Al Requadre d’honor de Faristol!

Els companys (companyes, en bona mesura) de Faristol han tingut l’amabilitat de dedicar el Requadre d’honor del número 65 als blocs que feinegem sobre literatura infantil i juvenil i la seva il·lustració, i han destacat la tasca de Bib Botó (premi «Elquenotrobisaquíenllochotrobaràs»), Dibuixa’m un conte (premi «Sensació de colors»), L’elefant trompeta (premi «Tararí digital») i aquest espai (premi «Blog lij»).

Gràcies!

(Il·lustració de Munro Leaf, Ferdinando el toro, Lóguez)

Borumballa per l’Encontes de 2010

ENCONTES, 7è Festival de Narració Oral d’Altea, 19 a 22 de maig de 2010

B O R U M B A L L A: Convocatòria oberta de contes curts

L’organització d’ENCONTES, Festival de Narració Oral d’Altea, amb l’objectiu de fomentar la creativitat i l’ús del valencià així com la lectura i escriptura en aquesta llengua com a complements importants de l’oralitat, du a terme la primera Convocatòria Oberta de Contes Curts “Borumballa” d’acord amb les següents bases:

La noia del descapotable, de Maria Rosa Nogué, a la llibreria L’Illa

Nota de la llibreria L’Illa:

Dilluns 30 de novembre, a partir de les 20 h, tindrà lloc la presentació de La noia del descapotable, de Maria Rosa Nogué, editada per Columna Jove.

L’acte, que comptarà amb la presència de l’autora, serà conduït per Montserrat Vernet, professora de l’Escola Municipal de Música de Mollet, i per Carme Ramilo, professora de l’IES El Vern de Lliçà de Vall.

La noia del descapotable és una novel·la juvenil adreçada a un públic a partir de 12-13 anys. La seva protagonista és l’Andrea, una noia «pija» que estudia en un institut anglès de Sitges on té un comportament irresponsable. Té la impressió de que totes li ponen perquè el seu pare és una persona important a la ciutat. De cop i volta els problemes comencen a sortir quan la canvien d’institut.

Maria Rosa Nogué, l’autora, és filòloga i també ha treballat com a professora de llengua i literatura. Ha publicat obres per a nens i per a adults i també col·labora habitualment al Diari de Vilanova.

Llegir l’àlbum il·lustrat: Sophie van der Linden a la Xavier Benguerel

La rebel·lió dels animals, de George Orwell

Llegeixo La rebel·lió dels animals, de George Orwell (traduïda anys abans com a La revolta dels animals) i trobo que segueix essent una faula política i social de gran força. Quina validesa té? Sens dubte, és una anàlisi freda del trist resultat que va donar de si el comunisme real.

Però probablement també és una bona anàlisi, crua i escèptica, del procés històric que sembla anar en general de la revolució popular a la burgesa; ens parla de les revoltes que neixen del poble però tornen a crear una nova classe dirigent molt més afavorida que la dels escarrassos. Als trenta-quatre anys de mort Mr Franco, la premsa sembla dir-nos que la majoria no som més rics ni treballem menys, però en canvi hi ha uns pocs porcs que han engruixit molt bé; i encara ens duu notícies d’algun Napoleó que s’afanya a oferir-se com a Líder del mas comú. La lectura, sens dubte, és ben suggeridora encara avui.

• George Orwell, La rebel·lió dels animals, trad. de Melcion Mateu i Adrover i de Marc Rubió i Rodon (2003); Labutxaca, 2009, 144 p. (ISBN 978-84-96863-23-1).
• La revolta dels animals, trad. Eduard Cardona i Joaquim Ferrer Mallol (1964), Destino, 2001, 144 p. (ISBN 978-84-233-2342-5).

Llegendes i contes per la moreria d’Oliva (21 i 28 nov.)

Nens amb olor de Nocilla i enganxosos com les mosques (I jo que volia ser…, d’Ignasi Riera)

—–«…I la pobra floreta va ser mestra d’escola!

—–Se sentia trista, nerviosa, sense ganes de viure davant d’aquella colla de ganàpies que xerraven pels descosits i que mai no li feien cas. La pudor de guix la marejava. I la pell, amb el guix, se li ressecava.
—– Les criatures la perseguien per tots els racons de l’escola —”senyo, senyo!”—, entre baralles, mocs, insults, entrepans de mortadel·la a mig menjar. Nens amb olor de Nocilla i enganxosos com les mosques.
—– I, a més, com que era mestra, el director la volia collar a reunions i més reunions. I, a més, l’obligaven a ensenyar als nens cançons de flors i violes i romaní. Va dir: prou!»

I jo que volia ser…, del polític i periodista Ignasi Riera (Viquipèdia), és un llibret satíric que narra deu metamorfosis encadenades de personatges que, en no trobar-se conformes amb la seva condició, somien d’assumir-ne una altra de molt diferent (la princesa vol ser ximpanzé, i aquest, alcalde, aquest, bicicleta, aquesta, torero, aquest, floreta, aquesta, mestra d’escola…) que els suposarà una frustració encara més gran (narrada amb humor, però al capdavall, frustració). No hi quedarà titella amb cap en aquest llibret la redacció del qual també fa l’ullet als lectors adults.

• Ignasi Riera, I jo que volia ser… Cruïlla (El vaixell de vapor, sèrie blava, 81), amb il·lustracions de Valentina Gil, 1999, 64 pp. ISBN 84-8286-724-5.

El capità Calçotets, a L’Espolsada (20 de novembre)

• L’activitat s’adreça a nens i nenes d’entre 6 i 10 anys, acompanyats. Bloc de L’Espolsada.

Presentació d’Huracán a Casa Anita (14 nov.)

Gatzara a ca la Cati, l’Edison de Vilaxiroia (Maria Dolors Alibés)

• Ha mort la Maria Dolors Alibés, que havia nascut a Vidrà el 1941. Cliqueu per ampliar les imatges i llegir unes pàgines del que potser és el seu llibre més conegut, el divertit Màquines d’empaquetar fum i altres enginys.
• Maria Dolors Alibés, Màquines d’empaquetar fum i altres enginys. Il·lustracions de Pilarín Bayés. La Galera, 1980, 1996. ISBN 13: 978-84-246-8132-6.

Els barquers del cel, de Jordi Andreu i Corbaton

Els barquers del cel, de Jordi Andreu i Corbaton (Conta’m un conte), és una novel·la breu de tema clàssic a la LIJ: les aventures d’estiu a casa dels avis, en un medi rural. Amb una perspectiva esbojarrada i humorística, tanmateix, el Marc, els seus amics, els iaios i el vell Bonet convertiran la vida quotidiana en un seguit de petits desastres: la carraca que no arrenca i li explota el tub d’escapament, les entremaliadures dels cadells d’en Bonet, el rescat de les granotes i els cullerots (capgrossos) d’una bassa mig buida, una pluja d’estels, un intent de construir un túnel fins a la riera o una peculiar interpretació còmica d’una llegenda sobre la pluja i els barquers del cel.

És d’agrair que l’editorial hagi respectat l’enriquidor dialecte tortosí de l’autor, a qui, d’altra banda, entenc que se li pot retreure un abús de les exclamacions: a les tres primeres planes, per exemple, només dues frases no són exclamatives i algunes encara duen el signe per duplicat.

Les il·lustracions d’Aaron Jodar, amb un estil de còmic proper al manga però amb un peculiar to cadavèric, reforcen amb gràcia el to humorístic i esvalotat del text. Tanmateix, els dibuixos no sempre quadren suficientment amb la novel·la: el iaio Miquel lluu cabellera on havia de tenir calba (p. 16) i la seva vella tartana, incapaç de sortir per si sola d’un forat (p. 40), s’ha dibuixat abans (p. 15) com un Jeep amb cabrestant.

• Jordi Andreu i Corbaton, Els barquers del cel. Alfaguara-Grup Promotor (sèrie lila), 2005. ISBN: 84-7911-097-X.

Premis Vicent Silvestre i Bancaixa 2009

Els premis infantil i juvenil dels Ciutats d’Alzira han guardonat enguany en Pep Castellano (premi Vicent Silvestre per Bernat, un científic enamorat), la Maria Carme Roca (premi Bancaixa amb Fantasfrizy) i també Joan Pla, finalista del Bancaixa amb La violinista de París. Felicitats!

• Bromera de Lletres

 

«Contes i bolquers» a les biblioteques de Benicàssim i La Vall d’Uixó

A la biblioteca municipal de La Vall d’Uixò, del 4 de novembre al 9 de desembre, tots els dimecres de 17:30 a 19:00, prèvia inscripció, en grups limitats de 12 a 30 mesos.

A la biblioteca municipal de Benicàssim, del 3 de novembre al 22 de desembre, tots els dimarts de 15:30 a 17:00, prèvia inscripció, en grups limitats de 12 a 30 mesos.

• Món d’animació

Un gran somni, de Felipe Ugalde

Un cocodril neix de l’ou amb el deler de ser gran, de créixer fins arribar a ser el més fort i temible, i d’acord amb aquest somni anirà menjant i creixent sense descans. No es pararà en barres i devorarà cada cop més coses: una mosca, peixets, peixos grans, un altre cocodril, els arbres d’un bosc, un catàleg de coses de tota mena (que potser serà la pàgina preferida de molts nens?) i àdhuc el nostre planeta sencer; a l’univers no canvia d’actitud, fins que arriba al seu límit amb un sol enorme, superior a ell, i morirà, però no passarà: esclata i queda convertit en una constel·lació.

Un gran somni, de Felipe Ugalde, recent premi Compostel·la d’àlbum il·lustrat, és un conte sobre l’ambició sense fre i la seva doble cara, la de l’èxit assolit i la de la destrucció causada. Es mou en el terreny del mite perquè explica de forma mítica el sorgiment d’un fet natural com és el d’una constel·lació, pero també per les coordinades on es mou: recorda Ícar, que no es deturà davant del sol i preferí la mort a viure amb limitacions; i recorda Heròstrat, qui incendià un temple per assolir la fama. A mi em resulta una història més aviat inquietant, perquè el cocodril l’admirarem i alhora l’odiarem; però entenc que són acostaments necessaris, donat que la psicologia del ser humà —sense excloure’n la dels menuts— és virolada, i no només rosa.

L’àlbum inclou dos detalls que els petits apreciaran, com són una coberta amb elements fosforescents i un fullet d’adhesius de la mateixa mena, en forma de planetes i estels. Val la pena d’assegurar-se, abans de contar la història, que els més menuts saben què és una constel·lació.

• Felipe Ugalde, Un gran sueño. Premi Compostel·la 2009. Kalandraka-Hipòtesi, 2009. 27 x 21 cm, 40 pp. ISBN 978-84-936667-9-8.

Premi Xaro Vidal 2009, per Dídac Botella

Nota de Bromera:

L’obra  L’illa del tresor. Història d’una obra de teatre, del professor de Primària Didac Botella, ha estat la guanyadora del X Premi de Teatre Infantil Xaro Vidal Ciutat de Carcaixent. … L’acte de lliurament va tindre lloc en el Teatre Don Enrique de Carcaixent i anà seguit de la representació de l’espectacle  Moby Disc, de la companyia L’Horta Teatre. El llibre  es publicarà durant la primavera de 2010 en la col·lecció «Micalet Teatre» d’Edicions Bromera.

Croc Croc a l’escola dels esqueletets, de Stéphane Levallois

Croc Croc a l’escola dels esqueletets, de l’Stéphane Levallois (Libros del Zorro Rojo, en català), em sembla un conte ben trobat i lligat sobre la integració de la diferència i com viu aquesta qui és diferent. No cau en els excessos de sucre de molts dels contes escrits amb aquesta intenció i és narrat i presentat d’una forma força original. Així, amb prou feines inclou text, és un quadernó d’apertura vertical en el qual s’il·lustra només la cara vista en obrir (i queda en blanc l’altra cara) i transcorre en un món que no és el de Tim Burton, però s’hi assembla pel seu to general d’humor negre i pel fet de reflectir també la crueltat (característica del grup enfront del dèbil). És il·lustrat a dues tintes, en vermell i negre.

En Croc Croc és un nen esquelet de cap vermell, que viu en un món d’esquelets de cap blanc. És maldestre a l’escola i els seus companys no li perdonen; la seva vida és un malson i malsons és el que pateix de nit. Però durant una excursió, una allau colgarà un grup desorientat; ningú no hauria pogut trobar els ossos blancs entre la neu, però per sort, el cap vermell d’en Croc Croc lluu com un far en la nit. Des d’aquest moment, canvia l’actitud tant dels companys envers en Croc Croc com del propi nen esquelet envers si mateix.

A més d’incloure temes pel diàleg, el llibre pica l’ullet més d’un cop en el procés de trasllat de la història del pla dels nanos al pla dels esquelets, com per exemple fa la il·lustració final, en la qual en Croc Croc assoleix el Cel (d’una xarranca). Però n’hi ha més: la casa on viu, l’esmorzar, els comptes de la pissarra, la motxilla-llosa, l’autocar de l’excursió (un cotxe de morts) o les pantalletes de text semblades a les del cinema mut.

• Stéphane Levallois, Croc Croc a l’escola dels esqueletets. Libros del Zorro Rojo, Barcelona, 2009. 104 pp, 12 x 15 cm. ISBN de l’edició en català: 978-84-92412-35-8.

De paraules escrites, titelles i bambolines, a la Xavier Benguerel (30 oct.)

Taula rodona «De paraules escrites, titelles i bambolines»

«L’acte comptarà amb la participació de Titelles Marduix (Joana Clusellas i Jordi Pujol), Pep Albanell, Joaquim Carbó i Teresa Duran. Desvetllarem el camí que segueix una obra literària  des del llibre fins a l’escenari: de com els titellaires donen vida a les paraules escrites; de com els personatges esdevenen titelles; i de com la música, els decorats i la llum configuren un espai màgic: el teatre. Com a cloenda Titelles Marduix convertirà la nostra sala en un escenari amb El mariner de Sant Pau, espectacle basat en la llegenda recollida per Jacint Verdaguer. El divendres 30 d’octubre, 19h., al Servei de Documentació de Literatura Infantil i Juvenil. Entrada lliure.»

• Activitat de la biblioteca Xavier Benguerel
• Marduix

A colp de pedal: L’hereu dels tretze, de Toni Cucarella

A colp de pedal (Prodidacta, segell Abril) és una sèrie de breus novel·les de colla, d’afany en bona part divulgatiu: donar a conèixer les comarques valencianes i algunes de les seves particularitats històriques, artístiques o naturals. Cadascuna està escrita en relació directa amb una comarca per part d’escriptors força coneguts dins el panorama de la LIJ valenciana.

El concepte de la col·lecció imposa uns límits clars i cal tenir present que parlem de llibres d’encàrrec. Però això no vol dir que no permetin passar una bona estona: en contra del mite romàntic del geni i la intuïció, jo entenc que l’art és abans que res un joc i la tensió dels condicionants afavoreix la creativitat en la mateixa mesura en què la dificulta.

L’habitació de la Bàrbara, de Montserrat Galícia

L’habitació de la Bàrbara, de Montserrat Galícia (23è premi Enric Valor), és una novel·la psicològica i antibel·licista ambientada en un espai de ciència-ficció. Al planeta Roig del sistema solar d’Alfa Centaure conviuen terrans (vinguts de la Terra) i silents (habitants nadius, oprimits pels terrans, i molt semblants a nosaltres; la diferència triada té capacitat simbòlica i se’n fa ús al llibre). El sistema polític és corrupte i només pretén la dominació. Aquell món ha heredat el pitjor del nostre, però també Kavafis i Gluck.

La protagonista és una adolescent que viu el que l’envolta amb negativitat: troba que no comparteix res amb la seva germana (la Bàrbara, set anys més gran), discuteix sovint amb sa mare, el seu pare havia mort set anys enrere (víctima d’un atracament… o potser no?), s’ha distanciat del seu millor amic, ha endegat una relació que ha tallat de cop i a la nova colla hi ha molts aspectes que li desagraden.

Andrés Pi Andreu i Kim Amate, premi Apel·les Mestres

L’escriptor Andrés Pi Andreu i l’il·lustrador Kim Amate (web | bloc) han guanyat el premi Apel·les Mestres de 2009 d’àlbum il·lustrat, que convoca l’editorial Destino, d’acord amb aquesta font. El títol guanyador és La finestra infinita.

Paraules de l’il·lustrador al seu bloc: «Viure la incomunicació i els prejudicis pot dependre de ser a un costat o l’altre d’una finestra. Tanmateix, si aquesta finestra s’obre, la situació pot ser la contrària… La ventana infinita, de l’escriptor cubà Andrés Pi Andreu (un mestre, si se’m permet), és el premi Apel·les Mestres d’enguany… i qui escriu ha tingut la sort i el plaer d’il·lustrar-lo. El llibre es publicarà al gener de 2010.»

Què han estat fent els traficants? i altres misteris de La Mà Negra

Què han estat fent els traficants mentre la colla de La Mà Negra s’amagava? (Cliqueu per ampliar la imatge)

És el lloro qui parla o hi ha gat amagat? (Cliqueu per ampliar la imatge)

Les aventures de La Mà Negra és un petit clàssic alemany de 1965, del dibuixant Hans Jürgen Press (1926-2002), que proposa resoldre seixanta enigmes al llarg de quatre aventures.

A la pàgina esquerra hi ha una narració que es clou sempre amb una pregunta; cal trobar la resposta a les il·lustracions de la pàgina dreta. La dificultat no augmenta segons avança el llibre: alguns dels enigmes més difícils (o fins perepunyetes) són al començament. Que ningú es desanimi, doncs: un s’hi va avesant.

• Hans Jürgen Press, Les aventures de La Mà Negra. La Magrana (col·l. L’Esparver), 2002; primera edició el 1986. ISBN 13: 978-84-8264-329-8.

Breu: Sac de Rondalles a la Francesca Bonnemaison

Sac de Rondalles: Doctora Galipàndria, a càrrec de Mercè Rubí i amb la col·laboració de l’ANIN (Associació de Narradores i Narradors), el dijous 22 d’octubre a les 18 h., a la biblioteca Francesca Bonnemaison de Barcelona.

Cançons populars: Pissi pissi ganya

.

Pissi pissi ganya,
oli de la canya,
pèl de la cabreta,
estira l’orelleta.
—Filla merenguera,
agrana’m esta casa.
—Mare que no puc,
que tinc la mà cordada.
—Qui te l’ha cordada?
—El rei i la reina.
Picaló, picaló,
posa el peu dins del caixó.

.

• Variant cantada a Borbotó, segons Ricard Morant i Miquel Peñarroya, Llenguatge i cultura. Per a una ecologia lingüística, València, 1995, que expliquen (p. 139 i n.): «El “pissi pissi ganya” era un altre joc. Tots asseguts a terra feien un gran rotgle ajuntant els peus. El director entonava la cançó dedicant una síl·laba per peu. Amb l’última síl·laba de la melodia el peu que coincidia s’havia d’amagar sota la cuixa, i així successivament fins que només quedava un peu, que era del guanyador». Una variant del joc era «tots en un rotgle amb les mans davant, amb el palmell mirant avall». Es deia «estira l’orelleta, ben estiradeeeta», s’estirava del darrer i aquest quedava eliminat.
• Una altra versió, recollida al bloc Coses properes: «Pissi pissi ganya, oli de la ganya. / Filla mandonguera, grana’m esta casa. / No te la puc granar, perquè tinc la ma cordada. / Qui te l’ha cordada? / El Rei de la França, que balla la dança. / Tinc un gall que fa flautes, ni són llargues ni són curtes. / La ueleta Gatameu, diu que amagues eixe peu!». Sovint es diu cordà (o tallà, o embenà). Hi ha un parell de versions més en comentari a aquella nota.
• Una partitura i arxiu mid, també amb les petites variacions de rigor, a La música del poble.

El lleó Kandinga, de Boniface Ofogo i Elisa Arguilé

El lleó Kandinga, de Boniface Ofogo i Elisa Arguilé, és un àlbum que crida a la porta amb força, demanant de no passar inadvertit.

En primer lloc, pel fet de ser d’en Boni Ofogo, un narrador nat al Camerun que no només destaca per la veu, la modulació i el repertori, sinó també per una presència teatral llampant, amb la vistosa roba tradicional del seu país.

En segon lloc, perquè es tracta d’una història amb moral expressa: «Kandinga no va contestar. Va morir víctima del verí mortal de la serp negra; però, en realitat, el van matar la seva avarícia i el seu egoisme». La tradició literària infantil europea s’ha anat allunyant d’aquestes conclusions i preferint camins més oblics.

I en tercer lloc, perquè l’aposta estètica de l’Elisa Arguilé és radical: pocs colors, combinacions estridents, línies molt gruixudes i efectes de zoom i perspectiva distorsionada. Agradarà o no, sense deixar indiferent.

• Boniface Ofogo i Elisa Arguilé, El lleó Kandinga. Kalandraka-Hipòtesi, 2009. Traducció d’Ignasi Centelles. 40 pp., 26,5 x 21 cm. ISBN 978-84-936667-5-0.
• La imatge de la coberta l’he presa d’Un chat botté, que incloïa l’àlbum entre els seus Imprescindibles del trimestre.
• A la dreta: Kandinga al Menjalletres de Dolors Todolí.

Voluntaris dels contes a la biblioteca Can Sales de Palma

• La biblioteca palmesana de Can Sales té lloc web i plana de Facebook. Els contes són els dimecres a les 18:00. Animeu-vos a contar!
• També compta amb el Club de lectura juvenil Quidditch.

V Festival de Titelles de l’Alt Camp

Del 16 al 25 d’octubre se celebra a Valls el Festival Guant (V Festival Internacional de Teatre de Titelles de l’Alt Camp). No hi falteu!

Per un botó, de Carles Cano i Joma

Per un botó, de Carles Cano, premi Hospital Sant Joan de Déu de 2008, és una història de disbarat, esplèndidament traslladada al format d’àlbum (de fulles apaïsades i grans, aprox. A4) per en Joma.

L’anècdota és el no res que anticipa el títol (el que podria passar «per un botó»), però dut a l’extrem, des d’un cavall desbocat que destrossa per allà on passa fins a diverses declaracions de guerra entre països. El text és complex i satíric, amb al·lusions que requereixen bé lectors relativament grans, bé una gran capacitat narrativa de qui expliqui la història.

L’àlbum multiplica les possibilitats de joc amb una preparació pausada del relat que dóna pas a un festival de disposició gràfica del text, que ens farà llegir en totes les direccions (i fins de l’inrevés!) com si recorreguéssim el vol del botó i la carrera del cavall.

• Carles Cano i Joma, Per un botó. La Galera, Barcelona, 2008. 56 pp., 30 x 22 cm. ISBN 13: 978-84-246-3037-9.

Les cartes d’Hèrcules Poirot, de Jaume Fuster

En Poirot ja no és un personatge especialment conegut entre els lectors joves, però com els seus tics i les seves maneres són clarament reconeixibles (car han passat a formar part de la figura literària i cinematogràfica general del detectiu) i el clàssic de la negra Jaume Fuster va situar d’entrada l’obra en un passat convenientment distant (la postguerra catalana i europea), Les cartes d’Hèrcules Poirot segueix essent un guió teatral molt aprofitable, que manté tothora el suspens —l’enjòlit, si voleu— i va descobrint a poc a poc la xarxa de mentides de tots els personatges fins que es desvetlla el culpable dels assassinats.

• Jaume Fuster, Les cartes d’Hèrcules Poirot. Edicions 62: col·l. L’Escorpí/Teatre, 1983; col·l. El Cangur, 1996; col·l. Educació 62, núm. 13, en edició per batxillerat de Montserrat Estruch, 2007 (ISBN 13: 978-84-297-6024-8).

Vinyeta de Manel sobre immersió i bilingüisme

• «La inmersión», vinyeta de Manel Fontdevila al diari Público

El presoner del Casal del Diable, de Pau Joan Hernàndez

El presoner del Casal del Diable, de Pau Joan Hernàndez (Cruïlla), és una novel·la que mescla amb encert les tradicions del folklore, la por, l’aventura, l’humor i un punt de realisme familiar.

El protagonista és un nen de Bigues i Riells que, per mitjà de l’escola, farà un intercanvi amb un altre nen d’una família gallega. L’Anxo li explicarà tot de coses misterioses: viu a un casal on hi ha el fantasma d’un temible bandoler, fades, un «ermità domèstic», un tren en miniatura, un cementiri, un tresor… Es veurà que tot això és cert, però no tot és com sona; o si voleu, i dit des de l’altra banda, no tot és misteri ultrahumà, però tampoc és tot científicament explicable.

El cas és que quan el noi arriba al Casal, ningú no el surt a rebre: haurà de travessar un bosc mentre es combrega una tempesta i el seguirà un rar gos negre (si és que en realitat és un gos, i no un ésser més temible!). Quan per fi arriba a la porta, una senyora que no sembla de la casa el durà fins la torre més alta… i l’hi tancarà!

La història no és de terror pur, tanmateix, perquè ve matisada primer per la situació familiar del nen, que no s’acaba de trobar bé a casa seva, i això s’ha descrit amb humor; també la matisen alguns cops d’humor posterior i altres de desvetllament de fenòmens paranormals que eren només aparences (però no tots ho seran). Així, es converteix ans que res en una novel·la d’aventures, de bon ritme, que per camins secrets ens durà a l’alliberament dels presoners (inclós el fantasma) i la resolució del conflicte familiar.

Les il·lustracions d’en Gerard Miquel (bloc | APIV | omnívoro estudio), de línia molt clara i economia de mitjans, incideixen sobre tot en el tractament humorístic.

• Pau Joan Hernàndez, El presoner del Casal del Diable. Il·lustracions de Gerard Miquel. Cruïlla (El vaixell de vapor-taronja, 123), 2002. ISBN: 84-661-0365-1.
• La primera imatge és presa d’aquest enllaç.