.
.
Apaga aquests ulls meus: no deixaré de veure’t,
si em tapes les orelles podré igualment sentir-te,
i podré sense peus anar vers tu
i sense boca podré encara conjurar-te.
Lleva’m els braços i t’agafaré
amb el meu cor com si fos una mà;
para’m el cor, bategarà el cervell;
i si al meu cervell tu cales foc,
llavors et portaré en la meva sang.
.
És el poema inicial de les Noves versions de Rilke, de Joan Vinyoli. Si algú llegeix alemany, trobarà curioses diferències respecte de l’original, que és més repetitiu en les estructures, fet que multiplica encara més la rima:
.
Lösch mir die Augen aus: ich kann dich sehn,
wirf mir die Ohren zu: ich kann dich hören,
und ohne Füße kann ich zu dir gehn,
und ohne Mund noch kann ich dich beschwören.
Brich mir die Arme ab, ich fasse dich
mit meinem Herzen wie mit einer Hand,
halt mir das Herz zu, und mein Hirn wird schlagen,
und wirfst du in mein Hirn den Brand,
so werd ich dich auf meinem Blute tragen.
.
La imatge procedeix d’aquí.
.
4 respostes fins ara
Mar // 4 04 2008 a 12:02
Preciós. Gràcies. Un petó
darabuc // 4 04 2008 a 16:21
És un poema estrany en Rilke, possiblement, un autor que no he llegit complet però que recordo en general més simbòlic que purament emotiu. La versió d’en Vinyoli és encara més entregada.
Un petó
Ferran // 6 04 2008 a 21:32
És un poema que arriba. El conec de fa anys, des que vaig comprar el llibre de Vinyoli. Ara fa temps que no el rellegia i m’ha agradat tornar-lo a llegir.
darabuc // 7 04 2008 a 08:40
Hola, Ferran, possiblement, és un poema que demanava a crits encapçalar el recull: molt directe i apassionat, gairebé adolescent en el seu furor.
(Per algun error tècnic, els teus comentaris havien quedat presos a l’antispam. Disculpa les molèsties.)
Una abraçada