Jocs d’ombres d’en Lluïsot arran d’un lladre

Hi ha il·lustradors que van que ni pintats per a determinats textos. Potser és el cas de La mora i l’Óscar Villán.

Potser és el cas també d’en Lluïsot, dibuixant habitual d’El Jueves (però també autor de Una temporada en Calcuta), i El lladre d’ombres, d’en Jaume Cela. Aquesta novel·la humorística, de to satíric i exagerat, narra com el detectiu Pi i Pi persegueix i enxampa un lladre capaç de pispar fins i tot les ombres dels edificis més emblemàtics de Barcelona. Si els tons del text i el dibuixant poden ser germans, a més, en Lluïsot fa una lectura simbòlica d’algunes possibilitats i augmenta el joc de tot plegat.

.I.
—Segueixi aquest cotxe —va ordenar el detectiu al taxista. [...]
I, com si juguessin al gat i la rata, el taxi va començar a perseguir el cotxe del senyor Recasens.

.II.
—Ostres, senyor Pi! És que tinc una gana! —va exclamar la Joana, amb cara d’afamada—. Em podria convidar a menjar alguna galeteta. Amb l’estómac buit no sé pensar. [...]
Es va aixecar de la cadira i va anar a buscar una capsa de galetes que tenia per encetar.
La va obrir i, mentre la Joana hi saltava al damunt com una granota a la bassa, el detectiu Pi va aprofitar per fer-se un cafetonet.