.
.
Diversos són els homes i diverses les parles,
i han convingut molts noms a un sol amor.
La vella i fràgil plata esdevé tarda
parada en la claror damunt els camps.
La terra, amb paranys de mil fines orelles,
ha captivat els ocells de les cançons de l’aire.
Sí, comprèn-la i fes-la teva, també,
des de les oliveres,
l’alta i senzilla veritat de la presa veu del vent:
«Diverses són les parles i diversos els homes,
i convindran molts noms a un sol amor».
.
(Poema XXX de La pell de brau. La imatge l’he trobada aquí.)
5 respostes fins ara
Quim // 4 04 2008 a 8:21 am
Esplèndid Espriu!
Ferran // 6 04 2008 a 9:28 pm
Un dels poemes que més estimo d’Espriu. M’agrada molt!
darabuc // 7 04 2008 a 8:41 am
Ferran, Quim, gràcies pels vostres comentaris. Fem onada amb Espriu, ara que ha passat un temps de la seva mort. Però la seva paraula segueix sent molt poderosa.
Una abraçada
júlia // 9 04 2008 a 4:58 am
Espriu i Rosselló-Porcel estan, em semblen, una mica oblidats avui. O potser és que durant els seixanta i setanta vam patir un excés espriuà i ara tot es resitua.
Gran poema, un clàssic.
darabuc // 9 04 2008 a 10:37 am
Bé, jo vull resituar-lo de nou a l’alça…
Estic d’acord, però, en el problema dels excessos i els poetes nacionals i altres glorificacions externes abusives. No deixen sentir la paraula neta, neixen amb ànim de reverència prèvia. (Trobo que ho estic dient amb massa èmfasi, però espero que se m’entengui.)
Una abraçada