.
.
EL CARGOL
—Tinc banyes que no fereixen,
menjo tant de verd com puc
i, com una joia viva,
porto un estoig al damunt.
Temo sabates distretes
i peus feixucs o ferrats
que sabrien esclafar-me
damunt la pols o l’herbam.
I quan sento criatures
que a la voreta o de lluny
canten un: «Cargol, treu banya!»
mig em moro de poruc.
.
Torna a tocar dia de clàssics; avui, del Bestiari de Josep Carner. La imatge procedeix del magnífic bloc Fauna i flora
, d’en Ferran Turmo (jo l’he reduïda de mida i resolució). Al bloc del CEIP Feliu i Vegués de Badalona trobareu tota una sèrie de Contes de cargols escrits i il·lustrats pels alumnes del centre en el marc d’un procés de col·laboració entre aules: els de 6.è escrivien per als més petits i els d’infantil i inicial els llegien i dibuixaven.
3 respostes fins ara
Roser Caño Valls // 15 12 2007 a 2:39 pm
Fa poquet vaig treballar aquest poema en una aula de primer d’ESO. És realment un poema genial.
Ferran // 16 12 2007 a 3:22 pm
Encantat de col·laborar amb el meu cargol com a complement gràfic a la bonica poesia d’en Carner.
Els alumnes de 6è llegiran el poema la propera setmana.
Et renovo la meva felicitació pel teu esplèndid treball.
darabuc // 16 12 2007 a 6:08 pm
Roser, Ferran, gràcies.
A mi m’agrada per la construcció del personatge. Ben bé és la veu de qui corre a amargar-se cada cop que no ho veu clar. I a sobre, és clar, amb la pulcritud mètrica i lèxica d’en Carner…
Escriu un Comentari