan Carles Girbés de Bromera. No tots van d’acord en tot, però en general parlen de la davallada de la novel·la de vampirs, homes llop i zombis, en l’àmbit juvenil, i l’interès creixent que susciten els mons distòpics. L’interès per la novel·la gràfica, i l’increment de les novel·les híbrides, amb il·lustracions que fan la lectura més atractiva. I en el cas dels més petits, cada vegada es fan llibres-joc més sorprenents i atractius.»

• Llegiu complet

De ‘Laments per als caiguts a la guerra’, per Iehuda Amikhai

.
El senyor Beringer, el fill del qual
morí al Canal, cavat per estrangers
perquè vaixells travessin el desert,
passa vora meu cap a la porta de Jaffa.

S’ha aprimat molt: ha perdut
el pes del fill.
És per això que sura lleuger pels carrerons
i s’encalla en el meu cor com branquillons
que l’aigua sirga.
.

• Traducció de l’hebreu de Manuel Forcano, dins Maleïdes guerres, tria de Jordi Cornudella, Edicions 62-Empúries, 2003. ISBN 84-297-5346-X.

‘El faedor de mentides’, de Maria Carme Roca

Il·lustració d'Òscar Antin

«Ningú no em creia quan els deia que jo, Alexandre, era el Príncep de les Maresmes, fill del rei Albatros i de la reina Fortuna.
Ningú. Ho podia llegir a les seves cares on també hi endevinava el disgust. Ells, els enemics, intentaven saber de mi, em feien preguntes i jo… Bé, jo responia el que sabia o el que creia saber, perquè necessitava que ajudessin el pare.
El rei, el meu pare, estava molt malalt, i per això el vaig dur a un centre hospitalari perquè el curessin. Però ells s’entossudien a fer-me tota mena de preguntes, com si això pogués servir d’alguna cosa.
—Si us plau, és important —m’asseguraven.
I jo intentava explicar tot el que sabia sobre la meva identitat, el que el pare m’havia ensenyat que digués. Els vaig dir que feia gairebé cent quarantatres llunes que vaig néixer durant la nit d’una tardor molt plujosa. Els vaig dir també que ho vaig fer bressolat pel vent de llevant, sota l’aixopluc d’un palau de canyars i sorra.»

L’Alexandre arriba als serveis socials amb aquesta estranya història. Ningú no el creu ni el relat és cert: a poc a poc, caldrà anar resseguint les pistes fins a esbrinar perquè viu en una cisterna abandonada entre uns canyars. No es tracta en cap cas d’un relat de denúncia social, perquè la marginació obeeix a una decisió intencionada del pare, no a una manca de recursos econòmics. El llibre s’endinsa, doncs, en l’evolució emocional del xicot: la progressiva descoberta de la veritat, la relació amb el personal mèdic, les assistents socials i els altres nens d’acollida (el terrible Kilian, la simpàtica Mar) i, finalment, la retrobada amb la mare que havia estat mitificada com a «reina Fortuna».

• Maria Carme Roca, El faedor de mentides. Il·lustracions d’inici de capítol d’Òscar Antin. Barcanova, Barcelona, 2003. ISBN 84-489-1382-5.

‘La pedra del xaman’, de Hugh Scott

No recomano especialment La pedra del xaman, de Hugh Scott, perquè com a novel·la de terror em sembla més confusa que terrible i trobo que la resolució és poc treballada. Ara bé, té una característica particular contrària, que em crida l’atenció: la narració adopta un to poètic, farcit, sobre tot, de figures de personificació amb canvis de punt de vista. En conjunt, l’exigència literària és força més elevada, com el propi autor deixa clar al seu perfil de l’Scottish Book Trust. Em queda curiositat per llegir Why Weeps the Brogan?, la novel·la més reconeguda d’aquest autor singular.

Les llanternes configuraven cons brillants de borrallons recargolats, i ells caminaven dins aquests cons seguint el camí fins al pròxim fanal, murmurant de tal manera que la foscor no els pogués sentir.
La Martha va entreveure un sostre de palla amb dues finestres colgades de neu, i una xemeneia que s’enlairava en la nit, alenant un fantasma de fum. Al jardí, unes fileres d’esquelets petits i verds duien mortalles blanques. Era ben evident, va pensar ella, que allí vivia algú ben fort, ja que objectes molt pesants, com la talladora de gespa i uns tions ben gruixuts per a la llar de foc, eren ben col·locats al seu lloc, no pas mig endreçats per unes mans febles; i la porta principal era sòlida, i es va tancar secament al seu darrere com si sabés el seu deure.

• Hugh Scott, La pedra del xaman. Destino, 1990. Traducció de Jordi Fernando. ISBN 84-233-1845-1.

Presentació de ‘Luzazul’ a Cornellà

(Pitgeu per a ampliar)

33 minuts d’entrevista amb en Joaquim Carbó, a propòsit del seu llibre ‘Jocs d’infants’, al bloc de la COM

El títol d’aquesta nota ja gairebé ho diu tot: si voleu sentir 33 minuts d’entrevista amb en Joaquim Carbó, a propòsit del seu llibre Jocs d’infants, passeu-vos pel bloc del programa Tots x tots, de la COM.

En aquest llibre, en paraules dels editors, «Joaquim Carbó denuncia en cent relats breus, basats en històries reals, la dura realitat de molts infants arreu del món … 100 notícies convertides en relats curts, on tots els protagonistes tenen un nexe d’unió: són víctimes d’un context i un destí que no han escollit, però que han de patir, com guerres, pobresa o abusos, especialment per part d’aquells que, suposadament, els han de protegir».

‘Au, visquem, Lèsbia meva…’, de Catul

.

Au, visquem, Lèsbia meva, i estimem-nos,
que dels vells rigorosos els murmuris
ni tan sols en un as hem de preuar-los.
Quan es ponen, els sols poden renéixer,
mes la nostra llumeta en apagar-se
una nit dormirem que serà eterna.
Dóna’m, doncs, mil petons, que cent segueixin
i mil més al darrere, i la centena
repeteix, i mil més, i cent encara,
i després els milers, quan a bastança
ja els tinguem, descomptem-nos i oblidem-los;
perquè els pèrfids no puguin aüllar-nos
que no sàpiguen mai quants besos foren.

.

• Gai Valeri Catul, Poesies completes. Versió de Jordi Parramon i Blasco. Edicions 62/Empúries, Barcelona, 1999. ISBN 84-297-4587-4.

‘La Lluna vista des de la Terra a través de la tele’, de Toni Cucarella

La Lluna vista des de la Terra a través de la tele és un recull de contes d’humor agre, entre negre i feroç, escrits en el característic valencià ric de l’autor. Alguns neguitejen, d’altres fan esclatar en riallades salvatges. S’obre amb aquesta contalla:

CONTALLA DEL DIT PRENYAT

Això era un home que tenia dues mans i en cada mà cinc dits i va passar que un dia es va adonar que un polze se li havia unflat i va anar a cal metge i li va dir que tenia el polze prenyat i l’home es va indignar i es va afanyar a anar a missa i confessar-se i tan bon punt ho va haver fet es va tallar els dits i els va despatxar de casa.

Són contes centrats en personatges infeliços, marginats de la societat, la família o la parella ja sigui per obra aliena o també pròpia. Sobre la crisi de fa uns anys un diu paraules que tornen a ser ben vigents, per dissort:

Dic jo que la gent que té un treball tant se li dóna sentir en la tele que hi ha tres milions de desocupats com que cent milions de persones ja han anat a vore l’última pel·lícula de l’Spielberg. En tots dos casos, com a molt exclamaran: «¡Redell, quant de personal!» Però si ets tu qui ompli el sac dels desgraciats als quals els ha eixit el porc mesell de l’atur, ras i curt et cagues en la puta mare que ha parit a algú i envies a prendre pel cul la puta tele… Ara: respons així solament al principi, quan encara et corre suc de sang per les venes. Si arrossegues quatre, cinc, o com jo, sis anys mamant atur, havent-te pegat una fartada de caminar debades un fum d’empreses, havent-te xafigat la garita de l’Inem fins traure-li el llustre a l’empisat, la veritat, ja t’has quedat sense espenta ni per a mudar la pinta d’avorrit perenne que te n’ix…

• Toni Cucarella, La lluna vista des de la terra a través de la tele. Barcelona: Columna, 1990 (ISBN 84-7809-189-0), 1997 (ISBN 84-8300-456-9) i 2005 (978-84-664-0687-1).
• Bloc de Toni Cucarella
• Llengua col·loquial, llengua literària
• Cucarella a l’AELC
• En aquest bloc: El lledoner de l’home mort; L’hereu dels Tretze

Presentació de ‘Jocs d’infants’, de Joaquim Carbó, a Alibri

(Pitgeu per a ampliar)

‘El camí del Bandama Vermell’, d’Alícia Gili i Sílvia Romero

La nova intensificació del conflicte civil de la Costa d’Ivori és una de les realitats que sol agafar Occident amb el pas canviat. Vivim d’esquena a l’Àfrica negra, encara que, en bona part, la situació actual del continent tingui molt a veure amb la colonització i descolonització, que van forçar convivències i atorgar el poder a grups enfrontats a d’altres.

En català, tanmateix, tenim la sort de poder llegir la novel·la El camí del Bandama Vermell, d’Alícia Gili i Sílvia Romero, premi Columna Jove 2010. Narra el creixement violent i sobtat de dos germans raptats i convertits, l’un en nen soldat, l’altra en esclava i prostituta. El llibre no estalvia cap de les atrocitats habituals en les guerres civils africanes i particularment en la instrucció dels joves com a màquines d’obediència cega: és això o la mort. Ni ens ho estalvia ni s’hi complau morbosament, però el sabor és netament amarg, com ho és la realitat que vol descriure. La intensitat emocional d’aquest descens al pou més fosc queda endolçida només per l’afecte dels dos germans i el recurs epistolar, amb les pauses pròpies del canvi de punt de vista i els encapçalaments i comiats amorosos.

• Alícia Gili i Sílvia Romero, El camí del Bandama Vermell. Grup 62 (Estrella Polar-Columna Jove), 2010. ISBN 978-84-9932-101-1.
• Lloc web del llibre
• El llibre al web de l’editor

‘El dolor invisible’, de Jordi Sierra i Fabra

L’obra de Jordi Sierra i Fabra és difícil d’avaluar, per la seva extensió de polígraf, la relativa diversitat (relativa, perquè és més de gèneres que d’estil, al meu parer) i l’èxit constant entre els lectors joves. Gairebé qualsevol novel·la seva és una bona porta d’entrada al seu món. Justament per cap raó especial, aquí he triat parlar d’El dolor invisible (Empúries, 2002).

Ens trobem a un sanatori mental. En aparença hi ha una figura masculina encara jove però amb la vida prou ben encarrilada (feina estable i respectada, parella) que ha d’intentar guarir una adolescent desequilibrada (amb un trauma i múltiple personalitat). Hi ha un enigma de fons i el perill imaginable que el metge no tregui a la jove del pou, sinó a la inversa, i el perill larvat d’un enamorament. Es busca l’emotivitat: el metge mira les malaltes i, després de recordar un cas molt greu,  pensa: «Totes perdudes, totes irrecuperables, totes sentenciades», i poc després sospira: «Dona’m una escletxa, petita. Dona’m una escletxa» (p. 69). A l’estil, com d’habitud a l’autor, imperen les frases curtes, amb predilecció per la repetició. A un passatge que ens situa el títol:

En Roger Ferrer ho va percebre.
I més que vai va comprendre que allà dins, al seu cap, darrere d’aquell dolor invisible, hi havia alguna cosa més.
Un secret.
El secret de la Mercè Roca Pedrosa.
Descobrir-lo era salvar-la.
Va intentar una cosa. Va seguir un pressentiment. (p. 131)

La novel·la, com és d’esperar, es clou amb optimisme. Però encara ens inclou un joc: serà veritat el que hem llegit fins ara o potser, havent-hi en efecte un metge i un malalt amb excés d’imaginació, la veritat serà ben distinta? No sabria dir si el recurs és plenament versemblant amb tot el narrat abans o si bé escapa de les costures, però afegeix un punt més a una novel·la planera i de tensió creixent, sempre que ens agradi la forma de narrar de l’autor.

• Jordi Sierra i Fabra, El dolor invisible. Empúries (L’Odissea, 128), Barcelona, 2002. ISBN 84-7596-911-9.

‘El jove Sherlock Holmes: Mort en l’aire’, de Shane Peacock

Mort en l’aire, el segon volum de El jove Sherlock Holmes, de Shane Peacock, fa un moviment diferent que el primer llibre; hi ha aventura, sense dubte, i també enigma (per duplicat: un accident provocat i uns robatoris), però per al personatge central l’hora és, abans que res, de patiment. L’enemistat amb en Malefactor i amb en Lestrade sènior és més intensa i crua; la distància que al final del primer llibre separa en Sherlock de la Irene s’accentua, i se li suma el distanciament amb el pare. En canvi, els amics són ben pocs (un, fins a cert punt, i un company ocasional). On ens vol dur l’autor? Jo crec que fins aquest moment de crua resolució, que no amaga les cares fosques del Sherlock adult:

Enretira bruscament la mà que la Irene Doyle li ha agafat i recula, apartant-se de tots quatre. Se’n sortirà. Tornarà a ca l’apotecari; aprendrà bellitsu, pugilisme, química, exercitarà el cervell cada dia; s’aplicarà tant com pugui a l’escola, es prepararà per entrar algun dia a la universitat… ho aconseguirà peti qui peti. Serà més llest que qualsevol altre alumne. Tirarà endavant el seu pla de convertir-se en una màquina de combatre el crim; Anglaterra no haurà vist mai res d’igual. Quan es faci un home, serà un veritable misteri. Ningú no sabrà qui és en realitat, ni d’on ha sortit. Farà servir rl que calgui per combatre el mal… fins i tot el mal mateix. (p. 333)

• Shane Peacock, Mort en l’aire. Castellnou, Barcelona, 2010. 340 p. Traducció de Carme Pratdesaba. ISBN 978-84-89625-69-3.

‘Interior amb vent’, de Perejaume

.

14
INTERIOR AMB VENT

eolífon Instrument musical que imita el so del vent.
anemoscopi Embut de lona, sovint estampat amb franges blanques i vermelles, que, subjectat al capdamunt d’un eix, indica la direcció i la intensitat del vent.

Situar en una sala hermèticament tancada un instrumentista que interpreti a l’eolífon diversos brogits de vent. Davant seu, un anemoscopi, articulat mecànicament segons quina sigui la intensitat del so, ha de donar a aquells brogits la il·lusió de vent real. Tot, en l’espai, ha de restar en calma, quiet.

A banda de veure’l i d’oir-lo davant seu representat, els observadors no han de notar senyal de vent enlloc.

.

• Perejaume, Obreda. Secció OÏOR, poema 14. Edicions 62/Empúries, Barcelona, 2003. ISBN 84-7596-534-2.

‘Carbó negre’, a la biblioteca Jaume Fuster de Barcelona

Cliqueu sobre la imatge per accedir a més informació

‘Revolució’, de Carles Cano

• Del llibre de poesia visual Cartes, editat per l’Sporting de les Lletres, de l’Sporting Club Russafa.
• Web de Carles Cano.

‘El jove Sherlock Holmes: L’ull del corb’, de Shane Peacock

He llegit el primer volum de les aventures del jove Sherlock Holmes, que va aparèixer a l’estiu, i m’ha sorprès positivament. No és una adaptació desmanyotada com les habituals al cinema (efectisme buit, romanticisme barat), sinó una ficció curosa que imagina com podria haver arribat a formar-se la rara i difícil personalitat del millor detectiu de tots els temps.

En general no s’aprofita l’ocasió per a vendre idees anacròniques o ancorar falsament l’obra —per molt que la Irene Doyle o el Sigerson Bell del segon volum són més moderns que els seus contemporanis— i la reconstrucció dels ambients i recorreguts sembla feta amb cura. Hi trobem diversos personatges que seran clau en el món posterior i també homenatges per a afeccionats al món sherlockià, de forma que en poden gaudir per igual els que no coneixen encara el personatge i els que ja s’han endinsat en el seu món. Cal precisar que és una aventura relativament llarga, més que els contes originals i que les novel·les breus com El gos dels Baskerville. Tinc el dubte de si la violència de l’assassinat inicial era necessària; suposo que aquesta mort i una posterior (de la qual no puc parlar sense desvetllar de més) calen en part per a explicar una personalitat tan reservada i en més d’un sentit desequilibrada com ara la sherlockiana, però també és un signe dels temps, aquí sí: la segona novel·la s’obre amb la caiguda mortal d’un trapezista davant d’una multitud.

• Shane Peacock, El jove Sherlock Holmes: L’ull del corb. Castellnou, Barcelona, 2010. Traducció de Carme Pratdesaba Orri. ISBN 978-84-89625-68-6.
• El jove Sherlock Holmes: Mort en l’aire
• Arthur Conan Doyle, El gos dels Baskerville
• Sherlock Holmes i el seu exèrcit d’irregulars

‘Bambú florit’, de Jordi Julià

.

BAMBÚ FLORIT

Mira el bambú florit d’aquesta humida
carena, com abans mai no l’havíem
vist de nens quan anàvem a tallar
la canya americana de les ribes
de la Tordera per poder tenir
les canyes de pescar per a l’estiu
ben seques i trempades. Ara ja
no hi ha cap peix a la riera, i han
deixat brotar per tot el marge espessos
esbarzers d’agra móra, com indústries
del sector farmacèutic que han vessat,
més d’un cop, els seus sucs damunt d’un llit
gairebé sec. No ens cal tallar cap canya,
no sabríem què fer-ne, per això
ens en tornem, i aprenem la lliçó:
quan floreix el bambú moren els pandes.

,

• Jordi Julià, Murs de contenció. Cossetània, Valls, 2004. ISBN 84-9791-010-9.

‘Matí’, de Giuseppe Ungaretti

.

.

MATÍ

M’il·lumino
d’immens

.

.

• «MATTINA // M’illumino / d’immenso».
• El poema és datat a «Santa Maria La Longa, 26 de gener de 1917».
• Giuseppe Ungaretti, L’alegria. Traducció de Jordi Domènech. Edicions del Mall, Barcelona, 1985. ISBN 84-7456-238-4.

‘Sobre gustos’, d’Hermínia Mas (dins ‘Estimat, t’he de deixar’)

Estimat, t’he de deixar, d’Hermínia Mas, és un recull de contes breus (unes quatre planes) que analitzen els sentiments i les relacions humanes tot enfocant-les amb una càmara clara, però amb l’afegit d’un to entre cordial, enigmàtic i humorístic que tendeix a la sorpresa o el somriure. Al meu parer, fa de bon llegir i la seva extensió sembla molt bona per a activitats d’aula. Com a botó de mostra, el conte «Sobre gustos…».

SOBRE GUSTOS…

—Quan a la seva dona li va sortir la primera arruga, la va canviar per una altra de jove, rossa i de pell sucosa; però vet aquí que va venir una sequera molt forta i se li va arrugar tota com una pansa. També la va haver de canviar. Aquest cop, però, per una morena d’ullassos foscos, veu melodiosa i malucs fimbrants. Un bon dia, a la morenassa li van començar de sortir berrugues i ell no ho va poder resistir. Va decidir que ni les rosses, ni les morenes, sinó que s’havia de triar una pèl-roja amb les galtes pigades. Però es veu que li queien una mica els pits. I ell no els suportava, els pits caiguts. No hi podia fer res. Al final va arribar a la conclusió que el millor que podia fer era triar una noia que, encara que no fos d’una gran bellesa, no tingués cap defecte gaire evident. I va triar una noia normal i corrent. Però era tan normal que no li trobava res. I és clar, si no li trobava res era perquè no devia tenir cap gràcia.
—Com que es feia una mica gran i se sentia molt desgraciat perquè semblava que les dones fessin el possible per sortir-li malament, va decidir d’anar al psicòleg.
—El psicòleg li va dir que tenia un problema greu de relació amb les dones i que el seu grau de frivolitat era massa elevat. Que no les havia de triar en funció del color dels seus cabells o de les seves mides corporals, sinó fixant-se en aspectes més profunds.
—Va sortir de la consulta tot preocupat i pensant com s’ho faria. Però abans que hagués acabat de travessar la saleta d’espera, va sentir algú que somicava i es va girar: era una noia amb els cabells de color caoba que plorava amargament. Ell no es va poder estar de preguntar-li què li passava, i ella li va obrir el seu cor i va explicar-li tots els seus problemes:
—S’havia barallat amb l’últim nòvio. N’havia tingut una pila i tots li sortin malament. I a l’edat que tenia potser ja no en trobaria cap més. Era la segona vegada que anava a la consulta i el psicòleg li deia que tenia massa manies. Però ella era així. No hi podia fer res. És clar que li’n tocava cada un, també! L’últim xicot, per exemple, duia unes corbates que no lligaven gens amb la tapisseria dels sofàs del seu menjador, ni amb les cortines, ni tan sols amb els coixins de les cadires!
—N’havia tingut un altre, de xicot, que se li presentava amb un cotxe de color carabassa. I no se’l volia canviar de cap manera perquè deia que eren massa cars, els cotxes. I ella el color carabassa, no el podia ni veure. Li venia mareig només de pensar-hi.
—I per no parlar del que tenia el costum de regalar-li orquídies, quan a ella el que li quedava bé eren els crisantems. Doncs no hi havia manera. Vinga orquídies, i més orquídies…
—Ell la va comprendre totalment i també li va explicar tots els seus problemes amb les dones. Van sortir de la consulta del psicòleg per no tornar-hi més i se’n van anar a passejar pel port. Mentre passejaven i s’anaven enamorant, perquè de seguida es van adonar que estaven fets l’un per a l’altre, comentaven el mal gust que tenien alguns homes baixos de triar dones altes, o algunes dones amb sabates de taló de voler anar amb homes que duien bambes…
—Al cap de tres mesos es van casar enamoradíssims, van ser feliços i van menjar anissos. Mentrestant, el psicòleg encara es preguntava com era que havia perdut dos clients de cop.
—Van tenir dos bessons preciosos que ara tenen 7 anys i que busquen dues nenes rosses de pell suau i vestides de color salmó que sàpiguen saltar a corda amb un peu i amb dos, per jugar-hi a l’hora del pati i havent dinat, però encara no les han trobat. El psicòleg de l’escola diu que aquests nens són una mica problemàtics. Però els seus pares els diuen que no s’amoïnin, que tard o d’hora les trobaran.

• Hermínia Mas, Estimat, t’he de deixar. Edicions del Roure de Can Roca, La Garriga, 2010. ISBN 978-84-937475-0-3.

‘molt’, de Joan Brossa

.

.

.

.

.

.

.

.

.

molt

.

.

.

.

.

.

.

.

.

• Joan Brossa, Poemes visuals. Edicions 62/Empúries, Barcelona, 2001. ISBN 84-297-4794-X.

‘Iceberg’, de David Jou

.

ICEBERG

El blanc més pur
i la claror més freda
MIRALL, SUPERFÍCIE, FRONTERA ENTRE L’OCULT I L’INVISIBLE
i després, en anar-nos submergint,
en anar cessant l’encegament
i entrar pausadament en la blavor
i en el silenci, descobrim la magnitud
del món ocult —una mirada enamorada,
brevíssima, un instant només d’aquest fulgor
amb ulls, quants somnis diu!—
i del perill —aquest ullal de gel,
aquest coltell de glaç contra l’acer del buc,
aquesta inèrcia on s’estavella, incrèdula,
la pressa, la velocitat, la vana corredissa!
El món reclama calma per donar-se:
profund, pesant, massís, ferreny,
ocult sota l’esgrima de reflexos
rapidíssims entre el glaç i el sol, tan àgils,
i és més, és més que això, és més que l’aparença
que aconsegueix surar sobre les ones,
sobre tones de silencis invisibles.

.

• David Jou, Joc d’ombres, dins L’èxtasi i el càlcul (Obra poètica I), Columna, Barcelona, 2002. ISBN 84-664-0264-0.

‘El bolet’, de Pep Molist

.

EL BOLET

Porteu sabates de xarol
—————————als peus.
Agafeu un bastó de canya
————————— a la mà.
Poseu-vos un vestit de vellut
—————————al cos.
Cordeu-vos uns botons de nacre
—————————als traus.
Lligueu-vos una cinta de seda
—————————al coll.
I, en acabat, aposenteu-me
—————————al cap.
————————Sí, senyor!
Si no és així, abandoneu-me
al penjador—————
d’un rebedor
i, en entrar, tots digueu-me:
————————Sí, senyor!

Tots els bolets porten barrets. Però només hi ha un barret a l’univers que li diuen bolet, com si el món dels barrets fes un petit homenatge al seu origen més natural.
En alguns llocs, a un barret tan distingit li diuen «bombín», perquè també s’assembla a les bales dels canons. Història a part, no és ni alt ni baix, ni gras ni prim. Amb ala estreta, amb copa arrodonida i gairebé sempre de color negre. Aquells que porta a sota solen ser dels que els agrada treure pit, i es passegen alts i drets com a senyors que són.
Amb mesura, li agrada l’aventura. Els que el van fer més famós van ser dos bessons, aventurers maldestres, que acompanyaven Tintín. O també, Babar, l’elefant que un dia va decidir vestir-se com els senyors.
Ara, el que més desitja és una persona que surti sovint a passejar a mitja tarda, però sobretot voldria descansar en un penjador ben visible al rebedor d’una casa senyorial, i que tothom sabés de la seva presència i admirés la seva senyoria.

• Poema i explicació de Pep Molist, Tants barrets, tants caps. Mostra de barrets, capells i gorres. Il·lustracions de Gustavo Roldán. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2004. ISBN 84-8415-676-1/978-84-8415-676-5.

Presentació de ‘Jardí vivent’, de Joana Raspall

Cliqueu per ampliar. No és un poemari concebut específicament per als infants.

‘Històries de terror’, de Bram Stoker

Una novetat que no he tingut ocasió de veure, però fa bon aspecte, com tot el que té a veure amb l’època daurada dels contes de terror: Històries de terror, de Bram Stoker, editades per El Toll.

• Més informació