Amb la sèrie d’en Martí i el seu avi Frederic, Pasqual Alapont s’ha convertit en un clàssic dels micalets: No sigues bajoca! va per la 20a edició; Estàs com una moto!, per la 18a; Me’n vaig de casa!, per la 11a. Són llibres divertits, d’humor familiar, on trobem uns pares relativament assenyats (tampoc no molt), una tia fava i enamoradissa i els personatges estrella: un nen i un avi que «fan la pinça» amb els seus disbarats i trapelleries, que fan tornar bojos qui els envolten, a dins i a fora de casa, sovint en companyia del gos Jordi.
Els capítols, d’una desena de planes, giren entorn d’anècdotes concretes, com a contes acumulatius, però independents. En Francesc Santana els il·lustra amb expressivitat i exageració de trets, centrant-se en els personatges, que dibuixa amb cossos buits i cares de llapis molt detallades.
A uns grans magatzems:
—«—La senyoreta Romeu, supose —li ha dit [l'avi Frederic] amb una reverència, que és el mateix, segons em contà una vegada Frederic, que va dir un periodista a un individu que s’havia perdut enmig de l’Àfrica, quan el va trobar. L’avi té una imaginació increïble i conta unes històries fantàstiques, però això del tipus perdut a l’Àfrica ja és un poc exagerat. Jo tinc a casa un mapa del meu poble i un altre de tot el món, i si fa o no fa, l’Àfrica és un poc més gran que el meu carrer i la plaça dels Coloms junts. —La senyoreta Romeu, després que s’ha calmat, ens ha dit que ella no era la senyoreta Romeu i que si estàvem bojos. Jo crec que estava un poc somnàmbula encara perquè l’havíem acabada de despertar … Jo li he dit també que, a classe de naturals, el professor Eduard fa unes migdiades impressionants i que ningú no li retrau res. Fins i tot és molt instructiu sentir-lo roncar com si fóra un elefant; n’aprenem molt, així, de biologia.»
Pasqual Alapont, Estàs com una moto! Il·lustracions de Francesc Santana. Bromera (El Micalet Galàctic, 14), València, 1992 (18.ª ed., 2009). 80 pp. ISBN 9788476601189.
Si hagués d’escollir una novella d’Arthur Conan Doyle per tal d’introduir els lectors en el món de Holmes i Watson, triaria El gos dels Baskerville. No així l’Estudi en escarlata, el relat inicial del món holmesc, també novel·la breu, però molt més insegura del que vol fer: es concedeix massa protagonisme a un melodrama secundari i durant moltes planes perdem de vista al detectiu i el seu amic, que sens dubte ens interessen més que una presentació exagerada de la «secta» mormona.
Els gos dels Baskerville són prop de 200 planes d’investigació, terror i misteri, difícilment oblidables. Una bona edició pot ser la de l’Aula Literària de Vicens Vives, per la seva doble anotació (vocabulari i comprensió de la lectura) i les il·lustracions de Juan Ramón Alonso, correctes i eficaces, sovint amb recreació de les ombres pròpies de la història. També s’hi inclouen una introducció útil i diverses activitats, com és propi de la col·lecció, però això ni ho recomano ni ho deixo de recomanar, donat que neix d’una interferència d’interessos, com són el plaer lector (llegir pel sol fet de gaudir-ne) i l’ensenyament de la comprensió lectora (necessari, però amb freqüència allunyat de la màgia i l’emoció del text). La traducció de Joan Mateu es llegeix bé, tret, al meu parer, del detall de la deducció del CCH, que s’interpreta alhora en català (Club de Caçadors de…) i en anglès (Charing Cross Hospital).
Arthur Conan Doyle, El gos dels Baskerville. Vicens-Vives, 1994, 1997 (2.ª ed.), 2006 (2.ª reimpr.). Traducció de Joan Mateu i Besançon. xxxiii+200+17 p. ISBN 978-84-316-3474-2.
El lledoner de l’home mort, de Toni Cucarella, mescla amb encert, al meu parer, diversos components que fan del conjunt una novel·la juvenil enriquidora i eficaç: lèxic saborós (a voltes, exigent), però també una acció intrigant que acabarà desvetllant tot un enigma complex; relacions familiars (de fill i pare i de tota una família) i amoroses (entre dos joves); història (primers anys del franquisme i exili) i experiència (de la història viscuda al passat i la maduració viscuda a la pròpia novel·la); la felicitat i la desgràcia; i personatges adults (de diverses generacions) i joves.
Vaig pujar dalt … El sol, que penetrava pels bucs de la paret i per un parell de traucs en la coberta de canyís i algeps deteriorada, il·luminava l’andana amb un encreuament de feixos de claros en els quals flotava una pluja de pols neguitosa. Per totes les bigues de la teulada penjaven cordells de cànem. Aquests cordells, vaig saber dies després per mon pare, s’empraven per a penjar-hi el tabac i assecar-lo, i també la dacsa, fins i tot els melons de tot l’any. I en altres temps més remots, quan bona part de les terres de la Costera, a l’igual que altres comarques valencianes, eren domini de les moreres, ací dalt criaven els cucs de seda…
Només amb el primer colp d’ull, ja vaig clissar la faenada que m’esperava per a ordenar tot aquell desori de pols i andròmines, i els tres baguls. (48-49)
Sobre la tria lingüística, vegeu aquesta reflexió de l’autor al seu bloc: «Llengua col·loquial, llengua literària» i la nota sobre L’hereu dels tretze. Parlant ara del producte editorial, entenc que la coberta més recent cal posar-la a la categoria (força habitual a la novel·la juvenil, però no per això més raonable) de les «imatges d’impacte sense més relació amb el text que una associació peregrina».
Toni Cucarella, El lledoner de l’home mort. Bromera i Columna (L’espurna, 26), 1996; Bromera, 2006 (9.ª imp., ISBN 13: 978-84-7660-259-1).
L’Aurèlia no recorda els somnis i això, al pati, és un problema: la Ifigènia —creguda i pesada com és— n’explica d’impressionants. Potser una fada com la Clementina podria ajudar, però el seu protegit —en Balg, un baldànders, que pot convertir-se en el que vulgui— enredarà la troca amb la intenció de fer nous amics. L’embulla encara més el malvat Onofledis Baumol, caçador i col·leccionista d’éssers fantàstics, protegit per una patuleia de trolls, que vol un baldànders desesperadament i raptarà la Clementina per forçar el rescat i enxampar així en Balg. Ho aconseguirà?
Les il·lustracions de la Cristina Losantos, d’un estil proper al còmic, són un contrapunt reeixit: virolat, simpàtic i expressiu. La col·laboració d’ambdós autors es va ampliar a d’altres llibres com L’Aurèlia i el robaombres o Les granotes de la Rita.
Eduard Márquez, Els somnis de l’Aurèlia. Il·lustracions de Cristina Losantos. Cruïlla (El Vaixell de Vapor, sèrie blava, 94), 2001.
Els somnis de l’Aurèlia, vist per alumnes de l’escola Pau Romeva al web del CRP-Les Corts.
El racó de les paraules és una llibreria bagenca que organitza nombroses activitats entorn dels llibres, incloses hores del conte per als més petits i exposicions d’art. El dissabte 20 de febrer hi serà la poeta i narradora Mar Pavón amb el seu àlbum Petitusos, d’OQO, il·lustrat per João Vaz de Carvalho. Del 8 al 28 de març hi podreu veure una exposició d’il·lustracions d’en Valentí Gubianas.
El manuscrit d’Alí Bei, de Josep M. Benet i Jornet (1979-1984), és una obra d’ambientació històrica on el mateix personatge (anomenat senzillament Ell) interpreta diversos papers —escriptor teatral, Alí Bei, malalt de tuberculosi i antic amic de Domènec Badia (ço és, Alí Bei d’infant)— que va assumint de forma consecutiva, però en realitat se solapen i acaben fonent. Ell és un personatge torturat pel desig, que sempre aspira a més del que aconseguirà de fet; la seva relació amb les dones —tres i una: Anna (per a l’escriptor), Joana (per al malalt) i Mohanna (per a Alí Bei)— tampoc no és satisfactòria, per molt que amb Mohanna, Alí Bei coneix una felicitat plena.
Trobo que l’obra (que no és particularment fàcil) és un pas interessant a la literatura per adults perquè camina cap a la confusió i es clou en ella, de forma intencionada, com qui reconeix que fer sentit del món és un acte de ficció; perquè duu tota la força poètica (creativa) del teatre i la literatura en general, capaç de crear una realitat pròpia amb els seus codis, no paral·lela a la quotidiana; i perquè s’endinsa en un Orient mig històric mig mític que es correspon amb l’Islam feble previ a la seva actual posició de força.
Josep M. Benet i Jornet, El manuscrit d’Alí Bei. Edicions 62 (El Galliner, 90), 1985, 1988. 120 p. ISBN 84-297-2376-5.
SOS Lectura obligatòria! és un cicle de conferències a càrrec d’especialistes adreçades als alumnes de batxillerat, amb un programa elaborat a partir de les lectures obligatòries de les assignatures de Llengua i Literatura Catalana i Llengua i Literatura Castellana, que entren a les Proves d’Accés a la Universitat. Segueix llegint →
CastellnouEdicions ha engegat amb bon peu la publicació de la col·lecció Peix Volador, una sèrie d’àlbums il·lustrats on participen autors i il·lustradors ben coneguts en la recent literatura infantil d’arreu d’Espanya, com són Pablo Albo, Roberto Aliaga o Daniel Nesquens, o bé Carles Arbat, Aitana Carrasco o Mariona Cabassa. Us parlaré justament de La gallina Crestablava, de l’humorista Daniel Nesquens, il·lustrat per Mariona Cabassa.
Crestablava és un conte sobre l’amor als llibres, explicat amb senzillesa i, crec jo, veritat: la gallina gaudeix de tot cor dels llibres i al final —amb tot en contra, ben cert, aquí l’aventura— contagiarà aquest plaer al granger. Aquest gènere de contes sobre els contes és difícil; hi abunden la grandilocuència i el menyspreu (més o menys disfressat) per a qui no llegeix. Aquí, per sort, tot és més net i simple: qui estima els llibres i riu amb ells fàcilment contagia aquesta passió als qui l’envolten.
Mariona Cabassa dóna al conjunt un toc de surrealisme molt propi de Nesquens (en un text, tanmateix, dels més moderats de l’autor). Els nanos fruiran especialment del mapa del tresor i d’anar localitzant les diverses «cases» dels animals en aquesta granja feta d’estris de beure, com són tasses, una tetera, un molinet de cafè o un exprimidor.
Daniel Nesquens (text) i Mariona Cabassa (il·l.), La gallina Crestablava. Castellnou (Peix Volador, 2), 2009. ISBN 978-84-8962-562-4.
Sóc traductor de professió; si parlem de la importància de la traducció en la literatura infantil heu de saber, per tant, que en sóc part no ja interessada, sinó apassionada. Per això no solc entrar en la qüestió per iniciativa pròpia, però trobo molt encertades aquestes paraules d’un altre bloc amic de la literatura infantil: Imagina… Literatura, educació, creació, i crec que val la pena de recollir-les i convidar-vos a seguir llegint:
«Aquest any en fa 100 que es va editar per primera vegada l’obra The Slant Book (El llibre esbiaixat) de l’autor i il·lustrador Peter Newell (1862-1924) i dos anys després sortiria The Rocket Book (El llibre coet). Dues obres que continuen despertant interès per la seva originalitat, en què el format conté una càrrega de significat important. [...] Cal destacar les il·lustracions de Joma i, sobretot, la traducció de Miquel Desclot. La tasca del traductor és especialment important en aquestes històries rimades, plenes d’humor, per tal de no perdre cap de les potencialitats del text original: contingut i forma. Fet que no sempre s’esdevé en les traduccions infantils que ens arriben en què, en ocasions, es perden aspectes propis del llenguatge, com la sonoritat, fent prevaldre la transmissió del significat, oblidant la importància de la forma.»
La traducció literària de qualitat és més lenta i un punt imprevisible, fet que no encaixa amb els calendaris editorials de novetat-rere-novetat. Com a conseqüència de la major lentitud també és més cara, si se n’ha d’encarregar algú que viu d’aquesta feina, fet que tampoc quadra amb la concepció habitual dels costos i els marges (ni probablement amb la importància força secundària que la societat dóna a la traducció).
Ara bé: per què volem rescatar un llibre antic, si no és pel seu valor literari? ¿Conservarà el valor literari si només reflectim el que diu, però no la combinació de dir una cosa en una forma concreta? La literatura no és tan diferent dels acudits: ens fan riure si combinen amb encert el contingut i la forma de contar-lo. Darrerament s’han rescatat diversos llibres antics, però en alguns casos, malhauradament, ens han venut només les imatges i una explicació catalana de l’acudit original; però no un acudit com a tal, amb força pròpia en la nostra llengua. Com a lectors, us convido a ser crítics també en aquest aspecte sovint menystingut, però clau a la literatura.
Nit d’ombres voraces, d’Agustín Fernández Paz, és una novel·la d’intenció política, on es posa en contrast una generació actual madura en el terreny de les relacions amoroses (la de Sara i Daniel) però inconscient i gens compromesa en l’àmbit polític, amb la generació perduda i perdedora de la guerra civil, la del galleguisme republicà i revolucionari, d’amor intens per la persona, la terra i la cultura estimades. En segon pla, passen les generacions silencioses d’entre mig.
«Al cap de tants anys», l’oncle Ramon, la història del qual es recuperarà mercès al tòpic dels secrets de la vella casa familiar heretada, «havia revolucionat la meva vida», conclourà Sara; i entenc que el terme «revolució» no és casual, sinó la proposta ideològica del llibre de continuar amb la revolució social engegada pels vells mestres de la república. Per això (i perquè és característic de l’autor) hi trobem també una ambientació literària constant, on els llibres són clau en la caracterització dels personatges, en les seves reflexions i àdhuc en la resolució del misteri familiar.
Però no només: l’oncle Ramon, mort de fa molt, es fa notar com a presència davant de Sara per tal de guiar-la en la descoberta del passat colgat pel silenci (d’acord amb el tòpic del fantasma que no pot descansar en pau fins que la seva història es recupera, com trobem també per exemple a Les llàgrimes de Shiva, de César Mallorquí). Però en aquest cas la intervenció sobrenatural serveix per provocar la maduració política de la protagonista, que per atzar (o no?) ha heredat el nom de l’estimada de l’oncle Ramon, Sara, i rebrà a mans un anell d’or (real i simbòlic) que «em recorda el passat del qual vinc i em dóna confiança cada nou dia. Supose que viure no ha de ser fàcil, però no tinc gens de por. Perquè amb mi està el futur».
Resoldre tot això en 150 planes no especialment atapeïdes és difícil i no tinc clar que la novel·la no perdi força per abusar del blanc i negre ni s’estigui de caure en el sermó. Tanmateix, el plantejament és inusual, interessant i emotiu, l’escriptura és molt clara i la traducció de Josep Franco es llegeix de molt bon grat.
Agustín Fernández Paz, Nit d’ombres voraces. Bromera (L’Espurna, 65), 2003. 160 pp. ISBN 84-7660-781-4.
La biblioteca de Cassà de la Selva ha posat en marxa una nova Fira d’intercanvi de llibres pel proper 30 de gener. Podeu assabentar-vos de com funciona en la descripció de la Fira de juny passat. Cal portar abans fins a 5 llibres (en bon estat), pels quals rebreu sengles vals d’intercanvi que podreu fer servir el mateix dia 30 pel matí.
Els que no pugueu assistir-hi o organitzar una activitat semblant localment, sempre podeu fer servir xarxes d’intercanvi com la de Bookmooch, que funciona internacionalment.
El ratolinet Roquefort, de Santiago Alba Rico i Xavi Sellés (Takatuka), fa de mal descriure: jo crec que és un àlbum per a joves amb aspecte d’àlbum per a nens i rerefons d’àlbum per a adults. És una sàtira molt carregada, escrita des d’un extrem ideològic en contra de l’extrem oposat; o més aviat des d’una concepció de la vida en contra d’una altra, la que renuncia al plaer i una vida activa i engrescada, però tot identificant aquesta amb uns col·lectius i uns tòpics molt determinats.
La sàtira és un gènere clàssic, però alhora infreqüent i difícil; sovint passa la ratlla no tant de l’ofensa (sóc dels que pensa que ofèn qui pot, no qui ho pretén) com de la falta d’humanitat… i potser aquest defecte és més greu que qualsevol altre que volguem satiritzar. Al meu parer, aquest llibre és burleta i l’humor (de les imatges, de la formulació del text i del final del conte) fa de bon llegir, però ni és ni vol ser innocent i hi haurà lectors que potser es molestin i el trobaran feridor.
En el meu ús, és un àlbum que demana una resposta de bumerang: una sàtira igualment punyent i riallera sobre, per exemple, l’amable Stalin, la pròspera Cuba castrista o els arrancs de legislació tan políticament correcta com inútil i buida (cadascú farà la seva llista, sens dubte). D’aquesta manera no il·lustra Veritats messiàniques, sinó que fa pensar i somriure, dins de l’amargor de fons (pragmàtica i realista, tanmateix?) que sol tenyir tota sàtira.
Santiago Alba Rico (text) i Xavi Sellés (il·lustració), El ratolinet Roquefort. Takatuka, 2009, 28 p. ISBN 9788492696031.
La Mancomunitat de Municipis de la Safor convoca el XX PREMI CARMESINA DE NARRATIVA INFANTIL 2010, d’acord amb les bases següents:
1. Les obres que es presentaran al premi seran originals i inèdites, redactades en valencià, i tindran una extensió entre 20 i 40 fulls DIN A-4, mecanografiats a doble espai i per una sola cara.
2. S’estableix un únic premi de 2.500 € per a la narració guanyadora amb el compromís d’editar-la en el termini d’un any des del lliurament del premi. L’edició de l’obra, la realitzarà Edicions del Bullent dins de la col·lecció El Gat en la Lluna. Segueix llegint →
Què es podria fer amb un conte massa trist, un amb penjolls que no són seus, un de massa curt, un amb massa finals, un de desordenat i un de pega? Doncs bé, s’hi pot fer tot un recull —Contes en una gàbia—, amb una petita col·laboració de dos personatges que els aniran trobant i esmenant.
O millor encara, amb l’ajut dels petits lectors, si s’animen a fer els retocs que convertiran aquells contes defectuosos en uns de feliços de formar tot un llibre. Una proposta de joc literari, doncs, en la línia que solem associar amb el mestre Rodari, il·lustrada amb humor per en Pep Montserrat.
Joles Sennell, Contes en una gàbia. Il·lustrat per Pep Montserrat. Cruïlla (El vaixell de vapor, sèrie blava), 2000. 77 pp. ISBN 978-84-8286-891-2.
Vídeo del programa Arrels, de Punt2-RTVV, sobre el festival de 2006. Podeu trobar la programació d’enguany, que se celebra la 13.ª edició, en aquest enllaç o a Chelva.es.
«El jurat del Premi Barcanova de Literatura Infantil i Juvenil, format per Anna Maria Farrés, Anna Gasol, Roser Llistosella, Pere Martí, Josep Sampere i Olga Vives, presidit per Pep Duran i, actuant com a secretària Sara Moyano, reunit a Barcelona el dia 9 de desembre de 2009, després d’analitzar i valorar els 77 originals presentats en aquesta convocatòria, ha decidit atorgar el primer premi a l’obra presentada amb el títol Poti-poti a la granja, de Carles Sala i Vila. I el segon premi, a l’obra presentada amb el títol El dia del voltor, de M. Àngels Juanmiquel.
Els membres del jurat destaquen, de l’obra guanyadora del primer premi, el joc senzill de disbarats, el sentit de l’humor i la tendresa dels personatges. És un conte senzill amb tots els ingredients d’un conte tradicional. Té com a virtut donar temps als temps. Aquest llibre serà publicat en la col·lecció «Sopa de Llibres».
De l’obra finalista n’han valorat la crida a la supervivència i la esperança. Destaca el valor de la oralitat i la lectura per aprendre a superar les desgràcies i preservar la memòria, i la creació d’un atmosfera fantàstica però convincent. Aquest llibre serà publicat en la col·lecció «Antaviana Nova».
D’acord amb el punt 3.3 de les Bases del Premi, el jurat ha reconegut també la qualitat literària de les següents obres i proposa a l’editorial l’estudi de la seva publicació: El secret del Cadí, de Francesc Xavier Ambrós; Tremolaran les ones, de Ximo Cerdà.»
Per un plat de macarrons, de Mercè Canela, és una reeixida novel·la breu d’intriga i humor. L’autora dibuixa els personatges —adults, sense excepció, més una gata: la Maduixa— amb uns pocs trets clars i eficaços i en un parell de capítols ja té engegada la màquina de la intriga, que ens farà no deixar el llibre fins al final. A més d’enfrontar-se amb un gàngster i els seus sequaços, els dos protagonistes, la Rosa i en Bruno, hauran de vèncer la seva timidesa i atrevir-se a reconèixer que s’estimen.
Hi trobareu un bon treball literari dels noms propis (el diari El Safareig, els restaurants L’Escudella, Da Bruno i Chez Romarin, el cuiner Giralpeix, el cridaner i temible Abel Braol i Braol, el banc Worldpistrincs, l’hipermercat Bakombà…). Els nanos hi reconeixeran una petita semblança argumental amb Ratatouille (però la novel·la és ben anterior) que podria servir per tractar el tema de l’originalitat a l’art i potser desfer mites sobre la seva importància.
Les il·lustracions de Ramon Rosanas, d’estil de vinyeta de còmic, reforcen amb encert el to humorístic.
Mercè Canela, Per un plat de macarrons. Il·lustrat per Ramon Rosanas. Cruïlla (Vaixell de vapor, taronja, 86), 1997. ISBN 13: 978-84-8286-349-8.
Vuit raons per regalar llibres aquestes festes, expressades amb molt d’encert per la llibreria L’Espolsada (web | bloc):
1. Estimula el plaer d’escoltar, imaginar i crear, desenvolupa el gust per aprendre. Ajuda a establir un vincle afectiu entre adults i petits. Què més podem demanar? 2. Desperta la curiositat, motiva i relaxa. Encara no heu trobat una bona raó per llegir-los un conte? 3. Amb els llibres nens i nenes viatjaran a territoris imaginaris i fantàstics que només a través de la lectura podran viure. Penseu en vosaltres quan éreu petits, segur que tothom té algun record d’algun conte. Feu un viatge en el temps i permeteu que els infants també el facin. 4. Podràs convertir algú proper en un lector apassionat amb qui compartiràs històries més endavant. 5. Permet adquirir agilitat mental, agudesa visual, exercita el cervell i fa pensar. 6. Et permet descobrir punts de vista diferents, t’eixampla la ment, t’amplia horitzons i coneixement. Et fa créixer com a persona. 7. Si bé la lectura és un acte individual, el fet de compartir-la un cop acabada proporciona grans moments. Si no us ho creieu, traieu el cap un dia al Club de lectura de l’Espolsada. 8. I si compres els llibres a l’Espolsada, ens ajudes en temps de crisi, promous el comerç urbà i de proximitat i permets que el nostre poble no es converteixi en una ciutat dormitori.
Escric aquesta nota quan el bloc, després de dos anys i dos mesos d’activitat, ha rebut 99.715 visites, ha publicat 339 notes i ha gaudit de 616 comentaris. Hora de parar i mirar enrere per seguir endavant amb millor peu?
La lectura és necessària, ho crec així, perquè res no amplia tant els móns possibles del nostre pensament i, per tant, res no ens posa tant en el camí de la pròpia llibertat, la tria d’una vida i la felicitat amb un mateix. S’hi pot arribar per altres camins, però cap no és tan clar ni tan ric com el dels bons llibres. En el foment de la lectura jo veig quatre grans pilars: famílies, escoles (i biblioteques escolars), biblioteques municipals i llibreries; tots quatre caracteritzats, segons els entenc i segons són amb freqüència, pel compromís i la dedicació. Em temo que la majoria de la societat hi viu d’esquena, però crec, esperançat, que tot i essent minoria aquesta és prou nombrosa, forta i apassionada com per tombar la truita i un bon dia situar l’educació (familiar i escolar, cultural, científica i personal) en el bell centre del món, com a única eina de privilegi per assolir un futur millor. Amunt i avall de les terres de la nostra llengua comuna —balear, valencià, català—, aquest és el meu granet de sorra; granet, però ferm i il·lusionat.
Gràcies, d’altra banda, als que llegiu i comenteu, als que discrepeu i m’ajudeu a créixer, i també als que llegiu en silenci. Als que envieu llibres acceptant bonament el principi que la tramesa no suposa la ressenya, per limitacions de temps i de criteri personal. I a tots els companys i les companyes de la xarxa que treballen, cadascú des del seu racó i amb el seu granet de sorra, des de les famílies, les escoles, les biblioteques de tota mena i les llibreries, per difondre la bona literatura infantil i juvenil en català, d’ara i dels nostres clàssics.
Com sempre, la porta dels comentaris és oberta a qualsevol suggeriment de millora.
«Des d’aquest desembre, els usuaris que tinguin el carnet d’alguna biblioteca pública catalana poden utilitzar qualsevol de les 194 biblioteques i 9 bibliobusos de la província de Barcelona sense haver de fer-se un nou carnet, prèvia identificació de les seves dades.
El sistema de reconeixement de carnets els permetrà accedir a la Xarxa de Biblioteques Municipals, amb més de 7 milions de documents i prop de 175.000 metres quadrats d’equipaments bibliotecaris que reben uns 16 milions de visites l’any. La biblioteca haurà d’identificar l’usuari i introduir les dades personals a la seva base de dades. D’altra banda, l’usuari quedarà subjecte al reglament de la biblioteca on sol·licita el servei i no al de la biblioteca que ha emès el carnet.
Així mateix, la iniciativa també permet que els més de 2 milions de ciutadans que disposen del carnet de la biblioteca de la Xarxa de Biblioteques Municipals de la província de Barcelona puguin fer ús de la resta de biblioteques públiques catalanes sense canviar de carnet.»
Bernat, d’on vens?,
que no m’entens?
Saps d’on vindrà?
Ningú no ho sap.
Bernat, Bernat
va viatjant
sobre el clatell
d’un gran ocell.
I va mirant
i explorant
tots els estels
de caramel.
Bernat, Bernat
dis-me on vas?
Dis-me d’on véns,
tan xicotet?
Bernat, Bernat,
el sol se’n va,
es fa de nit
vés a dormir.
Dorm tranquil·let,
el meu xiquet,
amb un estel
de caramel.
.
Música tradicional valenciana; adaptació musical, veu i guitarra de Vicent Penya; lletra de Manel Alonso i Català; vídeo de Ximo Gimeno. Publicat el poema al llibre col·lectiu Racó de poesia, Brosquil edicions, 2003.
