.
.
COUPERIN, A L’HIVERN
Com un cel blanc, damunt els arbres adormits,
els encongeix les branques,
una mica de fred a les puntes dels dits
ens fa veure les tecles més blanques.
Però en la febre pàl·lida dels teus palmells infants,
ni freda ni poruga
la música comença, i et salta, entre les mans,
un ocell que palpita i que juga.
Màgic ocell! L’hivern, vençut pel seu encís,
fa tres passes enrera.
Quan mor, amb el silenci jo torno, més feliç
de més lluny que d’una primavera.
.
(Poema 40 de les Poesies de Màrius Torres, llibre tercer, segons l’edició de Coyoacan, Mèxic, 1947.)
2 respostes fins ara
Gabriela // 12 04 2008 a 8:28 pm
Ah!!! Moltíssimes gràcies, com m’agrada Màrius Torres! Sento debilitat per un petit poema, molt senzill que es diu “El collar de caragoles”
En la seva modèstia amagades, ningú
no les veia entre els brucs i els espígols silvestres.
I el bosc n’està sembrat! Caragoles terrestres,
blanques filles de Gea, nebodes de Neptú,
no canten al seu corn eòliques orquestres
ni tenen altre mèrit que el d’haver mort per tu.
Que la seva poquesa faci el meu gest més nu
i més fàcil la tasca dels meus dits, tan poc destres.
Perquè sóc prou ingenu per fer-te’n un collar.
¿Què importa que no siguin caragoles de mar,
sonores del batec d’una platja perduda?
Tanca els teus ulls i escolta-les. Dins la seva espiral
hi sentiràs cantar, tremolosa i lleial,
molt fervorosament la meva ànima muda.
darabuc // 13 04 2008 a 8:58 am
Gabriela: És curiosa, la música del vers. Ens pot fer dir (i raonablement, no faig broma) que un sonet, que en realitat és una màquina mesurada i complexa, és “molt senzill”. És la senzillesa de la feina polida, que deixa de ser senzilla quan ho provem nosaltres…
Una abraçada i gràcies per portar les caragoles fins aquí.
Escriu un Comentari