Presentació d’Huracán a Casa Anita (14 nov.)

Un gran somni, de Felipe Ugalde

Un cocodril neix de l’ou amb el deler de ser gran, de créixer fins arribar a ser el més fort i temible, i d’acord amb aquest somni anirà menjant i creixent sense descans. No es pararà en barres i devorarà cada cop més coses: una mosca, peixets, peixos grans, un altre cocodril, els arbres d’un bosc, un catàleg de coses de tota mena (que potser serà la pàgina preferida de molts nens?) i àdhuc el nostre planeta sencer; a l’univers no canvia d’actitud, fins que arriba al seu límit amb un sol enorme, superior a ell, i morirà, però no passarà: esclata i queda convertit en una constel·lació.

Un gran somni, de Felipe Ugalde, recent premi Compostel·la d’àlbum il·lustrat, és un conte sobre l’ambició sense fre i la seva doble cara, la de l’èxit assolit i la de la destrucció causada. Es mou en el terreny del mite perquè explica de forma mítica el sorgiment d’un fet natural com és el d’una constel·lació, pero també per les coordinades on es mou: recorda Ícar, que no es deturà davant del sol i preferí la mort a viure amb limitacions; i recorda Heròstrat, qui incendià un temple per assolir la fama. A mi em resulta una història més aviat inquietant, perquè el cocodril l’admirarem i alhora l’odiarem; però entenc que són acostaments necessaris, donat que la psicologia del ser humà —sense excloure’n la dels menuts— és virolada, i no només rosa.

L’àlbum inclou dos detalls que els petits apreciaran, com són una coberta amb elements fosforescents i un fullet d’adhesius de la mateixa mena, en forma de planetes i estels. Val la pena d’assegurar-se, abans de contar la història, que els més menuts saben què és una constel·lació.

• Felipe Ugalde, Un gran sueño. Premi Compostel·la 2009. Kalandraka-Hipòtesi, 2009. 27 x 21 cm, 40 pp. ISBN 978-84-936667-9-8.

Andrés Pi Andreu i Kim Amate, premi Apel·les Mestres

L’escriptor Andrés Pi Andreu i l’il·lustrador Kim Amate (web | bloc) han guanyat el premi Apel·les Mestres de 2009 d’àlbum il·lustrat, que convoca l’editorial Destino, d’acord amb aquesta font. El títol guanyador és La finestra infinita.

Paraules de l’il·lustrador al seu bloc: «Viure la incomunicació i els prejudicis pot dependre de ser a un costat o l’altre d’una finestra. Tanmateix, si aquesta finestra s’obre, la situació pot ser la contrària… La ventana infinita, de l’escriptor cubà Andrés Pi Andreu (un mestre, si se’m permet), és el premi Apel·les Mestres d’enguany… i qui escriu ha tingut la sort i el plaer d’il·lustrar-lo. El llibre es publicarà al gener de 2010.»

El lleó Kandinga, de Boniface Ofogo i Elisa Arguilé

El lleó Kandinga, de Boniface Ofogo i Elisa Arguilé, és un àlbum que crida a la porta amb força, demanant de no passar inadvertit.

En primer lloc, pel fet de ser d’en Boni Ofogo, un narrador nat al Camerun que no només destaca per la veu, la modulació i el repertori, sinó també per una presència teatral llampant, amb la vistosa roba tradicional del seu país.

En segon lloc, perquè es tracta d’una història amb moral expressa: «Kandinga no va contestar. Va morir víctima del verí mortal de la serp negra; però, en realitat, el van matar la seva avarícia i el seu egoisme». La tradició literària infantil europea s’ha anat allunyant d’aquestes conclusions i preferint camins més oblics.

I en tercer lloc, perquè l’aposta estètica de l’Elisa Arguilé és radical: pocs colors, combinacions estridents, línies molt gruixudes i efectes de zoom i perspectiva distorsionada. Agradarà o no, sense deixar indiferent.

• Boniface Ofogo i Elisa Arguilé, El lleó Kandinga. Kalandraka-Hipòtesi, 2009. Traducció d’Ignasi Centelles. 40 pp., 26,5 x 21 cm. ISBN 978-84-936667-5-0.
• La imatge de la coberta l’he presa d’Un chat botté, que incloïa l’àlbum entre els seus Imprescindibles del trimestre.

Per un botó, de Carles Cano i Joma

Per un botó, de Carles Cano, premi Hospital Sant Joan de Déu de 2008, és una història de disbarat, esplèndidament traslladada al format d’àlbum (de fulles apaïsades i grans, aprox. A4) per en Joma.

L’anècdota és el no res que anticipa el títol (el que podria passar «per un botó»), però dut a l’extrem, des d’un cavall desbocat que destrossa per allà on passa fins a diverses declaracions de guerra entre països. El text és complex i satíric, amb al·lusions que requereixen bé lectors relativament grans, bé una gran capacitat narrativa de qui expliqui la història.

L’àlbum multiplica les possibilitats de joc amb una preparació pausada del relat que dóna pas a un festival de disposició gràfica del text, que ens farà llegir en totes les direccions (i fins de l’inrevés!) com si recorreguéssim el vol del botó i la carrera del cavall.

• Carles Cano i Joma, Per un botó. La Galera, Barcelona, 2008. 56 pp., 30 x 22 cm. ISBN 13: 978-84-246-3037-9.

Premi Mercè Llimona 2009 per a Núria Tort

La vilafranquina Núria Tort Armengol ha estat la guanyadora del Premi de literatura infantil il·lustrada Mercè Llimona 2009, en la modalitat de text, per l’obra En Juli i la màquina empassa-colors. Aquest premi, convocat anualment per l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú, compta amb la col·laboració de la Fundació Caixa Catalunya i Publicacions de l’Abadia de Montserrat [qui edita el conte guanyador].

Margarida Carbonell, Jordi Llavina, Fina Rifà i Antoni Munné, com a membres del jurat del Premi Llimona 2009 en la modalitat text, han decidit atorgar el premi al conte presentat per Núria Tort per la qualitat de la seva escriptura i la originalitat de la proposta, que fa adonar al lector de la pèrdua de sensibilitat davant del que tenim més a prop, de la mà d’una màquina empassa colors recorrent una simbòlica aventura.

…

Un cop conegut el text guanyador s’obre ara el termini per presentar-se al premi en la modalitat d’il·lustració. Els treballs es podran presentar fins l’1 de juliol, tal i com es recull a les bases que es poden consultar al web municipal http://www.vilanova.cat. L’obra guanyadora s’editarà pels volts de Nadal de 2009.

Font: Vilanova.cat

Oeil-brusque vu par… De papier (de soie), d’encre (de Chine) et de couleurs (si nuancées)

Paradoxes del món editorial: l’edició catalana del meu conte no ha passat de la condició de projecte, però ja en tenim de castellana, gallega, portuguesa, francesa, anglesa i italiana. A sota us copio una ressenya de l’edició francesa, que bé puc reconèixer que em va fer molta il·lusió. (Em va fer sentir “cofoi”, como diu el DIEC: “satisfet i envanit alhora”. Potser una mica de fatxenda, molt de tant en quant,…)

ŒIL-BRUSQUE, Darabuc & Maurizio Quarello, traduit par Marion Duc, OQO Éditions, 2009. Critique dans De papier (de soie) :

« Une souris, portée par la curiosité et le désir de mettre de la couleur dans sa vie, part avec deux compagnons d’aventure, un chien et un éléphant qui eux aussi souhaitent découvrir le monde et sortir du quotidien…

Petit Rat en a assez de sa vie monotone et il décide de partir voir le monde. En chemin, il croise Chien, puis Eléphant, avec lesquels il continue sa route.

Puis ils rencontrent Oeil-brusque, qui les embobine pour… mieux les manger ! Mais c’est sans compter sur l’esprit vif de Petit Rat.

Sur un texte enlevé et inventif, Darabuc nous emmène illico dans un monde futuriste avec les personnages. L’histoire est tout d’abord rythmée par les rencontres puis par…

J’ai aimé que l’auteur s’adresse directement à ses petits lecteurs pour quelques recommandations à la fin de l’album, notamment avoir sur soi quelques accessoires qui ressemblent fort à des jouets que chaque enfant posséde !

Les illustrations de Maurizio A.C. Quarello sont superbes ! Elles ont une vraie touche rétro, dans le style et dans les couleurs, qui n’est pas sans rappeler les années 60 ; et pourtant le trait est résolument contemporain.

Le mélange des élèments futuristes et actuels sont subtilement mélangés, un univers qui plaira aux enfants.

Oeil-brusque avec son oeil unique rappelle le Cyclope, déguisé en robot avec ses vis qui lui sortent du crâne, et Petit Rat, un aventurier qui n’a pas froid aux yeux.

Finalement, c’est avec perspicacité que le thème de la découverte du monde extérieur est abordé, en soulignant qu’il faut être prudent et ne pas sous-estimer ceux qui nous entourent.

Un trés bel album, original et bien élaboré ! »

Dit a dit fan deu, de Jordi Vinyes i Montserrat Ginesta

L’altre dia recordava el poema tradicional d’Aquest és l’un… El llibre que us duc avui acaba amb aquest joc de dits, però abans, ha anat fent sortir un a un els deu dits de la mà i comparant els números amb formes més o menys tradicionals, i amb tot plegat, inventa un paisatge i una petita història:

(Cliqueu per ampliar la imatge.)

• Jordi Vinyes i Montserrat Ginesta, Dit a dit fan deu, La Galera (col·lecció La Sirena), 1989, 2004.

Breu: Premi Hospital Sant Joan de Déu, per a Ruth Vilar

La Ruth Vilar (vegeu el seu bloc Cos de lletra, que comparteix amb en Salva Artesero, o la seva pàgina a l’AADPC) ha guanyat el 12è premi de conte infantil Hospital Sant Joan de Déu, amb el relat En Faiquè, que il·lustrarà l’Arnal Ballester, recent premi nacional d’Il·lustració del ministeri de Cultura. Felicitats!

Presentació d’En Patufet a Casa Anita (21 de febrer)

Prenc aquesta nota del bloc d’en Pedro Villar. Piqueu per ampliar la imatge. (Respecte de la petita errata, el carrer, és clar, és el de Santa Eugènia.)

De l’àlbum il·lustrat al dibuix animat

Dintre de la fructífera i alhora problemàtica relació de literatura i cinema, hi ha també una germana petita: la relació entre el conte (i l’àlbum en particular) i els dibuixos animats. Fa poc, una editora gallega em contava que comencen a experimentar amb adaptacions d’àlbums al format cinematogràfic (en concret, d’animació stop-motion; a Granollers n’hi ha un cicle en marxa). A la cultura anglesa no és difícil trobar-ne adaptacions d’una o altra mena; fora d’ella, abunden potser a la cultura alemanya (que també va fer un pas a voltes molt reeixit amb l’adaptació de relats infantils al món dels titelles per televisió, obra de l’Augsburger Puppenkiste; a mi m’agrada especialment la d’en Jim Botó).

Al bloc Dibuixa’m un conte, de l’Agnès Caixàs, he trobat aquesta adaptació reeixida de La talpeta que volia saber qui li havia fet allò al cap:

D’en Janosch n’hi ha força, des de l’oncle Popoff fins Què bonic és Panamà! (tot i que l’adaptació en dibuixos més recent no respecta l’estil de l’autor; fa anys se’n va fer una altra que sí):

L’Amèlia vol un gos, de Tim Bowley i André Neves

A vegades, per conseguir petites coses terrenals va bé demanar la Lluna. Si més no, aquesta lliçó de picardia és la que ens donarà l’Amèlia quan el seu pare, molt raonablement, li prohibeixi de tenir gosset. Perquè és clar, les necessitats d’un cadell queden reduïdes a ben poc si un les compara amb les que ens provocaria una àliga, per no dir un elefant, per no dir una balena, per no dir…

El guió del conte és previsible, però no per això menys eficaç, i les il·lustracions són molt expressives i funcionals (des del meu punt de vista subjectiu, un però menor és que no sempre veig la raó dels nombrosos canvis de perspectiva, un punt marejants).

La imatge procedeix del web de l’editorial, que no té versió catalana.

• L’Amèlia vol un gos, de Tim Bowley i André Neves, Kalandraka-Hipòtesi, 2008, 30 pp., ISBN 978-84-935912-8-1. Fitxa bibliogràfica.

Els meus Reis

Dins del petit racó del bloc que reservo per mi mateix, he de dir-vos que els Reis han estat molt generosos i han dut molta alegria personal i literària. He sabut, per exemple, que aquest 2009 Ojobrusco farà un petit viatge internacional, ara en anglès, francès i portuguès, i a més anirà a Bolònia a provar sort i veure món. (Malhauradament, no el tindrem en la llengua en la qual va néixer, amb un primer nom fantàstic d’Endrapacingles; a canvi, són molt nombroses les biblioteques de la Diputació de Barcelona que el tenen disponible en gallec, dins una secció específica sovint etiquetada com IG.) No sé si el mateix 2009 o ja el 2010, vindrà també un segon àlbum il·lustrat a OQO (que adapta una història popular d’astúcia emprada contra la mesquinesa) i potser encara un tercer (que també vé de la tradició popular, però és un cas rar de tombatruites de la convenció en les relacions personals i home-dona).

Això pel que fa a la literatura amb gana (de lectors). Pel que fa a la satisfacció de la gana, és a dir al contacte directe amb els nanos, el passat dia 8 vaig poder gaudir de tot un dia de contes, riures, alegries i emocions amb moltes classes del col·legi que ha estat més actiu en el diàleg amb aquest bloc: el Sant Jordi de Lleida (bloc de l’escola; bloc de la biblioteca). Vaig ser amb els cursos de 4 i 5 anys d’Infantil, amb Primer i Segon, amb Cinquè i, a la pausa, encara amb les ajudants de biblioteca de Sisè; a les parets de la biblioteca em va rebre un dibuix enorme de la Vieja Iguazú, que em va emocionar no puc dir quant; la Montse i l’Ignasi són hostes de primera, amables, atents i savis, i un muntatge tècnic senzill però perfecte va permetre d’«assolir un cim» sense deixar-s’hi la veu.

La Montse Escorsa, infatigable com és, ha penjat al bloc tres muntatges de fotos, en la secció de comentaris dels quals segueix el diàleg amb els nanos que s’hi apunten, i un altre dels quaderns de lectura. La tasca de la Montse em sembla un bon exemple de l’esforç de molts mestres que fan seva la biblioteca de l’escola i la converteixen en un motor de l’aprenentatge i la diversió, i és alhora mirall de la tenacitat de molts bibliotecaris que fan el mateix paper als seus pobles i ciutats; llàstima que en un i altre cas no sempre contin amb vents favorables. (Bibliotecaris és un plural estrany, donada la clara majoria de bibliotecàries en el gremi.)

Va ser un dia molt ple, d’entrega per totes les bandes. Només això em pot explicar algun fet màgic, com el de poder treballar amb cinc grups i mig (habitualment, en faig dos; excepcionalment, quatre) i encara tenir la convicció que la comunicació ha funcionat amb fluidesa i els contes han acomplert amb tots els grups el seu objectiu múltiple d’entretenir, fer pensar, fer riure i crear lligams. També trobo màgic haver estrenat amb el grup de Cinquè una narració i un gènere que no havia treballat mai, el dels contes de por; per moments, el silenci es podia tallar amb ganivet. Us ben asseguro que l’any que ve no m’importaria repetir regal…

En Patufet, il·lustrat per Marc Taeger

Trobo un encert que Kalandraka-Hipòtesi hagi encarregat la il·lustració d’En Patufet a Marc Taeger: és un dels contes més simples i amb la fòrmula més establerta, i en Taeger, qui també havia posat imatge a Aquil·les el puntet (i algun altre títol no editat en català, com La verdadera historia de Caperucita), és un pintor de colors molt vius i línies particularment simples.

La imatge procedeix del lloc web de l’il·lustrador, on podeu veure també alguns esborranys. El text ha estat establert per Olalla González.

• En Patufet, text d’Olalla González, il·lustracions de Marc Taeger, Kalandraka-Hipòtesi, 40 pp., ISBN 978-84-93667-1-2.

Premis Junceda 2008

En aquesta nota de Fandecomix podeu llegir quins han estat els guanyadors dels premis Junceda de 2008, que atorga l’APIC (Associació Professional d’Il·lustradors de Catalunya).

El premi al llibre infantil de no ficció ha estat per a Miguel Gallardo, per Manual de la felicitat, d’Ara Llibres. El de ficció, per a Sílvia Cabestany, per Els tres tambors, de Tantágora. L’Ibèria, per a l’Elisa Arguilé, autora ja molt reconeguda, ara per Puré de guisantes. I el Junceda d’Honor, per a la benvolguda i lluitadora Maria Rius (vegeu per exemple Rius d’imatges).

Per ara, no n’he vist gaire ressò a la premsa, tret de Els premis Junceda destaquen els il·lustradors emergents (El Periódico).

Dibuixa’m un conte, bloc sobre il·lustració d’Agnès Caixàs

Dibuixa’m un conte, de l’Agnès Caixàs, és un bloc sobre il·lustració infantil internacional creat amb un criteri exquisit: Kasparavicius, David McKee, Anna Castagnoli, Kveta Pacovská i altres noms, alguns dels quals no em fa res dir que desconeixia (i m’alegro de conèixer). Lletra clara, pes principal per a la il·lustració, exigència que els llibres catalans siguin ben traduïts, comparació d’autors, l’art que s’amaga a la vida quotidiana i encara dibuixos diversos. Tot plegat, en dos mesos de vida. Us recomano molt vivament que el visiteu. Si heu arribat fins aquí, és que ja trigueu!

Prenc dues imatges de la nota comparativa David McKee, Paul Klee i Peter Brueghel: Bona idea, Elmer (David McKee) i Composició (Paul Klee).

.

.

.

El bloc de l’il·lustrador Xavier Salomó

.

És infreqüent que els blocs dels il·lustradors catalans, illencs o valencians estiguin redactats en la nostra llengua. Les raons de mercat són aclaparadores: el mercat editorial en espanyol (Espanya i Amèrica) i anglès (els dels països respectius i l’internacional) és molt més poderós, i un bloc és una tarja de presentació al món, no als de casa. No veig que sigui qüestió de posar-s’hi pedres de més al fetge, però tampoc fa mal una alegria a la xarxa, ben a l’inrevés. O sigui que si us bé de gust, visiteu per exemple el bloc de l’il·lustrador Xavier Salomó, que ha posat imatges a Una nit bestial o El camino que no iba a ninguna parte, ha rebut el premi Junceda i ha estat il·lustrador destacat a la revista CLIJ.

L’ogre, el llop, la nena i el pastís, de Philippe Corentin

.

.

El conte de L’ogre, el llop, la nena i el pastís, d’en Philippe Corentin (ed. Corimbo, en català al racó inferior dret), explica una història tradicional amb un problema que no és fàcil de resoldre sense organitzar-ho bé: com passaríeu a l’altra banda del riu un llop, una cabra i un feix d’herba, quan, de seguida que es quedin sols, el llop endraparà la cabra i la cabra, el feix, però en el bot no hi caben més que d’un en un? Hi ha diverses versions del problema; fa un temps me’n va arribar una de força estranya, japonesa, en mode de joc de Flash amb humor negre.

Aquesta versió d’en Corentin, amb protagonistes propis, té diversos punts forts. Un és l’ús de la mitja plana: una doble pàgina de fons canvia segons la mitja plana estigui a l’esquerra o a la dreta, el que representa molt bé els viatges amb el bot. Un altre és el fet que, a les imatges, està passant una segona història que modificarà el final del conte. I en general, l’ús de l’humor i la caricatura em sembla reeixit.

Com a crítica negativa, hi ha qui li resulta un conte massa lent o massa llarg. Proveu en canvi a contar-lo fent teatre (si voleu, en una versió més curta); passareu una bona estona.

Així comença Ollobrusco

.

Rato quería correr mundo.

Día tras día escondido na tobeira,
día tras día fuxindo dos gatos da casa,
día tras día corre que te corre por unha migalla de pan seco…
Aquilo no era vida!

E meu dito, meu feito:
un bico para todos,
un queixo na mochiliña,
e alá se foi.

Anda que te anda,
cruzou un ollal,
saltou un botón
e botouse a navegar
polo Mar dos Manteis.

Ao chegar á outra beira,
atopou a Can:
—Rato, onde vas,
tan lonxe da rateira?
—Vou correr aventuras
e, se vés, somos dous.

E meu dito, meu feito:
un bico para todos,
un óso na mochila,
e alá se foron
don Rato e don Can.

Anda que te anda,
cruzaron un campo,
saltaron un valo
e botáronse a navegar
polo Mar dos Trigais.

Na outra beira,
atoparon a Elefante…

.

Fa una sensació molt curiosa, llegir-te a tu mateix en una llengua que comprens, però no parles. La traducció es de na Sara Monda (en realitat, crec que és un pseudònim).

L’eriçó, de Gustavo Roldán

.

L’eriçó, de l’argentí Gustavo Roldán (ed. Thule), és un àlbum que ha agradat molt als meus nanos d’infantil. Explica, amb imatges d’aspecte senzill —poques línies i, essencialment, dos colors— però molta força expressiva, una història de gana i astúcia, narrada amb humor. El petit eriçó està famèlic, però l’únic que troba per menjar queda fora del seu abast, a dalt de tot d’una estranya palmera (o d’un pomer, segons em solen dir els nens). Demana ajuda en dues ocasions, però sense èxit. Per sort, veu arribar un elefant de la família dels elefants molt llestos, que saben contar mentre salten i…

.

(Al Taller teniu unes fotos del grup petit de Moratalla fent d’elefants llestíssims; són imatges d’una nul·la qualitat tècnica, però simpàtiques.)

.

Així comença Ull-esquerp

.

En Ratolí volia veure món. Perquè dia rere dia amagat al catau, dia rere dia fugint dels gats de la casa, dia rere dia corre que correràs per un pessic de pa… Allò no era vida!

I dit i fet, un petonàs a tothom, un formatge a la motxilleta i cap allà que se n’hi anà.

Camina que caminaràs, creuà un trau, saltà un botó i es va fer a la mar per l’Oceà de les Tovalles. En arribar a l’altra riba, va trobar-se amb en Gos.

—Ep, Ratolí, ¿cap a on vas,
tan lluny de la ratera?
—Vull viure aventures,
i si véns, ja en serem dos.

I dit i fet, un petonàs a tothom i un os a la motxilla, cap allà que se n’hi anaren, en Gos amb en Ratolí.

Camina que caminaràs, creuaren un camp, saltaren una tanca i es van fer a la mar per l’Oceà dels Morescars. A l’altra riba es van trobar amb l’Elefant…

.

Ojobrusco, per llibreries i biblioteques

.

.

.
Una bona notícia personal: Ojobrusco (OQO editora) ja està disponible per als lectors, les llibreries i les biblioteques que així ho vulguin. És un àlbum il·lustrat per en Maurizio Quarello, que parteix de dues tradicions de la narrativa popular del Mediterrrani: el viatge aventurer que per poc no acaba en desastre i l’encontre amb el cíclop. És una aventura nua i breu, per a pre-lectors i primers lectors, però amb un mínim de joc literari (en mots i en imatges). No duu missatge ni crec que li calgui, però sí voldria ser ocasió de diàleg: per exemple, entorn de la prudència, la violència o l’astúcia. La feina d’en Quarello m’ha semblat excel·lent: crea un cíclop digne de veure i juga amb diverses obres clàssiques de l’art, de Warhol a Hokusai.

.
Hi ha edició en castellà (Ojobrusco) i en gallec (Ollobrusco, trad. Sara Monda). No hi ha per ara edició en català, per molt que, de fet, n’era la versió original: Ull-esquerp, en vaig dir. Aquí podeu llegir-ne el començament.

.

.

Tenint present l’anterior, els detalls els he desat al web en castellà:

• Pàgina d’Ojobrusco
• Biblioteques públiques en les quals es pot llegir
• Nota sobre Warhol
• Nota sobre Hokusai i l’Oceà de les Tovalles
  
• Nota sobre una entrevista a Quarello (publ. 14 de febrer)
• Distribuidores d’OQO

Enllaços externos:

• Web d’en Quarello
• Currículum d’en Quarello

Bases del premi de literatura il·lustrada Tombatossals

Fins al 25 de gener de 2008, podeu concórrer al premi Tombatossals amb obres il·lustrades de tema lliure, inèdites i dirigides al públic infantil (entre 4 i 8 anys), escrites “en valencià o castellà”. La part il·lustrada de la vostra carpeta ha d’incloure com a mínim un dibuix original acabat, d’un format de 24 x 21 (horizontal i vertical respectivament) i un esbós o maqueta perfectament detallat on consti el projecte total de l’obra. El cos de l’obra no podrà excedir de 28 pàgines. Vegeu-ne més detalls aquí.

Un concurs similar és el de Parcir.

Tres autors argentins guanyen el premi Apel·les Mestres de 2007

Segons he llegit a una nota de premsa, tres autors d’origen argentí (Hernán Goñi i Florencia Bianchi, amb l’il·lustrador Marcelo Pérez) han guanyat l’Apel·les Mestres d’enguany, de l’editorial Destino, amb l’obra Aquest somni no és meu. Hi han concursat un total de 41 propostes. Vegeu la notícia a FADIP, que es refereix al seu torn a Ilustradores aragoneses.

Aquí podeu llegir les bases del concurs; solen variar poc d’un any a l’altre. La coberta de dalt pertany a T’ho he dit 100 cops!, vencedor de l’any passat, de Gabriela Keselman i Claudia Ranucci. Per cert, que la Keselman també és argentina. És clar que el contacte entre cultures ens enriqueix, en surtim tots beneficiats!

Bases del V premi Parcir d’àlbum infantil

Fins l’11 de març de 2008 hi ha plaç per a concursar al V premi Parcir d’àlbum infantil il·lustrat, amb contes específics per a pre-lectors (nens d’entre tres anys i primers lectors, aproximadament). Publica Edicions de l’Albí i és guardonat amb 2.000 euros. Vegeu les bases a www.parcir.com.

Adéu, adéu, de Gemma Sales, que rebé el I premi Parcir

Aspectes estètics i cognitius de l’àlbum

• Actualització de l’1 d’octubre: Hi ha disponibles a la xarxa un parell de textos dels participants. Vegeu «La elipsis: omisiones significativas» i «Fuera de campo: la importancia del espacio en blanco» a Bienvenidos a la fiesta.

Llegeixo a la sempre recomanable Cornabou que es farà a Barcelona un simposi acadèmic sobre “Nous impulsos en la investigació sobre l’àlbum: aspectes estètics i cognitius de l’àlbum”. De participació internacional, serà fet en anglès amb traducció simultània; aquest món nostre sembla ser ja decididament unificat en certs aspectes i l’anglès és la llèngua comú. Hi trobareu, entre molts d’altres, a Brenda Bellorín, Teresa Colomer, Teresa Duran, María Cecilia Silva-Díaz, Luis Daniel González, Fernando Zaparaín o Bettina Kümmerling-Meibauer. Vegeu la nota d’en Sotorra, per a més informació.

Us deixo una imatge d’un dels meus àlbums preferits, De l’altre costat de l’arbre, de Mandana Sadat.