«Contes i bolquers» a les biblioteques de Benicàssim i La Vall d’Uixó

A la biblioteca municipal de La Vall d’Uixò, del 4 de novembre al 9 de desembre, tots els dimecres de 17:30 a 19:00, prèvia inscripció, en grups limitats de 12 a 30 mesos.

A la biblioteca municipal de Benicàssim, del 3 de novembre al 22 de desembre, tots els dimarts de 15:30 a 17:00, prèvia inscripció, en grups limitats de 12 a 30 mesos.

• Món d’animació

Croc Croc a l’escola dels esqueletets, de Stéphane Levallois

Croc Croc a l’escola dels esqueletets, de l’Stéphane Levallois (Libros del Zorro Rojo, en català), em sembla un conte ben trobat i lligat sobre la integració de la diferència i com viu aquesta qui és diferent. No cau en els excessos de sucre de molts dels contes escrits amb aquesta intenció i és narrat i presentat d’una forma força original. Així, amb prou feines inclou text, és un quadernó d’apertura vertical en el qual s’il·lustra només la cara vista en obrir (i queda en blanc l’altra cara) i transcorre en un món que no és el de Tim Burton, però s’hi assembla pel seu to general d’humor negre i pel fet de reflectir també la crueltat (característica del grup enfront del dèbil). És il·lustrat a dues tintes, en vermell i negre.

En Croc Croc és un nen esquelet de cap vermell, que viu en un món d’esquelets de cap blanc. És maldestre a l’escola i els seus companys no li perdonen; la seva vida és un malson i malsons és el que pateix de nit. Però durant una excursió, una allau colgarà un grup desorientat; ningú no hauria pogut trobar els ossos blancs entre la neu, però per sort, el cap vermell d’en Croc Croc lluu com un far en la nit. Des d’aquest moment, canvia l’actitud tant dels companys envers en Croc Croc com del propi nen esquelet envers si mateix.

A més d’incloure temes pel diàleg, el llibre pica l’ullet més d’un cop en el procés de trasllat de la història del pla dels nanos al pla dels esquelets, com per exemple fa la il·lustració final, en la qual en Croc Croc assoleix el Cel (d’una xarranca). Però n’hi ha més: la casa on viu, l’esmorzar, els comptes de la pissarra, la motxilla-llosa, l’autocar de l’excursió (un cotxe de morts) o les pantalletes de text semblades a les del cinema mut.

• Stéphane Levallois, Croc Croc a l’escola dels esqueletets. Libros del Zorro Rojo, Barcelona, 2009. 104 pp, 12 x 15 cm. ISBN de l’edició en català: 978-84-92412-35-8.

Què han estat fent els traficants? i altres misteris de La Mà Negra

Què han estat fent els traficants mentre la colla de La Mà Negra s’amagava? (Cliqueu per ampliar la imatge)

És el lloro qui parla o hi ha gat amagat? (Cliqueu per ampliar la imatge)

Les aventures de La Mà Negra és un petit clàssic alemany de 1965, del dibuixant Hans Jürgen Press (1926-2002), que proposa resoldre seixanta enigmes al llarg de quatre aventures.

A la pàgina esquerra hi ha una narració que es clou sempre amb una pregunta; cal trobar la resposta a les il·lustracions de la pàgina dreta. La dificultat no augmenta segons avança el llibre: alguns dels enigmes més difícils (o fins perepunyetes) són al començament. Que ningú es desanimi, doncs: un s’hi va avesant.

• Hans Jürgen Press, Les aventures de La Mà Negra. La Magrana (col·l. L’Esparver), 2002; primera edició el 1986. ISBN 13: 978-84-8264-329-8.

Breu: Sac de Rondalles a la Francesca Bonnemaison

Sac de Rondalles: Doctora Galipàndria, a càrrec de Mercè Rubí i amb la col·laboració de l’ANIN (Associació de Narradores i Narradors), el dijous 22 d’octubre a les 18 h., a la biblioteca Francesca Bonnemaison de Barcelona.

Espai nadó, ballmanetes i hores del conte a Ca N’Altimira

• Programa d’activitats d’octubre a desembre de 2009 a la biblioteca Ca N’Altimira de Cerdanyola del Vallès

Els llibres de Mas Casablanca, vistos per L’Espolsada

Que la mainada descobreixi la vida de pagès, aprengui a estimar la terra, a preservar el paisatge i que conegui els productes que li posen al plat és de sentit comú. A vegades, des de l’asfalt, les presses i el dia a dia no ens ho permeten. A Mas Casablanca han trobat la solució, es pot visitar el mas i a més de la mà d’en Fermí i la Valentina, dos ratolins de pagès, i els seus contes la tasca d’explicar-ho esdevé més senzilla. En Pep i la Roser, els pagesos de Mas Casablanca, s’encarreguen de la part didàctica i l’Scaramuix dibuixa aquests ratolinets tan simpàtics. Acaba de sortir el darrer títol…

• Lectures de l’Espolsada: Plou sobre mullat

A mitja nit, de Toon Tellegen

Toon Tellegen és un autor estrany, dels que val la pena llegir perquè ofereix maneres literàries que és molt difícil de trobar a d’altres bandes. A mitja nit és un recull de situacions breus (són relats? capítols? cel·les d’un rusc?) que viuen tota una sèrie d’animals que coincideix que es desperten aquella hora. Endormiscats, pensen, es troben amb d’altres animals, dubten, cauen adormits de nou.

No és un llibre d’acció, sinó de petits espais animals (val a dir, personals). Donada l’abundor de personatges i la falta d’una acció clara, no sembla un bon llibre per llegir a casa i comentar a l’aula; però sí se’n poden extreure situacions i jugar amb elles al «i què hagués pensat el… (un altre animal o persona)?» o bé «quin animal seria el que hauria fet …?».

A mitja nit el talp i el cuc de terra van celebrar una festa.
Estaven sota terra, en un cau fosc molt profund i celebraven la foscor.
Parlaven sobre estar negra, passar-la negra i veure-ho tot negre i menjaven un pastís molt dur i negre com el carbó.
De tant en tant discutien sobre alguna cosa horrorosa, com ara la llum del dia, i aleshores tenien calfreds i s’arrambaven l’un a l’altre.
De tant en tant cantaven una cançó tètrica, per fer la foscor encara més profunda.
Just quan estaven cantant una cançó lúgubre sobre la foscor més negra de totes les foscors van sentir uns cops a terra, damunt dels seus caps.
—Que és el vostre aniversari? —va preguntar una veu.
Van parar de cantar.
—Qui ets? —va preguntar el cuc de terra.
—Sóc el grill. Si és el vostre aniversari, que em convideu?
D’entrada, no van respondre. Però al cap d’un moment el talp va preguntar:
—Et guspiregen els ulls?

Llegendes del Sol i de la Lluna, de Carles Cano

Llegendes del Sol i de la Lluna, d’en Carles Cano, és un excel·lent recull de dues llegendes d’estil clàssic, amb tot el que cap esperar sota aquest nom: aventura i emoció, una part de màgia i enigma, la lluita amb forces superiors a les humanes (o la seva ajuda) i l’explicació mítica d’algun fet modern (com els gels de Groenlàndia o l’existència dels tuargi, el desert i la Via Làctia). Els dos textos es reuneixen, a més, entre els pols del desert (de sorra o gel) i la natura fèrtil i de la Lluna i el Sol. L’edició més recent, a Bromera, s’acompanya d’unes il·lustracions molt suggeridores d’en Paco Giménez, especialment atentes als moments més expressius.

Un riu de contes 2009

Aquest 2009, si tot va bé, es reprendrà la trobada de narradors orals Un riu de contes. La tercera edició serà a Bellver de Cerdanya.

5 de juny: Vabau a L’Espolsada

Nota de L’Espolsada:

Hi ha contes i contes, i nosaltres, divendres que ve, tenim l’oportunitat de presentar-vos uns contes fets amb material reciclat i amb un missatge molt bonic: «Per caminar cap als somnis, res com unes bones cames».

Els contes i el nino que els acompanya, un peix, els fan dos germans de Roda de Ter, l’Elisabet i l’Antoni (Vabau: contes i ninos reciclats) que divendres seran aquí per explicar-nos Animals fenomenals o per què els peixos tenen cames.

No només sentirem el conte, el veurem, sabrem com el fan i dibuixarem. Els dibuixos els exposarem a la llibreria i ells els penjaran a la seva pàgina web. Més informació al targetó adjunt.

• Nota posterior i fotos de l’activitat

Presentació de RondCat

Nota de Jornada RondCat:

L’Arxiu de Folklore del Departament de Filologia Catalana de la Universitat Rovira i Virgili es complau de convidar-vos a l’acte de presentació del projecte RondCat, d’estudi de les rondalles catalanes, cofinançat pel Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i per la Universitat Rovira i Virgili.

La sessió tindrà lloc el dia 28 de maig, de 18:45 a 20:45 h., a l’Aula Magna del campus Catalunya de la URV (Avinguda Catalunya 35, Tarragona) i comptarà amb la presència del Dr. Francesc Xavier Grau, rector de la Universitat Rovira i Virgili, i del Sr. Ramon Fontdevila, director del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana.

El professor Hans-Jörg Uther (Göttingen, Alemanya) hi pronunciarà una ponència sobre les rondalles catalanes en el context de la recerca internacional i l’equip de recerca de la URV que ha dut a terme el projecte n’explicarà la gènesi, el desenvolupament i els resultats, posant un èmfasi especial en els dos darrers:

• el llibre Index of Catalan Folktales de Carme Oriol i Josep M. Pujol (Helsinki: Academia Scientiarum Fennica 2008).
• el web multilingüe “Cercador de la rondalla catalana” consultable en català, anglès, espanyol i francès.

Premi Mercè Llimona 2009 per a Núria Tort

La vilafranquina Núria Tort Armengol ha estat la guanyadora del Premi de literatura infantil il·lustrada Mercè Llimona 2009, en la modalitat de text, per l’obra En Juli i la màquina empassa-colors. Aquest premi, convocat anualment per l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú, compta amb la col·laboració de la Fundació Caixa Catalunya i Publicacions de l’Abadia de Montserrat [qui edita el conte guanyador].

Margarida Carbonell, Jordi Llavina, Fina Rifà i Antoni Munné, com a membres del jurat del Premi Llimona 2009 en la modalitat text, han decidit atorgar el premi al conte presentat per Núria Tort per la qualitat de la seva escriptura i la originalitat de la proposta, que fa adonar al lector de la pèrdua de sensibilitat davant del que tenim més a prop, de la mà d’una màquina empassa colors recorrent una simbòlica aventura.

…

Un cop conegut el text guanyador s’obre ara el termini per presentar-se al premi en la modalitat d’il·lustració. Els treballs es podran presentar fins l’1 de juliol, tal i com es recull a les bases que es poden consultar al web municipal http://www.vilanova.cat. L’obra guanyadora s’editarà pels volts de Nadal de 2009.

Font: Vilanova.cat

Encontes 2009, a Altea, del 12 al 16 de maig

Fa més anys que panys, en aquell temps en que els pardals tenien dents, hi havia un poble a la voreta la mar que moltes històries tenia per contar…

Cliqueu a la imatge per accedir a la pàgina d’Aktes Teatre, que l’organitza, o llegiu la nota de Naocat. En aquest bloc podeu llegir-ne la programació completa (gràcies, Pere).

La notícia l’he vista primer al bloc de Los cuentos de la Luna.

Biblionadons a Banyoles, el 7 de maig, i 10 consells per escoltar els contes a la biblioteca

Dijous, 7 de maig a les 6h de la tarda, Biblionadons a càrrec de Va de Contes: Contes per als més menuts amb objectes, titelles i cançons…, al Centre Educatiu Municipal – La Balca, Plaça Xesco Boix, s/n, tel: 972 57 35 36. Més informació, al bloc de la biblioteca.

Aquest bloc (d’on ve la imatge de dalt, de la Rita Xuclalletres) inclou també un decàleg molt clar i assenyat del que es pot fer i cal fer a l’hora del conte:

1. Podeu venir a escoltar contes tots els nens i les nenes que ho vulgueu. No és necessari tenir el carnet de la biblioteca.
2. Cal que vingueu acompanyats d’un responsable.
3. Respecteu les edats recomanades. Els contes estan adreçats a infants majors de 3 anys. [No quan es tracta de Biblionadons.]
4. És important que els pares, mares o responsables estigueu al costat dels infants durant la narració.
5. Pares, mares o responsables: recordeu-vos de posar el mòbil en mode silenciós.
6. Si el nen o la nena no segueix la narració —plora, crida…— és millor que sortiu de la sala. Escoltar contes és un hàbit que s’aprèn de mica en mica.
7. Respecteu la dinàmica i el bon funcionament de la biblioteca: un cop finalitzat el conte, eviteu de parlar en veu alta, els jocs, les corredisses…
8. Un cop acabada la sessió, podeu triar amb tranquil·litat els llibres que us voleu endur en préstec.
9. Els llibres que llegiu no els deixeu al terra, deixeu-los a la capsa vermella tal com està indicat. [A cada biblioteca, on toqui.]
10. Pareu bé les orelles i… disfruteu dels contes!

El crim de lord Arthur Savile, d’Oscar Wilde

En situacions de foscor —quan es combina la repressió moral amb la hipocresia, com a l’època victoriana o la franquista—, l’enginy sol sortir endavant i subvertir l’ordre amb la ironia, més o menys amarga en el seu fons. És el cas d’El crim de lord Arthur Savile, conegut conte d’Oscar Wilde on el protagonista es veu «moralment obligat» a cometre un crim que li han anunciat (en un context gairebé grotesc) com a part del seu destí:

Després del crim, podria dur Sybil als seus braços sabent que ella no es ruboritzaria mai per culpa d’ell, no baixaria mai el cap de vergonya. Però primer havia de fer el crim i com més prompte millor per als dos.

Molts homes al seu lloc haurien preferit el camí de roses i flors de la frivolitat a les escarpades altures del deure, però Lord Arthur era massa conscienciós per posar el plaer sobre els principis.

No és un conte que entri fàcilment, donat que la burla envelleix amb una certa rapidesa i molts dels blancs contra dels quals apuntava Wilde han caigut de fa temps (notablement, la societat aristocràtica) i d’altres referències seran difícils de pillar per un lector jove (si empra una edició sense anotar; d’altra banda, l’humor i les notes al peu són força incompatibles). Però val la pena, perquè quan la bola de neu pren força, és molt difícil deturar tant el riure com la reflexió amb un calfred a l’espinada.

Cito per la traducció de Víctor A. Oroval a Bromera. A Gutenberg.org el podeu llegir en anglès. La imatge es d’Aubrey Beardsley per l’obra Salomè.

Bloc i presentació d’SD a la llibreria A peu de pàgina

• Nou bloc d’SD edicions i Mudito & Co
• Bloc de la llibreria A peu de pàgina
• Web de la llibreria

Sant Jordi a les escoles, 4

«Onte tivemos a sorte de que Xosé Manuel González, máis coñecido como OLI, viñera a contar os seus contos aos nenos e nenas de Infantil e 1º ciclo. … Chegou co seu maletín cargado de contos e unha musiquiña especial. O primeiro en visitarnos foi o Pirata Pata de Lata, o singular pirata e sen dúbida o preferido para o grupo de cinco anos. Seguíronlle as Once damas atrevidas que tiveron o atrevemento de contarnos o conto do dereito e do revés. Antón, o neno sen ganas de comer captou toda a atención dos máis pequenos, non había máis que mirarlle as caras para saber se gozaran coa sesión. Os do primeiro ciclo poideron compartir tamén as aventuras de Iria e a Lúa pero no momento de elexir o seu preferido, todos os contos tiveron un grupo de nenos aos que lles gustou especialmente.»

• Biblioteca do cole: En abril… contos!

Les bèsties de la Vall del Clot, d’Andrew Matthews

Les bèsties de la Vall del Clot, d’Andrew Matthews, és un recull de contes tradicionals d’animals, originaris d’arreu del món. Amb una estructura general mínimament lligada pel fet imaginari que tots els animals viuen a la mateixa vall oblidada de tothom, es van succeint les aventures, desventures i faules dels músics de Bremen, la ratolineta i la muntanya (que en realitat és menys poderosa que el ratolí), la tortuga més llesta que la llebre, la guineu, etc. No són versions prodigioses, però sí correctes, i no és mala idea de tenir-les unides per un lligam temàtic que no faci cas de fronteres, un cas que els contes tradicionals mai no han fet.

El llibre compta amb il·lustracions a color, dinàmiques i expressives, de la Mabel Piérola.

• Les besties de la vall del Clot, Andrew Matthews (1948-), trad. Meritxell Sales i Tomàs, Cruïlla, El vaixell de vapor (sèrie blava, 68), 1997. ISBN 13: 978-84-8286-189-0.

El rellotge mecànic, de Philip Pullman

El rellotge mecànic, d’en Philip Pullman, és un conte fantàstic i moral de tradició romàntica, situat, com potser no podia ser d’una altra manera, a Alemanya. En Pullman sap combinar amb encert una certa complicació formal de la trama i els seus possibles nivells amb una redacció senzilla. Al meu parer, la gràcia essencial del conte —un conte eficaç, però no magnífic— rau a la combinació de nivells: real, literari, demoníac, moral i màgic. El conte imaginat, narrat a la taverna, es fa real de sobte, quan irrompen en escena els personatges de la ficció; això obligarà a triar i representarà destins diversos per a cadascú dels personatges; el final és de recompensa i esperança per uns i d’exili o mort per uns altres.

El conte no té la mateixa força inquietant pura de La meravellosa història de Peter Schlèmil o de El diable de la botella (ni menys encara, del Faust), però n’és una bona introducció.

• Philip Pullman, El rellotge mecànic, trad. Josep Franco, Bromera, València, 2005. ISBN: 978-84-7660-711-4.

El sastre i l’aprenent, de Ramon Pastor

Que la violència i el maltracte engendren ans que res més, violència i maltracte, és cosa sabuda. (Un altre tema, en el que no entraré, és fins a quin punt ho apliquen avui els poderosos.) De fa cents d’anys, els contes populars han estat els encarregats de transmetre aquesta classe de sabiduria. Ho fan per una via molt distinta a l’actual: habitualment no cerquen d’ensenyar valors positius per la via de la reflexió moral, sinó que mostren la bastonada que rebràs si no ho fas bé. (Una bastonada simbòlica: te la donarà el món, encara que al conte la doni algun personatge en concret.) I tot plegat, sovint, es conta amb molt d’humor.

Un conte popular molt divertit en aquesta línia és El sastre i l’aprenent, d’en Ramon Pastor (Cruïlla, VV blanca, 33; espai d’en Ramon Pastor a l’AELC). Cap dels personatges és perfecte: en Peret és llest, però entremaliat i poc eficient; el sastre és en general afable, però també té «eixides d’arrier». I vet aquí un dia que, a casa d’un masover, serveixen un dinar on «espeterregava una bona col·lecció de botifarres, llonganisses, magre, cansalada i nyoretes voladores». Quan l’aprenent tenia la boca desfeta de pura aigua, el sastre ordena que no li’n serveixin més que nyores, perquè li han dit que, si no, es malacostumaria i el dia de demà no seria un home de profit. L’aprenent s’enginyarà una història que farà que les dones de la casa acabin cridant «Llenya, llenya al sastre!».

—Aaaah…! —L’home era pura indignació—. A tu et volia veure, jo! Ara em diràs, si t’atreveixes, qui t’ha dit que jo patisc atacs que comencen quan trac la llengua.
El xiquet va fer arreplega de valor. Tots l’estaven mirant i allò anava més seriosament que mai en sa vida. Però la frase la tenia gravada en la memòria i no oblidaria ni una paraula:
—La mateixa persona que li va dir a vosté que si jo menjava llonganisses no seria un home de profit!
La criada quasi va aplaudir; i tot seguit, s’escapà als presents —menys al sastre, és clar— tan forta riallada a costa d’ell que d’eixa li’n va quedar una lliçó per a tota la vida.

Les il·lustracions de la Maria Espluga són excel·lents, al meu parer. L’autora opta per no mostrar la violència (d’altres, en casos semblants, han optat per extremar-la en un estil de còmic, que també li treu ferro) i dibuixa unes cares i uns gestos que fan goig de seguir plana per plana. En destaca, crec jo, l’ús del color, molt viu i detallat.

• El sastre i l’aprenent, Ramon Pastor Quirant, Cruïlla, 2000 (El vaixell de vapor, sèrie blanca,33), 64 pp., il·lustrat per Maria Espluga; ISBN 13: 978-84-8286-978-0

Breu: Premi Hospital Sant Joan de Déu, per a Ruth Vilar

La Ruth Vilar (vegeu el seu bloc Cos de lletra, que comparteix amb en Salva Artesero, o la seva pàgina a l’AADPC) ha guanyat el 12è premi de conte infantil Hospital Sant Joan de Déu, amb el relat En Faiquè, que il·lustrarà l’Arnal Ballester, recent premi nacional d’Il·lustració del ministeri de Cultura. Felicitats!

Els inventors de fantasmes, de Josep Vallverdú

Els inventors de fantasmes, de Josep Vallverdú, és una petita novel·la decameroniana: quatre estudiants de periodisme es queden sense combustible i han de passar la nit en un mas perdut. L’hoste els rebrà de bon grat i, quan els joves expressen la seva admiració per una almorratxa artesanal, els proposa d’alegrar el temps amb un concurs d’històries: qui n’inventi la millor, els diu, se endurà el recipient com a premi. En summa: una excusa per a detenir els personatges en una estadia forçosa que entretrindran amb el poder de la paraula.

Les històries seran força diferents d’ambientació, però predominen dos tons: l’heroic i patriòtic («L’escut del comte d’Urgell») i el realista i humorístic, amb elements que recorden força les narracions renaixentistes, com són, en el pla moral, el càstig de l’avarícia i la supèrbia o la denúncia de l’engany («L’ànima en pena del mas Canela», «Pubill, pubilla i llop», «L’amic de Cuba»). Com gairebé sempre, Vallverdú és a més sinònim d’un viatge ben profitós per la riquesa del nostre lèxic. D’altra banda, la tria de personatges (un adult i quatre joves estudiants universitaris) afavoreix la versemblança i no cau en certa trampa habitual de la novel·la per joves, en la qual els protagonistes tenen una capacitat irrealment extraordinària (faig aquest pensament des d’una inquietud relativament cervantina, en la mesura en què la ficció, volguem o no, afecta la formació de nostra personalitat). Les il·lustracions d’en Minguell són realistes i expressives, i sovint acompanyen el text de forma que resolen més d’un dubte lingüístic.

—Per què no la rifa? —indicà l’Anna.
En Salvador movia el cap solemnement.
—La donaré a qui se la guanyi.
—I com ens la guanyarem? —van demanar ells.
—Vosaltres sou tots espavilats. Us voleu dedicar al periodisme interior, a contar coses del país.
—Sí, ja ho hem dit.
—Bé, doncs, aquesta masia, que dieu que us agrada tant, al llarg del temps pot haver vist moltes coses, n’hi poden haver passat qui sap les. No?
—Prou.
—Qui aspiri a tenir l’almorratxa, que aixequi el dit.
Tots quatre van aixecar l’índex.
—Ho veieu? Ho hem d’arranjar, això. Veureu: com que sabeu història, geografia, costums del país, cadascun de vosaltres s’inventarà, o imaginarà, una història possible, o sigui que hauria pogut passar, dins aquesta masia, des de l’Edat Mitjana. Qualsevol història. Jo seré l’únic jutge. Però vosaltres també votareu, dient-me quina història us ha agradat més de les quatre. Jo em faré el meu veredicte i comunicaré la decisió demà al matí, quan sortireu: llavors el premiat rebrà l’almorratxa (p. 19).

• Josep Vallverdú, Els inventors de fantasmes. La Galera, 1977, 116 pp., il·lustrat per Jaume Minguell (1997, 8ª ed., ISBN 13: 978-84-246-8170-8).
• Altres referències a Josep Vallverdú dins aquest bloc

Presentació d’En Patufet a Casa Anita (21 de febrer)

Prenc aquesta nota del bloc d’en Pedro Villar. Piqueu per ampliar la imatge. (Respecte de la petita errata, el carrer, és clar, és el de Santa Eugènia.)

De l’àlbum il·lustrat al dibuix animat

Dintre de la fructífera i alhora problemàtica relació de literatura i cinema, hi ha també una germana petita: la relació entre el conte (i l’àlbum en particular) i els dibuixos animats. Fa poc, una editora gallega em contava que comencen a experimentar amb adaptacions d’àlbums al format cinematogràfic (en concret, d’animació stop-motion; a Granollers n’hi ha un cicle en marxa). A la cultura anglesa no és difícil trobar-ne adaptacions d’una o altra mena; fora d’ella, abunden potser a la cultura alemanya (que també va fer un pas a voltes molt reeixit amb l’adaptació de relats infantils al món dels titelles per televisió, obra de l’Augsburger Puppenkiste; a mi m’agrada especialment la d’en Jim Botó).

Al bloc Dibuixa’m un conte, de l’Agnès Caixàs, he trobat aquesta adaptació reeixida de La talpeta que volia saber qui li havia fet allò al cap:

D’en Janosch n’hi ha força, des de l’oncle Popoff fins Què bonic és Panamà! (tot i que l’adaptació en dibuixos més recent no respecta l’estil de l’autor; fa anys se’n va fer una altra que sí):

Histèria cinematogràfica, de Miquel Obiols

Pres de les 77 Histèries (Cruïlla, 1990), recomanat a partir de 12 anys. Us animeu a exportar l’experiment a d’altres nivells de complexitat o estils de llenguatge?

.

Bàtem anar a Batmanona a batsar un batmania.
Ja feia batmnona que batminàvem i batstàvem batmnats.
Bàtem batmtrar en un batr i bàtem batmnar batmacoles.
Jo batmia batmes d’anar al bàtmer, però batstava tan embatmrdat que ja no bat ni batmir batnes de batgar…
Batsprés, bàtem batmntrar al batmanema.
El bàtmer del batmanema batmé era batmanbrut, però la batmanícula fou batmnàstica!

.

L’Amèlia vol un gos, de Tim Bowley i André Neves

A vegades, per conseguir petites coses terrenals va bé demanar la Lluna. Si més no, aquesta lliçó de picardia és la que ens donarà l’Amèlia quan el seu pare, molt raonablement, li prohibeixi de tenir gosset. Perquè és clar, les necessitats d’un cadell queden reduïdes a ben poc si un les compara amb les que ens provocaria una àliga, per no dir un elefant, per no dir una balena, per no dir…

El guió del conte és previsible, però no per això menys eficaç, i les il·lustracions són molt expressives i funcionals (des del meu punt de vista subjectiu, un però menor és que no sempre veig la raó dels nombrosos canvis de perspectiva, un punt marejants).

La imatge procedeix del web de l’editorial, que no té versió catalana.

• L’Amèlia vol un gos, de Tim Bowley i André Neves, Kalandraka-Hipòtesi, 2008, 30 pp., ISBN 978-84-935912-8-1. Fitxa bibliogràfica.

Hermínia Mas i Josep-Francesc Delgado, a L’Espolsada

Reprodueixo la invitació de la llibreria. Els que no en viviu a prop però sí teniu a prop les Rodalies de Barcelona-Vic, recordeu que sou a només un cop de tren (la llibreria és a quatre passes de l’estació de Les Franqueses). Que ho passeu molt bé!

*

Vols que viatgem plegats al Nepal, descobrim un fantasma que s’amaga a la Plana de Vic i trobem óssos al Pirineu?

Tens mamitis? I papitis? Què és un cosari?

L’Hermínia Mas i en Josep-Francesc Delgado viuen a La Garriga. Es dediquen a escriure contes per a nens i nenes. Viatgers infatigables, les seves històries ens apropen al món.

L’Hermínia ha guanyat premis de poesia, com el Miquel de Palol (1995), el Caterina Albert (1993) o el Tardor (2004). També n’ha guanyat de narrativa, entre els quals destaca el premi Folch i Torres (1999), que va obtenir per l’obra Ulldevellut, escrita conjuntament amb Josep-Francesc Delgado; una història amb rerefons ecològic situada al Berguedà del 1920 i que té com a protagonistes una noia i un ós.

En Josep-Francesc Delgado és poeta, contista, novel·lista… El fil conductor de la seva obra ha estat tot sovint el viatge i el contrast de pensament que suposa, així com la fascinació pel coneixement d’altres cultures diferents de l’occidental. Se’l coneix sobretot per les novel·les fruit dels seus viatges a l’Himàlaia: Si puges al Sagarmatha quan fumeja neu i vent (premi Joaquim Ruyra 1988); Nima, el xerpa (Segon premi Internacional Europa 1992), biografia d’un nen xerpa que intenta rescatar l’esperit d’un parent mort a l’Himàlaia i Sota el signe de Durga (Premi Nacional de Literatura 1994) que explica una recerca arqueològica a les valls del Kumbu i les llegendes i creences de la gent que hi habita.

Divendres 30 de gener a les 18:30h, activitat recomanada a partir de 5 anys

Els meus Reis

Dins del petit racó del bloc que reservo per mi mateix, he de dir-vos que els Reis han estat molt generosos i han dut molta alegria personal i literària. He sabut, per exemple, que aquest 2009 Ojobrusco farà un petit viatge internacional, ara en anglès, francès i portuguès, i a més anirà a Bolònia a provar sort i veure món. (Malhauradament, no el tindrem en la llengua en la qual va néixer, amb un primer nom fantàstic d’Endrapacingles; a canvi, són molt nombroses les biblioteques de la Diputació de Barcelona que el tenen disponible en gallec, dins una secció específica sovint etiquetada com IG.) No sé si el mateix 2009 o ja el 2010, vindrà també un segon àlbum il·lustrat a OQO (que adapta una història popular d’astúcia emprada contra la mesquinesa) i potser encara un tercer (que també vé de la tradició popular, però és un cas rar de tombatruites de la convenció en les relacions personals i home-dona).

Això pel que fa a la literatura amb gana (de lectors). Pel que fa a la satisfacció de la gana, és a dir al contacte directe amb els nanos, el passat dia 8 vaig poder gaudir de tot un dia de contes, riures, alegries i emocions amb moltes classes del col·legi que ha estat més actiu en el diàleg amb aquest bloc: el Sant Jordi de Lleida (bloc de l’escola; bloc de la biblioteca). Vaig ser amb els cursos de 4 i 5 anys d’Infantil, amb Primer i Segon, amb Cinquè i, a la pausa, encara amb les ajudants de biblioteca de Sisè; a les parets de la biblioteca em va rebre un dibuix enorme de la Vieja Iguazú, que em va emocionar no puc dir quant; la Montse i l’Ignasi són hostes de primera, amables, atents i savis, i un muntatge tècnic senzill però perfecte va permetre d’«assolir un cim» sense deixar-s’hi la veu.

La Montse Escorsa, infatigable com és, ha penjat al bloc tres muntatges de fotos, en la secció de comentaris dels quals segueix el diàleg amb els nanos que s’hi apunten, i un altre dels quaderns de lectura. La tasca de la Montse em sembla un bon exemple de l’esforç de molts mestres que fan seva la biblioteca de l’escola i la converteixen en un motor de l’aprenentatge i la diversió, i és alhora mirall de la tenacitat de molts bibliotecaris que fan el mateix paper als seus pobles i ciutats; llàstima que en un i altre cas no sempre contin amb vents favorables. (Bibliotecaris és un plural estrany, donada la clara majoria de bibliotecàries en el gremi.)

Va ser un dia molt ple, d’entrega per totes les bandes. Només això em pot explicar algun fet màgic, com el de poder treballar amb cinc grups i mig (habitualment, en faig dos; excepcionalment, quatre) i encara tenir la convicció que la comunicació ha funcionat amb fluidesa i els contes han acomplert amb tots els grups el seu objectiu múltiple d’entretenir, fer pensar, fer riure i crear lligams. També trobo màgic haver estrenat amb el grup de Cinquè una narració i un gènere que no havia treballat mai, el dels contes de por; per moments, el silenci es podia tallar amb ganivet. Us ben asseguro que l’any que ve no m’importaria repetir regal…

L’horror de Dunwich, d’H. P. Lovecraft

L’horror de Dunwich és una de les poques obres de Lovecraft traduïdes al català (dins el catàleg de Tabarca; en aquest cas, al valencià, per obra de Elisabeth Mateo i Vicent Galán). A Llibròfags trobareu dos homenatges de lectors apassionats, en ocasió del 70è aniversari de la seva mort.

Lovecraft és un mestre del terror, amb l’amenaça de la destrucció de la Terra per «una raça d’éssers d’una altra dimensió i d’un altre temps». El cinema ens ha acostumat a «veure» éssers d’altres dimensions i temps, el que els ha fet massa imaginables i, amb el pas dels anys, ridículs i colgats per l’envelliment de la tècnica; aquí parlem, però, d’una por distinta, la por a l’inconcebible i l’inefable. Quan el vell Armitage afirma que el monstre és «invisible —sabia que ho seria—» estem al bell mig de la cuina d’un gènere que necessita suggerir, més que afirmar o mostrar.

Lovecraft no agrada tothom i, en general, desperta passió o avorriment, però poca tibiesa. Ara bé, com a mestre del seu gènere, val molt la pena d’atansar-s’hi i de fer-ho amb l’esperit al més obert possible, per molt que, probablement, el món occidental modern viu en una època bizantina, enfarfegada i més prompte a la sàtira que a l’entrega. Lovecraft no; Lovecraft vivia en un món de grans amors i temors, el de Dante, el de Milton, el de Blake o encara el de cert Stevenson.

En Patufet, il·lustrat per Marc Taeger

Trobo un encert que Kalandraka-Hipòtesi hagi encarregat la il·lustració d’En Patufet a Marc Taeger: és un dels contes més simples i amb la fòrmula més establerta, i en Taeger, qui també havia posat imatge a Aquil·les el puntet (i algun altre títol no editat en català, com La verdadera historia de Caperucita), és un pintor de colors molt vius i línies particularment simples.

La imatge procedeix del lloc web de l’il·lustrador, on podeu veure també alguns esborranys. El text ha estat establert per Olalla González.

• En Patufet, text d’Olalla González, il·lustracions de Marc Taeger, Kalandraka-Hipòtesi, 40 pp., ISBN 978-84-93667-1-2.