Darabuc · literatura per a infants i joves

.

És infreqüent que els blocs dels il·lustradors catalans, illencs o valencians estiguin redactats en la nostra llengua. Les raons de mercat són aclaparadores: el mercat editorial en espanyol (Espanya i Amèrica) i anglès (els dels països respectius i l’internacional) és molt més poderós, i un bloc és una tarja de presentació al món, no als de casa. No veig que sigui qüestió de posar-s’hi pedres de més al fetge, però tampoc fa mal una alegria a la xarxa, ben a l’inrevés. O sigui que si us bé de gust, visiteu per exemple el bloc de l’il·lustrador Xavier Salomó, que ha posat imatges a Una nit bestial o El camino que no iba a ninguna parte, ha rebut el premi Junceda i ha estat il·lustrador destacat a la revista CLIJ.

.

.

El conte de L’ogre, el llop, la nena i el pastís, d’en Philippe Corentin (ed. Corimbo, en català al racó inferior dret), explica una història tradicional amb un problema que no és fàcil de resoldre sense organitzar-ho bé: com passaríeu a l’altra banda del riu un llop, una cabra i un feix d’herba, quan, de seguida que es quedin sols, el llop endraparà la cabra i la cabra, el feix, però en el bot no hi caben més que d’un en un? Hi ha diverses versions del problema; fa un temps me’n va arribar una de força estranya, japonesa, en mode de joc de Flash amb humor negre.

Aquesta versió d’en Corentin, amb protagonistes propis, té diversos punts forts. Un és l’ús de la mitja plana: una doble pàgina de fons canvia segons la mitja plana estigui a l’esquerra o a la dreta, el que representa molt bé els viatges amb el bot. Un altre és el fet que, a les imatges, està passant una segona història que modificarà el final del conte. I en general, l’ús de l’humor i la caricatura em sembla reeixit.

Com a crítica negativa, hi ha qui li resulta un conte massa lent o massa llarg. Proveu en canvi a contar-lo fent teatre (si voleu, en una versió més curta); passareu una bona estona.

Rato quería correr mundo.

Día tras día escondido na tobeira,
día tras día fuxindo dos gatos da casa,
día tras día corre que te corre por unha migalla de pan seco…
Aquilo no era vida!

E meu dito, meu feito:
un bico para todos,
un queixo na mochiliña,
e alá se foi.

Anda que te anda,
cruzou un ollal,
saltou un botón
e botouse a navegar
polo Mar dos Manteis.

Ao chegar á outra beira,
atopou a Can:
—Rato, onde vas,
tan lonxe da rateira?
—Vou correr aventuras
e, se vés, somos dous.

E meu dito, meu feito:
un bico para todos,
un óso na mochila,
e alá se foron
don Rato e don Can.

Anda que te anda,
cruzaron un campo,
saltaron un valo
e botáronse a navegar
polo Mar dos Trigais.

Na outra beira,
atoparon a Elefante…

.

Fa una sensació molt curiosa, llegir-te a tu mateix en una llengua que comprens, però no parles. La traducció es de na Sara Monda (en realitat, crec que és un pseudònim).

L’eriçó, de l’argentí Gustavo Roldán (ed. Thule), és un àlbum que ha agradat molt als meus nanos d’infantil. Explica, amb imatges d’aspecte senzill —poques línies i, essencialment, dos colors— però molta força expressiva, una història de gana i astúcia, narrada amb humor. El petit eriçó està famèlic, però l’únic que troba per menjar queda fora del seu abast, a dalt de tot d’una estranya palmera (o d’un pomer, segons em solen dir els nens). Demana ajuda en dues ocasions, però sense èxit. Per sort, veu arribar un elefant de la família dels elefants molt llestos, que saben contar mentre salten i…

.

En Ratolí volia veure món. Perquè dia rere dia amagat al catau, dia rere dia fugint dels gats de la casa, dia rere dia corre que correràs per un pessic de pa… Allò no era vida!

I dit i fet, un petonàs a tothom, un formatge a la motxilleta i cap allà que se n’hi anà.

Camina que caminaràs, creuà un trau, saltà un botó i es va fer a la mar per l’Oceà de les Tovalles. En arribar a l’altra riba, va trobar-se amb en Gos.

—Ep, Ratolí, ¿cap a on vas,
tan lluny de la ratera?
—Vull viure aventures,
i si véns, ja en serem dos.

I dit i fet, un petonàs a tothom i un os a la motxilla, cap allà que se n’hi anaren, en Gos amb en Ratolí.

Camina que caminaràs, creuaren un camp, saltaren una tanca i es van fer a la mar per l’Oceà dels Morescars. A l’altra riba es van trobar amb l’Elefant…

.

.
Una bona notícia personal: Ojobrusco (OQO editora) ja està disponible per als lectors, les llibreries i les biblioteques que així ho vulguin. És un àlbum il·lustrat per en Maurizio Quarello, que parteix de dues tradicions de la narrativa popular del Mediterrrani: el viatge aventurer que per poc no acaba en desastre i l’encontre amb el cíclop. És una aventura nua i breu, per a pre-lectors i primers lectors, però amb un mínim de joc literari (en mots i en imatges). No duu missatge ni crec que li calgui, però sí voldria ser ocasió de diàleg: per exemple, entorn de la prudència, la violència o l’astúcia. La feina d’en Quarello m’ha semblat excel·lent: crea un cíclop digne de veure i juga amb diverses obres clàssiques de l’art, de Warhol a Hokusai.

.
Hi ha edició en castellà (Ojobrusco) i en gallec (Ollobrusco, trad. Sara Monda). No hi ha per ara edició en català, per molt que, de fet, n’era la versió original: Ull-esquerp, en vaig dir. Aquí podeu llegir-ne el començament.

Tenint present l’anterior, els detalls els he desat al web en castellà:

• Pàgina d’Ojobrusco
• Biblioteques públiques en les quals es pot llegir
• Nota sobre Warhol
• Nota sobre Hokusai i l’Oceà de les Tovalles
  
• Nota sobre una entrevista a Quarello (publ. 14 de febrer)
• Distribuidores d’OQO

Enllaços externos:

• Web d’en Quarello
• Currículum d’en Quarello

Fins al 25 de gener de 2008, podeu concórrer al premi Tombatossals amb obres il·lustrades de tema lliure, inèdites i dirigides al públic infantil (entre 4 i 8 anys), escrites “en valencià o castellà”. La part il·lustrada de la vostra carpeta ha d’incloure com a mínim un dibuix original acabat, d’un format de 24 x 21 (horizontal i vertical respectivament) i un esbós o maqueta perfectament detallat on consti el projecte total de l’obra. El cos de l’obra no podrà excedir de 28 pàgines. Vegeu-ne més detalls aquí.

Un concurs similar és el de Parcir.

Donem la benvinguda a una nova editorial dedicada a la literatura infantil en general i a l’àlbum il·lustrat en particular: Terrabastall. La majoria de textos són de l’Elena Ferro; dels dos primers llibres, un està il·lustrat per Óscar Villán i l’altre per Elena Ferrer.

Terrabastall edita en castellà i català. En aquest pdf podeu trobar més informació sobre les seves dues primeres obres, ja editades.

Segons he llegit a una nota de premsa, tres autors d’origen argentí (Hernán Goñi i Florencia Bianchi, amb l’il·lustrador Marcelo Pérez) han guanyat l’Apel·les Mestres d’enguany, de l’editorial Destino, amb l’obra Aquest somni no és meu. Hi han concursat un total de 41 propostes. Vegeu la notícia a FADIP, que es refereix al seu torn a Ilustradores aragoneses.

Aquí podeu llegir les bases del concurs; solen variar poc d’un any a l’altre. La coberta de dalt pertany a T’ho he dit 100 cops!, vencedor de l’any passat, de Gabriela Keselman i Claudia Ranucci. Per cert, que la Keselman també és argentina. És clar que el contacte entre cultures ens enriqueix, en surtim tots beneficiats!

Fins l’11 de març de 2008 hi ha plaç per a concursar al V premi Parcir d’àlbum infantil il·lustrat, amb contes específics per a pre-lectors (nens d’entre tres anys i primers lectors, aproximadament). Publica Edicions de l’Albí i és guardonat amb 2.000 euros. Vegeu les bases a www.parcir.com.

Adéu, adéu, de Gemma Sales, que rebé el I premi Parcir

• Actualització de l’1 d’octubre: Hi ha disponibles a la xarxa un parell de textos dels participants. Vegeu «La elipsis: omisiones significativas» i «Fuera de campo: la importancia del espacio en blanco» a Bienvenidos a la fiesta.

Llegeixo a la sempre recomanable Cornabou que es farà a Barcelona un simposi acadèmic sobre “Nous impulsos en la investigació sobre l’àlbum: aspectes estètics i cognitius de l’àlbum”. De participació internacional, serà fet en anglès amb traducció simultània; aquest món nostre sembla ser ja decididament unificat en certs aspectes i l’anglès és la llèngua comú. Hi trobareu, entre molts d’altres, a Brenda Bellorín, Teresa Colomer, Teresa Duran, María Cecilia Silva-Díaz, Luis Daniel González, Fernando Zaparaín o Bettina Kümmerling-Meibauer. Vegeu la nota d’en Sotorra, per a més informació.

Us deixo una imatge d’un dels meus àlbums preferits, De l’altre costat de l’arbre, de Mandana Sadat.