El capità Calçotets, a L’Espolsada (20 de novembre)

• L’activitat s’adreça a nens i nenes d’entre 6 i 10 anys, acompanyats. Bloc de L’Espolsada.

Presentació d’Huracán a Casa Anita (14 nov.)

Gatzara a ca la Cati, l’Edison de Vilaxiroia (Maria Dolors Alibés)

• Ha mort la Maria Dolors Alibés, que havia nascut a Vidrà el 1941. Cliqueu per ampliar les imatges i llegir unes pàgines del que potser és el seu llibre més conegut, el divertit Màquines d’empaquetar fum i altres enginys.
• Maria Dolors Alibés, Màquines d’empaquetar fum i altres enginys. Il·lustracions de Pilarín Bayés. La Galera, 1980, 1996. ISBN 13: 978-84-246-8132-6.

Els barquers del cel, de Jordi Andreu i Corbaton

Els barquers del cel, de Jordi Andreu i Corbaton (Conta’m un conte), és una novel·la breu de tema clàssic a la LIJ: les aventures d’estiu a casa dels avis, en un medi rural. Amb una perspectiva esbojarrada i humorística, tanmateix, el Marc, els seus amics, els iaios i el vell Bonet convertiran la vida quotidiana en un seguit de petits desastres: la carraca que no arrenca i li explota el tub d’escapament, les entremaliadures dels cadells d’en Bonet, el rescat de les granotes i els cullerots (capgrossos) d’una bassa mig buida, una pluja d’estels, un intent de construir un túnel fins a la riera o una peculiar interpretació còmica d’una llegenda sobre la pluja i els barquers del cel.

És d’agrair que l’editorial hagi respectat l’enriquidor dialecte tortosí de l’autor, a qui, d’altra banda, entenc que se li pot retreure un abús de les exclamacions: a les tres primeres planes, per exemple, només dues frases no són exclamatives i algunes encara duen el signe per duplicat.

Les il·lustracions d’Aaron Jodar, amb un estil de còmic proper al manga però amb un peculiar to cadavèric, reforcen amb gràcia el to humorístic i esvalotat del text. Tanmateix, els dibuixos no sempre quadren suficientment amb la novel·la: el iaio Miquel lluu cabellera on havia de tenir calba (p. 16) i la seva vella tartana, incapaç de sortir per si sola d’un forat (p. 40), s’ha dibuixat abans (p. 15) com un Jeep amb cabrestant.

• Jordi Andreu i Corbaton, Els barquers del cel. Alfaguara-Grup Promotor (sèrie lila), 2005. ISBN: 84-7911-097-X.

Premis Vicent Silvestre i Bancaixa 2009

Els premis infantil i juvenil dels Ciutats d’Alzira han guardonat enguany en Pep Castellano (premi Vicent Silvestre per Bernat, un científic enamorat), la Maria Carme Roca (premi Bancaixa amb Fantasfrizy) i també Joan Pla, finalista del Bancaixa amb La violinista de París. Felicitats!

• Bromera de Lletres

 

«Contes i bolquers» a les biblioteques de Benicàssim i La Vall d’Uixó

A la biblioteca municipal de La Vall d’Uixò, del 4 de novembre al 9 de desembre, tots els dimecres de 17:30 a 19:00, prèvia inscripció, en grups limitats de 12 a 30 mesos.

A la biblioteca municipal de Benicàssim, del 3 de novembre al 22 de desembre, tots els dimarts de 15:30 a 17:00, prèvia inscripció, en grups limitats de 12 a 30 mesos.

• Món d’animació

Un gran somni, de Felipe Ugalde

Un cocodril neix de l’ou amb el deler de ser gran, de créixer fins arribar a ser el més fort i temible, i d’acord amb aquest somni anirà menjant i creixent sense descans. No es pararà en barres i devorarà cada cop més coses: una mosca, peixets, peixos grans, un altre cocodril, els arbres d’un bosc, un catàleg de coses de tota mena (que potser serà la pàgina preferida de molts nens?) i àdhuc el nostre planeta sencer; a l’univers no canvia d’actitud, fins que arriba al seu límit amb un sol enorme, superior a ell, i morirà, però no passarà: esclata i queda convertit en una constel·lació.

Un gran somni, de Felipe Ugalde, recent premi Compostel·la d’àlbum il·lustrat, és un conte sobre l’ambició sense fre i la seva doble cara, la de l’èxit assolit i la de la destrucció causada. Es mou en el terreny del mite perquè explica de forma mítica el sorgiment d’un fet natural com és el d’una constel·lació, pero també per les coordinades on es mou: recorda Ícar, que no es deturà davant del sol i preferí la mort a viure amb limitacions; i recorda Heròstrat, qui incendià un temple per assolir la fama. A mi em resulta una història més aviat inquietant, perquè el cocodril l’admirarem i alhora l’odiarem; però entenc que són acostaments necessaris, donat que la psicologia del ser humà —sense excloure’n la dels menuts— és virolada, i no només rosa.

L’àlbum inclou dos detalls que els petits apreciaran, com són una coberta amb elements fosforescents i un fullet d’adhesius de la mateixa mena, en forma de planetes i estels. Val la pena d’assegurar-se, abans de contar la història, que els més menuts saben què és una constel·lació.

• Felipe Ugalde, Un gran sueño. Premi Compostel·la 2009. Kalandraka-Hipòtesi, 2009. 27 x 21 cm, 40 pp. ISBN 978-84-936667-9-8.

Croc Croc a l’escola dels esqueletets, de Stéphane Levallois

Croc Croc a l’escola dels esqueletets, de l’Stéphane Levallois (Libros del Zorro Rojo, en català), em sembla un conte ben trobat i lligat sobre la integració de la diferència i com viu aquesta qui és diferent. No cau en els excessos de sucre de molts dels contes escrits amb aquesta intenció i és narrat i presentat d’una forma força original. Així, amb prou feines inclou text, és un quadernó d’apertura vertical en el qual s’il·lustra només la cara vista en obrir (i queda en blanc l’altra cara) i transcorre en un món que no és el de Tim Burton, però s’hi assembla pel seu to general d’humor negre i pel fet de reflectir també la crueltat (característica del grup enfront del dèbil). És il·lustrat a dues tintes, en vermell i negre.

En Croc Croc és un nen esquelet de cap vermell, que viu en un món d’esquelets de cap blanc. És maldestre a l’escola i els seus companys no li perdonen; la seva vida és un malson i malsons és el que pateix de nit. Però durant una excursió, una allau colgarà un grup desorientat; ningú no hauria pogut trobar els ossos blancs entre la neu, però per sort, el cap vermell d’en Croc Croc lluu com un far en la nit. Des d’aquest moment, canvia l’actitud tant dels companys envers en Croc Croc com del propi nen esquelet envers si mateix.

A més d’incloure temes pel diàleg, el llibre pica l’ullet més d’un cop en el procés de trasllat de la història del pla dels nanos al pla dels esquelets, com per exemple fa la il·lustració final, en la qual en Croc Croc assoleix el Cel (d’una xarranca). Però n’hi ha més: la casa on viu, l’esmorzar, els comptes de la pissarra, la motxilla-llosa, l’autocar de l’excursió (un cotxe de morts) o les pantalletes de text semblades a les del cinema mut.

• Stéphane Levallois, Croc Croc a l’escola dels esqueletets. Libros del Zorro Rojo, Barcelona, 2009. 104 pp, 12 x 15 cm. ISBN de l’edició en català: 978-84-92412-35-8.

De paraules escrites, titelles i bambolines, a la Xavier Benguerel (30 oct.)

Taula rodona «De paraules escrites, titelles i bambolines»

«L’acte comptarà amb la participació de Titelles Marduix (Joana Clusellas i Jordi Pujol), Pep Albanell, Joaquim Carbó i Teresa Duran. Desvetllarem el camí que segueix una obra literària  des del llibre fins a l’escenari: de com els titellaires donen vida a les paraules escrites; de com els personatges esdevenen titelles; i de com la música, els decorats i la llum configuren un espai màgic: el teatre. Com a cloenda Titelles Marduix convertirà la nostra sala en un escenari amb El mariner de Sant Pau, espectacle basat en la llegenda recollida per Jacint Verdaguer. El divendres 30 d’octubre, 19h., al Servei de Documentació de Literatura Infantil i Juvenil. Entrada lliure.»

• Activitat de la biblioteca Xavier Benguerel
• Marduix

A colp de pedal: L’hereu dels tretze, de Toni Cucarella

A colp de pedal (Prodidacta, segell Abril) és una sèrie de breus novel·les de colla, d’afany en bona part divulgatiu: donar a conèixer les comarques valencianes i algunes de les seves particularitats històriques, artístiques o naturals. Cadascuna està escrita en relació directa amb una comarca per part d’escriptors força coneguts dins el panorama de la LIJ valenciana.

El concepte de la col·lecció imposa uns límits clars i cal tenir present que parlem de llibres d’encàrrec. Però això no vol dir que no permetin passar una bona estona: en contra del mite romàntic del geni i la intuïció, jo entenc que l’art és abans que res un joc i la tensió dels condicionants afavoreix la creativitat en la mateixa mesura en què la dificulta.

Valentí Gubianas, al Pati de llibres i a Xibau

Valentí Gubianas inaugura d’aquí poc dues exposicions de la seva obra il·lustrada. La primera serà a la galeria Xibau, de Ferreries (Menorca). S’obre el divendres 30 d’octubre a 2/4 de 9 del vespre, dura fins el 22 de novembre i tracta de temes menorquins. La segona serà a la llibreria santcugatenca del  Pati de Llibres. S’inaugura el dissabte 7 de novembre a les 12 del migdia i inclou obra publicada i inèdita, amb unes 60 il·lustracions en total.

L’habitació de la Bàrbara, de Montserrat Galícia

L’habitació de la Bàrbara, de Montserrat Galícia (23è premi Enric Valor), és una novel·la psicològica i antibel·licista ambientada en un espai de ciència-ficció. Al planeta Roig del sistema solar d’Alfa Centaure conviuen terrans (vinguts de la Terra) i silents (habitants nadius, oprimits pels terrans, i molt semblants a nosaltres; la diferència triada té capacitat simbòlica i se’n fa ús al llibre). El sistema polític és corrupte i només pretén la dominació. Aquell món ha heredat el pitjor del nostre, però també Kavafis i Gluck.

La protagonista és una adolescent que viu el que l’envolta amb negativitat: troba que no comparteix res amb la seva germana (la Bàrbara, set anys més gran), discuteix sovint amb sa mare, el seu pare havia mort set anys enrere (víctima d’un atracament… o potser no?), s’ha distanciat del seu millor amic, ha endegat una relació que ha tallat de cop i a la nova colla hi ha molts aspectes que li desagraden.

Què han estat fent els traficants? i altres misteris de La Mà Negra

Què han estat fent els traficants mentre la colla de La Mà Negra s’amagava? (Cliqueu per ampliar la imatge)

És el lloro qui parla o hi ha gat amagat? (Cliqueu per ampliar la imatge)

Les aventures de La Mà Negra és un petit clàssic alemany de 1965, del dibuixant Hans Jürgen Press (1926-2002), que proposa resoldre seixanta enigmes al llarg de quatre aventures.

A la pàgina esquerra hi ha una narració que es clou sempre amb una pregunta; cal trobar la resposta a les il·lustracions de la pàgina dreta. La dificultat no augmenta segons avança el llibre: alguns dels enigmes més difícils (o fins perepunyetes) són al començament. Que ningú es desanimi, doncs: un s’hi va avesant.

• Hans Jürgen Press, Les aventures de La Mà Negra. La Magrana (col·l. L’Esparver), 2002; primera edició el 1986. ISBN 13: 978-84-8264-329-8.

Breu: Sac de Rondalles a la Francesca Bonnemaison

Sac de Rondalles: Doctora Galipàndria, a càrrec de Mercè Rubí i amb la col·laboració de l’ANIN (Associació de Narradores i Narradors), el dijous 22 d’octubre a les 18 h., a la biblioteca Francesca Bonnemaison de Barcelona.

Cançons populars: Pissi pissi ganya

.

Pissi pissi ganya,
oli de la canya,
pèl de la cabreta,
estira l’orelleta.
—Filla merenguera,
agrana’m esta casa.
—Mare que no puc,
que tinc la mà cordada.
—Qui te l’ha cordada?
—El rei i la reina.
Picaló, picaló,
posa el peu dins del caixó.

.

• Variant cantada a Borbotó, segons Ricard Morant i Miquel Peñarroya, Llenguatge i cultura. Per a una ecologia lingüística, València, 1995, que expliquen (p. 139 i n.): «El “pissi pissi ganya” era un altre joc. Tots asseguts a terra feien un gran rotgle ajuntant els peus. El director entonava la cançó dedicant una síl·laba per peu. Amb l’última síl·laba de la melodia el peu que coincidia s’havia d’amagar sota la cuixa, i així successivament fins que només quedava un peu, que era del guanyador». Una variant del joc era «tots en un rotgle amb les mans davant, amb el palmell mirant avall». Es deia «estira l’orelleta, ben estiradeeeta», s’estirava del darrer i aquest quedava eliminat.
• Una altra versió, recollida al bloc Coses properes: «Pissi pissi ganya, oli de la ganya. / Filla mandonguera, grana’m esta casa. / No te la puc granar, perquè tinc la ma cordada. / Qui te l’ha cordada? / El Rei de la França, que balla la dança. / Tinc un gall que fa flautes, ni són llargues ni són curtes. / La ueleta Gatameu, diu que amagues eixe peu!». Sovint es diu cordà (o tallà, o embenà). Hi ha un parell de versions més en comentari a aquella nota.
• Una partitura i arxiu mid, també amb les petites variacions de rigor, a La música del poble.

El lleó Kandinga, de Boniface Ofogo i Elisa Arguilé

El lleó Kandinga, de Boniface Ofogo i Elisa Arguilé, és un àlbum que crida a la porta amb força, demanant de no passar inadvertit.

En primer lloc, pel fet de ser d’en Boni Ofogo, un narrador nat al Camerun que no només destaca per la veu, la modulació i el repertori, sinó també per una presència teatral llampant, amb la vistosa roba tradicional del seu país.

En segon lloc, perquè es tracta d’una història amb moral expressa: «Kandinga no va contestar. Va morir víctima del verí mortal de la serp negra; però, en realitat, el van matar la seva avarícia i el seu egoisme». La tradició literària infantil europea s’ha anat allunyant d’aquestes conclusions i preferint camins més oblics.

I en tercer lloc, perquè l’aposta estètica de l’Elisa Arguilé és radical: pocs colors, combinacions estridents, línies molt gruixudes i efectes de zoom i perspectiva distorsionada. Agradarà o no, sense deixar indiferent.

• Boniface Ofogo i Elisa Arguilé, El lleó Kandinga. Kalandraka-Hipòtesi, 2009. Traducció d’Ignasi Centelles. 40 pp., 26,5 x 21 cm. ISBN 978-84-936667-5-0.
• La imatge de la coberta l’he presa d’Un chat botté, que incloïa l’àlbum entre els seus Imprescindibles del trimestre.

Voluntaris dels contes a la biblioteca Can Sales de Palma

• La biblioteca palmesana de Can Sales té lloc web i plana de Facebook. Els contes són els dimecres a les 18:00. Animeu-vos a contar!
• També compta amb el Club de lectura juvenil Quidditch.

V Festival de Titelles de l’Alt Camp

Del 16 al 25 d’octubre se celebra a Valls el Festival Guant (V Festival Internacional de Teatre de Titelles de l’Alt Camp). No hi falteu!

Per un botó, de Carles Cano i Joma

Per un botó, de Carles Cano, premi Hospital Sant Joan de Déu de 2008, és una història de disbarat, esplèndidament traslladada al format d’àlbum (de fulles apaïsades i grans, aprox. A4) per en Joma.

L’anècdota és el no res que anticipa el títol (el que podria passar «per un botó»), però dut a l’extrem, des d’un cavall desbocat que destrossa per allà on passa fins a diverses declaracions de guerra entre països. El text és complex i satíric, amb al·lusions que requereixen bé lectors relativament grans, bé una gran capacitat narrativa de qui expliqui la història.

L’àlbum multiplica les possibilitats de joc amb una preparació pausada del relat que dóna pas a un festival de disposició gràfica del text, que ens farà llegir en totes les direccions (i fins de l’inrevés!) com si recorreguéssim el vol del botó i la carrera del cavall.

• Carles Cano i Joma, Per un botó. La Galera, Barcelona, 2008. 56 pp., 30 x 22 cm. ISBN 13: 978-84-246-3037-9.

Les cartes d’Hèrcules Poirot, de Jaume Fuster

En Poirot ja no és un personatge especialment conegut entre els lectors joves, però com els seus tics i les seves maneres són clarament reconeixibles (car han passat a formar part de la figura literària i cinematogràfica general del detectiu) i el clàssic de la negra Jaume Fuster va situar d’entrada l’obra en un passat convenientment distant (la postguerra catalana i europea), Les cartes d’Hèrcules Poirot segueix essent un guió teatral molt aprofitable, que manté tothora el suspens —l’enjòlit, si voleu— i va descobrint a poc a poc la xarxa de mentides de tots els personatges fins que es desvetlla el culpable dels assassinats.

• Jaume Fuster, Les cartes d’Hèrcules Poirot. Edicions 62: col·l. L’Escorpí/Teatre, 1983; col·l. El Cangur, 1996; col·l. Educació 62, núm. 13, en edició per batxillerat de Montserrat Estruch, 2007 (ISBN 13: 978-84-297-6024-8).

Vinyeta de Manel sobre immersió i bilingüisme

• «La inmersión», vinyeta de Manel Fontdevila al diari Público

El presoner del Casal del Diable, de Pau Joan Hernàndez

El presoner del Casal del Diable, de Pau Joan Hernàndez (Cruïlla), és una novel·la que mescla amb encert les tradicions del folklore, la por, l’aventura, l’humor i un punt de realisme familiar.

El protagonista és un nen de Bigues i Riells que, per mitjà de l’escola, farà un intercanvi amb un altre nen d’una família gallega. L’Anxo li explicarà tot de coses misterioses: viu a un casal on hi ha el fantasma d’un temible bandoler, fades, un «ermità domèstic», un tren en miniatura, un cementiri, un tresor… Es veurà que tot això és cert, però no tot és com sona; o si voleu, i dit des de l’altra banda, no tot és misteri ultrahumà, però tampoc és tot científicament explicable.

El cas és que quan el noi arriba al Casal, ningú no el surt a rebre: haurà de travessar un bosc mentre es combrega una tempesta i el seguirà un rar gos negre (si és que en realitat és un gos, i no un ésser més temible!). Quan per fi arriba a la porta, una senyora que no sembla de la casa el durà fins la torre més alta… i l’hi tancarà!

La història no és de terror pur, tanmateix, perquè ve matisada primer per la situació familiar del nen, que no s’acaba de trobar bé a casa seva, i això s’ha descrit amb humor; també la matisen alguns cops d’humor posterior i altres de desvetllament de fenòmens paranormals que eren només aparences (però no tots ho seran). Així, es converteix ans que res en una novel·la d’aventures, de bon ritme, que per camins secrets ens durà a l’alliberament dels presoners (inclós el fantasma) i la resolució del conflicte familiar.

Les il·lustracions d’en Gerard Miquel (bloc | APIV | omnívoro estudio), de línia molt clara i economia de mitjans, incideixen sobre tot en el tractament humorístic.

• Pau Joan Hernàndez, El presoner del Casal del Diable. Il·lustracions de Gerard Miquel. Cruïlla (El vaixell de vapor-taronja, 123), 2002. ISBN: 84-661-0365-1.
• La primera imatge és presa d’aquest enllaç.

Espai nadó, ballmanetes i hores del conte a Ca N’Altimira

• Programa d’activitats d’octubre a desembre de 2009 a la biblioteca Ca N’Altimira de Cerdanyola del Vallès

Els llibres de Mas Casablanca, vistos per L’Espolsada

Que la mainada descobreixi la vida de pagès, aprengui a estimar la terra, a preservar el paisatge i que conegui els productes que li posen al plat és de sentit comú. A vegades, des de l’asfalt, les presses i el dia a dia no ens ho permeten. A Mas Casablanca han trobat la solució, es pot visitar el mas i a més de la mà d’en Fermí i la Valentina, dos ratolins de pagès, i els seus contes la tasca d’explicar-ho esdevé més senzilla. En Pep i la Roser, els pagesos de Mas Casablanca, s’encarreguen de la part didàctica i l’Scaramuix dibuixa aquests ratolinets tan simpàtics. Acaba de sortir el darrer títol…

• Lectures de l’Espolsada: Plou sobre mullat

Presentació d’Iskander a la biblioteca Josep Soler Vidal de Gavà

Iskander, d’Alícia Gili i Sílvia Romero, és una novel·la juvenil (i en part, per adults) de fantasia, on trobem un món que ha retrocedit a una cultura sense domini dels llibres; una classe social de màgics controla el poder que sap extreure dels títols, però hi ha en marxa una revolució que obrirà de nou (no sense violència) les portes de l’alfabetització a tota la societat. La novel·la és un homenatge als llibres i més en concret a Pedrolo i el seu Mecanoscrit, i va obtenir el premi Ciutat de Lleida per a projectes de novel·la, probablement per l’originalitat de concepció i el treball lingüístic entorn de la cultura escrita (el llenguatge de la societat novel·lada, des del concepte del temps a les expressions col·loquials, gira per complet entorn dels llibres).

Cliqueu a la imatge per ampliar-la.

Un bloc (de paper) pels clubs de lectura

Els clubs de lectura de les biblioteques de Catalunya us proposen un model de bloc (de paper, no pas un blog) on es pot anotar diversa classe d’informació sobre els llibres llegits. Se’n regalen prop d’onze mil als membres d’aquests grups, però també hi podeu accedir en aquest pdf.

L’últim guerrer, de Vicent Pascual

L’últim guerrer, de Vicent Pascual (Tabarca), és una novel·la de fantasia màgica, paramedieval i heroica, d’arrel tolkieniana. En comparació amb El Senyor dels Anells, podríem dir que és molt més breu, té menys pes dels personatges de races distintes de la humana, concedeix més relleu i paper actiu a personatges femenins i dóna una importància clau a la força de l’amor; s’hi atansa per la situació general de l’heroi que, com qui diu en desvetllar-se, es troba enfrontat a un senyor del mal totpoderós que ha retornat de la foscor, així com per algun recordatori clar i concret de figures com la dels cavallers negres.

Jo n’he gaudit, particularment de la riquesa lèxica, que és una aposta estilística molt decidida de l’autor. Alguns passatges resultaran difícils, però sens dubte no menys enriquidors.

L’Enemic ha existit sempre, a l’aguait des dels altiplans de ponent. Tot i això, feia més de mil anys que no havia gosat envair la Federació. La primera vegada fou durant les Lluites Originals. Varen ser llargues i terribles, i les Ombres arrasaren el país entrant a mata-degolla en pobles i ciutats. Llavors aparegueren els guerrers Kuna, els Senyors de la Muntanya. Ningú no sabia d’on venien, però la seua arribada va ser providencial. Tenien una destresa increïble amb les espases i a poc a poc feren retrocedir les Ombres fins als confins de ponent. En aquell moment, quan ja la victòria era a l’abast de la mà, arribà Moloth … És un dels tres Faedors de la Mort, l’únic que té una presència física. Els altres dos només els coneixem pels seus efectes tot i que, per sort, els seus poders són limitats. Moloth, però, és totpoderós. Pot adoptar qualsevol aparença, encara que prefereix adoptar formes monstruoses que li permeten provocar la destrucció per si mateix. … Hi hagué un temps en què la victòria semblava no voler decidir-se. Llavors els últims guerrers Kuna forjaren Irune. Hi esmerçaren tota la saviesa heretada dels seus avantpassats i encanteris terribles que ja mai més no s’han repetit. … Els últims guerrers Kuna, després de forjar Irune i segellar el catau de Moloth, s’ocultaren per custodiar l’espasa durant mil anys, en la ciutat sagrada d’Agar, fins al proper despertar del Faedor de la Mort … I tu, salvat miraculosament de la mort, ets l’últim guerrer Kuna, l’única persona a la Federació capç d’enfrontar-se a les Ombres i de véncer Moloth. (99-101)

Tot d’una un pensament sobtat s’obrí pas dintre el seu esperit atribolat: davallà frenètic les escales, travessà el menjador i obrí d’una violenta estrebada la porta que donava a l’obrador. Tot semblava igual que sempre: les serres i els xerracs penjats amb cura en un plafó de la paret; els martells, tornavissos i filaberquins arrenglerats en una lleixa, molt a mà quan son pare treballava al banc; les garlopes, les planes i els puntacorrents, ben ordenats en una rústega prestatgeria, on també es podia veure, sense obrir, bossetes de claus, de tatxes i de gavarrots. I tot massa net i endreçat: no hi havia serradura ni borrumballa per terra, ni cap senyal que son pare hagués començat a treballar de bon matí com tenia per costum. (67)

• Vicent Pascual, L’últim guerrer. Tabarca, València, 1995, segona edició revisada per l’autor, il·lustrada per Joan Arocas, reeditada el 2003. ISBN 13: 978-84-8025-167-9.

Dos enigmes de la Penya dels Tigres

1. Quant de temps ha passat?

La clau cal anar a buscar-la vuit pàgines enrera. No s’adverteix, però és el moment en què entren a la piràmid i a la 30 i la 22 trobem dues imatges gairebé idèntiques, fet suficient per cridar l’atenció. El dibuix del Sol també és prou cridaner com perquè el lector s’hi fixi i resolgui la pregunta.

2. Nenúfars i joncs… No hi ha perill! (O sí?)

• Thomas Brezina, La Penya dels Tigres: La maledicció del faraó. Cruïlla, il·l. Werner Heymann, trad. Anna Tortajada.

La Penya dels Tigres, de Thomas Brezina

Els llibres de La Penya dels Tigres, de Thomas Brezina, són un bon exemple de la distància que separa sovint (però no necessàriament hauria de separar) els crítics literaris dels lectors. Depèn, potser, de si el crític situa i orienta (i deixa triar lliurement) o si bé només compara amb els seus models de bona literatura i desqualifica o omet la resta de propostes.

A mi m’agraden, aquests llibres. Fins a quin punt? Entenc que tenen defectes clars, en comparació amb (el que per a mi és) la bona literatura: els personatges són plans, s’hi fan servir recursos gairebé omnipotents propers al deus ex-machina (com la fantàstica agenda-ordinador d’en Lluc) i la versemblança general és poca.

Però aquestes són decisions d’autor amb una fi: serveixen perquè a la pàgina 10 ja estiguem corrent perill. El lector en té prou amb la caracterització dels personatges, hi arriba engrescat i, en el fons, el que fa és llançar-se a la piscina en un dia de calor: no cal més preparació que una breu dutxa, sabem el que volem, gaudim de tenir-ho i certament ens molestaria que fos més complicat.

A més, són llibres que passen arreu del món, raonablement documentats (si no els prenem per llibres de divulgació geogràfica o cultural) i, per damunt de tot, demanen la col·laboració del lector i li permeten d’establir-la amb més o menys autonomia, escarrassant-s’hi al gust. La resolució dels petits misteris fa servir totes les possibilitats del gènere (sense sorpreses per qui ja les coneix, però amb eficàcia per a qui no) i té un nivell de dificultat ben ajustat. Tot plegat, bons llibres de la seva espècie.

• Thomas Brezina, Un cas per a tu i la Penya dels Tigres. Cruïlla. Il·lustracions de Werner Heymann. Traduccions d’Anna Tortajada i altres.
• El temple del tro, comentat pel Marc, del CEIP L’Àlber, Albesa
• Verí a l’escola, comentat per l’Adrià P., del CEIP Sant Jordi, Lleida
• El vapor del Mississipí, comentat per l’Adrià A. al Triangle de les Lectures, Mataró
• El cowboy sense cara, comentat per l’Aaron a la Biblioteca Jove de Roses
• La masmorra oblidada, comentat pel Víctor a Lectures de 1r de l’IES Mediterrània, El Masnou
• El lladre de tombes a Lectures de 2n de l’IES Mediterrània
• Comentari de l’Alba a la biblio del S’Agulla, Blanes

Premi Rovelló honorífic 2009: votació oberta

Si voleu participar amb el vostre vot en la selecció del premi Rovelló —enguany, honorífic—, cliqueu a la imatge superior. Podeu triar entre la Montse Ginesta, en Joles Sennell, el Racó del Llibre de Rubí, l’editorial Joventut i la biblioteca de Palafrugell. No és gens fàcil!